EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de novembre 18, 2005

Albert Ràfols Casamada

Encara que això de les adhessions o de les entregues totals tingui lògicament mala premsa, no tinc més remei que admetre que quasi tota l'obra plàstica de Ràfols Casamada m'agrada.

Ara, quan escric aquesta entrada al blog, fa poca estona passava pel davant de la GALERIA JOAN PRATS (Rambla de Catalunya, 54) i he vist que exposava l'esmentat artista i clar, hi he entrat.

He vist que l'exposició va ser inaugurada just ahir i que unes quantes peces ja estan venudes. De fet no és que em preocupi gaire que la seva obra estigui venuda perquè el més econòmic de tots està marcat a Eur.6.000, per tant, em seguiré conformant amb les litografies que ja tinc.

Val a dir que no sóc lector de poesia, però Ràfols Casamada és dels pocs artistes que també són poetes i, potser és això, que malgrat tot, la seva obra plàstica em dona una mena de pau interna, d'harmonia i que amb la seva combinació dels colors, sense cap estridència sap fer-se present.

En qualsevol cas, n'he triat un petit poema seu que parla d'un dels colors més presents a la seva obra

(blau)
damunt el blau
o dins el blau
o encara darrere
el blau
apareixen les figures
signes o estrelles
la ratlla que separa
l'alè que uneix

i el color s'accentua
que hi hagi
diu Miró
una gran contundència
de color
i es mouen les ones del blau
damunt la tela

1999

Recomano la visita a la galeria i per altra banda, com he rebut l'avís de la GALERIA JORDI BARNADAS que el dia 23 inaugura una col.lectiva, espero poder-ne dir alguna cosa al respecte. Es tracta d'una galeria força interessant encara que té una linnea artística ben diferent a la Joan Prats.

dilluns, de novembre 14, 2005

Novel.les i contes d' Alexandr S. Puixkin


Acabo de llegir NOVEL.LES I CONTES, d'Alexandr S. Puixkin, de la famosa col.lecció "Les millors obres de la literatura universal" d'Edicions 62 i "la Caixa", Barcelona 1981. En el seu moment vaig comprar alguna cosa d'aquesta col.lecció com també molts de la M.O.L.C.

El tractar-se de clàssics fa que un no tingui mai pressa en llegir, així doncs que al cap de més de vint anys de tenir-lo a casa m'he decidit.

Està clar que no puc aportar res de nou amb aquesta entrada, si és que alguna cosa nova jo aporto al món blogaire, el punt és que es tracta d'un llibre que es llegeix bé, però no treu que és una manera d'escriure que pot resultar ensopida per molts lectors d'avui.

A més, tot i que llegim que l'autor va ser desterrat pels seus poemes, amb ull d'avui la seva obra resulta molt classista amb un to excessivament missaire.

De tota manera és prou evident que cal saber-lo llegir en ulls de l'època que la podem situar pel 1830.

dimarts, de novembre 08, 2005

"La Lectora", de Raymond Jean

Curiós llibre del que se'n va fer una pel.lícula, que no he vist. A partir de la situació d'una jove francesa de 34 anys, casada, sense fills, i sense treball, sorgeix la idea de la protagonista d'oferir-se com a lectora a domicili. Parteix de la premissa d'haver estudiat a la Universitat, encara que no va acabar els seus estudis, i de disposar d'una veu encisadora que posa " a la venda " junt amb els seus encants personals. Seguint els consells d'una seva amiga, posa un anunci en un diari oferint-se a llegir per gent que d'alguna manera necessita llegir a través d'algú altre ja sigui per minusvàlua física, per fer de "cangur lector" d'una nena de vuit anys (la mare top business woman de la qual no disposa de temps per tenir-ne cura), per desgast visual degut a la vellesa o per ajudar a un home de negocis a fer-se una "cultureta" que necessita en el món de l'alta direcció on es mou, on queda bé d'estar al corrent des darrers esdeveniments literaris.La lectora veu com darrera de cada personatge se li obre una porta de móns ben diferents, d'actituds diverses que esperen d'ella que sigui més que una simple lectora, que completi el buit que té cadascun dels personatges-clients. La feina que en un principi li resulta una distracció, un divertiment, s'acaba convertint en una font de problemes per a ella perquè acaba posant-se sense gairebé adonar-se en la pell dels altres, acceptant sense reaccionar les exigències i les necessitats vitals dels altres. És una fulla moguda pel vent fins al final del llibre on el que se li demana és ja tan forassanyat que fuig del darrer client, un vell magistrat i els seus amics, aficionats a la lectura dels llibres del Marquès de Sade

dissabte, de novembre 05, 2005

"Cisnes salvajes", de Jung Change




Com se sol dir, temps era temps que l'obra de Mao Zedong brillava a Europa amb llum pròpia.

Encara que puc afirmar que no era maoista vaig llegir FANSHEN, de William Hinton, editorial Laia, Barcelona, 1977. Un llibre en el que l'autor ens explica al llarg de les seves 800 pàgines l'evolució del feudalisme al socialisme en un poble xinès.

Val a dir, que es tracta d'un cas real. L'èxit del llibre va ser aclaparador perquè no hi havia res de literatura, sinó facts and figures. Així doncs, aquest relat es va passar al teatre i com mentre es feia l'obra a Londres casualment vaig anar-hi per feina, el fet em va permetre veure-la al teatre. Evidentment el text teatral tenia molta grapa i quan ho vaig explicar a Barcelona es van fer intents de estrenar-la en català, però coses del país, no va passar de ser un projecte.

Mentre Xina anava cada vegada pitjor, si és que mai havia anat realment bé. Això no treu que possiblement el poble fotografiat per William Hinton deuria de ser una excepció, potser no l'única, però marginal tanmateix. En qualsevol cas això és aigua passada i si ho he volgut evocar és perquè els fets són tossuts i la veritat no la podem defugir.

Així doncs, si un llibre avui he de recomenar és CISNES SALVAJES, de Jung Chang, editat per CIRCE, 1993 Barcelona. Encara que ja té més de 10 anys crec que continua essent interessant encara que sigui només pel fet que cada dia que passa la Xina està cada vegada més de moda fins que arribi el dia que només es parlarà de Xina...

El cas és que en poc més de 500 planes, l'autora ens explica les vicissituds de la seva àvia i de la seva mare; naturalment, després, aquesta xinesa ens explica com la seva fe comunista la va fer ingressar al partit junt amb el seu marit.

A través dels seus mots, escrits sense odi però amb claredat, s'entén perquè ella ara viu a Londres i s'entén perquè un home que es creia ser el timoner, els qui hem vist el que s'ha esdevingut a Xina, podem dir, usant també terminologia marinera, que Mao Zedong l'han tirat per la borda.

divendres, de novembre 04, 2005

Quatre dies a A CORUÑA






























Aquestes darreres festes les he passades a A Coruña.

Quan un visita una ciutat per primera vegada sempre hi troba coses interessants i A Coruña no és una excepció perquè malgrat tot no deixe de ser la ciutat que havia aspirat a ser la capital de la Galícia autònoma, però la competència de Vigo va fer que no fos ni una, ni l'altra, sinó Santiago de Compostela.

Les dues coses més sorprenents per mi han estat la Torre d'Hèrcules i el passeig marítim.

La Torre d'Hèrcules fou feta el segle II en temps de Trajà i és la que hi ha a l'escut de la ciutat. Encara que ha estat parcialment destruïda i exteriorment refeta el seglex XVIII, val a dir que el seu interior és encara romà.

El passeig marítim és nou i molt polit i té una llargada d'un nou quilòmetres i arribarà a tenir-ne uns tretze, per tant, encara que no tinguin veritable carrer major, queden compensats amb aquest ampli i llarg passeig.

Detall de les fotografies.

1. Passeig Marítim i al fons la torre de control marítim
2. El port i al fons la torre de control marítim
3. Des del Passeig Marítim el port i al fons la torre del Milènium
4. Façana de cases de pescadors de la Marina, que fa que se'n digui "Ciudad Cristal"
5. Vista del port i també al fons cases de pescadors
6. Façana del DOMUS, museu interactiu del cos humà, per Arata Isozaki i escultura de Botero
7. Memorial als afusellats durant la Guerra d'Espanya
8. Grup escultòric Familia de Menhieres, 1994, Manolo de Paz, a Punta Herminia
9. Torre d'Hèrcules
10. Interior de la Torre d'Hèrcules
11. Torre de Milènium

dilluns, d’octubre 17, 2005

"Casa" i "Jardí", teatres Bartrina i Fortuny a Reus








Com a nét d'un reusenc i aficionat -en qualitat d'expectador- del teatre, fa anys que tenia ganes de visitar els dos teatres que té Reus perquè es tracta de dues veritables joies. Al marge de Barcelona no hi ha en tot Catalunya una altra ciutat que tingui dos teatres tan magnífics i ben mantinguts. Naturalment la meva visita havia d'estar justificada amb un contingut teatral que s'ho valgués.

I tant que s'ho ha valgut perquè resulta que s'ha posat en marxa una iniciativa teatral magnífica que es concreta en el Centre d'Arts Escèniques de Reus (C.A.E.R.), la qual té per abast tot Catalunya, però de moment és un fet que en els darrers anys els equipaments teatrals públics de Reus, els històrics i recuperats Teatre Fortuny i Teatre Bartrina, han posat la llavor d'aquest projecte.

Així doncs l'esmentat C.A.E.R. presenta els seu primer espectacle amb l'estrena de Casa i Jardí, d'Alan Ayckbourn, dues obres teatrals traduïdes per Joaquim Mallafré i dirigides per Ferran Madico, director artístic del C.A.E.R.

Es tracta de dues comèdies peculiars que tenen lloc simultàniament en dos escenaris: la Casa, que es representa al Teatre Bartrina, i el Jardí, al Teatre Fortuny. Dues representacions simultànies, cadascuna amb un argument propi, que compten amb gairebé els mateixos actors que va d'un teatre a l'altre.

No hi ha cap dubte que els reusencs es poden sentir orgullosos perquè a més cal dir que l'autor de l'obra, Alan Ayckbourn és el més representat a la Gran Bretanya deprés de William Shakespeare, que el director, Ferran Madico és també de Reus, que té els aplaudiments del públic junt amb els magnífics actors i actrius que defensen l'obra a l'escenari perquè amb noms com Rosa Novell, Anna Güell, Pep Tosar, Andreu Benito i els que em deixo per no posar-los tots, què es pot dir? que l'èxit és segur. També val a dir que la traducció és estupenda, no solament que es nota al seguir l'agilitat i naturalitat dels diàlegs, sinó el fet que Joaquim Mallafré sigui també el traductor de l'anglès al català de l'Ulyses, de James Joyce, li fa de certificat de garantia.

L'obra en conjunt, vull dir Casa i Jardí, tracta del de sempre, l'amor, del que n' hi ha totes les parts afectades, l'home adúlter, la venjança de la dona enganyada, l'adúltera enganyada amb un marit que no s'entera de res i un fill enamorat d'una noia que es fa la interessant. Tot això amanit amb unes escenes en què un es peta de riure i d'altres d'una tendresa emocionant.

La primera fotografia és l'entrada al Teatre Bartrina pel carrer Major, seguida de dues de l'interior. Aquí la funció començà el dissabte a les sis de la tarda.

La quarta fotografia és la plaça Prim on es pot veure l'estatúa eqüestre del General Prim al darrera l'edifici il.luminat a on hi ha el Teatre Fortuny, seguida de dues de l'interior. En una es pot veure el treball d'escenografia. Aquí la funció el dissabte a dos quarts de deu de la nit.

O sigui, una visita teatral a Reus de primera marca que si fa dècades els reusencs feien la fanfarronada de dir "Reus, París, Londres i el carrer de Monterols" pel fet que era una de les tres places des de les que es controlava el mercat de l'avellana; ara, per uns dies és la capital del teatre perquè aquesta obra s'ha estrenat només a Londres i Nova York.

dijous, d’octubre 13, 2005

Dos còctels: MOJITO i MINT

Alguns en diuen el Día de la Hispanidad i uns altres en diem el Dia del Pilar i tots vam coincidir en fer festa, una festa que sona a trágala, però com va ser festa no cal mirar gaire prim.

La Vanguardia ens recordava ahir que això de la hispanitat ve de quan es va perdre Cuba i Filipines.

Així doncs jo, sense saber-ho, vaig encertar-ho perquè vaig fer un Mojito que com tothom sap és un invent de Cuba.

El Mint és un combinat sense alcohol a base de ginger ale i, com el Mojito, menta fresca perquè aquí tot s'aprofita.

dimecres, d’octubre 12, 2005

"GUÍA del usuario DE ARTE actual", de Rocío de la Villa


Acabo de llegir "GUÍA del usuario DE ARTE ACTUAL", de Rocío de la Villa, editat per TEcnos, Madrid 1998.

Efectivament el títol del llibre no enganya, es tracta realment d'una guia en la que fa una pinzellada a tot allò que en podríem dir "el món de l'art", que va des de l'artista, passa per les acadèmies, les galeries, els marxants, les fundacions i la seva legislació, tot allò que en diem patrimoni, com les catedrals, el robatori de l'art, les falsificacions, les subhastes, els col.leccionistes, els museus fins a les ciutats museus.

Tot això sempre amb la doble vessant, la situació internacional i la situació a Espanya.

És un llibre doncs prou interessant i que a més fa una mica d'introducció a aspectes teòrics de l'art.

Una de les afirmacions interessants és on es refereix a la mort de l'art, que diu: La historia del arte del siglo XX como la historia de la tradición de las vanguardias, relato válido hasta hace bien poco, hoy se ve como lectura monolítica y simplista, y se compensa con períodos y movimientos en los que se han mantenido algunos valores combatidos por la tradición vanguardista, como la figuración, y varios neoclasicismos y realismos; cuando no se diluye en la historia psicologista y formal de las individualidades. Además, se somete el juicio sobre las vanguardias a su descontextualización histórica, acentuando no qué intentaron hacer estos movimientos para cambiar la historia del arte y de la humanidad, sino subrayando cómo fueron determinados y prácticamente destruidos por los grandes acontecimientos históricos, en especial la II Guerra Mundial; con lo que se testifica el funeral del arte de la primera mitad del s.XX, materia muerta perfectamente digerible y dirigible como cualquier arte del pasado".

Sobre els artistes m'ha semblat força interessant aquesta observació: Los artistas contemporáneos, cuyo mayor capital no es la técnica (como antiguamente, mas hoy recluida a artesanías), sino la fe en sus propuestas (y eso abre un abismo entre la vanidad y la avidez en alejar inseguridaddes), suelen reaccionar con acritud ante el distanciamiento de los críticos...

dimarts, d’octubre 11, 2005

Obres davant de casa




En aquest moment voldria tenir la ploma o, més exactament, el teclat de la Tina Vallès amb el seu blog "L'Aeroplà del Raval" perquè em faria falta la gràcia que a ella li sobra i a mi em manca. Què hi farem!

El cas és que davant de casa tinc obres per duplicat. La 1ª foto està feta des del meu balcó que es veu tot el carrer París i que aquí el travessa el carrer Calàbria.

A la banda esquerra tenim el començament de les obres per fer pisos a on hi havia una d'aquestes petites cases de dos pisos amb un estil de les acaballes del modernisme, senzilla, però tenia la seva gràcia. Clar que han tingut més gràcia els diners que han tret els besnéts dels qui van aixecar la casa. Per tant, per aquesta banda, pujará la densitat d'habitants del barri.

A la banda dreta, tenim el començament d'enderrocament d'on es feien les famoses aspirines. Per descomptat aquest és un enderroc de primera categoria. A la 2ª foto tenim la façana, relativament nova. que dona al carrer Calàbria i a la 3ª foto tenim la façana antiga de la Bayer, que segons m'han dit correspon a l'edifici que la Bayer va comprar a una empresa tèxtil. O sigui que no es va construir per fer aspirines, sinó per teixir.

A la gent del barri, els arquitectes ens van dir que la part nova anirà tota a terra i que la part antiga en salvaran una part junt amb la xemeneia perquè és part ja del patrimoni industrial de la ciutat.

Evidentment es tracta de fer pisos, però els que faran aprofitant les pedres antigues seran lofts; o sigui que els qui estiguin interessats en un loft xulo ja poden fer guardiola.

No cal dir que aquí l'augment de la densitat serà fenomenal.

De moment a casa ja tenim les seqüeles d'aquestes obres: a la terrassa s'hi diposita una capa blanqueta.

FOTO-DENUNCIA avui al diari QUÉ!


Quan fa tres setmanes que he estat a Sant Sebastià, on he vist com es respecte i s'estima l'obra d'Eduardo Chillida; veig aquí, a la meva ciutat, a la plaça del Rei, una plaça que té dues estrelles a la guia Michelin i que hi ha una digníssima obra de Chillida, em revolta veure que és víctima del que en podríem dir incivisme light.