Rajoy i "VICTUS" ahir al THE IRISH TIMES

Mastegot a Rajoy en una ressenya de 'Victus' a

The Irish Times

Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d'expressió 

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia de la gran manifestació de rebuig contra l'atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d'expressió. El diari The Irish Times ho recorda en una ressenya publicada ahir del llibre 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol. I posa en evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat d'expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països Baixos.

(Aquest text en català està copiat de VilaWeb i aquest enllaç ens porta a l'enllaç de THE IRISH TIMES a on podem veure la ressenya original en anglès, però els que tinguin dificultats amb l'anglès poden anar a VilaWeb que informa/tradueix àmpliament

 

EL REI LEAR, de William Shakespeare

de William Shakespeare.

Traducció de l'anglès: Joan Sellent.
Versió de Lluís Pasqual.
Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela.
Organista: Juan de la Rubia.
Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar.
Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela.
Direcció: Lluís Pasqual.
Sala Fabià Puigserver,
Teatre Lliure Montjuïc


Tot i que no és un tema important, però sí atípic en el teatre, em permeto comentar-lo. En el teatre es donen dues tradicions pel que fa als noms dels personatges, és a dir, una és la de respectar el nom original, és a dir, John és John o fer una catalanització total quan el nom resulta complicat com fer d'un Griffiths un Llopis, però en un cas d'aquesta obra s'han basat a la fonètica, és a dir, Earl of Gloucester ha esdevingut Comte de Gloster, val a dir, que en el programa de mà també ho diu de la segona manera; tanmateix al teatre un ja sap que volen dir Gloucester.

Qui va veure a la Núria Espert fa més de 50 anys al Teatre Grec fent de Maria Rosa és tot un goig tornar-la a veure fent teatre, no puc dir tan eixerida com sempre, però sí més sàvia que aleshores. No em solen agradar els travestisme teatral, però admeto que en aquest cas no grinyola gens i la Núria és el rei. Clar que actrius d'aquest talla no abunden.

No cal dir que la categoria del text exigeix grans actors i això no ha fallat, el Jordi Bosch, el Madaula, la Conejero, etc, fan tots un gran paper.

El que és per mi imprescindib le de dir aquí és que, sens dubte, ha estat el millor Rei Lear que he vist mai i, per altra banda, relacionat amb el mateix, aquesta funció amb va emocionar, cosa que és força difícil en el teatre clàssic perquè tot ja se sap per endavant.

Des d'aquí el meu gran aplaudiment per Lluís Pascual que és qui ha fet possible aquesta meravella.

EL SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Autor: William Shakespeare. 

Títol original: «A Midsummer Night's Dream». 
Traducció: Joan Sellent. 
Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó, Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Xavier Soler, Victòria Pagés, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia i Pau Viñals. 
Pianistes: Dani Espasa i Gregori Ferrer. Música: Manos Hadjidakis i Dani Espasa. 
Direcció musical: Dani Espasa. 
Ajudant de direcció: Iban Beltran. 
Direcció: Joan Ollé. 
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya.

Sobre aquesta obra hi ha tantes coses dites que crec millor estalviar-me aquesta tasca i per tant, només em permeto fer una petita referència al treball artítistic. Per una banda es nota, amb bona nota, que el director, Joan Ollé, domina la coreografia de manera que el que passa a l'escenari, és a dir, com es mouen els actors i les actrius és excel.lent i, sese quasi adonar-se, es percep aquesta plasticitat, que s'agraeix quan és una obra amb força intérprets. El famós personatge que fa de follet, Puck, fa un magnífic treball. Encara recordi quan vaig veure aquesta obra al Teatre de les Flors, en la que l'actriu que feia aquest personatge deia "Quan puc Puck". Si de les actrius de certa edat i amb fama les tractem de dames, què podem dir del cavaller Lluís Marco? Amb el seu paper de rei i amb la seva veu característica, des d'aquí, només vull dir-li: Gràcies Lluís i per molts anys. Recomano el video de sota de tot perquè és un debat sobre l'obra, encara que qui no hagi pogut anar a veure l'obra li pot ser interessant també el primer video.

Billie Whitelaw

A La Vanguardia d'ahir diumenge, 11 Gener, a la secció d'Obituaris i sota el títol "Mainadera malèfica i musa de Samuel Beckett" Billie Whitelaw (1932-2014)

En el text ens diu que va morir el 21 de desembre va morir i més endavant llegim "Sempre implacable i puntillós fins a extrems malaltissos (es refereix a Beckett), el 1971 va escriure per a Billie Whitelaw el monóleg Not I, només al final dels duríssims assajos, Beckett va saber que durant aquelles interminables jornades el fill de Whitelaw  havia tingut un atac de meningitis que ella li havia amagat per no portar-li problemes. L'autor es va sentir culpable i va demanar que el perdonés per no habver-se'n adonat."

La Vanguardia s'equivoca, no va ser el 1971, sinó el 1973.

Quan el 1973 vaig entrar al Royal Court Theatre, a Sloane Sqare, Londres, Krapps's Last Tape, interpretada per Albert Finney, que no em va atrapar; però tot una altra cosa va ser Not I. Un monòleg interior   interpretat per Billie Whitelaw.
per a veure dues petites peces de Samuel Beckett, no sabia res de Billie Whitelaw. La primera peça em va resultar estranya, no em va atrapar.


Respecte a Not I He dit monòleg interior? Mare meva! Va ser més que un monòleg. Tècnicament podríem dir flux de consciència, però l'obra per boca, Mouth, de Whitelaw és més aviat un torrent de conciència.

El treball que hi fa és indescriptible, però qui dubti ho pot comprovar. Invito a mirar el video en el que primer veurem a Billie Whitelaw parlant de la seva interpretació i després el principi de l'obra, que podeu seguir a:

Carta publicada a LA VANGUARDIA el dia 6 Gener 2015

Bones Festes a tots els blogaires

P1020341 from Albert de la Hoz on Vimeo.

EL PRESIDENT, de Thomas Bernhard

Traducció de Bernat Puigtobella. 

Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, 
Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. 
Direcció: Carme Portaceli. Coproducció TNC i Temporada 
Alta i El Canal, Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona. 
Teatre Nacional de Catalunya

Des del punt de vista literari aquesta obra és riquíssima, hi ha amor i odi en el si del matrimoni presidencial perquè tant important és el president com la presidenta. També hi ha corrupció que, com arreu, es tradueix en un menyspreuj absolut envers el poble, que és qui paga els capricis i vicis del matrimoni,  fins al punt que un va a descansar a Estoril amb l'amant i l'altra amb el amant a la muntanya.

Encara que l'obra hi ha uns quants personatges, de fet només són dos, la presidència; tanmateix, per palesar més el seu cinisme a l'obra el diàleg no existeix: els dos monologuen. El que podria ser el primer acte hi domina el monòleg interior de la presidenta, mentre que a la segona part hi preval el del president. Aquest fet evidencia la seva soledat a palau.

És de justícia dir, per una banda, que l'obra es fa quelcom de reiterativa perquè quan s'ha vomitat tot, la vida política i la domèstica, ja no hi queda gaire per dir. Per altra banda els dos, Francesc Orella i Rosa Renom fan un paperàs d'antologia. Com és sabut el monòleg interior se'l suposa ràpid, tal comles coses passen pel cap, i, així de ràpid és com ells escupen al públic els mots.

És tant difícil ser català?

Ferran Adrià és considerat, segur que merescudament, elBulli, a on va agafar la fama, hagi tancat. Es pot dir que el cuiner i el restaurant són sinònims. Després de tancar el restaurant ha dut a terme vàries activitats, com la Fundació Alícia, i altres que estan en projecte. No hi ha dubte que Ferran Adrià és un home d'èxit, com diuen els americans és un "winner" (vencedor).
el millor cuiner del món malgrat

Per altra banda, amb el protagonisme del seu germà, Albert Adrià, s'han oberta a Barcelona diversos establiments, tots pel Paral.lel, amb un format que no semblen restaurants, sinó uns bars especials, que són TICKETS - BODEGA 1900 - PAKTA - NIÑO VIEJO - HOJA SANTA i cal dir que el primer ja té una estrella Michelin. No cal dir que els dos primers treballen amb alguna recepte del Bulli, per tant, és indiscutible que d'alguna manera hi ha la mà del Ferran.


Com no vaig tenir la sort d'anar al Bulli hi he anat un parell de cops als tres primers i m'identifico plenament amb la cuina dels dos primers. Resultat de ser un client del grup avui he rebut per correu electrònic la felicitació de Nadal. La decepció em deixe sense paraules perquè és en castgellà i no s'han pres la molèstia de fer-la bilingüe. Això sí, si entreu a la web per a fer una reserva aleshores ho podreu fer en català, castellà i anglès. Una cosa és vendre i una altra cosa és un simple felicitació de Nadal.


Com estic sense paraules, deixo el detall a la vostra opinió.

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre

Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya

Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.

L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.

I ens convida a “prendre partit”.

MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.

L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 

Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.