EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’abril 23, 2007

Sant Jordi, roses i llibres


Tal dia com avui, l'any passat vaig posar aquí la fotografia d'una rosa i al darrera seu la coberta del llibre The Book of Flowers: El llibre de les flors; el llibre i la flor, el conjunt que se celebra avui a casa nostra.
M'adono ara que aquest magnífic llibre de flors va ser tractat injustament, va ser un simple objecte i el protagonista va ser la rosa vermella que vaig posar en primer pla; tanmateix, aquesta diada posa la rosa i el llibre al mateix nivell.

Aquest any entrem a fons del llibre The Book of Flowers - Four centuries of flower inllustration, d'Alice M. Coats, Phaidon, Londres.

Del que he triat la il.lustració que veiem i que l'acompanya el text que segueix. Primer hi poso la meva traducció i a continuació l'original.


Em permeto assenyalar que abans de l'aparició de la fotografia, per finalitats científiques les plantes, flors, animals, etc. eren dibuixats i que bona part d'aquests dibuixos ara són reconeguts com objectes d'art i aquest llibre és un petit recull d'aquests dibuixos.


Traducció al català

70
Roses (Rosa vars.)
Il.lustració de The Temple of Flora (1799-1807), de R.J. Thornton, 1805

De l’afamat Temple of Flora del Dr. Thornton’s l’únic mot que li escau és melodramàtic perquè hi esclata allò més sensacional del món vegetal – la cua del diable, l’atzavara d’una vegada al segle, l'estapelia amb pudor de carronya, el dragó de sarriassa, etc. Fins i tot la rosa és representada dins un temple clàssic i un niu d’inversemblants orenetes. Les circumstàncies per fer el llibre varen ésser quasi tan dramàtiques com el seu estil. Va ser part d’un treball molt més important que es deia A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus (Una Nova Il.lustració del Sistema Sexual de Linneo), a guisa d’homenatge al grand botànic suec. Les delicades il.lustracions en mitjatinta i aiguatinta quedaven gastades al cap d’unes poques impressions i calia retocar-les tot sovint, de manera que rarament dos exemplars del mateix llibre eren iguals. La despesa d’una producció incompleta va dur a Thornton a la fallida, i finalment es va fer una loteria en la què les il.lustracions dels llibres es van oferir com a premis; però tot i amb això l’autor va morir pobre.

La il.lustració de roses, data del 1805, és l’única que va dissenyar el mateix Thornton, i una de les que presenta una més àmplia varietat en les diferents impressions. Les flors han estat identificades pel Dr. Stearn com el doble rosat roser romà (Rosa Centifolia); la doble blanca roser romà Unique Blanche; roser romà amb franges; el doble rosa sulfurós (R. haemispherica); i una doble vermella i una sola rosada d’identitat incerta.

Aiguafort fet a mà amb color de mitjatinta 488 x 375 mm


Original anglès
70
Roses (Rosa vars.)
Plate 7 from The Temple of Flora (1799-1807), by R.J. Thornton, 1805
Melodramatic is the only word for Dr. Thornton's famed Temple of Flora, which exploits sll that is most sensational in the vegetable world - the night-blooming cereus, the once-in-a-century agave, the carrion-smelling stapelia, the dragon arum, and so on. Even the rose is depicted with a classical temple and a nest of improbable nightingales. The circumstances of the production of the book were almost as dramatic as its style. It was part of a larger work called A New Illustration of the Sexual System of Linnaeus, designed as a tribute to the memory of the great Swedish botanist. The delicate mezzotint-and-aquatint plates wore out after comparatively few impressions, and had frequently to be retouched, so that hardly two copies of the book are alike. The expense of the uncompleted production brought Thornton to bankruptcy, and eventually a lottery was organized, in which copies of the book and separate prints were offered as prizes; even so, the author died in penury.
The plate of roses, dated 1805, is the only one designed by Thornton himself, and one of the most variable in different impressions. The flowers have been indentified by Dr. Stearn as the double-pink cabbage-rose (Rosa x centifolia); the double white cabbage-rose "Unique Blanche"; the striped cabbage-rose; the double sulphur rose (R.haemispherica); and a red double and pink single rose of uncertain identity.
Hand-finished colour mezzotint and engraving, 488 x 375 mm.

divendres, d’abril 20, 2007

"El Mentider, variacions sobre l'engany




de Jean Cocteau, traducció Lluis Anton Baulenas. Direcció/dramatúrgia/espai escènic Damià Barbany. Ajudant de direcció Abell Coll. Intérpret: Rosa Renom amb Abel Coll. Espai Brossa Escènic.
.
No puc pas negar que tinc una especial feblesa per l'Espai Broosa -com també pel teatre del carrer Muntaner. Tanmateix, l'Espai Brossa és més petit encara i el fa més acollidor i això de veure teatre com si el fessin al menjador de casa -encara que el meu menjador no sigui tan gra- ho fa més entranyable, especialment si un té la sort de seure a les primeres files.
.
I realment ha estat un gran goig tenir a prop a la Rosa Renom, que li pots veure el més petit gest i la seva viva mirada.
.
Què seria del teatre sense actrius com aquesta? Perque si molts ja l'havíem vista treballar, en aquesta estranya peça de Cocteau es posa al nivell de les nostres grans actrius. Vull dir que segur que ja era abans una bona actriu, però que amb aquest treball al Brossa ningú no li pot negar el títol. Si fos Anglaterra ara la farien Dame.
.
Si més amunt he dit que és una estranya peça de Cocteau no és pas perquè sigui complicada. El tema, la mentida i allò que l'envolta, com el desengany, és entenedor. Tanmateix, cal dir que no és una obra de teatre, sinó que són tres monòlegs: El mentider (1939) –dedicat a Jean Marais, amb qui va tenir una de les relacions més llargues, però que també li va comportar més crítiques homofòbiques–, El fantasma de Marsella (1933) i El bell indiferent’(1940) –el 1957 el mateix Cocteau el convertiria en ballet– són els tres textos seleccionats per a una posada en escena que té moments divertits i d'altres que recorden el cabaret.
.
Cal anotar que l'Institut Francès ret un homenatge a Jean Cocteau

dimecres, d’abril 18, 2007

Saint Paul de Venç, Gourdon, Cannes - Provence

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 7 Abril 2007.
La música és d'Occitània.

Saint Paul de Venç, Gourdon i Cannes

El 7 d'Abril vam començar visitant Saint Paul de Venç que se'l pot considerar com dels més bells d'aquesta comarca, que gràcies a les penúries de temps passat, com ha passa a altres pobles d'aquesta comarca, ara té les muralles del segle XVI intactes.

Així la van descobrir els artistes pel 1920 i llr amistat o regularitat amb l'hotel la Colombe d'Or ara és un hotel exclusiu que disposa d'una important col.lecció artística perquè allí es trobaven els artistes, tant els de l'espectacle com Leger, Calder i, lògicament, una coloma de Braque.

I és que si l'artista cercava una determinada llum anava a un poble de la costa, com Saint Tropez, però si li calia la llum d'un poble de muntanya, aleshores era Sain Paul de Venç.

I als afores del poble tenim la Fondation Maeght, un edifici de formigí dissenyat per l'arquitecte Josep Lluís Sert i, evidentment, recorda força a la Fundació Miró de Barcelona, que també és de Sert. L'avantatge del de Saint Paul de Venç és que disposa de més espai ajardinat o, altrament dit, que la nostra Miró és justa d'espai per posar escultures.

A la sortida de Saint Paul de Venç visitem Gourdon, que tambés es força atractiu encara que no tingui el carisma de l'anterior. De tota manera en aquest visitem el seu castell del segles XIII que té una col.lecció privada força interessant, però que la majoria de les peces han estat adquirides en subhastes, és a dir, no són del lloc. Com és el cas d'un petit armari que va pertányer a Maria Antonieta o la sopresa garantida pels de sota del Pirineu: una escultura de Greco, del que només en consten dues. El castell té un magnífic jardí francès amb una esplèndida vista.

Gourdon, per estar també a la zona de Grasse, és també un poble perfumer i també viu en part d'aquesta indústria i de la lavanda.

dimarts, d’abril 17, 2007

NIÇA, Cap Ferrat, Beaulieu.

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 6 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.




NIÇA, Cap Ferrat i Beaulieu


El dia 6 d'Abril vam sortir de l'hotel base a Cannes per a anar cap a Niça, capital de la Costa Blava i Reina de la Riviera francesa. Situada en una preciosa badia ha estat terra de pas des de fa més de 400.000 any, com evidencia els jaciments de Terra Amata. Per aquí han passat , els gals, els grecs, els romans i les tribus germàniques. Interessant clicar aquí.

El segle XIV esdevingué la seu de la Casa de Savoia fins que tornà a França el 1860. És una ciutat que no deixe de créixer. Té barris amb cases senyorials, teatre d'òpera, magnífics jardins i, indiscutiblement, grans hotels, com el Majèstic, el Martínez o el Negresco, aquest darrer té a la porta un simpàtic monument a Miles Davis.

A més de jardins d'estil francès, em va cridar l'atenció un parc d'oliveres, cosa impensable a Barcelona amb aquesta mania de la palmera.
Apart de les belleses natural que té Niça, cal dir que és espectacular la seva Catedral Ortodoxa russa, gràcies a les donacions fetes pel tsar Nicolau II perquè la família imperial russa havia fixat Niça com a lloc de vacances.
Com ja he constat en altres llocs, molts carrer esta retolats en biingüe, francès i niçard perquè cal tenir en compte que a la Provença les llengües pròpies són el provençal i el niçard, que són les variants locals de la llengua d'Oc.
Després vam anar a veure el que es pot fer quan es tenen molts diners. Vam anar a Cap Ferrat a visitar la casa que es va fer Béatrice Ephrussi Rothschild. En un punt meravellós, davant del mar es va fer un palau voltat de jardins i, com era mecenes de les arts, va omplir la casa d'art i de luxe. Una curiositat molt refinada.
Recomano especialment el video d'avui.

dilluns, d’abril 16, 2007

Costa Blava, Eze i Principat de Mònaco

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 5 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.

Costa Blava, Eze i Principat de Mònaco


El que vaig veure el 5 d'Abril és d'allò més contrastat. Si Saint Tropez ja representa una contradicció, un poble pescador passà a ser un poble d'artistes i després esdevé la capital del glamour més estrident, la Côte d'Azur, diguem Costa Blava és un contrast absolut. Hi ha més de noranta microclimes que fan possible quasi totes les plantes de planeta, per la qual cosa la vegetació és d'allò més esplèndida.

Pobles senzills que per la seva situació esdevenen d'artistes o de luxe o de les dues coses.


Eze es considera la segona ciutat més important en el i Grasse, que no he visitat, però ès a prop és la capital del món del perfum i entre les dues es reparteixen la major part de nassos del món. món. Per saber què és un nas, cliqueu aquí. Cal afegir que el principal conreu en aquest zona de la Provença és la lavanda i en són els principals exportadors.


Eze és un poblet medieval restaurat amb cura, de la tal manera que és perfecte, dintre de la varietat d'estils. Tots els seus detalls són bells, les finestres -no podria ser altrament a La Provença- com les xemeneies i els petits jardins.


Entrem al Principat de Mònaco i aquí podeu trobar informació essencial d'aquest lloc peculiar. Una de les coses curioses de l'entrada és que la vorera de la dreta, vermella, és Mònaco, però si un camina per l'altra, està a França.
Després de respirar una mica de luxe passant per on viuen les princeses, hem visitat la catedral que et mostren la tomba de Gratia Patricia, és a dir, Grace Kelly. La visita interessant és la de l'Institut Oceanographic i el seu aquari, fundat per Albert I. El mèrit està que es van fer recerques amb uns mitjans que ara ens semblarien rudimentaris.
En el port ens ensenyen el iot més car del món, no sé el preu, però es diu Lady Moura i és que en un lloc com La Corniche d'Or hi ha ganes, tant del guia com del visitant, d'épater le bougeois, com si nosaltres, la major part dels visitants estiguéssim d'alguna manera a prop d'aquest món de luxe, pjierío, glamour i tot el que volgueu.
Una cosa que m'ha agradat és que les plaques amb els noms del carrers són bilingües, és a dir, monegasc i francès.
Una observació curiosa, encara que no puc dir que sigui representativa és que, aquí a Occident, a on presumim de les llibertats la guia ens va explicar la versió oficial de la mort de Grace Kelly. Això de la versió oficial m'ha fet recordar que la guia de Beijing ens va explicar la seva versió i la seva experiència dels famosos fets de la plaça de Tiananmen.
I després de gaudir del Jardí Exòtic, que és on està feta aquesta foto, enfilem cap a Montecarlo.
Agafant una expressió que sentia dir a uns amics bascs, el luxe i glamour de Montecarlo és la rehòstia. Supera la meva condició humana. Potser perquè no he visitat Versalles ni Sant Petersburg, però el luxe que he vist en el Casino de Montecarlo no l'havia vist mai.
A Montecarlo vaig fer el que no faig mai, fotografia cotxes, però és que en una plaça petita veure en el mateix moment un Jaguar, un Lamborgini, un Ferrari i un Rolls Royce no passa sovint i crec que un allà on va ha de fotografia tant la flora com la fauna.

diumenge, d’abril 15, 2007

Compañía Antonio Gades


Ahir vaig veure al Teatre Liceu CARMEN
Coreografia: Antonio Gades Música: Georges Bizet - Manuel Penella - Fedrico García Lorca - José Ortega Heredia (Música enregistrada) Escenografia, vestuari i il.luminació: Antonio Gades - Carlos Saura - Antonio Saura Ballarins: Carmen Stella Arauzo, Don José Adrián Galia, Torero Antonio Hidalgo, Marido Joaquin Mulero Compañía Antonio Gades.


Com no sóc gens entès amb el ball andalús la meva observació després de gaudir d'un magnífic espectacle és que com he vist els grans ballarins Joaquín Cortes i Sara Baras opino que tot i ser grans artistes no han aportat un espectacle de conjunt, mentre que aquesta companyia ens arriba com un gran equip i, per tant, ens ha ofert un gran espectacle coreogràfic. Un espectacle que no s'aguanta amb el pes d'una o dues estrelles.


Només a l'inici ens trobem tn tot el conjunt ballant a l'hora com si es tractés d'una perfecte maquinària de dansa com les que ens tenen acostumats els russos.


Després els dansaires omplen l'escenari d'una manera aparentment desordenada com si fossin dansaires que assagen per lliure. Amb aquesta excusa ens van oferint ara un solo, ara un trio ara un pas à deux. I així l'espectacle, amb Carmen com excusa, ens va oferint un mosaic de figures.

dissabte, d’abril 14, 2007

Ais de Provença i Saint Tropez

Aquest video complementa la meva entrada d'avui. Hi ha les fotos fetes el dia 4 Abril 2007.
La música és provençal o es refereix a La Provença.