LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, de Martin McDonagh

Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: Martin McDonagh

Traducció: Vicky Peña

Direcció: Julio Manrique

MARTA MARCO

El director diu: 

M’agrada Martin McDonagh. El seu humor salvatge. El seu estrany lirisme. La seva mirada. M’agrada el seu món de perdedors i frases curtes, de diàlegs delirants i situacions violentes fins al paroxisme. M’agrada el seu teatre, tant cinematogràfic. I també les seves pelis, tant teatrals. M’agrada visitar la seva Irlanda, on sempre plou i on, t’ho miris com t’ho miris, mai no hi ha res a fotre. Em fa pixar de riure i m’emociona, a parts iguals. M’agraden els seus personatges, alhora tan mesquins i tan autèntics, tan ferits, tan humans. I m’agraden molt les seves heroïnes, les dones enfadades de McDonagh. Les dones lluitadores de McDonagh. Les dones trencades, perdudes, venjatives de Mcdonagh. Com la Frances McDormand a la recent “Tres anuncios en las afueras”. O com la Maureen de “La Reina de bellesa de Leenane”. La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. La protagonista de l’obra de McDonagh que més m’agrada. I mira que m’agrada molt, Martin McDonagh. Sembla que la va escriure amb vint-i-sis anys. Ni un de més. Una mena de barreja de John Ford, Samuel Beckett, Brian Friel i Quentin Tarantino. Com es pot escriure “La Reina de bellesa de Leenane” amb només vint-i-sis anys? Com va poder inventar-se la Maureen, la pobra Maureen, la fràgil Maureen, la temible Maureen, amb només vint-i-sis anys? Vés a saber. El cas és que, t’ho miris com t’ho miris, ara ja existeix. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.

Julio Manrique

ERNEST VILLEGAS, MARTA MARCO, MARISSA JOSA, ENRIC AUQUER

La meva valoració

No puc pas negar que sóc un fan de Marta Marco, filla de l'entranyable actor Lluís Marco. La corona que li tinc posada primer la va tenir Núria Espert des que jo tenia setze anys; més tard va venir el temps de l'Anna Lizaran i ara és Marta Marco, com l'actriu que té aquella maduresa que pot fer qualsevol paper, que tant ens pot fer riure com plorar.

Avui ha estat un dia especial per mi. Les coses no sempre surten dretes, però si alguns recorren a les drogues quan veig bon teatre substitueix a totes les drogues, especialment un teatre com aquest, més a prop de la tragèdia que del drama. Té algunes notes de comicitat, però si sóc franc,  l'únic que les ha rigudes he estat jo, si més no avui.

En aquesta obra la dolenta és la mare que té una relació d'odi, no és possible dir d'amor i odi, amb la seva filla. Les altres filles són feliçment casades i no li interessa que la soltera marxi de casa, es quedaria sense esclava. 

Una obra que és un magnífic reflex de la vida dels irlandesos que odien els anglesos i veuen els americans com els bons nois, per tant, de manera que el somni de la reina de la bellesa de Leenane és anar a Boston amb parella.

A SHORT HISTORY OF MODERN IRELAND

de Richard Killeen. Editat per Gill & Macmillan. Dublín 2003. 123 pàgines.

Aquest llibre me'l vaig comprar de tornada a l'aeroport de Dublín. Per ser una obra curta, està clarament pensat pels turistes que volem fer-nos una idea de com han anat les coses en aquell país.

L'autor té el mèrit d'adreçar-se d'una manera clara a un públic del qui no s'esperen coneixements previs de la història d'Irlanda.

A la vista d'aquest, del que fa poc comentava i altres coses que he anat recollint aquests darrers dies, goso dir que els quatre punts bàsics de la història de l'illa són: 1) el naixement del nacionalisme irlandès amb la figura de Daniel O. Connell, 2) la Gran Fam (1845/1849), que va representar una pèrdua demogràfica de 2,5 milions d'irlandesos, entre morts i emigrants 3) lei naixement de l'Estat Lliure d'Irlanda (1922), i 4) la retirada formal de l'exèrcit britànic d'Irlanda del Nord amb l'acord a tres bandes entre nacionalistes, unionistes i britànics, d'aquest estiu que acaba.

Ja sabem que ser objectiu en política o història és cosa de molt mèrit i, sembla que l'autor fa un sincer esforç d'objectivitat. Quan fa el balanç de la Gran Fam, al referi-se als perdedors (The losers) escriu: La Gran Fam va afeblir fatalment la moral legitimitzadora del Govern britànic a Irlanda. Als ulls dels nacionalstes irlandesos, establir que Irlanda era constitucionalment una part completament integrada de l'estat britànic va sembla més que una ficció. Bretanya no va tractar Irlanda com un igual del Regne Unit, sinó com una colònia problemàtica.

Tanmateix, la sorpresa pel lector és quan es refereix als guanyadors (The winners), aquí escriu Els més grans guanyadors d'aquesta desgràcia de la Gran Fam van ser els arrendataris rics, que en general eren catòlics perquè la fam va ser bàsicament una crisi a l'Irlanda rural, no a l'industrial (Ulster). En aquest sentit és instructiu donar un cop d'ull a les dates fundacionals de les institucions catòliques per a adonar-se del vigor econòmic que tenien moltes parts de la comunitat catòlica en els anys de la Gran Fam. Aquí l'autor ens detalla les catedrals que es van aixecar en aquelles dates.

El que també em crida l'atenció és que l'autor considera més determinant, pel procés de pau assolit, el que va signar Margaret Thatcher que el que va signar John Major.

A POCKET HISTORY OF IRELAND

Fa uns quinze anys que a l'estiu la meva filla anava a Irlanda i li vaig demanar que em portés un llibre petit de la història d'Irlanda. Em va portar aquest de Breandán, editat per The O'Brien Press, Dublín, 1989. 109 pàgines.

Ma filla la va encertar perquè era just el que aleshores volia i vaig llegir. Arran, però del viatge a Irlanda el mes passat l'he tornat a llegir i m'ha plagut doblement perquè encara que el turisme avui estigui tan criticat, com va fer Lluís Foix a La Vanguardia del 14 d'agost, el cas és que jo no sóc ni millor ni pitjor viatger que Josep Pla, la diferència està en què ell era un home de posibles i a més, això sí que és un mèrit, escrivia moltíssim més bé que jo; tanmateix, en les meves limitacions no treu que mirant i escoltant, alguna cosa en trec.

I no és cap casualitat que moltes de les coses que he llegit en aquest llibre se m'han fet més reals i clares, és a dir, aquest llibre ara és menys abstracte que quan el vaig llegir el 1993.

Són moltes les coses que, gràcies a la meva ignorància, m'han cridat força l'atenció. Evidentment la que més de totes, car és la dominant en el llibre, és el tractament de colònia que ha rebut Irlanda de l'Imperi britànic, que queda simbolitzada en quan la Reina Victòria va ser a Irlanda i es va sentir ofesa perquè no se li va deixar posar la seva signatura en el Llibre de Kells. Val a dir que els monjos irlandesos eren els més experts d'Europa en l'art o tècnica d'il.luminar llibres.

Ara que vivim en una època en què es confonen les coses i no sabem ben bé què és pitjor, si una guerra o terrorisme seguit per una banda o un atac bèlic o un atac terrorista. I quin va ser el primer acte terrorista o l'últim de guerra declarada i com es diu tot el que hi ha pel mig. Doncs avui que uns miren amb enveja i altre amb menyspreu el que es fa a Irlanda, no està de més assenyalar que la primera vaga de fam no la va fer Mahatma Gandhi, sinó Terence MacSwiney el 1920, de la que va morir.

Un llibre petit, però com es diu ara, un compacte en el que ens diu l'essencial, des de l'arribada dels primers pobladors per Larne fa uns 8000 anys fins a Margareth Thatcher i el no resolt problema de la llengua, entre altres.

Com a català és inevitable tenir especial esment amb el tema de la llengua, una llengua que va tenir la gran caiguda a causa de la Gran Fam (1845-9), però també val a dir que pel fundador del nacionalisme irlandès, Daniel O'Connell, la llengua no era el problema i tot i que dominava l'irlandès era un ferm defensor de l'ús de l'anglès. O sigui, un Prat de la Riba en castellà...

Monasterboice

El 14 d'agost va ser el darrer dia a l'illa Maragda i, per tant, el de la darrera visita perque a la tarda agafava l'avió a Dublín.

O sigui que torno ser a l'Estat Lliure d'Irlanda. A Irlanda prou molt, per això és tant verda, però els qui estem en un lloc per una sola vegada ens empipa que plogui, tot i que els núvols s'han comportat força bé durant tot el viatge, la manifestació dels Apprentice Boys a Londonderry i ara la de Monasterboice han estat sota l'aigua.

Cada país té les seves joies, doncs unes de les joies més significatives d'Irlanda està a Monasterboice. Durant en el viatge m'he adonat de la importància i càrrega identitària tenen a Irlanda tant la Torre Rodona com la Creu Celta. A Glendaralough hi ha la torre rodona més important de l'illa doncs aquí hi ha la tercera, però si a Glendaralough vaig descobrir la creu celta aquí, a Monasterboice hi ha la més important, tot i que hi ha una altre de respectable i una altra més normal.

Les ruines històriques de Monasterboice són d'un antic assentament cristià al comtat de Louth, que va ser fundat el s.V per Sant Buite.

Malauradament l'iagua que cau del cel no em va deixar fer unes decents, per la qual cosa, encara que hi poso una foto aquí, poso també un enllaç per a què qui tingui interès, pugui fer una visita clicant aquí.

Cal dir que en el cristianisme irlandès primitiu el monastir feia la funció que en el continent i a la Gran Bretanya feia la diòcesi.

Encara que sigui un aspecte que no té res a veure amb Monasterboice, cal dir que la immensa majoria dels nascuts a Irlanda són batejats i que en aquest moment els noms preferits pels irlandesos pels seus fills són Sarah i Sean. Llegit en un diari irlandès.

Amb aquesta entrada al blog acaba el que en podríem dir la ressenya del viatge. Molt possiblement de tant en tant sortirà alguna cosa relacionada amb Irlanda, l'Illa Maragda, l'illa dividida amb una part lliure i una altra formant part d'un imperi més que d'un estat.

FOTOS

Belfast

La visita a Belfast ha estat especialment interessant perquè és la ciutat que reflecteix millor la contradicció i conflicte de l'illa d'Irlanda respecte al Regne Unit.

Dublín és la capital d'Irlanda, entenent Irlanda tota l'illa; tanmateix Dublín no té l'aparença de ser la capital d'un estat, és un poble gran, potser aquest factor juga a favor seu que la fa amable.

Per altra banda, Belfast, per ser la ciutat protestant, era la nineta del ulls dels anglesos, de tal manera que amb una població de 280000 habitants (580000 amb l'àrea metropolitana inclosa) té un ajuntament que ja voldria més d'una capital d'estat i que el seu parlament sembla un palau reial. I això es reflecteix en altres construccions, com podria ser la duana.

Un altre punt que crida l'atenció és veure la drassana on es va fer el Titanic i ara queda la grua com una icona del que ha estat una de les ciutat més importants en la construcció de vaixells.

Un dels llocs que més m'ha agradat és la pub Crown Liquor Saloon, una meravella. Com és molt antiga, està voltada d'històries que no tenen res a envejar del que es deia del Liceu de Mariona Rebull.

Com he visitat Irlanda formant part d'un grup d'una agència de viatges, que es distingeix per fer tots els documents i catàlegs en català, una dama del grup duia una senyera que ha fet possible la foto de dalt de tot.

De tota manera a la tarda, mentre els altres han anat a fer compres, la meva dona i jo hem anat al barri catòlic a fer fotos dels graffiti polítics, que n'hi ha molts i es poden veure a FOTOS, encara que jo poso aquí només el relacionat amb Catalunya.

FOTOS

Londonderry o Derry i la Calçada de Causeway

La Wikipedia catalana, és a dir, la Viquipèdia diu el següent a l'entrada de Derry:

Oficialment el nom de la ciutat és Londonderry d'acord amb el reial decret de la ciutat, i així mateix surt inscrit en diversos mapes. Aquest nom substituí el de Derry l'any 1613 arran de la colonització de l'Ulster per tal de reflectir el canvi de la ciutat efectuada pels gremis londinencs. Tot i així, actualment gran part dels habitants fan referència a la ciutat amb el nom de Derry.
La disputa pel nom ha esdevingut un peça més dins del conflicte entre irlandesos i britànics. Mentre que el nom de Derry és usat preferentment per irlandesos (catòlics-republicans), el bàndol dels britànics (protestants-unionistes) prefereix utilitzar el terme oficial de Londonderry. Més enllà dels habitants, la majoria de catòlics i alguns protestants utilitzen el nom de Derry. A la República d'Irlanda, tant la ciutat com el comtat són encara anomenats com a Derry.
D'altra banda, en irlandès se l'anomena com a Doire o Doire Cholm Chille segons la terminologia triada anteriorment.
Popularment, també se l'anomena com a la ciutat intacte (Maiden city) degut a que llurs muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

I si busques Londonderry apareix Derry. Encara que els independentistes (catòlics) irlandesos tenen totes les meves simpaties, una enciclopèdia que vol ser de referència està obligada a acceptar el nom oficial, sobretot si té prop de 400 anys de vigència. Si un dia les províncies d'Irlanda del nord -ara en minúscules- deixen de ser colònia britànica i passen a formar part de la República d'Irlanda, aleshores, i només aleshores, direm Derry amb molt de goig.

I si passeges per Derry has d'anar en compte a on dius un nom o l'altre. El que és evident, d'acord amb la Viquipèdia, que la realitat en aquesta ciutat és dura.

Si el dia 11 d'agost em va servir per veure la manifestació d'Apprenteice Boys, que en molts casos acaba en borratxera, el dia 12 el vaig dedicar a fer de turista pur, més ben dit, turista català, com ja es veu per la segona foto.

La duresa de la ciutat queda palès amb el que hi ha al darrera de la primera foto. Quan els britànics van fer de les seves, és a dir, matar innocents, l'IRA va dir que no entrés cap servei de l'Estat britànic, ni policia, ni exèrcit i ni el carro de la brossa. Aquesta amenaça va queda manifestada amb aquest gran mural.

Es pot dir que aquest fet va ser el principi del final, per tant, no és clar des de quina banda es feia terrorisme.

Graffiti com els dos de les dues primeres fotos n'he fotografiat uns quants i que, per tant, recomano vívament que es vagi al final si cliqueu FOTOS.

He vist les famoses muralles i per arreu he vist murs amb la part de dalt filferrada, càmeres de vigilància i una gran torre de control.

Als nostres diaris tots llegim que s'han fet acords de pau i, per descomptat, molt millor que sigui així, però la sensació els que els odis segueixen vius i caldrà molt de temps per calmar no solament les armes, sinó el nervi que prem el gatell.

No hi ha dubte que després d'aquesta atmosfera enrarida ha estat un plaer fer una mica de natura, això ha estat per La Calçada de Causeway, per la qual cosa he anat a Bushmills que amb aquest nom és el poble on es fa el millor whiskey del món, no he he entrat. El que sí valia la pena és La Calçada de Causeway (tercera foto), que són les excepcionals formacions basàltiques estructurades en més de 38000 columnes hexagonals. Considerades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1986. Com el nom en anglès és Giants de Causeway (Gegants de Causeway) perquè hi ha una llegenda al voltant. Quin tingui curiositat que cliqui aquí.

Finalment he fet un passeig agradable per Glenariff Forest Park, que no cal dir gaire per a entendre que aquests llocs sempre resulten agraïts pel cos.

FOTOS

The Ulster American Folk Park i Londonderry

La primera visita del dia 11 d'Agost ha estat a donar un cop d'ull des de fora del Castell de Coole, en realitat no és per nosaltres un castell, sinó una gran mansió, feta amb pedra importada i d'unes dimensions faraòniques. És un bon exemple de què l'aristocràcia d'aleshores no tenia cap complex; mentre bona part del poble passava fam aquest individu es va fer una caseta d'estiu que sembla (si mireu les fotos es veu que no exagero) un palau reial. Es tracta doncs d'una mansió neoclàssica del s.XVIII, que va ser construïda entre el 1789 i el 1798 com a residència d’estiu de Armar Lowry-Corry, primer comte de Belmore. Lord Belmore va ser membre del parlament del Comtat de Tyrone en el primer parlament irlandès de Dublín i un dels hereus més rics d’Irlanda per la fortuna feta pels seus avanpassats en el comerç.

Després vaig anar a Omagh a visitar The Ulster American Folk Park, que podríem traduir pel Parc del Poble d’Amèrica i de l’Ulster. Es tracta d’un museu que explica la història de l’emigració de l’Ulster a Amèrica durant el segles XVIII i XIX tot donant als visitants l’experiència de la història viscuda en un ambient d’exteriors. El personal del museu va vestit de la manera tradicional i fa les tasques de cada dia d’una manera autèntica tant pel que fa a les construccions del Vell com del Nou Món.

Veritablement és una visita interessantíssima que cal agrair a un nordamericà d'orígen irlandès que amb la fortuna que va fer a les Amèriques va voler ser fidel als seus orígens i es va portar dels EUA cases i igual que també va fer-ne portar d'altres de la zona per a tenir-les totes i fer una ciutat en la que una part és la Irlanda que va deixar i l'altra l'Amèrica que va trobar, com també hi ha ambientat un vaixell com els que duia els irlandesos a l'altra costa de l'Atlàntic, per descomptat que tot això ho va muntar en el seu poble irlandès.

Com és normal ara ens sentim concernits pels africans que fan uns pocs quilòmetres per a arribar a Andalusia o Canàries, però la diferència amb aquells irlandesos és que encara era molt pitjor en el segle XIX perquè una bona part ja estava malalta o feble per la fam en el moment d'embarcar, la navegació durava mesos i l'embarcació era també feble i l'embarcament i recepció a Amèrica també, com ara, a mans de traficants, que ara en diuen màfies.

Explicar com anava el tema de la immigració a Amèrica és llarg i esgarrifa, però com a petita dada direm que eren duts normalment al Canadà, que encara era part de l'Imperi Britànic, i naturalment els irlandesos que podien fugien perquè per ells era més del mateix, però passar a EUA no ho tenien fàcil. Una història tràgica.

Amb tot això arribo a Londonderry o Derry. Londonderry és el nom oficial i és com l'anomenen els que tenen sentimen britànic o unionista i Derry pels que tenen sentiment irlandès, això vol dir que parlant cal mirar bé a on emprar un nom o l'altre. Popularment, també se l'anomena com la Ciutat Intacte (Maiden city) degut a que les seves muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

El cas és que a l'arribada, dissate 11 d'agost, era el dia de la manifestació dels unionistes que en diuen APPRENTICE BOYS’ PARADE

Escriure sobre el que hi ha al darrera d'Apprenice Boys no és per mi ara el millor moment perquè el tema és delicat per ser altament sensible i jo he quedat sorprès de la meva ignorància.

El que és una realitat, encara que sigui parcial, és que acabada la manifestació es vien pel carrer borratxos i moltes deixalles al terra d'un lunch fet al carrer (tercera foto); que un manifestant va voler que el fotografiés amb la meva dona, cosa que jo vaig compensar fotografiant-me amb una simpàtica policia; que si abans la policia disparava contra els catòlics ara els protegeix com es pot veure amb les tanques (segona foto).

Pel que fa a la projecció internacional del conflicte se sap que els catòlics, pel fet de ser les víctimes, abans queien simpàtics i ara els protestants, sense ser víctimes de res, se senten víctimes i intenten fer-se simpàtics, per això jo no vaig tenir problemes de fer fotos a la seva marxa, cosa que no hauria estat possible no fa gaire temps.

Per donar la paraula els qui es van manifestar crec que la forma més justa és que es visita la seva pàgina web oficial, de la que jo m'he permès traduir el primer article dels seus objectius, que diu: L’Associació dels Apprentice Boys de Derry és una organització històrica els membres de la qual es comprometen a mantenir l’esperit de llibertat demostrat pels Apprentice Boys el 1688 contra l’opressió. Els Apprentice Boys perpetuen l’esperit de llibertat, inherent a la fe protestant reformada, commemorant en fe les Celebracions de Derry a la Ciutat Intacte I altres poblacions, conservant viva la memòria dels 13 Valents i els heroics sacrificis dels qui eren dins de les muralles. L’Associació vol posar un perfil alt davant d’un públic més enllà de la Ciutat, mitjançant desfilades, demostracions, lectures i qualsevol altre mitjà de comunicació.

Queda evident que en els temps que vivim tenen ganes de caure simpàtics. Si el temps m'ho permet més endavant intentaré explicar el perquè de tot plegat.

De la bella Irlanda a una trista Irlanda britànica

El 10 Agost passarà a la meva memòria com un dia trist, i no precisament pels nuvolots, perquè vaig perdre la innocència britànica que em quedava i que, des d'aleshores, cada dia que passa n'hi resta menys en mi perquè quasi cada dia llegeixo alguna cosa sobre l'afer irlandès.

De moment he fet una visita d'acomiadament de la ciutat de Westport, encara a l'Estat Lliure d'Irlanda, que és la primera denominació oficial del que seria la República d'Irlanda. Westport no és cap ciutat extraordinària d'Irlanda, com tantes altres, però té el seu discret encant i, no oblidem'ho, té la pub Matt Moll0y's, que tant em va captivar la nit del dia abans pel seu ambientàs.

I després carretera cap a Irlanda del Nord, aquesta part de l'Imperi Britànic a l'illa d'Irlanda. L'entrada va ser gloriosa, inoblidable. Em va fer pensar amb el que deuria de ser el Chechpoint Charlie, no quan el vaig veure, sinó quan hi havia el Mur de veritat. Un gran mur amb la parta alta filferrada i tot seguit la bandera de l'Imperi i la bandera amb la creu de Sant Jordi. Horrible.

Deixant ben enrera la frontera he arribat a Enniskillen i he embarcat al riu Erne per a anar a l'illa de Devenish a veure les restes d'un monastir que va fer història del segle VI al XVI. Hi ha un portal prou ben conservat i, com no podrien faltar, la creu celta i la torre ronda o circular.

FOTOS

Galway, la Ruta del Cel, Abadia de Kylemore, Delphi i Westport

El 9 d''agost va haver una mica de tot. Fem una passejada per Galway a on veiem, entre altres coses el Castell de Lynch, la casa on va viure James Joyce i també a prop l'Església de Sant Nicolau, protestant, amb tots els escuts dels nobles de la ciutat, com sempre, admirant les façanes bonicament decorades.

Aques ciutat té l'Arc Espanyol, però que no se li troba el motiu del nom. Finalment visito la Catedral de la Mare de Déu del Cel, catòlica. A on no és estrany que ocupi un lloc important perquè a Irlanda veig que la Mare de Déu és una mena de senya d'identitat catòlica.

Vorejant el llac Corrib recorrem la Ruta del Cel (Sky Road), que deu al nom a la bellesa del paissatge. Dins d'aquest passeig arribem a l'Abadia de Kylemore, del segle XIX, que té al costat el jardí amb el mateix nom i que és un jardí exemplar, dels més bells que he vist mai.

Tot continuant la Ruta del Cel fem una parada a Delphi, que a més de tenir una magnífica vista té un petit monument amb el nom de Doolough Tragedy. Aquest petit monument -el de la foto- posat en aquest paratge es deu als fets que van passar el Març del 1847. Durant la Gran Fam d’Irlanda van morir més de dos milions i mig de persones i moltes més varen emigrar a Amèrica fugint de la fam. Com la resta de Connemara la fam va tenir efectes devastadors a la zona voltant al port de Killary. Encara ara es poden veure rastres de forats i pedres per a intentar construir inúltilment una casa. El Març del 1847, unes 600 persones amb fam, dones i nens inclosos, es varen reunir a Louisburgh cercant ajuda a l’oficial. Aquest oficial va contestar que hauria de demanar-ho al Consell de Guàrdia, que es reunia l’endemà en una casa a Delphi, deu milles més enllà. Havent atravessat la petita muntanya i passant la nit al ras, van anar a Delphi a peu. Quan va arribar a Delphi, el Consell estava dinant i no podia ser molestat. Quan finalment es varen trobar, van negar tota ajuda. Aquell dia plovia i nevava i feia un vent que tallava. En el camí de tornada a Louisburg, més de 400 perdones van ser arrossegades per l’aigua o morir a la vora del Kyllary.

Acabem el dia a Westport. Més exactament a Matt Molloy's Bar, que és la pub més important i animada de Westport. Matt Molloy és member fundador del famós grup The Chieftains.

FOTOS

Bunratty, Penya-segats de Moher, The Burren i Badia de Galway

Aquest 8 d'agost ha estat un dia impressions fortes pel que fa a la natura, malgrat que he començat el dia fent cultura. He visitat el Castell de Bunratty que està dins el Parc Públic de Bunratty, que constitueix una viva reconstrucció de les llars i l'ambient de la Irlanda de fa més d'un segle.

I m'ha permès veure com eren els habitatges de la Irlanda rural. El castell, com tots, té les seves coses d'interès, però vaja, un castell és un castell.

Tot fent alguna parada per aquí, per allà, he arribat als famosíssims Penya-segats de Moher. Els Penya-segats de Moher estan situats a la parroquia de Liscanor a l’extrem sudoest de The Burren, proa de Doolin. Són penya-segats de 120 metres d’alçada sobre el nivell de l’oceà Atlàntic i arriben a un màxim de 214 metres. Aquests penya-segats són unes de les vistes més espectaculars d’Irlanda.

Relativament a prop dels penya-segats arribem a The Burren, que és un cas únic de paissatge càrstic. Mesura uns 250 Km. quadrats. Un espais impressionant de roca i sequedat davant i sobre el mar.

Per a fotografiar una preciosa posta de sol ens hem aturat a on hi ha el Castell de Dunguaire, en irlandès Dún Guaire, és una casa torre del segle XVI, a la badia de Galway, Comtat de Galway, prop de Kinvara. El castell té una torre de 75 peus d’alçada i el seu mur defensiu ha estat restaurat excel.lentment i està obert al turisme. Es considera el castell més fotografiat d’Irlanda.

Les dues fotos de més amunt vol dir simplement mar i muntanya a la irlandesa.

FOTOS

L'Anell de Kerry i el Parc Nacional de Killarney

El dia 7 d'agost ha estat un dia esplèndid pel que fa a natura. He recorregut el que es coneix com Anell de Kerry (Ring of Kerry).

L’Anell de Kerry és una ruta turística pel comtat de Kerry. La ruta comprèn 170 Km. i té com a principals atractius Killarney, Sneem, Waterville, Cahersiveen, Staigue Stone Fort, Ladies’s View, etc.

Tot contemplant les vistes del llac de Caragh, he vist la península de Dingle. I sempre dins de l'Anell de Kerry doncs he anat a Cahirciveen és una ciutat que el nom se li pot escriure de vàries formes, com Cahersiveen, Caherciveen o Cahirsiveen, i és famosa per ser el poble natal de Daniel O'Connell, que es pot considerar el fundador del nacionalisme irlandès. Cosa sorprenent, la catedral del poble duu el seu nom. Primer ens hem aturat a un petit parc que duu també el seu nom i que està al costat del que queda de la seva casa natal.

Una altra curiositat d'aquest poble és que a l'Índia hi ha un poble amb un nom semblant i a un arquitecte militar se li va encarregar fer una caserna pel poble de l'ïndia, però ell va fer fer-la en aquest poble irlandès. Això sembla una llegenda, però estem parlant del segle XIX....

A la platja de Waterville hi ha un petit monument a Charles Chaplin, que solia estituejar en un hotel del poble. No cal dir que el poble on s'hi estatjava, també ens ho recorda.

Aquesta zona d'Irlanda es beneficia de la current del Golf. Hi creix una planta, la Gunnera (Gunnera manicata), la llavor de qual arriba pel mar. La particularitat d'aquesta planta és que les fulles són grandioses.

Un punt a dir sobre Irlanda en conjunt és que la seva principal font d'energia és la turba, que es mostra a la foto. Es pot dir que quasi tota la illa està sobre una turbera. Sobre la turba val a dir que el seu whiskey, no whisky, està tocat pel fum de la turba i que no és casualitat que whiskey ve del mot irlandès uisce beatha que vol dir aigua de vida.

FOTOS

Blarney, Cork i Killarney

El dia 6 d'agost he arribat al Castell de Blarney, que a dalt de tot hi ha la famosa -en el pitjor sentit de la paraula, car només és cosa del turisme- Blarney Stone (Pedra de Blarney), que -diuen- és la pedra de l'eloqüència o Stone of Eloquence. Al turista, que vol, s'ha de posr a sota la pedra i un del castell l'ha de subjectar per a què no caigui i es mati. Una bestiesa.El castell és una construcció medieval, prop del riu Martin. El castell original del 1200 va ser destrït el 1446, però va ser reconstruí per Dermot McCarthy, el Rei de Munster.

Després, sense sortir del comtat he visitat la ciutat de Cork, que és la segona ciutat de la República d’Irlanda i la tercera més poblada d’Irlanda després de Dublín i Belfast. Evidentment com a ciutat fa el seu efecte, però com Irlanda en general, és una ciutat sòbria.

De Cork he anat a Killarney, en irlandès Cill Airne, Comtat de Kerry, un dels centres turístics més importants d'Irlanda, no tant pels seus monuments, tot i que té la Catedral de Saint Mary, sinó per l'extraordinària bellesa dels paissatges que l'envolten. Malgrat Killarney no és espectacular, com de costum, m'ha impressionat positivament l'ambient, com es veure clarament en el video que precedeix aquesta entrada. Podem veure com són de respectuosos el automobilistes, que malgrat veure's interromputs no se sent cap clàxon. Vaja, com aquí a l'Eixample.

Encara que no acostumo a parlar d’hotels, aquest hotel està voltat d’un gran extensió de terra amb cavalls i esplèndid jardí botanic, amb plantes portades d’Amèrica, que fa que sigui fantastic. Pel meu gust és l’hotel més meravellós en el que he estat mai, no per la construcció o luxe, sinó per la verdor que l’envolta. He pogut fer una nit en aquest hotel per have vingut en grup, però malauradament no podré anar-hi mai pel meu compte, però no treu que hagi esdevingut per mi el més especial. Evidentment la foto d'aquí és la de l'hotel, que és als afores de Killarney.

FOTOS

Cahir, Cashel i Kinsale

El dia 5 d'agost vaig arribar a Cahir, en irlandès Cathair Dún Iascaigh, en el Comptat de Tipperary, el primer que em ve al cap sobre aquest nom és que és el d'una cançó que més o menys vaig sentir d'un amic que estudiava anglès, quan jo enia 14 anys; una cançó de la marina anglesa comença i es titula It's a long way to Tipperary .

Aquí a Cahir hi ha un castell que va ser construït el 142 per Conor O'Brien, Príncep de Thomond, en una illa a riu Suir. Ara situat al centre de Cahir. El castell està ben conservat. El 1375, el castell va passar a Butler, Baró de Cahir, per la seva lleialtat envers Eduard III. Els Butlers de Cahir va fer costat als irlandesos en les guerres de la Reina Elisabet, I el 1599 després d’un setge de tres dies el castell va caure a mans del Comte d’Essex i per any any estava a sota de Sir Charles Blount. En les guerres confederades del 1640 el castell va ser assetjat dues vegades. I el 1650 es va ser conquerit per Oliver Cromwell, sense cap tret.

És un castell que realment infon respecte i com es conserva prou bé, podem pensar que s'hi ha fet més d'una pel.lícula.

Sense haver deixat Tipperary he anat a Cashel, en irlandès Caiseal Mumhan. dominat per la imatge de les runes eclesiàstiques de Rock of Cashel i com no podria ser d'altra manera també hi trobem la Torre Rodona i el lot de creus celtes.

Finalment arribem a Kinsale que és un considerat un dels pobles més bonics, és un poble d'estiueig i es nota encara que no sigui a la manera de Sitges. Les cases tenen la façana bonicament pintada, les pubs estan animades a tota hora amb taules a fora, com mostro a la foto de més amunt, tot fent l'efecte que a Irlanda es viu molt bé. I crec que certament es viu bé.

Aquesta entrada del blog va precedida per una entrada que és una mica de video que va fer en una pub de Kinsale per la tarda i es pot apreciar que el xicot canta força bé.

FOTOS

Glendalough i Kilkenny

El dia 4 d'agost vaig arribar a Glendalough, que en irlandès significa la valls dels dos llacs, és un poble situat al lloc d’un monastir del Comtat de Wicklow. Va ser fundat el segle VI per Sant Kevin, hermità, I destruït el 1398 per les tropes angleses, malgra això, en mig d'un paissatge esplèndid conserva parts interessants del monastir, la més destacable és la magnífica Torre Rodona. La Torre Rodona és una construcció medieval típica d’Irlanda encara que a Escòcia hi ha tres i una a l’Illa de Man. Hom creu que la finalitat era de campanar i refugi, o les dues coses alhora. Solien fer-se prop de monastirs. La Torre de Glendalough és la més important.

Una altra cosa a destacar, i que tampoc és exclusiu del lloc és la Creu Celta. La creu celta es troba a diferents parts amb origens celtes d’Irlanda i la Gran Bretanya, però el mite irlandès diu que va ser introduïda per Saint Patrick quan convertia els pagans. Es creu que es tracta de combinar la creu, signe cristià, amb el sol de manera que els pagans veiessin la importancia de la creu lligant-la amb la idea de les propietats del sol, donador de vida.

Tot gaudint del paissatge pel The Wicklow Way, anem a Kilkenny i fem la visita de la Catedral de Sant Canice, construïda al costat d’un excel.lent exemple de Torre Rodona. La Catedral és de l’Església d’Irlanda i rep el nom de Sant Canice, el qual va donar també el nom a la ciutat (Cill Chainnigh significa Església de Canice.

Una de les peculiaritat d'Irlanda i que a Kilkenny també es dona és l'interès que posen per a que les cases tinguin una façana bonica i amb colors vius. També m'ha fet gràcia veure el que fins ara només havia vist en pel.lícules, que és el vehicle que és una parada de gelats ambulant i veure com la canalla s'hi acosta tot fent acostar els pares.

Com Kilkenny té castell, l'he visitat. És un castell on tenia la seu principal la família Butler. Anteriorment el nom de la família era FitzWalter. El castell va ser venut al govern irlandès a mitjans del segle XX per 50 Lliures. Ha estat remoblat i està obert a les visites. Part de la Gal.leria Nacional d’Art s’exibeix en aquest castell. Per la banda de la ciutat el castell té un gran jardí decoratiu i davant té una gran extensió de terra. El 1640 el castell va ser seu parlamentària d’Irlanda.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Els dos primers dies i el darrer matí, d'Irlanda han estat a la capital, -o sigui, dies 2, 3 i 14 d'agost- més ben dit, a la capital de la República d'Irlanda, que com sabeu és un estat relativament nou. No té ni cent anys.

El fet és que Dubín és possiblment l'única capital d'estat que sembla un capital de província perquè no té aquelles grans avingudes, ni aquells grans palaus ministerials, com a Madrid en diuen Ministerios o a Londres Whitehall. Les embaixades segur que hi són, però no n'he vist cap. Aquests aspectes negatius de Dublín, tenen cap importància? Jo crec que cap.

No sé si tornaré o no a Dublín, però confesso que m'agradaria tornar-hi perquè m'ha agradat molt. Si ens posem davant el mapa d'Europa i tracem una línia imaginària des de Dublín fins el continent, veurem que està a la mateixa alçada que Bremen, que no conec, però em permeto dubtar que la gent es tiri al carrer com es tira a Dublín.

Dublín té una vitalitat que no té res a envejar a cap ciutat mediterrània malgrat que plou moltíssim i pots sortir fent un sol espeterrant i al cap de pocs minuts t'has t'obrir el paraigua.

Històricament Belfast és la ciutat d'Irlanda amb més potència, té un parlament i un ajuntament desproporcionadament grans pel país i per la ciutat. Entenent per país tota la illa, encara que des que hi ha l'Estat Lliure d'Irlanda, ara és el parlament només per Irlanda del Nord. El fet és que Belfast era la nineta dels ulls de l'Imperi o, com diuen ells, del Rule of Britannia. Belfast no solament s'ha esllanguit econòmicament, sinó que Dublín ha pujat com un souflé.

La primera visita que he fet ha estat per la figura de la Molly Malone, que és tot un personatge de la broma i el misteri. Fruit d'una cançó, diuen que era peixatera i meuca, el seu esperit passeja per Dublín i, per tant, la cançó ha esdevingut una mena d'himne apòcrif de la ciutat. No deixeu de clicar la cançó.

Un passeig per St. Stephen’s Green Park no ve mai malament perquè està a prop de l'hotel i és prou gran. I fa de bon veure com els dublinesos, a l'hora punta, el travessen no precisamnet xino-xano, però és un lloc per a passar una bella estona, turista o no, sigui per consultar la guia de Dublín o per llegir el diari.

En un petit parc proper, el Merrion Square Park, hi ha un grup escultòric dedicat a Oscar Wilde que té la seva gràcia i en un dels pilars hi ha dites seves, com: Whenever people agree with me I always feel I must be wrong - We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars.

Tot passejant pel cèntric carrer O'Donnell he visitat el palau de comunicacions que té un toc Art Deco i després he arribat davant del James Joyce que hi ha davant del Cafe Kylemore, un dels punts de la ruta del Bloomsday, aquesta estàtua és anomenada pels irlandesos com Prick with the Stick (la pixa amb el bastó).

He visitat el Castell de Dublín que és on hi ha el silló on seia el rei de Gran Bretanya... Suposo que no és un lloc gaire estimat, tot i que ara és on despatxa el president de la república.

Una visita interessant és la de la Presó de Kilmainham. Aquesta antiga presó ara és un museu. Com a presó ha jugat un important paper a la història d’Irlanda perquè els dirigents de moltes revolees irlandesos hi han estat empresonats i alguns executats, alguns figuren en una placa que hi ha al patí de les execucions.

La visita més obligada per molts és la del Trinity College perquè s'hi guarda i exhibeix el Llibre de Kells. Els qui tinguis ganes d'erudició poden clicar aquí.

Els irlandesos en general tenen molta cura en la seva façana i, sense dubte, el punt central de la façana és la porta. Per això les portes del Dublín georgià criden l'atenció, solen ser de colors vius, vermell, groc, blau, etc, que donen una vivor necessària a una terra sotmesa a més dies grisos que assoleiats.

Dublín té dues catedrals dedicades a dues necessitats de l'home ben diferents. La primera és la Catedral de Sant Patrici i la segona és fàbrica de la cervesa Guinness.

La primera està dedicada a Sant Patrici, gràcies el qual no hi ha serps a Irlanda.

La segona, molt més interessant per mi perquè quan vivia a Anglaterra (1972) em vaig aficionar a la cervesa negra de la Guinness, que en diuen stout. Des d''aleshores, a la meva nevera procuro que sempre hi hagi una Guinness, no em prenc cada dia, però de tant en tan n'obro una. Cal dir que com es tracta d'una empresa que és una potència econòmica, té muntat un museu magnífic sobre la seva cervesa, que està molt ben presentat. És de remarcar que des de fa dècades, la publicitat de la Guinness ha estat emblemàtica, fins al punt, que si és important la seva publicitat, ser la companyia publicitària de la Guinness és publicitat pel propi publicistat.

A dalt de tot de la fàbrica hi ha un magnífic mirador des del que es veu la fàbrica i la ciutat, tenint a la mà el premi: un got de Guinness.

Després de passejar per un barri tan vital com Temple Bar, he acabat el dia a una pub que és com la majoria de les pub irlandeses, fantàstica, per la música i l'ambient. Concretament he estat a O'DONOGHUES. Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les angleses, a les irlandeses es barregen els joves amb els vells sense distinció de classes, ni oficis, a on és perfectament possible que un advocat peti la xerrada amb un lampista. I per descomptat, els músics o cantants no tenen perque ser joves i macus.

Aquesta entrada va precedida per una entrada amb el mateix títol en la que hi ha una mica de la música que va sonar a O'DONOGHUES, que en aqest cas és instrumental, però quan canten, moltes vegades van acompanyats del públic que s'hi entrega. En qualsevol cas, en una pub irlandesa un sempre hi està bé i se sent benvingut.

FOTOS

Cares irlandeses

D’entrada he de dir que el terme “exòtic” aplicat a les persones no m’agrada gens, però això no treu que en alguns viatges he fet el possible per a retratar persones de països que per les seves característiques racials m’ha semblat escaient pel fet de conformar també el paissatge.

Una terra o una ciutat poden tenir un impressionant riu, una cascada fenomenal, una gran catedral o un carrer o plaça amb encant, però qui ha fet moltes de les coses que veiem són les persones, per tant, no és un menyspreu endur-se la imatge d’aquestes persones mitjançant la fotografia.

El que passa és que en els pobles veïns les característiques físiques de les persones no ofereix cap diferència que els faci diferents. Precisament per això he cregut escaient fotografiar els de cabell de panotxa.

De tota manera el cabell de panotxa no és una característica irlandesa perquè persones de cabell amb aquest to vermellós degut al pigment de la feomelanina es troben a l’Europa més occidental i també a Àsia.

A nivell mundial els de cabell de panotxa no arriben a l’u per cent, però els països amb un percentatge més alt de persones amb cabell de panotxa són Escòcia i Irlanda amb un 13 i 10 per cent respectivament. Amb aquesta base em sembla just doncs haver-ne retratat algunes persones. Algunes sabien que eren retratades, altres no.

FOTOS

IRLANDA, L' ILLA MARAGDA

A l'agost del 1973 acabava de fer una estada de vint-i-sis mesos a Anglaterra. La Setmana Santa d'aquell any la vaig dedicar a fer un tomb pel país de Gal.les (Cymru) a base d'agafar autobusos de línea. Va ser una veritable immersió en el poble gal.lès, no solament en els autobusos, sinó els llocs que feia nit, res semblant a un hotel.

I el juliol també del 1973 em vaig passejar per Escòcia (Alba) fent auto-stop i dormint en els hostals de joves.

Des d'aleshores sabia que no havia acabat els deures britànics, em mancava visitar Irlanda (Eire).

Aquest migdia agafaré un avió que em durà a Dublín i començaré un recorregut que no serà amb motxilla com aquells, sinó amb una agència de viatges, que té un programa marcat i un guia català que en sap un ou.

Visitaré la República d'Irlanda i allò que la corona britànica en diu Irlanda del Nord, és a dir, un espai d'Irlanda aconseguit per les armes. Encara que em sento anglòfil perquè considero la cultura anglesa la més oberta al món, la cultura que -ja abans d'internet- és la finestra per a veure la resta del món, no treu que amb l'afer irlandès demostra no veure la biga que té a l'ull. El Regne Unit, fidel a la consigna que Anglaterra no té països amics, sinó interessos, amb Irlanda fa el mateix que amb Gibraltar, és a dir, que amb l'excusa de protegir els colons, conserva ambdues colònies.

Que la Corona britànica és responsable de la situació des de fa molts anys, només assenyalaré que Shakeapeare va tenir una obra teatral censurada (Ricard II) per la Reina Isabel perquè era crític amb la seva política irlandesa. I és que Ricard II és una obra eminentment política.

Tanmateix, coincidències de la vida, viatjo a Irlanda quan les coses sembla que millorin. La Vanguardia d'ahir deia El ejército británico se va del Ulster, un exèrcit que se suposa va anar a fer respectar allò que els anglesos en diuen la llei i l'ordre, però va ser mentida.

Quan els unionistes (Ulster Volunteer Force) van fer la primera importació ilegal d'armes el 1914 l'exèrcit va mirar cap a una altra banda, quan al mateix any, va arribar a Dublín una partida d'armes, també ilegal, per l'Irish Volunteer (l'IRA encara no existia), l'exèrcit va intentar impedir-ho, però es va trobar amb una massa d'irlandesos que els llençaven pedres. L'exèrcit va fer foc i va matar a quatre civils. A partir d'aquí no hi ha gaire a afegir al respecte. Tot és als diaris, especialment significatiu va ser el Diumenge Tràgic (Bloody Sunday, 30 Gener 1972).

Cal dir que el reportatge de La Vanguardia d'ahir és força interessant.

Només vull assenyalar un aspecte del conflicte que no surt als diaris, més ben dit, quasi mai. En aquell període que vivia a Anglaterra solia llegir el diumenge The Sunday Times i recordo un treball que em va impressionar profundament perquè si una guerra o un conflicte armat no és mai bo per ningú, pitjor ho és per a la infància, que sol ser la comunitat més ignorada

El reportatge era un estudi psiquiàtric que exposava que els nens dels barris catòlics de l'Ulster necessitaven tractament perquè el seu comportament no era el d'un nen. Aquest nens, tenien com a joc fer paranys amb l'objectiu de matar un soldat -britànic, evidentment. Un nen, una persona que comença la vida així, amb aquestes referències del bé i del mal no serà una persona equilibrada.

Fotografia d'Irlanda feta des d'un satèlit de la NASA el 4 Gener 2003, amb l'oceà Atlàntic a l'oest i el Mar d'Irlanda a l'est.