28 I MIG, adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió

Intèrprets: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Anna Madueño, Clara

Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí.
Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé.
Direcció: Oriol Broggi.
Producció de La Perla 29. 
Teatre: Biblioteca de Catalunya.

 Què es pot dir d'una peça teatral que comença amb els mateixos mots que Dante va escriure al principi de la Divina Comèdia i acaba com acaba com 8½ de Fellini i entremig hi ha Txèkhov (Oncle Vània) Espriu (Primera història d'Esther), cançó, cinema, circ, putxinel·li, música, hípica, màgia, comèdia, dramai a on el públic riu i plora.

No, no és un homenatge al cine ni a res, no és paracine, ni parateatre; tanmateix hi ha tot el que hem dit  i més perquè al mig de la gresca que hi ha es repensa l'art de la interpretació, de la creació artística, la literatura, l'amor i la manca d'amor.

Malgrat tot és una obra impossible d'explicar perquè el nombre de noms propis que he esmentat es queda curt, però animo a no perdre's aquest espectacle perquè tal com diuen els Beatles en una cançó "A splendid time is guaranteed for all"

NIELS LYHNE, de Jens Peter Jacobsen

Títol original: Niels Lyhne
Publicat per: Acantilado/Quaderns Crema
Barcelona 2003
Traducció d'Ana Sofía Pascual Pape

Com el meu Treball de Final de Grau de la carrera d'Humanitats es basa principalment en l'Edat del Bronze a Dinamarca he agafat una certa afecció a les coses d'aquest país, un país que té un dels millors Índex de Desenvolupament Humà, una xocolata (Friis Holm) que ara és la nº 1 del món, el cineasta més sensible de la història (Carl Theodor Dreyer), en el marc de l'Edat de Bronze el danès és el més ric d'Europa pel que fa a la la quantitat d'artefactes trobats en bones condicions i, evidentment la novel.la Niel Lyhne que és considerada el Werther danès.

Si de jove em va impressionar Werther, avui estic impressionat per Niels Lyhne perquè és, de fet més poderosa que la de Goethe, encara que no s'haurien de comparar, però el protagonista de la danesa és més espiritual, més romàntic, més compromés que Werther. Comparats els dos personatges, el danès no és egoista.

El personatge Niels Lyhne cerca la perfecció mentre que les dones no li corresponen precisament en el seu desig de perfecció.

Una perfecció que en cada cas és diferent. El cas més corprenedor és el darrer, precisament el de l'única dona mab la que s'hi casa. Ell més gra i més culte que ella la convenç en l'ateisme, però es posa malalta i sap que morirà, aleshores no gosa a morir sola sense déu i acaba estimant més a Déu que el seu marit.

Val a dir que Jacobsen, igual que Goethe, va ser un gran poeta i la novel.la està farcida de magnífiques descripcions romàntiques o de profundes reflexions del seu temps, unes reflexions que, evidentment, deixen pertit a l'home Werther.

Només resta assenyalar que he llegit aquesta novel.la amb gran interès, satisfacció i apassionadament fins la darrera paraula.

Per exemple: 

Ansiaba miles de sueños estremecedores, imágenes de fría delicadeza: colores ligeros, aromas huidizos y música tenue de torrentes de cuerdas plateadas angustiosamente tensadas, a punto de quebrarse; y luego el silencio, ansiaba introducirse en el corazón más íntimo del silencio, donde las ondas del aire nunca transportan ni una sola gota naufragada, pero donde todo descansa hasta sucumbir en la apacible incandescencia de los colores encarnados y el calor expectante de la fragancia colmada de fuego. No ansiaba aquello y aun así prosperó, saliendo "de lo otro", anegándolo, hasta que él le dio la espalda y volvió a sacar "lo suyo". Pàgina 91

-¡Si yo fuera bella! Oh!, pero emlelesadoramente bella, más hermosa que cualquier otra mujer que haya existido, para que todo aquel que me viera fuera poseído por un amor inextinguible y plañidero, fuera vencido por él como por arte de magia; cómo yo iba entonces, merced al poder de mi belleza, a forzarles a adorarme, no a su ideal tradicional y exangüe, sino a mí, tal como soy, a mí, pulgada a pulgada, pliegue a pliegue de "mi" ser, destello por destello de "mi" naturaleza. Pàgina 98

El aire templado de la primavera estaba colmado de aromas, no saturado de ellos como puede estarlo una noche de verano, sino más bien listado de aromas, del especiado aroma balsámico de los jóvenes álamos, del hálito refrescante de las violetas tardías, de la cálida fragancia almendrada de los ciruelos de Santa Lucía, y todo aquello vino y se mezcló, se fue y se disgregó, llameó momentáneamente, apagándose súbitamente o disolviéndose con lentitud en el aire de la noche. Y al igual que las sombras del baile veleidoso de los aromas, los sentimientos airosos atravesaron su mente. Y al igual que los aromas, que iban y venían como les placía, se burlaron de los sentidos, también la mente, dulcemente reposada, ansió en vano ser transportada en un vuelo sosegado por las alas batientes de un sentimiento. Sin embargo, no eran pájaros alados capaces de soportarlo, sino tan sólo plumas y plumones llevados por los vientos, que caían como copos de nieve y desaparecían.”Pàgina 100/1

GEORGE KAPLAN, de Frédéric Sonntag

Traducció de Carles Batlle. 

Intèrprets: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús. 
Escenografia i il·luminació: Laia Martí. Vestuari i caracterització: Gimena González. Espai sonor i visual: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Ajudanta direcció: Aina Tur. 
Direcció de Toni Casares. 
Grec 2013. 
Sala Beckett

No hiha dubte que és una de les obres més originals del món del teatre i possiblement entre les que hi ha actualment a l'escena de Barcelona.

Està dividida d'una manera clara en tres parts que estan quasi desconnectades, però que tenen un fil que les vincula, però que no vol dir que una sigui continuació de l'altra. No es diu, però les tres parts podrien estar passant en el mateix moment.

A la primera part, per mi la millor des del punt de vista teatral i interpretatiu, tenim un grup d'activistes disposats a denunciar els mitjans de comunicació perquè la ficció domina la nostra realitat, cosa que argumentalment queda més clara a la segona part en la que els guionistes tenen uns clients que paguen per a que escriguin una ficció per a donar resposta a la crisi de valors i finalment, a la tercera part, veiem els sofisticats membres d'un club, Bilderberg?, ultrasecret, que volen controlar la situació mundial a base d'una guerra.

Si l'autor ha estat molt imaginatiu, també cal aplaudir el director i, per descomptat, els actors i actrius. Com una apreciació personal vull aplaudir el magnífic treball que fa la  Sara Espígul, especialment a la primera part.

TOTS FEM COMÈDIA, de Joaquim Oristrell

Música i lletres de Joan Vives.

Intèrprets: Jordi Bosch, Ferran Rañé, Nausicaa Bonnín, Peter Vives i Joan Vives.
Escenografia: Llorenç Miquel. Moviment: Leo Quintana. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Ignasi Morros. So i concepció sonora: Àngel Valverde. Caracterització: Toni Santos. Audiovisuals i 3D: Daniel Escalé. Projeccions: Block. Direcció tècnica: Joan Segura. Ajudant direcció: Ota Vallés.
Direcció: Joaquim Oristrell.
Producció: Anexa i Grec 2013.
Teatre Poliorama

Algú ha dit d'aquesta obra que és metateatre, metacine i metamusical. La veritat és que tanta ciència la trobo exagerada. És una obra banal útil per a passar una bona estona al teatre tot fugint de la calor que fa a Barcelona, però les cançons, per molt ben interpretades que estiguin, no tenen grapa. A la sortida del musical Les Misérables o de The Phantom the Opera hi ha una paradeta per a comprar els discs amb les cançons perquè es venen, mentre que és prou evident que ningú no comprarà un disc de Tots fem comèdia. Dir doncs que és un metamusical quan es demostra que no hi ha interès paramusical a la sortida no passa de ser un acudit.

Dir que és metacine resulta igual d'exagerat tot i que les filmacions que apareixen a la pantalla com a substitució escenogràfica ja fa anys que ho veiem a la Passió d'Olesa. I consti que aquestes filmacions em van agradar molt i molt.

Finalment, metateatre? Perquè? Posats a dir metateatre jo crec que El verí del teatre hi està molt més aprop.

Insisteixo doncs en què val la pena no pedre's aquest divertida peça que fan ara al Poliorama i que estarà fins el dia 28 de juliol.

EL VENENO DEL TEATRO, de Rodolf Sirera

Intérprets:

Miguel Ángel Solá (El señor marqués)
Daniel Freire (Gabriel de Beaumont, comediante)
Versió: José María Rodríguez Méndez 
Direcció: Mario Gas
Teatre Romea

El 2 de març 2006 en aquest blog vaig comentar aquesta obra, aleshores en català, a l'ESPAI BROSSA, interpretada per Muntsa Alcañiz i Manel Dueso i em referia a l'obra en aquests termes: "és un diàleg entre dos, més ben dit, una discussió sobre punts de vista oposats pel que fa a la naturalesa de la realitat, tant del teatre com de la vida real, així com d’allò que separa la vida real de la ficció. L’obra pretén fer-nos reflexionar de la realitat del teatre i, també, de la teatralitat d’allò real en el sentit que la realitat té coses de ficció i la ficció coses reals i el que ens costa és discernir-les. L’única cosa que tots tenim segura és la mort, però la resta és interpretació".

Si ens atenem que en poc temps aquesta obra s'ha representat vàries vegades és que ha esdevingut un clàssic i si hi afegim aquesta producció dirigida per Mario Gas i dos actors argentins, aleshores ha assolit el cim perquè el treball que fan amb el text del valencià Rodol Sirera sembla insuperable. La primera escena és quasi màgica per la intensitat i fredor que posa i imposa Daniel Freire que assegut, amb el bastó a la mà va marcant el temps, com un rellotge. Quan hom arriba al final de l'obra i recorda aquesta escena té la sensació que aleshores el temps ja marcava el final. Un final, però, imprevist, executat per l'altre, Miguel Freire Solá que, fent d'amant del teatre es converteix en una mena d'entomòleg, però que enlloc d'estudiar el comportament d'un mosquit ho fa amb un ésser humà.

El nucli de l'obra està en l'engany del marquès que li diu al comediant que representi davant seu i amb la màxima convicció, la mort de Sòcrates, punt culminant de l'obra que ell mateix ha escrit, l'espectador se sent captivat davant d'aquest plantejament que sembla rebuscat, però que a poc a poc hi anirà entrant, gràcies al text, al treball dels actors que han estat molt ben organitzat per Mario Gas. 

ANOMIA, d'Eugenio Amaya

Intérprets:

María Luisa Borruel, Elías Sánchez, Pablo Bigeriego, Quino Diez, Cándido Gómez.
Direcció: Eugenio Amaya
Teatre Tantarantana

Comencem per dir que "anomia", en castellà, significa el trencament del conjunt organitzat de normes que regeixen la conducta comuna en una societat o grup. Una paraula que ens pot resultar estranya i que, no obstant, té una enorme actualitat en la situació política que vivim, ja no ara sinó des de fa uns anys.

Aquesta obra de teatre és una producció del  Centro Dramático Nacional i la companyia extremenya Arán i que arriba gairebé d’amagat al Tantarantana tot i tractar amb notable perícia la corrupció política del nostre país i el domini de la partitocràcia per damunt de qualsevol interès.

La ficció ens la podem imaginar a qualsevol capital de província en la que les eleccions estan al caure. S'ha descobert un greu cas de corrupció en l'equip municipal que porta governant els darrers anys, en el que el principal encausat és la responsable d'urbanisme, Carmen, perfectament interpretada per María Luisa Borruel. El cas és que des de la seu central de Madrid ha arribat un dirigent per treure-la de les llistes en les properes eleccions. Ella es defensa demostrant que tots són igual de culpables i que si la treuen posará el ventilador, però al final acaba bé. Ella continuarà al seu lloc, es farà un aeroport que permetrà que tothom es forri, el fiscal està controlat i, per tant, tot seguirà igual.

No cal dir que l'obra és tant realista, tan versemblant que un es pot imaginar que els actors que són dalt de l'escenari són els mateixos polítics representats que han tingut la gentilesa d'explicar-nos com es fan les coses pel bé del país perque, no ens hem pas d'enganyar, l'aeroport anirà molt bé a la ciutat, portarà turisme i negocis.

És una llàstima que acabi aquest diumenge perquè el públic de Barcelona es mereix veure-la.

L'ACCIDENT, de Carme Cané

Textros d'Albert Camus. Traducció i adaptació de Carme Cané. Intèrprets: Tilda Espluga, Nies Jaume, Xavier Ripoll i Jacob Torres. Escenografia i vestuari: CaboSanRoque. Il·luminació: STEM, SCCL. Concepció sonora i composició musical: CaboSanRoque. Imatge i vídeo: Jordi Crusats. Direcció: Carme Cané, amb la col·laboració de Rosa Maria Sardà. Grec 2013. 

Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc.

Fa un mes en aquest blog es parlava de L'ESTRANGER, d'Albert Camus, i ara toca Albert Camus. Sembla doncs que el centenari del seu naixement és propici per a recordar-lo. 

Aquest obra es dedica doncs a recordar-lo. La petita contradicció és que celebrem el seu naixement tot recordant la seva mort, que es podria interpretar que en realitat celebrem la seva mort. Tot i que sabem que no ha estat mai cert perquè quan va morir, fins i tot, els seus enemics ho van sentir i li varen dedicar el seus millors elogis. De tota manera no està de més assenyalar que va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1957.

El títol de l'obra ve donat perquè comença amb l'accident de trànsit mortal que va compartir Camus i el seu editor Gallimard. El cotxe el portava l'editor. A partir d'aquí tot és una ficció feta per a divertir perquè encara que les seves obres tenen molt de drama, les escenes triades de les seves principals obres estan presentades en un envoltori que pel pública resulta distès i moltes vegades divertit. 

També hi ha possibles diàlegs d'Albert Camus amb la seva parella Maria Casares, gran actriu francesa filla de Casares Quiroga, ex cap de govern de la República Espanyola quan era presidida per Azaña.

Combinant biografia i obra se'n presenta un Camus intel.lectual i persona. Això vol dir que no sé si aquest obra pot servir com una mena d'introducció a l'obra de Camus, l'única cosa certa és que els qui l'han gaudida de veritat són els que coneixen alguna de les seves obres importants i també els seus aspectes biogràfics perquè no hi ha dubte que Albert Camus, arran del seu enfrontament amb Jean-Paul Sartre, van compartir un protagonisme, potser exagerat, perquè les picabaralles entre intel.lectuals solen caducar malgrat que se'n faci una llegenda.

HANNAH ARENDT, un film de Margarethe von Trotta

Entrevista subtitulada en castellà


Hannah Arendt ha estat l'única que he vist en els darrers mesos, que són molts perquè no vaig gaire al cine i faig molt bé d'anar-hi tant poc. Un cop al cine, abans de la pel·lícula he vist tres tràilers i m'ha semblant que els tràilers eren tots de la mateixa pel·lícula, grans màquines que es mouen per l'espai, molt de foc, grans herois, molts superhomes i moltes superdones i, en un dels trailers, el propi Superman, que no sé què hi pinta avui, quan es va crear era l'únic, però cada pel·lícula d'aquestes ja té uns quants.

Quan tenia setze anys els diaris anaven plens d'un tal Adolf Eichman, per ser responsable de la mort de molts jueus. Amb el temps un va sabent més coses. L'Estat d'Israel no va ser cosa fàcil tampoc ho és ara.

Segurament no és imprescindible, però crec que és força convenient conéixer una mica la història dels primers anys de l'Estat d'Israel per tal d'entendre tot el significat de la pel.lícula o, altrament dit, del que passava a Israel en el temps històric de la pel.lícula.

David ben Gurion és possiblement un dels polítics més intel.ligents del segles XX i això ho va demostrar ja quan va omplir de jueus que fugien d'Europa en el vaixell "Exodus" sense tenir cap port mediterrani que poguessin desembarcar i, al mateix temps, estava negociant a Nova York la fundació de l'Estat d'Israel. Després d'aquest èxit va aconseguir d'Alemanya una compensació econòmica pels sufriments causats al poble jueu quan, de fet, la indemnització no tenia cap sentit perquè la xoà tingué lloc quan l'Estat d'Israel no existia, per tant, no era una part damnificada per la xoà.

David ben Gurion va donar la consignar als esdevinguts ciutadans de l'Estat d'Israel de OBLIDAR, calia oblidar el que s'havia patit perquè "si continuem parlant d'això la gent s'en cansarà". Així que es parlava dels "presents absents" malgrat que, com hem dit, gràcies al preu posat als "absents".

Des del mateix moment de néixer l'Estat d'Israel va ser amenaçat de mort per tots els seus veïns i, lògicament, Israel es va preparar per a la guerra, mentre que Nasser, amic de Hitler, feia uns discursos radiofònics clarament antisemites i amenaçadors.

Per altra banda la intel.ligència israelita sabia a on era Adolf Eichman el 1954, però aquesta informació es va congelar per a fer-la servir quan calgués. Relacionat amb el que s'ha dit de l'amenaçada continuada sota la qual vivia Israel el moment necessari va arribar el 1960. Aleshores es va detenir a Eichman i va ser portat a Israel per a jutjar-lo. Es volia fer u judici o un circ? El judici va ser manipulat des del principi perquè abans es va haver de canviar la llei perquè sí Eichman s'hagués declarat culpable, aleshores el judici s'hauria acabat automàticament i ben Gurion no podia córrer el risc d'aquesta possibilitat perquè no hauria pogut aixecar el circ. Evidentment alguns d'aquests aspectes apuntats no els sabia Hannah Arendt, però sí que era conscient del caràcter espectacular que agafava el judici, el primer judici televisat a la història.

El cas dels jueus còmplices amb els nazis no cal que siguin comentats aquí perquè la pel.lícula ja ho mostra clarament i, per altra banda, és, com la corrupció, natura humana.

Per a David ben Gurion el judici representa l'exercici per part d'Israel de la seva legítima voluntat i deia que quan escolto a Nasser penso en Hitler, és a dir, ja no toca OBLIDAR, cal utilitzar el passar cara al futur perquè cal evitar una segona xoà.

El judici era part de l'equipatge per a què l'Estat d'Israel tregui pit i es prepari per a la guerra, caldrà fer un atac preventiu, del contrari Nasser destruirà Israel i el poble viurà un segon Auschwitz. Israel es prepararà doncs per a la Guerra del Sis Dies. La preparació d'aquesta guerra va començar doncs amb el judici a Adolf Eichman.


Es tractava doncs de venjar-se, però evidentment no es podia dir així. El problema era el presoner/botxí/víctima perquè hi havia ganes, per part dels polítics, d'anar pel botxí.

En el judici va quedar clar que Eichman era un pobre home, s'havia limitat a seguir les ordres que havia rebut, no es podia imaginar fer una altra cosa. Tenia clar que haviaa de fer bé la feina i la seva feina era que els jueus detinguts pugessin al tren. Un cop al tren acabava la responsabilitat d'Eichman perquè a ell no li afectava si el tren els duia a un forn crematori o a una platja. Se li preguntava perquè ell, sabent a on anaven els jueus, no s'havia declarat incompetent a fer la feina. La resposta ja es pot imaginar. Eichman no entenia que se'l jutgés per una cosa de la que ell no era el responsable, ell era un simple executor de les ordres que arribaven de dalt.

El tema doncs de la pel·lícula és que la filòsofa Hannah Arendt va a Jerusalem per a seguir el judici com a corresponsal del "New Yorker". Naturalment s'adona del circ mediàtic muntat per Ben Gurion i de què Adolf Eichman és un pobre funcionari que compleix ordres.

Naturalment no va agradar a molts jueus que Arendt no tractés a Eichman com un botxí perquè Arendt va anar massa lluny. Arendt va inventar el concepte de la "banalitat del mal", un mal que és generalitzable, més ben dit, generalitzat, que habita entre nosaltres. Ho veiem aquí quan s'utilitza la Constitució per anar en contra de la Democràcia, ho veiem quan un policia colpeja estúpidament i convulsiva a una persona que és a terra indefensa, ho veiem quan es fa un desnonament per no pagar, fa molt de temps que ho sabem: "Luces de Bohemia" (1924), de Valle Inclán, un personatge conservador diu: "la ley es inescrutable". És clar que la llei, la constitució o les ordres internes del departament K no estan fetes al servei de l'home, sinó al servei del sistema, per això la darrera banalitat del mal és que s'ha fet veritat la profecia de George Orwell "Big Brother is watching us".

Per a Arendt l'ésser ve del saber i el saber ve l'entendre, mentre que Eichmann no podia ésser perquè no podia pensar i no pensar significa no estar en un mateix. Així Arendt descobreix que l'absolut extrem del mal no ve d'un pensament malvat, sinó de la incapacitat de pensar, que pensar és just allò que ens permet diferenciar entre allò lleig i allò bell, entre el que és just i el que és injust, entre el bo i el dolent.

Això significa que Eichmann no era el culpable total, sinó un culpable banal, una simple peça entre moltes altres peces perquè la banalitat de negar-se a pensar vol dir negar-se a ésser. L'absoluta negació de la veritat de l'ésser és la mort, per tant, Eichmann era un portador de la mort. Eichmann no podia dir la veritat perquè abans de morir ja estava mort.

Per altra banda, Arendt va veure en el judici com alguns testimonis eren escridassats per altres jueus perquè havien col·laborat amb els nazis. Evidentment Ben Gurion no va preveure aquest problema.

El resultat de tot plegat va ser l'execució d'Eichman i l'ostracisme d'Arendt que va ser declarada persona no grata per l'Estat d'Israel i, per descomptat, per moltes de les comunitats jueves d'arreu del món.

La pel·lícula reflecteix perfectament el problema i, per això, és tracta com poc cinematogràfica i és una pena que "Fotogramas" la puntuï amb un 3/5. Sembla que els cinèfils ja no els agraden les paraules, volen: "action!".

Per una banda es recomanen les entrevistes a Hanna Arendt subtitulades en castellà. Si es va a la que hi ha aquí posada, es podrà continuar amb les següents si s'entra a YouTube.

Part de la informació que figura aquí en el seu moment no era coneguda per Hanna Arendt perquè qui va fer la recerca va ser Idith Zertal, l'autora de "La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel". Cal dir que aquesta autora tampoc és grata a l'Estat d'Israel. Només la trobem a la Wikipèdia en català i francès. També la trobem a la Wikipedia en hebreu, però ens permetem dubtar de la seva fiabilitat.

LUCES DE BOHEMÍA, de Valle Inclán

de Valle-Inclán

Direcció: Carlos Martín
Coordinació: Alfonso Plou
Intérprets:
Mariano Anos
Jorge Basanta
Gabriel Latorre
Francisco Fraguas
Laura Plano
Rafa Blanca
Amanda Recacha
Néstor Arnas
Escenografia: Tomás Ruata
Vestuari: Beatriz Fdez. Barahona
Il.luminació: Bucho Cariñena
Caracterització: Virginia Maza
Música original: Miguel Ángel Remiro
Producció: Teatro del Temple
Teatre Goya

Anar a veure un clàssic té un gran avantatge, si el director de l'obra ha respectat com a mínim el text original, per l'espectador, que l'èxit és garantit, de la mateixa manera que quan es compra un rellotge de marca.

Evidentment aquesta obra també peca del mateix que l'anterior, d'un grau de sobreactuació, però és lògic, especialment si apliquem la mesura d'allò que el mateix Valle-Inclán es va inventar: l'esperpento. En un dels moments de l'obra Valle-Inclán fa allò que se'n diu metaliteratura, és a dir, literatura dins de l'obra literària, que en aquest cas concret consisteix en explicar el significat de esperpento, consisteix a posar els personatges deformats com si els veiessim a través dels miralls còncaus.

Aquest fet explica la teatralitat afegida que té Feréstecs o Luces de Bohemia. No perquè comparteixin l'estil, sinó perquè en els dos casos hi ha una mena d'exageració que fan que els diàlegs no siguin versemblants, però mentre en el primer cas reforça la comèdia, en el segon cas reforça el drama. Així, quan el personatge principal sent els gemecs de la mare pel seu fill mort per la policia en un to grandiloqüent diu Esta voz me traspasa. Perquè a la tragèdia els personatges són vistos des debaix, són gairebé majestàtics, mentre que a la comèdia són vistos des de dalt, com si fossin mirats des d'una alta torre.

Aquest producció que fan al Goya està molt ben interpretada i val la pena mira de no perdre-se-la.

ELS FERÉSTECS

de Carlo Goldoni.

Direcció: Lluís Pasqual
Traducció del venecià Lluís Pasqual / escenografia Paco Azorín / vestuari Alejandro Andújar i Luis Espinosa / caracterització Eva Fernández / il·luminació Rai Garcia i Lluís Pasqual / vídeo Marc Lleixà
ajudant de direcció Juan Carlos Martel / ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli / ajudant de vestuari Adriana Parra / assessorament lingüístic Noëlia Motlló (Oficina d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu UdL) / alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre Aleix Duarri / alumna en pràctiques de vestuari de l’Institut del Teatre Maria Albadalejo
intèrprets
Laura Aubert Llucieta / Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Pol López Quimet / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina
Teatre Lliure de Montjuïc

 

 

Si la primera exigència que li fem a una obra de teatre és el factor espectacle, aquesta producción del Teatre Lliure és una de les seves millors. A més, cal dir, que és un magnífic espectacle en el millor sentit de la paraula perquè l'espectacularitat no està en l'escenografia, sinó la que hi posen els mateixos actors. Cal agrair a Lluís Pasqual la idea de ser fidel en el llenguatge, de manera que si en l'original es parlen diferents dialectes italians a Montjuïc es parlen diferents parles de la Península, com gallec, castellà, lleidetà, etc. Si en l'original tenim la societat burgesa de la Venècia del XVIII aquí hi tenim la Catalunya de la I República, el XIX.

 

L'obra és una farsa plena de gresca i d'humor, en la que no hi ha res de versemblant, però com es respira la de Commedia dell'Arte, amb uns personatges carnavalescs fins al punt que sembla que el director els ha donat llibertat absoluta per a què facin i diguin els que els vingui amb gana; de forma que tot plegat és una disbauxa teatral.

 

Els actors i actrius són de categoria i ho demostren, de forma que gràcies a les seves facultats teatrals i el domini de l'espai, pero no dir, el cosmos teatral de Lluís Pasqual, tenim a Montjuïc el millor espectacle del món amb el permís de Cecil B. DeMille.