Juicio y muerte de un ciudadano

Teatre Romea

AUTORS: Mario Gas y Alberto Iglesias
DIRECCIÓ: Mario Gas

REPARTIMENT:
Josep Maria Pou
Borja Espinosa
Carles Canut
Guillem Motos
Amparo Pamplona
Ramon Pujol
Pep Molina

ESCENOGRAFIA: Paco Azorín
VESTUARI: Antonio Belart

COPRODUCCIÓ: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Grec 2015 Festival de Barcelona

COLABORACIÓ: Teatre-Auditori. Sant Cugat

Sinopsi

A més de ser un dels pensadors més coneguts de l'antiga Atenes i mestre de Plató, Sòcrates està considerat el pare del pensament occidental. Ell, un savi que no va voler escriure els seus pensaments perquè trobava que tothom havia de desenvolupar els seus propis, va ser l'autor d'aquella irònica expressió amb què la Humanitat reconeix avui la seva ignorància: Només sé que no sé res. Sòcrates serà jutjat i condemnat pels seus conciutadans després d'haver denunciat la corrupció a Atenes i d'haver advertit contra el paper supersticiós i manipulador de la religió oficial. Acusat de menystenir els déus i corrompre la joventut, es va negar a fugir, com li proposaven els seus deixebles, quan va ser condemnat a ingerir una copa de cicuta. I la seva mort es va convertir en una de les més famoses de la història.

La figura de Sócrates és de les de més relleu de la història universal i com un llibre-manifest em permeto assenylar l'obra de Karl Jaspers (clicar) que és prou interessant i que mereix una mirada encara que sigui en diagonal. Malgrat l'esforç dels autors del text, de Mario Gas i de Josep Maria Pou i la resta dels actors penso que com espectacle teatral l'obra no és reïxida, té un punt d'ensopiment o de manca de força dramàtica, possiblement el motiu rau en el fet que el text es basa en una història prou coneguda en la que els trets bàsics, que figuren més amunt, és a dir, a la Sinòpsi del programa, són prou coneguts i les grans paraules de Sócrates plauen, convencen, però no sorprenen.


Des del punt de vista purament teatral el moment més gloriós de l'espectacle és el monòleg de l'actriu 
  

Amparo Pamplona quan interpreta a Xanthippe o Xantipa (en 

castellà Jantipa) la dona de Sócrates, que té una especial força perquè el monòleg té lloc abaix a la platea, entre el públic i allunyat dels homes que ocupen l'escenari, possiblement perquè a Atenes les dones eren no-res, no solament mancades de ciutadania com diuen a l'obra, sinó mancades d'humanitat.

De toda manera l'obra resulta interessant perquè serveix per a posar al día les paraules de Sócrates i ens adonarem que políticament no han perdut actualitat.

JUL 31 El segundo libro del TAO. Una selección del Chuang-tzu y del Chung Yung

de Stephen Mitchell
Alianza Editorial, Madrid 2013
228 pàgines

Es tracta una obra força original i una manera de fer les primeros lectures del dao (o tao). Stephen Mitchell és un honest i diu que no sap xinès, pero que ha aplegat diversos traduccions dels esmentats autors a fi i efecte oferir al lector aquelles versions que per ell son mes clares pel lector que s'endinsa per primera pegada.

A més a més no hi és tot, insistim doncs, és un tria. Encara més, els textos oferts estan tots comentats pel propi Mitchell que són prou esclaridors tot i que pels que estem educats en una religió d'un sol déu es fa difícil perquè no cal aprofundir gaire per a donar-se que les religions monoteístes són extremadament dogmàtiques perquè no tienen prou de dir-nos que només hi ha un déu, sinó que els seus funcionaris pretenen saber com és aquest déu, què vol de nosaltres quan som vius i què farà de nosaltres quan siguem morts.

El daoisme té el defecte pels malacostumats que resulta misteriós perquè no resulta clar què és el dao, aquest misteri es fa prou explícit en el cant 29 de Chuang-tzu

Sin el concepto del otro,

no hay un yo separado.

Sin el sentido del yo,

nada puede verse como otro.

Hay un poder que determina las cosas,

pero ignoro que sea.

Carece de formato o de sustancia ,

actúa sin hacer, 

mantiene al universo en orden

y parece apañárselas

de maravilla sin mí.

Si una cosa és clara que no té res a veure amb els discursos o dogmes de les religions perquè qui -o què?- manté l’univers en ordre parla sense dir res, en silenci i només el pot escoltar aquell qui no sap.

Qui amb aquest cant no quedi satisfet, potser faria bé de llegir el cant 1 del mateix autor

Lo que se nos otorga al nacer

se llama naturaleza humana.

La realización de la naturalez humana

se llama el Tao.

El cultivo del Tao

es la forma más profunda de aprendizaje.

El Tao es el modo como son las cosas,

del que o puedes alejarte 

ni siquiera por un momento.

Si pudieras alejarte de él,

no sería el Tao.

Así pues, la Maestra

mira dentro de su propio corazón

y respeta lo que no se ve ni se oye.

Nada estan manifiesto como lo oculto,

nada es tan obvio como lo invisible.

Así pues, la Maestra presta atención a cuanto sucede 

dentro de su yo más recóndito.

El cant 12 acaba amb aquest parell de versos

El Tao no reclama nada para sí mismo,

así, contiene todas las cosas.

Mentre que el cant 24 comença amb aquesrs quatre versos

Para hallar el Tao,

no necesitas buscar en ningún sitio.

Si no está dentro de tí,

no es el Tao.

Desitjo que qui hagi llegit fins aquí s’animi no ja a llegir aquest llibre, però sí a interessar-se pel dao (o Tao).

Val a dir que la tradició xinesa assenyala, no pas d’una manera dogmàtica, sinó com una forma d’entendre el millor per a la vida, que durant la maduresa una persona havia de ser confuciona per tal de ser útil a la societat i obtenir els beneficis econòmics o socials pel seu nivell d’utilitat, és a dir,  ser pràctic i pragmàtic; però calia ser daoista durant la vellesa, com a manera de no témer la mort.

La clausura del amor, de Pascal Rambert

Traducció:
Coto Adánez (36caracteres)

Adaptació:
Coto Adánez (36caracteres)

Dramatúrgia:
Pascal Rambert

Direcció:
Pascal Rambert

Ajudant de direcció:
Fernando Sánchez-Cabezudo

Repartiment:
Israel Elejalde
Bárbara Lennie

Escenografia:
Eduardo Moreno

Il·luminació:
Pau Fullana

Vestuari:
Sandra Espinosa

Producció:
Buxman Producciones
Kamikaze Producciones
Grec 2015 Festival de Barcelona
XXXIII Festival de Otoño a Primavera de la Comunidad de Madrid

Producció executiva:
Jordi Buxó
Aitor Tejada
Pablo Ramos

El públic del Festival d’Avinyó es va quedar sense alè quan, l’any 2011, va assistir a l’estrena de l’aleshores nou muntatge de l’autor i director d’escena Pascal Rambert. Al text que signava i dirigia, sotmetia una parella a una ruptura sentimental, una conversa duríssima en la qual els protagonistes s’intercanviaven monòlegs que expressaven la violència d’un amor en procés de defunció.

Por i alliberament es barregen en el diàleg punyent de la parella, un combat devastador i sense pietat entre un home i una dona que manté la intensitat fins a les últimes frases.

El mateix Rambert ha dirigit representacions del muntatge en diversos països. Interpreten l’obra Bárbara Lennie, premi Goya 2015 a la millor actriu protagonista, i Israel Elejalde, nominat a millor actor revelació per la seva feina a Magical girl, el film de Carlos Vermut.

No hi ha dubte que és dels millors espectacles teatrals dels darrers mesos. El text és magnífic, un duel de marca major entre un home i una dona, entre marit i muller. Algú li pot semblar que ella ho fa millor que ell, però en el debat ella té la millor part. Perquè?

Sense ser una cronografia exacte es pot dir que ell dispara les seves paraules en la primera hora mentre ella escolta. Ella l'hi torna en la segona hora. El segon, mèrit de l'autor, fa la refutatio, és a dir, rebatre les mancances o error del discurs del primer, per tant, el discurs d'ella és més intel.ligent i permet un millor lluïment. 

L'obra, doncs, comença amb les canonades de paraules del marit per a justificat que se'n va, que no vol seguir amb ella tot di que l'havia estimada i li diu que el l'amor d'ella era una ficció creada per ella mateixa. Naturalmente, ella li respon que si ell ha cregut que vivia en una ficció, el problema el té ell.

Resum: un gran treball de dos que a la vida real son pareja i que ja és un mèrit dos monòlegs d'una hora en mig d'alta tensió i en parrales llenados ab gran rapiñase: metralla pura.

Amor i Shakespeare

Teatre Grec

Traducció:

Joan Sellent

Dramatúrgia:
Guillem-Jordi Graells

Direcció:
Josep M. Mestres

Direcció musical:
Jordi Domènech

Repartiment:
Ariadna Gil
Laura Aubert
Mercè Pons
Sílvia Bel
Rosa Renom
Àlex Casanovas
Joel Joan
Jordi Boixaderas
Roger Casamajor

Músics:
Núria Andorra

Escenografia:
Pep Duran

Il·luminació:
Kiko Planas

Caracterització:
Toni Santos

Vestuari:
Maria Araujo

Moviment:
Montse Colomé

Disseny gràfic:

Frankie de Leonardis

Aquesta obra m’ha agradat molt més del que m’esperava perquè creia que seria una mena d’antologia de les escenes amoroses de les obres de Shakespeare i, per tant, més literatura que teatre, però celebro haver-me equivocat i ha estat teatre de veritat.

Si el teatre de Shakespeare té màgia, aquesta savia combinació dels textos feta per Guillem-Jordi Graells té també màgia perquè dintre de l’aiguabarreig ha sapigut muntar un senzilla trama argumental que gràcies al verb de W.S. i del magnífic treball de Graells i, per descomptat de la bona feina del director i dels actors i actrius ha sortit un producte teatral magnífic ja des del principi.

I és que l’obra comença ja amb certa màgia quan els conjunt dels actors i actrius fan un cercle al mig del qual hi ha un actor que fa el paper de director teatral i els explica quines coses han de fer els intérprets i quines no han de fer. Aquesta mane ade pròleg ja mereix un aplaudiment que no és per W.S., sinó per G.-J. Graells. 

Marat/Sade, de Peter Weis / Atalaya

Teatre Lliure de Gràcia


Idioma:
Castellà
Durada: 105 minuts
Autor: Peter Weiss
Adaptació: Ricardo Iniesta
Dramatúrgia: Ricardo Iniesta
Direcció: Ricardo Iniesta
Ajudant de direcció: Raúl Muñoz
Direcció musical: Luis Navarro Esperanza Abad Marga Reyes
Repartiment: Jerónimo Arenal Manuel Asensio Joaquín Galán Carmen Gallardo Silvia Garzón Lidia Mauduit María Sanz Raúl Sirio Raúl Vera
Músics: Actors i actrius d'Atalaya
Escenografia: Ricardo Iniesta Pepe Távora
Decorats: Sergio Bellido
Il·luminació: Alejandro Conesa
So: Emilio Morales 
Audiovisuals: Félix Vázquez
Perruqueria:                                                                 
Manolo Cortés                                                              
Maquillatge:                                                                    
Manolo Cortés                                                            
Vestuari:                                                                       , 
Carmen de Giles                                                            
Coreografia: Juana Casado                                          
Música original: Luis Navarro
Fotografia: Félix Vázquez

Sobre el blog

Encara que potser ja ho he escrit en aquest blog, no esta de més repetir-se. Malgrat que el blog és públic i, per tant, tothom pot dir la seva en l’apartat de comentaris; la funció essencial d’aquest blog és d’arxiu, d’arxiu de la meva memòria que no pot retenir-ho tot, com és normal.

Durant unes setmanes no hi he escrit res😕 tot i que hi he anat al teatre, les darreres entrades han estat penjades recentment, mirant l’agenda per a poder posar una data correcte.

Prego doncs que em desculpeu, tant aquests casos recents com futurs, no em de al públic dit amb el màxim respecte i, per tant, procuraré portar el blog al dia perquè sigui quina sigui la finalitat del blog la feina ben feta és més agraïda pl mateix que la fa.

Sobre “Marat/Sade”

La primera vegada que vaig veure aquesta obra va ser al cine, tot i que no era cine, vull dir que era senzillament un film fet durant la representació teatral, que era dirigida pel mític Peter Brook.

Després va venir a Barcelona, al Teatre Poliorama, una de les produccions teatrals més mítiques de la història del teatre a Barcelona del segle XX i, sense dubte, l més mítica durant el franquisme. El ministre de Franco, Fraga Iribarne va declarar l’estat d’excepció a Espanya i l’autor de l’obra va declarar que no permetia que la seva obra es representés en un país que estava sota l’estat d’excepció. Aquesta famosa producció estava dirigida pel també mític director teatral Adolfo Marsillach. Com aleshores tenia un vincle amb la seva família em va arribr l’ avís que aquell dia era el darrer de la representació. Així que cames ajudeu-me vaig anar corrent cap al teatre a veure l’obra. No cal dir que vaig disfrutar-la amb el missatge polític inclós que aleshores tenia.

La representació que he vist avui al Teatre Lliure és una altra cosa. Té al seu haver que és una posada al dia del seu missatge polític, amb clares referències a la corrupció i a la guerra amb finalitats econòmiques; de tota manera al principi no hi entrava perquè em venia al cap l’Adolfo Marsillch; tanmateix, a poc a poc em vaig anar adonant que tenia davant més que una obra de text, un magnífic i sobri espectacle. Una demostració que el bon teatre o espectacle es pot fer lluir sense necessitat d’un gran dispendi econòmic.

De forma que s’hi gaudeix d’una magnífica escenografia, coreografia i un moviment a l’escenari perfectes. Una obra veritablement coral en la que gairebé tots canten i ballen. Només hi ha un punt que no em puc estar d’apuntar, tot i que no el considero greu, em va cridar l’atenció. Algunes cançons, la triomfal del darrera també, tenen una mena de cadència, potser no és la paraula adequada perquè no sóc gens musicòleg, que recorden a les del musical “Les Miserables”, però això no resta cap mèrit a l’obra.