TODAS LAS NOCHES DE UN DÍA, de Alberto Conejero.

Teatre Goya
Autor: Alberto Conejero
Director: Luis Luque
Intérprets: Carmelo Gómez i Ana Torrent

º

COM ELS GRECS, de Steven Berkoff

Teatre Liure de Gràcia

Autor: Steven Berkoff

Traductor: Joan Sellent

Director: Josep Maria Mestres

Intérprests: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz, Pablo Derqui

Sinòpsi

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher. Visionari és poc.

Inglaterra, 1978-1979. Los basureros y los sepultureros sostienen una huelga literalmente irrespirable. El hedor y las ratas recuerdan tiempos bubónicos, y la violencia callejera bate sus peores récords. Los periodistas recurren a Shakespeare y hablan de un 'Invierno del Descontento', citando el Ricardo III. La culpa es de James Callaghan, último laborista antes de Margaret Thatcher, la afable señora con permanente y pendientes de perlas que promete una revolución, y no miente. Con ella se desregulará la economía como nunca (y hasta hoy), aumentarán las huelgas y se debilitarán los sindicatos. Pero eso aún no lo saben los obreros del crudo y fétido invierno del 78. Lo que sí saben es que llevan años de vacas flacas, que se ha acabado la prosperidad de las treinta gloriosas, que arrecian las crisis del petróleo y de unas finanzas sin el freno del patrón oro. Desde las ruinas de la II Guerra Mundial no se veía en Reino Unido tanta miseria moral y material, una lucha tan encarnizada del último contra el penúltimo. Como los Sex Pistols en God Save the Queen, los ingleses parecían preguntarse cómo puede haber pecado cuando no hay futuro.

Steven Berkoff vio en aquel Invierno del Descontento una nueva peste tebana, y decidió oficiar de Sófocles inglés, pero dando la vuelta a su Edipo como a un calcetín. Porque Como los griegos no hace casi nada como los griegos. Hay mucha más comedia que tragedia: Eddy es un antihéroe punk que no calza el coturno, sino que se recrea en un florido lenguaje chabacano, pródigo en escatologías, machismos y racismo, con especial querencia al culteranismo porno. Hay anagnórisis, pero no hecho patético, porque este Edipo no se mutila los ojos cuando descubre que yació con su madre y que asesinó a su padre. Y hay una esfinge iracunda, pero no malvada: una deslenguada feminista cargada de razones que añora la libertad prehistórica del hermafroditismo. También hay parricidio, pero sin trivio ni mano airada, porque los personajes de Berkoff matan a irónicos golpes de palabra. Como los griegos es eso, un Edipo satírico, metateatral y barriobajero que lleva al extremo la metáfora política de la peste, y que relativiza los escrúpulos morales del temet nosce: un Edipo más acá de la catarsis, consciente de su pecado, más pícaro que trágico.

Josep Maria Mestres ha querido explotar la vis cómica de Berkoff, y ha eliminado una de las pocas fronteras que Como los griegos conservaba de los griegos: la que separa mostrar y contar, la famosa mímesis y la diégesis. El texto de Berkoff es un derroche de esto último: largos parlamentos solitarios y sin acotaciones, a reloj parado, donde las narraciones barrocas, estrafalarias y ambivalentes de los personajes valen más que mil imágenes. Vale más el verbicidio del padre que una truculenta escena de golpes, como nos muestra acertadamente Mestres. Pero también hubiera valido más la iconografía del orgasmo de Doreen que una tópica escena a horcajadas, o el argot costumbrista y cochambroso de Eddy que las cabezas de sus deudos asomando por las puertas, como relojes de cuco, travestidas o apayasadas, para ilustrar lo dicho. Si Berkoff escribió sus torrenciales parlamentos fue probablemente porque prefería contar que mostrar, sugerir con la palabra que redundar con la imagen, exornar que adornar.

Los intérpretes sobreviven, con todo, a su dirección clownesca, y no decepcionan. Pablo Derqui es un enérgico Eddy. Un poco mayor, cierto, para el cockney que abandona el nido paterno, al que los viejos odian por no llegar a la treintena, un improbable hijo biológico de Sílvia Bel. Pero Derqui llena de humor y convicción a este Mack el Navaja de Tufnell Park, y engancha al público con el descreído relato de su periplo vital. Bel es toda desparpajo como la hermana gamberra de Eddy y como su lúbrica esposa, aunque el guion le exige demasiados histrionismos en el sexo sobre la silla, en la micción de la anagnórisis, en su pecho final al aire, simplificando en exceso este personaje y la parte de la historia que le toca. Mercè Arànega es una genuina madre de familia empapuzando a sus crías, pero brilla sobre todo como esfinge, espetando el parlamento más lúcido de la función, echando sapos y culebras feministas contra los Eddies del mundo, que no son pocos ni merecen menos. Y Pep Cruz nos obsequia con sus buenos graves de siempre, a veces empañado por los desbarros que le exige el guion, pero fiel a su sólido tono sobrio, y con un hermoso alegato sarcástico contra el Estado del bienestar, ingrato con su veteranía de guerra en Dunkerque y con su magra jubilación proletaria, que arrastra una intoxicación por amianto, un pulmón de menos y un sistema nervioso destrozado por las máquinas.

Todo ocurre entre unas sencillas paredes alicatadas de rojo, que lo mismo hacen de bar de mala muerte, de hogar de mala muerte o de sórdida barraca de feria, con dos irónicas puertas al fondo que mandan al retrete o al exilio según la ocasión (uno de los mejores gags de Mestres). La música deambula, sin embargo, del punk setentero de los Sex Pistols a románticos estándars de Irving Berlin (Let’s Face the Music and Dance), pasando por solemnes coros de misa de réquiem, que a veces subrayan en exceso el sentido de la escena. Pero, en su conjunto, esta versión de Mestres vale la pena, entre sus indudables méritos y sus dudosas ocurrencias, porque la levantan cuatro portentos escénicos que brillan más allá del exceso. Y aunque Berkoff no es Sófocles, su blasfemia pagana y anti-thatcherista sigue muy viva, señalando la peste de una sociedad sin futuro, y la falta de dioses que la castiguen, y el cinismo simpático de los salvadores oficiales. Lo dice de un Reino Unido no tan lejano, que ha acabado encaminándose a un Brexit, quizá para deleite póstumo de Thatcher. Pero a la luz de Como los griegos, el resto de Europa no parece menos tebana.

Gabriel Sevilla

lacritica.xyz

EL SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA, de Henry Miller

Teatre Lliure de Montjuïc

Autor: Henry Miller

Traductor: Màrius Serra

Director: Ramon Simó

Intérprets:

Joan Arqué          empresari

Oriol Boixader    Antoine

Tanja Haupt         música

Griselda Juncà     acròbata

Jordi Martínez     August

El universo del circo y del payaso vuelve a pisar el escenario del Teatre Lliure. Lo hace con 'El somriure al peu de l'escala', una narración de Henry Miller que nació como encargo para ilustrar una serie de dibujos de Fernand Léger en 1948.

Jordi Martínez encarna a Augusto, un payaso mundialmente reconocido que un día descubre que tiene un poder que va más allá de hacer reír al público. Se da cuenta por causalidad, cuando se queda en blanco a mitad de una actuación. Primero el público lo aplaude, pero después se harta y le despiden del circo. En este momento Augusto empieza una investigación para encontrarse a él mismo entre el hombre y el payaso.

Jordi Martínez afirma que "nunca había hecho un viaje tan bestia como este, en la investigación de la felicidad y lo imposible". Lo hace acompañado de Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt y Griselda Juncà. Ellos nos sirven la banda sonora original de Joan Alavedra, protagonizan números de clown, hacen acrobacia y acompañan el espectador en una historia con una gran fuerza poética que analiza el mundo del payaso y el dilema entre la ficción y la verdad.

Para Ramon Simó, director del montaje, el gran reto era hacer orgánica la relación entre teatro y circo, que los dos lenguajes dependieran entre ellos y no primara uno sobre el otro. "Me gusta trabajar con payasos porque son anárquicos, no aceptan el poder, son trabajadores... Y se divierten con sus propios errores. Si todos lo consiguiéramos, el mundo sería menos cruel".

Font: ARTEZBLAI 

http://www.artezblai.com/artezblai/jordi-martinez-protagoniza-el-somriure-al-peu-de-l-escala-de-henry-miller.html

La meva valoració

He llegit i he vist unes poques obres de Henry Miller, però aquesta és tot una altra cosa i és també una grata sorpresa.

Crec que els espectadors ens hem de sentir agraïts del treball de Màrius Serra com a traductor, diguem que aquest quasi-monòleg de Jordi Martínez funciona fantàsticament bé gràcies a la tasca del traductor perquè fa ben bé l'efecte que el text original sigui en català.

Sense ser desconsiderat amb els altres actors penso que la participació de Jordi Martínez és tant alta que ben bé sembla un monòleg i que si un punt i apart mereixen els altres intérprets ens hem de referir a l'actuació de Griselda Juncà, l'acròbata o com ella diu en una entrevista "poecista" (poeta i trapezista). 

Com Jordi Martínez és un gran actor des de fa uns quants anys vull retre un aplaudiment a Griselda Juncà perquè el treball que fa al trapezi és una meravella. Poc abans d'acabar l'obra ella també diu unes paraules plenes de poesia.

No cal dir que els altres actors fan també un bon treball i que aquesta obra marca un abans i un després en l'escena catalana perquè aquest còctel de teatre i pallassos sempre deixe un bon sabor.

Com he esdevingut un admirador de Griselda Juncà us invito a donar un cop d'ull

  

Ballet de l'Opérada de Lyon, Teatree Liceu

Teatre Liceu

La meva valoració

Em resulta difícil o, més exactament, impossible escriure sobre ballet i l'única cosa que puc dir és que em va agradar i també emocionar.

SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS, de Miguel Delibes

Teatre Romea

Autor: Miguel Delibes

Adaptació teatral: José Sámago, José Sacristán i Inés Camiña

Director: José Sámago

Intérpret: José Sacristán

Sinòpsi

Un pintor, amb molts anys en l'ofici, porta temps sumit en una crisi creativa. Des que va morir de forma imprevista la seva dona, que era tot per a ell, pràcticament no ha pogut tornar a pintar.

Estem a l’estiu i tardor de 1975. La filla major de tots dos està a la presó per les seves activitats polítiques, i és en aquestes dates quan sorgeixen els primers símptomes de la malaltia de la seva mare que la filla viurà des de dins de la presó. És un altre record permanent en la vida del seu pare, que també ara reviu.

Aquesta obra teatral és el relat d'una història d'amor en camí desenfrenat cap a la mort, que ens situa en aquella Espanya amb trets inequívocs, que ens parla de la felicitat i de la seva pèrdua, i que arriba a la intimitat de cada ésser humà, i a la seva emoció, pel camí recte i simple de la veritat.

La meva valoració

És un monòleg molt emotiu perquè, en primer lloc, les persones de certa edat hem viscut amb la companyia intel.lectual i emocional de Miguel Delibes, un escriptor que si no estimat per tothom, goso a dir respectat per tothom, però que va enviudar molt abans d'hora.

L'obra en qüestió no ens diu que sigui autobiogràfica, però llegim el que va escriure Miguel Delibes a propòsit:

Miguel Delibes el escritor, jamás hubiera existido sin la existencia y la influencia de Ángeles de Castro.
És important dir "el escritor" perquè en l'obra el protagonista no és un escriptor, sinó un pintor, però això és el típic recurs literari que fan molts escriptor.
Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia. Dejé de escribir, y esta situación duró años. En ese tiempo pensé, a veces, que todo se había terminado. 

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, de Martin McDonagh

Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: Martin McDonagh

Traducció: Vicky Peña

Direcció: Julio Manrique

MARTA MARCO

El director diu: 

M’agrada Martin McDonagh. El seu humor salvatge. El seu estrany lirisme. La seva mirada. M’agrada el seu món de perdedors i frases curtes, de diàlegs delirants i situacions violentes fins al paroxisme. M’agrada el seu teatre, tant cinematogràfic. I també les seves pelis, tant teatrals. M’agrada visitar la seva Irlanda, on sempre plou i on, t’ho miris com t’ho miris, mai no hi ha res a fotre. Em fa pixar de riure i m’emociona, a parts iguals. M’agraden els seus personatges, alhora tan mesquins i tan autèntics, tan ferits, tan humans. I m’agraden molt les seves heroïnes, les dones enfadades de McDonagh. Les dones lluitadores de McDonagh. Les dones trencades, perdudes, venjatives de Mcdonagh. Com la Frances McDormand a la recent “Tres anuncios en las afueras”. O com la Maureen de “La Reina de bellesa de Leenane”. La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. La protagonista de l’obra de McDonagh que més m’agrada. I mira que m’agrada molt, Martin McDonagh. Sembla que la va escriure amb vint-i-sis anys. Ni un de més. Una mena de barreja de John Ford, Samuel Beckett, Brian Friel i Quentin Tarantino. Com es pot escriure “La Reina de bellesa de Leenane” amb només vint-i-sis anys? Com va poder inventar-se la Maureen, la pobra Maureen, la fràgil Maureen, la temible Maureen, amb només vint-i-sis anys? Vés a saber. El cas és que, t’ho miris com t’ho miris, ara ja existeix. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.

Julio Manrique

ERNEST VILLEGAS, MARTA MARCO, MARISSA JOSA, ENRIC AUQUER

La meva valoració

No puc pas negar que sóc un fan de Marta Marco, filla de l'entranyable actor Lluís Marco. La corona que li tinc posada primer la va tenir Núria Espert des que jo tenia setze anys; més tard va venir el temps de l'Anna Lizaran i ara és Marta Marco, com l'actriu que té aquella maduresa que pot fer qualsevol paper, que tant ens pot fer riure com plorar.

Avui ha estat un dia especial per mi. Les coses no sempre surten dretes, però si alguns recorren a les drogues quan veig bon teatre substitueix a totes les drogues, especialment un teatre com aquest, més a prop de la tragèdia que del drama. Té algunes notes de comicitat, però si sóc franc,  l'únic que les ha rigudes he estat jo, si més no avui.

En aquesta obra la dolenta és la mare que té una relació d'odi, no és possible dir d'amor i odi, amb la seva filla. Les altres filles són feliçment casades i no li interessa que la soltera marxi de casa, es quedaria sense esclava. 

Una obra que és un magnífic reflex de la vida dels irlandesos que odien els anglesos i veuen els americans com els bons nois, per tant, de manera que el somni de la reina de la bellesa de Leenane és anar a Boston amb parella.

LEHMAN TRILOGY, de Stefano Massini

Teatre Lliure de Mointjuïc

Autor: Stefano Massini

Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta

Direcció musical: Litus Ruiz

Escenografia: Curt Allen Wilmer

Sinòpsi

Des que Henry Lehman, fill gran d’un comerciant jueu de bestiar, surt de Baviera a 1844 i arriba als EUA -a la recerca del somni americà i una vida millor-, fins a la caiguda de Lehman Brothers el 2008, que va desencadenar la pitjor crisi financera en el món de la qual encara patim les conseqüències.

Més de 120 personatges desfilen davant dels nostres ulls de la mà de sis músics-actors, en un fascinant i divertit viatge que narra, a través de l’humor i del relat, la història de tres generacions de la família Lehman des del seu ascens fins a la seva caiguda .

Iván F. Mula ha dit:

Crònica musical del capitalisme

Ara que, a poc a poc, comencem a poder veure amb una mica de distància la crisi econòmica iniciada el 2008, probablement, resulta més necessari que mai tractar el tema amb perspectiva, profunditat i mirada crítica. En aquest sentit, Lehman Trilogy és un excel·lent recordatori de l’origen del problema i les dinàmiques especulatives que van portar, finalment, al col·lapse de tot un sistema que, d’alguna manera, hauria d’aprendre la lliçó abans de començar a caure en els mateixos errors una altra vegada. L’espectacle fa una crítica necessària i entretinguda posant el focus en les diferents generacions de la família Lehman, des de la seva arribada a Amèrica l’any 1840 fins a la fallida del seu banc a principis del segle XXI. El més interessant és com, a partir de la vida, les decisions laborals i els aspectes personals d’aquesta casta i la seva empresa, han pogut explicar la història del capitalisme i posar en evidència totes les seves misèries. Amb números musicals i divertits jocs escènics, el muntatge aconsegueix combinar el sentit de l’humor i el dinamisme amb una gran quantitat de dades biogràfiques, anàlisi i informació econòmica. Malgrat això, la seva durada acaba resultant excessiva (més de tres hores amb dos entreactes) tenint en compte que la narració no està ben equilibrada: els esdeveniments avancen massa lentament a l’inici i acaben precipitant-se en el tram final. En qualsevol cas, el quintet d’actors mostra una versatilitat interpretativa i musical memorable i això permet, en general, gaudir enormement de la gran majoria dels moments de la proposta.

La meva valoració:

Tot i que les crítiques que he llegit són favorables, la veritat és que no m'ha convençut, potser és degut al prejudici que tinc en contra dels musicals. En aquest cas em pregunto si és funció del teatre frivolitzar allò que ha estat un gran drama. I no solament parlo de drama per l'experiència que ens ha tocat viure des del 2008, sinó per l'itinerari vital dels protagonistes de la història, no del musical. Evidentment no es tracta de culpabilitzar els Lehman, sinó de l'estat de coses que ho ha fet possible.

EL ESPEJO DE LAS ALMAS SIMPLES, de Margarita Porete

Autora: Margarita Porete

Títol original: Le mirouer des simples âmes anéanties

Edició, pròleg i traducció: Blanca Garí

Editorial Siruela, Madrid 2005.

-------------------------------------

El dilluns següent, el primer de juny de 1310 a la plaça de Grève es va cremar a una beguina clèriga que es deia Margarita Porée que havia traspassat i trascendit les divines escriptures i havia errat en els articles de la fe, i del sacrament de l'altar havia dit paraules contràries i per judicials i havia estat condemnada per tot això pels mestres en teologia. (Les Grandes Chroniques de France, t. VIII, p.273, cit. Verdeyen, 1986)

---------------------------------------

Al pròleg del llibre que ens ocupa llegim: "el legista Guillermo de Nogaret reúne en la iglesia de los Mathurins, sede administrativa de la Universidad, a veintún teólogos para examinar una list de artículos extraídos de El espejo de las almas simples, el libro prohibido y quemado tres años antes en Valenciennes, escrito por una beguina ahora detenida y encarcelada en París, pendiente de juicio. Al parecer, en base a estas frases, la asamblea  juzgó el libro herético. Margarita, sin embargo, se negó primero a comparener ante el inquisidor y, cuando por fin lo hizo, se negó a prestar el juramento reglamentario que precedía al interrogatorio. Guuillermo de París pronunció entonces contra ella la excomunión mayor y permaneció encarcelada un año."

També en el pròleg llegim: "Sorprende finalmente, y quizás sobre todo, que esa mujer responda durante más de un año a la presión de ese inmenso aparato de poder religioso y político con un ostentoso y digno silencio que emula una frase de su Espejo. El Alma libre -había escrito allí- si no quiere, no responde a nadie que no sea de su linaje; pues un gentilhombre no se dignaría a responde a un villano que lo retara o requiriera a batalla; por ello, quien reta a un Alma así no la encuentra, sus enemigos no obtienen respuesta." (Capítulo 88)."

------------------------------------------

Tot i que el llibre l'he trobat interessantíssim i alguns passatges emocionants, més que res perquè un no pot evitar de pensar, quan estàs llegint, que per escriure aquest llibre l'hi fos llevada la vida. Com, per altra banda, a mi no se'm dóna el comentari de text. Faig com de costum, transcriure alguns dels passatges que m'han semblat dels més sucosos. Val a dir que el llibre està plantejat en forma de diàleg, de manera que els "personatges" d'aquest diàleg són: Amor, Alma, Razón

------------------------------------------

Amor. Hijos de l Santa Iglesia -dice amor-, por vosotros he hecho este libro, a fin de que oigais, para valeros mejor, la perfección de la vida y el estado de paz a los que puede llegar en virtud de la caridad perfecta la criatura a la que le es concedido este don de toda la Trinidad. Don del que oiréis dirimir en este libro a través de las respuestas de Entendimiento de Amor a las preguntas de Razón. Pg. 34/35.

Amor Esta Alma que posee tal amor -dice el propio Amor- puede decirles a las Virtudes que ya ha estado largo tiempo y muchos días a su servicio.
El Alma: Os lo confieso, dama Amor -dice esta Alma-, hubo un tiempo en que lo estuve, pero ahora es otro momento; vuestra cortesía me ha apartado de su servidumbre. Por ello ahora les puedo decir y can­tar abiertamente:
Virtudes, me despido de vosotras para siempre,
Tendré el corazón más libre y más alegre,Serviros es demasiado costoso, lo sé bien,Puse en otro tiempo mi corazón en vosotras, sm reservas,
Era vuestra, lo sabéis, a vosotras, por completo abandonada.
Era entonces vuestra sierva, ahora me he liberado. Pg. 38

(Un dels més interessants  és aquest sobre la no necessitat de la voluntat.)

Amor: Sin duda esta Alma no tiene voluntad; pues cuanto esta Alma quiere y consiente es aquello que Dios quiere que ella quiera y ella lo quiere por cumplir la voluntad de Dios y no por su propia voluntad; y no puede querer esto por sí misma, sino que es el querer de Dios que lo quiere en ella; por ello es evidente que esta Alma no tiene en absoluto voluntad de Dios que le hace querer todo cuanto ha de querer.  Pg. 47

INCÒGNIC, de Nick Payne

Teatre Lliure de Montjuïc

de NICK PAYNE direcció MÒNICA BOFILL
cia. LA INCÒGNITA

intèrprets Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès

intèrprets vídeo Fanny Marsà i Pep Martínez

traducció de l'anglès Mònica Bofill / escenografia Laura Clos 'Closca' / vestuari Míriam Compte / caracterització Toni Santos / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / vídeo Joan Rodon / música i espai sonor Clara Aguilar i Damien Bazin / moviment Ferran Carvajal

ajudanta de direcció Sandra Monclús / cap tècnic David Pascual / producció executiva Adriana Nadal i Roger B. Sardà / alumna en pràctiques de vestuari Laura Bermejo

construcció d'escenografia Jorba-Miró Taller d'escenografia

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i La InCògnita

agraïments Adriana Parra, Sergi Corbera, Octavi Cortès, Mireia Farrarons i La Brutal

i especialment a la Fundació Pasqual Maragall

Sinòpsi
Gira al voltant de temàtiques recurrents en l'art contemporani, com el debat sobre la identitat, la memòria i la crisi de l'individu, i ho fa des d'una vessant força singular: la ciència.
És en algun aspecte quantificable del cervell d'Albert Einstein on rau el seu  geni? Seguim essent qui som si no recordem res del que hem fet?De què ens podem refiar si el nostre propi cervell és el primer que omple els buits per construir un relat que ens permeti mantenir la il.lusió de coherència?Incògnit són dinou personatges en mans de quatre actors, tres històries al llarg de 60 anys, un calidoscopi emocional amb un nexe comú: la recerca de la identitat; cadascú amb el seu relat, cadascú amb el seu cervell.
Mònica Bofill

La meva valoració

El darrer paràgraf de la Sinòpsi és clau per a adonar-se dels dos aspectes essencials de l'obra. Per una banda hi ha una gran i magnific treball de la directora i dels actors de forma que cada actor en qüestió de segons deixa de ser una personatge per a passar a ésser-ne un altre amb el que implica un canvi amb el seu posat i la manera d'actua.

L'altre aspecte hi ha la creació fet per l'autor de l'obra en la que intervenen diferents aspectes de les febleses humanes que es manifesta en certes malalties com l'Alzheimer, l'epilèpsia, la pèrdua de la memòria o la infidelitat, tant si és del matrimoni o no. Tot plegat fa que l'obra sigui una mena de revulsiu per l'espectador com abans ho havia fet la tragèdia grega. Una obra molt valuosa.

EL CUENTO DEL GRIAL, Chrétien de Troyes

Títol original: Li Contes del Graal (escrit en francès antic)
Títol: El Cuento del Grial
Editorial: Alianza Editorial, Madrid 1999
257 pàgines
Introducció, traducció i notes: Carlos Alvar

Si de nen m'agradaven molt les pel.lícules d'espases i encara tinc a la retina algunes imatges de la pel.líula Los caballeros de la mesa redonda amb actors i actrius com Robert Taylor i Ava Gardner, però que va anar quedant oblidat. Cal dir que el rei Artur és un dels mites més significatius de l'Europa Medieval i, especialment en el món francès i britànic.

En aquest sentit apuntem que Chrétien de Troyes va fer un munt de novel.les i les més significatives són Erec i Enide, el Cavaller de la Carreta, el Cavaller del Lleó i, evidentment, el conte del Grial.

El conte del Grial no solament és la darrera obra de Chrétien de Troyes, que de fet es considera inacabada, però, malgrat tot és la més influent perquè és en la que es funda el mite del Grial. Un mite que arriba de ple al segle XX. En aquest sentit no està de més apuntar que el 23 d'octubre de 1940 es va fer a l'Hotel Ritz de Barcelona un banquet en honor de Heinrich Himmler. Es tractava, però, de visitar Montserrat perquè una llegenda meitat nazi i meitat wagneriana situava el Sant Grial a Montserrat. Aquí ens hem d'afanyar a dir que a l'obra de Chrétien de Troyes el grial no és mai qualificat de sant. Com hem dit és una obra inacaba, però com ja a l'Edat Mitjana va tenir un gran èxit ja aleshores van aparéixer com bolets el que s'anomena com les "·continuacions" del conte del Grial i algunes d'asquestes continuacions es van dedicar a fer sant el grial.

Manuscrit de Montpeller

Una de les tantes peculiaritats d'aquesta obra és que conté dues històries independents, és a dir, hi ha dos protagonistes que si bé a la cort del rei Artur coincideixen en una ocasió, les trajectòries dels dos són independents. Per una banda hi ha el cavaller Galván i, per l'altra, Perceval. Una de les teories és que algú posterior a l'autor es va dedicar a unir els textos que estaven separats, potser perquè haurien quedat dos contes massa curts.

Perceval deixar la casa materna perquè vol fer-se cavaller, però el disgust que té la seva mare vídua li provoca la mort, de manera que arrossegarà aquesta culpa. Més endavant troba uns cavallers i el cap dels quals li fa unes preguntes, però Perceval, ennloc de respondre a les preguntes, fa preguntes, de manera que el cavaller li diu que ha de tenir mesura i saber distingir quan cal preguntar i quan contestar.

A la vora d'un riu està perdut i demana orientació. Un pescador que va en una barca li diu a on ha d'anar que li donaran aixopluc per passar la nit.

Quan és dalt de tot, busca la casa i no la veu, per la qual cosa maleix al pescador que l'ha enganyat, però de cop i volta "Entonces vio delante de sí, e n un valle, la parte más alta de una torre que apareció." (pàg. 122).

Arriba a la torre que ja l'esperen i el fan entrar en una gran sala al mig de la qual hi ha el que ha conegut com el pescador, que li dóna una espasa amb aquestes paraules: "Bello señor, esta espada os ha sido adjudicada y destinada, deseo de sobremanera que la tengáis. Ceñidla y probadla." (pàg.125)

Al cap de poc "Volvió a sentarse junto al señor, que le hacía muchos honores. Había dentro tanta luz como se podría conseguir con velas en un albergue. Mientras hablaban de una cosa y otra cosa, un criado vino de una habitación sujetando una blanca lanza empuñada por el centro, pasa entre el fuego y los que estaban sentados en la cama, y todos los de allí vieron la lanza blanca y el hierro blanco, y desdee la punta salía una gota de sangre que corría hasta la mano del criado." (pàg. 125 i 126).

Després van passar criats que portaven canalogres d'or pur, amb deu espelmes cada un i "una doncella  que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos." Aquest grial és anomenat tres vegades més i "El muchacho los vio pasar y no se atrevió a preguntar a quién servían con el grial, pues él siempre recordaba en el corazón las palabras del noble sabio." (pàg.126).  Es refereix el cavaller que més amunt li va dir que calia tenir mesura.

Un passatge molt bell és el de l'oca ferida. "Perceval empiza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y pafecía color natural."... "Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntasle recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga, y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco como las gotas de sangre que aparecieron sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresxco color del rostro de su bella amiga." (pàg. 149).

Perceval és rebut pel Rei Pescador