Londonderry o Derry i la Calçada de Causeway

La Wikipedia catalana, és a dir, la Viquipèdia diu el següent a l'entrada de Derry:

Oficialment el nom de la ciutat és Londonderry d'acord amb el reial decret de la ciutat, i així mateix surt inscrit en diversos mapes. Aquest nom substituí el de Derry l'any 1613 arran de la colonització de l'Ulster per tal de reflectir el canvi de la ciutat efectuada pels gremis londinencs. Tot i així, actualment gran part dels habitants fan referència a la ciutat amb el nom de Derry.
La disputa pel nom ha esdevingut un peça més dins del conflicte entre irlandesos i britànics. Mentre que el nom de Derry és usat preferentment per irlandesos (catòlics-republicans), el bàndol dels britànics (protestants-unionistes) prefereix utilitzar el terme oficial de Londonderry. Més enllà dels habitants, la majoria de catòlics i alguns protestants utilitzen el nom de Derry. A la República d'Irlanda, tant la ciutat com el comtat són encara anomenats com a Derry.
D'altra banda, en irlandès se l'anomena com a Doire o Doire Cholm Chille segons la terminologia triada anteriorment.
Popularment, també se l'anomena com a la ciutat intacte (Maiden city) degut a que llurs muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

I si busques Londonderry apareix Derry. Encara que els independentistes (catòlics) irlandesos tenen totes les meves simpaties, una enciclopèdia que vol ser de referència està obligada a acceptar el nom oficial, sobretot si té prop de 400 anys de vigència. Si un dia les províncies d'Irlanda del nord -ara en minúscules- deixen de ser colònia britànica i passen a formar part de la República d'Irlanda, aleshores, i només aleshores, direm Derry amb molt de goig.

I si passeges per Derry has d'anar en compte a on dius un nom o l'altre. El que és evident, d'acord amb la Viquipèdia, que la realitat en aquesta ciutat és dura.

Si el dia 11 d'agost em va servir per veure la manifestació d'Apprenteice Boys, que en molts casos acaba en borratxera, el dia 12 el vaig dedicar a fer de turista pur, més ben dit, turista català, com ja es veu per la segona foto.

La duresa de la ciutat queda palès amb el que hi ha al darrera de la primera foto. Quan els britànics van fer de les seves, és a dir, matar innocents, l'IRA va dir que no entrés cap servei de l'Estat britànic, ni policia, ni exèrcit i ni el carro de la brossa. Aquesta amenaça va queda manifestada amb aquest gran mural.

Es pot dir que aquest fet va ser el principi del final, per tant, no és clar des de quina banda es feia terrorisme.

Graffiti com els dos de les dues primeres fotos n'he fotografiat uns quants i que, per tant, recomano vívament que es vagi al final si cliqueu FOTOS.

He vist les famoses muralles i per arreu he vist murs amb la part de dalt filferrada, càmeres de vigilància i una gran torre de control.

Als nostres diaris tots llegim que s'han fet acords de pau i, per descomptat, molt millor que sigui així, però la sensació els que els odis segueixen vius i caldrà molt de temps per calmar no solament les armes, sinó el nervi que prem el gatell.

No hi ha dubte que després d'aquesta atmosfera enrarida ha estat un plaer fer una mica de natura, això ha estat per La Calçada de Causeway, per la qual cosa he anat a Bushmills que amb aquest nom és el poble on es fa el millor whiskey del món, no he he entrat. El que sí valia la pena és La Calçada de Causeway (tercera foto), que són les excepcionals formacions basàltiques estructurades en més de 38000 columnes hexagonals. Considerades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1986. Com el nom en anglès és Giants de Causeway (Gegants de Causeway) perquè hi ha una llegenda al voltant. Quin tingui curiositat que cliqui aquí.

Finalment he fet un passeig agradable per Glenariff Forest Park, que no cal dir gaire per a entendre que aquests llocs sempre resulten agraïts pel cos.

FOTOS

The Ulster American Folk Park i Londonderry

La primera visita del dia 11 d'Agost ha estat a donar un cop d'ull des de fora del Castell de Coole, en realitat no és per nosaltres un castell, sinó una gran mansió, feta amb pedra importada i d'unes dimensions faraòniques. És un bon exemple de què l'aristocràcia d'aleshores no tenia cap complex; mentre bona part del poble passava fam aquest individu es va fer una caseta d'estiu que sembla (si mireu les fotos es veu que no exagero) un palau reial. Es tracta doncs d'una mansió neoclàssica del s.XVIII, que va ser construïda entre el 1789 i el 1798 com a residència d’estiu de Armar Lowry-Corry, primer comte de Belmore. Lord Belmore va ser membre del parlament del Comtat de Tyrone en el primer parlament irlandès de Dublín i un dels hereus més rics d’Irlanda per la fortuna feta pels seus avanpassats en el comerç.

Després vaig anar a Omagh a visitar The Ulster American Folk Park, que podríem traduir pel Parc del Poble d’Amèrica i de l’Ulster. Es tracta d’un museu que explica la història de l’emigració de l’Ulster a Amèrica durant el segles XVIII i XIX tot donant als visitants l’experiència de la història viscuda en un ambient d’exteriors. El personal del museu va vestit de la manera tradicional i fa les tasques de cada dia d’una manera autèntica tant pel que fa a les construccions del Vell com del Nou Món.

Veritablement és una visita interessantíssima que cal agrair a un nordamericà d'orígen irlandès que amb la fortuna que va fer a les Amèriques va voler ser fidel als seus orígens i es va portar dels EUA cases i igual que també va fer-ne portar d'altres de la zona per a tenir-les totes i fer una ciutat en la que una part és la Irlanda que va deixar i l'altra l'Amèrica que va trobar, com també hi ha ambientat un vaixell com els que duia els irlandesos a l'altra costa de l'Atlàntic, per descomptat que tot això ho va muntar en el seu poble irlandès.

Com és normal ara ens sentim concernits pels africans que fan uns pocs quilòmetres per a arribar a Andalusia o Canàries, però la diferència amb aquells irlandesos és que encara era molt pitjor en el segle XIX perquè una bona part ja estava malalta o feble per la fam en el moment d'embarcar, la navegació durava mesos i l'embarcació era també feble i l'embarcament i recepció a Amèrica també, com ara, a mans de traficants, que ara en diuen màfies.

Explicar com anava el tema de la immigració a Amèrica és llarg i esgarrifa, però com a petita dada direm que eren duts normalment al Canadà, que encara era part de l'Imperi Britànic, i naturalment els irlandesos que podien fugien perquè per ells era més del mateix, però passar a EUA no ho tenien fàcil. Una història tràgica.

Amb tot això arribo a Londonderry o Derry. Londonderry és el nom oficial i és com l'anomenen els que tenen sentimen britànic o unionista i Derry pels que tenen sentiment irlandès, això vol dir que parlant cal mirar bé a on emprar un nom o l'altre. Popularment, també se l'anomena com la Ciutat Intacte (Maiden city) degut a que les seves muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

El cas és que a l'arribada, dissate 11 d'agost, era el dia de la manifestació dels unionistes que en diuen APPRENTICE BOYS’ PARADE

Escriure sobre el que hi ha al darrera d'Apprenice Boys no és per mi ara el millor moment perquè el tema és delicat per ser altament sensible i jo he quedat sorprès de la meva ignorància.

El que és una realitat, encara que sigui parcial, és que acabada la manifestació es vien pel carrer borratxos i moltes deixalles al terra d'un lunch fet al carrer (tercera foto); que un manifestant va voler que el fotografiés amb la meva dona, cosa que jo vaig compensar fotografiant-me amb una simpàtica policia; que si abans la policia disparava contra els catòlics ara els protegeix com es pot veure amb les tanques (segona foto).

Pel que fa a la projecció internacional del conflicte se sap que els catòlics, pel fet de ser les víctimes, abans queien simpàtics i ara els protestants, sense ser víctimes de res, se senten víctimes i intenten fer-se simpàtics, per això jo no vaig tenir problemes de fer fotos a la seva marxa, cosa que no hauria estat possible no fa gaire temps.

Per donar la paraula els qui es van manifestar crec que la forma més justa és que es visita la seva pàgina web oficial, de la que jo m'he permès traduir el primer article dels seus objectius, que diu: L’Associació dels Apprentice Boys de Derry és una organització històrica els membres de la qual es comprometen a mantenir l’esperit de llibertat demostrat pels Apprentice Boys el 1688 contra l’opressió. Els Apprentice Boys perpetuen l’esperit de llibertat, inherent a la fe protestant reformada, commemorant en fe les Celebracions de Derry a la Ciutat Intacte I altres poblacions, conservant viva la memòria dels 13 Valents i els heroics sacrificis dels qui eren dins de les muralles. L’Associació vol posar un perfil alt davant d’un públic més enllà de la Ciutat, mitjançant desfilades, demostracions, lectures i qualsevol altre mitjà de comunicació.

Queda evident que en els temps que vivim tenen ganes de caure simpàtics. Si el temps m'ho permet més endavant intentaré explicar el perquè de tot plegat.

De la bella Irlanda a una trista Irlanda britànica

El 10 Agost passarà a la meva memòria com un dia trist, i no precisament pels nuvolots, perquè vaig perdre la innocència britànica que em quedava i que, des d'aleshores, cada dia que passa n'hi resta menys en mi perquè quasi cada dia llegeixo alguna cosa sobre l'afer irlandès.

De moment he fet una visita d'acomiadament de la ciutat de Westport, encara a l'Estat Lliure d'Irlanda, que és la primera denominació oficial del que seria la República d'Irlanda. Westport no és cap ciutat extraordinària d'Irlanda, com tantes altres, però té el seu discret encant i, no oblidem'ho, té la pub Matt Moll0y's, que tant em va captivar la nit del dia abans pel seu ambientàs.

I després carretera cap a Irlanda del Nord, aquesta part de l'Imperi Britànic a l'illa d'Irlanda. L'entrada va ser gloriosa, inoblidable. Em va fer pensar amb el que deuria de ser el Chechpoint Charlie, no quan el vaig veure, sinó quan hi havia el Mur de veritat. Un gran mur amb la parta alta filferrada i tot seguit la bandera de l'Imperi i la bandera amb la creu de Sant Jordi. Horrible.

Deixant ben enrera la frontera he arribat a Enniskillen i he embarcat al riu Erne per a anar a l'illa de Devenish a veure les restes d'un monastir que va fer història del segle VI al XVI. Hi ha un portal prou ben conservat i, com no podrien faltar, la creu celta i la torre ronda o circular.

FOTOS

Galway, la Ruta del Cel, Abadia de Kylemore, Delphi i Westport

El 9 d''agost va haver una mica de tot. Fem una passejada per Galway a on veiem, entre altres coses el Castell de Lynch, la casa on va viure James Joyce i també a prop l'Església de Sant Nicolau, protestant, amb tots els escuts dels nobles de la ciutat, com sempre, admirant les façanes bonicament decorades.

Aques ciutat té l'Arc Espanyol, però que no se li troba el motiu del nom. Finalment visito la Catedral de la Mare de Déu del Cel, catòlica. A on no és estrany que ocupi un lloc important perquè a Irlanda veig que la Mare de Déu és una mena de senya d'identitat catòlica.

Vorejant el llac Corrib recorrem la Ruta del Cel (Sky Road), que deu al nom a la bellesa del paissatge. Dins d'aquest passeig arribem a l'Abadia de Kylemore, del segle XIX, que té al costat el jardí amb el mateix nom i que és un jardí exemplar, dels més bells que he vist mai.

Tot continuant la Ruta del Cel fem una parada a Delphi, que a més de tenir una magnífica vista té un petit monument amb el nom de Doolough Tragedy. Aquest petit monument -el de la foto- posat en aquest paratge es deu als fets que van passar el Març del 1847. Durant la Gran Fam d’Irlanda van morir més de dos milions i mig de persones i moltes més varen emigrar a Amèrica fugint de la fam. Com la resta de Connemara la fam va tenir efectes devastadors a la zona voltant al port de Killary. Encara ara es poden veure rastres de forats i pedres per a intentar construir inúltilment una casa. El Març del 1847, unes 600 persones amb fam, dones i nens inclosos, es varen reunir a Louisburgh cercant ajuda a l’oficial. Aquest oficial va contestar que hauria de demanar-ho al Consell de Guàrdia, que es reunia l’endemà en una casa a Delphi, deu milles més enllà. Havent atravessat la petita muntanya i passant la nit al ras, van anar a Delphi a peu. Quan va arribar a Delphi, el Consell estava dinant i no podia ser molestat. Quan finalment es varen trobar, van negar tota ajuda. Aquell dia plovia i nevava i feia un vent que tallava. En el camí de tornada a Louisburg, més de 400 perdones van ser arrossegades per l’aigua o morir a la vora del Kyllary.

Acabem el dia a Westport. Més exactament a Matt Molloy's Bar, que és la pub més important i animada de Westport. Matt Molloy és member fundador del famós grup The Chieftains.

FOTOS

A la pub MATT MOLLOY'S PUB, de Westport

L’interès d’aquest video, encara que siguis fosc, és que es copsa perfectament l’ambient del pub. Com és normal en moltes cançons irlandeses, la gent del pub, amb una cervesa a la mà, acompanya a la cantant sabent millor la lletra que nosaltres el “Virolai”. Un altre aspecto a assenyalar de les pub irlandeses és que totes són espais lliures de fu, clar que a Irlanda no solament passa a les pub, sinó a tots els interiors. Només em queda desitjar que aquí arribi el mateix i s’acabi amb aquesta llei ridícula d’aquí sí i allà no.

Bunratty, Penya-segats de Moher, The Burren i Badia de Galway

Aquest 8 d'agost ha estat un dia impressions fortes pel que fa a la natura, malgrat que he començat el dia fent cultura. He visitat el Castell de Bunratty que està dins el Parc Públic de Bunratty, que constitueix una viva reconstrucció de les llars i l'ambient de la Irlanda de fa més d'un segle.

I m'ha permès veure com eren els habitatges de la Irlanda rural. El castell, com tots, té les seves coses d'interès, però vaja, un castell és un castell.

Tot fent alguna parada per aquí, per allà, he arribat als famosíssims Penya-segats de Moher. Els Penya-segats de Moher estan situats a la parroquia de Liscanor a l’extrem sudoest de The Burren, proa de Doolin. Són penya-segats de 120 metres d’alçada sobre el nivell de l’oceà Atlàntic i arriben a un màxim de 214 metres. Aquests penya-segats són unes de les vistes més espectaculars d’Irlanda.

Relativament a prop dels penya-segats arribem a The Burren, que és un cas únic de paissatge càrstic. Mesura uns 250 Km. quadrats. Un espais impressionant de roca i sequedat davant i sobre el mar.

Per a fotografiar una preciosa posta de sol ens hem aturat a on hi ha el Castell de Dunguaire, en irlandès Dún Guaire, és una casa torre del segle XVI, a la badia de Galway, Comtat de Galway, prop de Kinvara. El castell té una torre de 75 peus d’alçada i el seu mur defensiu ha estat restaurat excel.lentment i està obert al turisme. Es considera el castell més fotografiat d’Irlanda.

Les dues fotos de més amunt vol dir simplement mar i muntanya a la irlandesa.

FOTOS

L'Anell de Kerry i el Parc Nacional de Killarney

El dia 7 d'agost ha estat un dia esplèndid pel que fa a natura. He recorregut el que es coneix com Anell de Kerry (Ring of Kerry).

L’Anell de Kerry és una ruta turística pel comtat de Kerry. La ruta comprèn 170 Km. i té com a principals atractius Killarney, Sneem, Waterville, Cahersiveen, Staigue Stone Fort, Ladies’s View, etc.

Tot contemplant les vistes del llac de Caragh, he vist la península de Dingle. I sempre dins de l'Anell de Kerry doncs he anat a Cahirciveen és una ciutat que el nom se li pot escriure de vàries formes, com Cahersiveen, Caherciveen o Cahirsiveen, i és famosa per ser el poble natal de Daniel O'Connell, que es pot considerar el fundador del nacionalisme irlandès. Cosa sorprenent, la catedral del poble duu el seu nom. Primer ens hem aturat a un petit parc que duu també el seu nom i que està al costat del que queda de la seva casa natal.

Una altra curiositat d'aquest poble és que a l'Índia hi ha un poble amb un nom semblant i a un arquitecte militar se li va encarregar fer una caserna pel poble de l'ïndia, però ell va fer fer-la en aquest poble irlandès. Això sembla una llegenda, però estem parlant del segle XIX....

A la platja de Waterville hi ha un petit monument a Charles Chaplin, que solia estituejar en un hotel del poble. No cal dir que el poble on s'hi estatjava, també ens ho recorda.

Aquesta zona d'Irlanda es beneficia de la current del Golf. Hi creix una planta, la Gunnera (Gunnera manicata), la llavor de qual arriba pel mar. La particularitat d'aquesta planta és que les fulles són grandioses.

Un punt a dir sobre Irlanda en conjunt és que la seva principal font d'energia és la turba, que es mostra a la foto. Es pot dir que quasi tota la illa està sobre una turbera. Sobre la turba val a dir que el seu whiskey, no whisky, està tocat pel fum de la turba i que no és casualitat que whiskey ve del mot irlandès uisce beatha que vol dir aigua de vida.

FOTOS

Blarney, Cork i Killarney

El dia 6 d'agost he arribat al Castell de Blarney, que a dalt de tot hi ha la famosa -en el pitjor sentit de la paraula, car només és cosa del turisme- Blarney Stone (Pedra de Blarney), que -diuen- és la pedra de l'eloqüència o Stone of Eloquence. Al turista, que vol, s'ha de posr a sota la pedra i un del castell l'ha de subjectar per a què no caigui i es mati. Una bestiesa.El castell és una construcció medieval, prop del riu Martin. El castell original del 1200 va ser destrït el 1446, però va ser reconstruí per Dermot McCarthy, el Rei de Munster.

Després, sense sortir del comtat he visitat la ciutat de Cork, que és la segona ciutat de la República d’Irlanda i la tercera més poblada d’Irlanda després de Dublín i Belfast. Evidentment com a ciutat fa el seu efecte, però com Irlanda en general, és una ciutat sòbria.

De Cork he anat a Killarney, en irlandès Cill Airne, Comtat de Kerry, un dels centres turístics més importants d'Irlanda, no tant pels seus monuments, tot i que té la Catedral de Saint Mary, sinó per l'extraordinària bellesa dels paissatges que l'envolten. Malgrat Killarney no és espectacular, com de costum, m'ha impressionat positivament l'ambient, com es veure clarament en el video que precedeix aquesta entrada. Podem veure com són de respectuosos el automobilistes, que malgrat veure's interromputs no se sent cap clàxon. Vaja, com aquí a l'Eixample.

Encara que no acostumo a parlar d’hotels, aquest hotel està voltat d’un gran extensió de terra amb cavalls i esplèndid jardí botanic, amb plantes portades d’Amèrica, que fa que sigui fantastic. Pel meu gust és l’hotel més meravellós en el que he estat mai, no per la construcció o luxe, sinó per la verdor que l’envolta. He pogut fer una nit en aquest hotel per have vingut en grup, però malauradament no podré anar-hi mai pel meu compte, però no treu que hagi esdevingut per mi el més especial. Evidentment la foto d'aquí és la de l'hotel, que és als afores de Killarney.

FOTOS

Killarney-Cill Airne, Kerry, República d'Irlanda

Killarney no és espectacular, però m'ha impressionat positivament l'ambient, com es veure clarament en el video que precedeix aquesta entrada. Podem veure com són de respectuosos el automobilistes, que malgrat veure's interromputs no se sent cap clàxon. Vaja, com aquí a l'Eixample

Cahir, Cashel i Kinsale

El dia 5 d'agost vaig arribar a Cahir, en irlandès Cathair Dún Iascaigh, en el Comptat de Tipperary, el primer que em ve al cap sobre aquest nom és que és el d'una cançó que més o menys vaig sentir d'un amic que estudiava anglès, quan jo enia 14 anys; una cançó de la marina anglesa comença i es titula It's a long way to Tipperary .

Aquí a Cahir hi ha un castell que va ser construït el 142 per Conor O'Brien, Príncep de Thomond, en una illa a riu Suir. Ara situat al centre de Cahir. El castell està ben conservat. El 1375, el castell va passar a Butler, Baró de Cahir, per la seva lleialtat envers Eduard III. Els Butlers de Cahir va fer costat als irlandesos en les guerres de la Reina Elisabet, I el 1599 després d’un setge de tres dies el castell va caure a mans del Comte d’Essex i per any any estava a sota de Sir Charles Blount. En les guerres confederades del 1640 el castell va ser assetjat dues vegades. I el 1650 es va ser conquerit per Oliver Cromwell, sense cap tret.

És un castell que realment infon respecte i com es conserva prou bé, podem pensar que s'hi ha fet més d'una pel.lícula.

Sense haver deixat Tipperary he anat a Cashel, en irlandès Caiseal Mumhan. dominat per la imatge de les runes eclesiàstiques de Rock of Cashel i com no podria ser d'altra manera també hi trobem la Torre Rodona i el lot de creus celtes.

Finalment arribem a Kinsale que és un considerat un dels pobles més bonics, és un poble d'estiueig i es nota encara que no sigui a la manera de Sitges. Les cases tenen la façana bonicament pintada, les pubs estan animades a tota hora amb taules a fora, com mostro a la foto de més amunt, tot fent l'efecte que a Irlanda es viu molt bé. I crec que certament es viu bé.

Aquesta entrada del blog va precedida per una entrada que és una mica de video que va fer en una pub de Kinsale per la tarda i es pot apreciar que el xicot canta força bé.

FOTOS