Jane Eyre

a partir de la novel.la de Charlotte Brontë
adaptació Anna Maria Ricart

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció: Carme Portaceli
Intérprests: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i
Magda Puig

El Teatre Lliure celebra el 200 aniversari del naixement de la novel·lista anglesa Charlotte Brontë amb Jane Eyre, la gran heroïna romàntica. Una dona que sap molt bé el que vol en un muntatge dirigit per Carme Portaceli.

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.
Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.
Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.
Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos
protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.
Carme Portaceli

M'ha agradat molt

Vània, d'Anton Txèkhov

Teatre Nacional del Catalunya

Direcció i deramatúrgia: Carles Alfaro

Intérprets:

Empar Canet, Josep Manel Casany, Àngel Fígols, Mamen Garcia, Juli Mira, Rebeca Valls

La històrica companyia valenciana Moma Teatre s’acosta al clàssic de Txèkhov sobre les oportunitats perdudes, un text essencial a l’hora de concebre la nostra identitat cultural per la força ètica amb què es replanteja la mirada sovint angoixada sobre el pas del temps en la vida moderna.

Amb el seu característic humor patètic, Txèkhov mostra els vestigis d’allò no dit i d’allò no fet; d’allò somiat i d’allò desitjat que no s’ha esdevingut però que roman cisellat en el rostre i esculpit en el cos, que aflora en els gestos. El moviment silenciós de l’ànima. TNC

M'ha agradat molt

La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda

Teatre Nacional de Catalunya

Director: Sergi Belbel
Intérprets:

Carme Callol, Enric Cambray, Elisabet Casanovas, Gemma Martínez, Margarida Minguillón, Mercè Sampietro, Toni Sevilla, Teresa Urroz

Presentació de l'obra

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics.

Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

Ballet Preljocaj, Spectral Evidence i La Stravaganza

Gran Teatre del Liceu

SPECTRAL EVIDENCE

COREOGRAFIA

Angelin Preljocaj, MÚSICA John Cage

BALLARINS/ES

Céline Marié, Nuriya Nagimova, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz i Fran Sanchez

LA STRAVAGANZA

COREOGRAFIA

Angelin Preljocaj  

MÚSICA

Antonio Vivaldi (Concert n°8, RV249, fragments de Dixit Dominus, Laudate Pueri Dominum), Evelyn Ficarra (Source of Uncertainty), Serge Morand (Naïves), Robert Normandeau (Eclats de voix) i Åke Parmerud (Les objets obscurs)

BALLARINS/ES

Clara Freschel, Céline Marié, Nuriya Nagimova, Nagisa Shirai, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Sergi Amoros Aparicio, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Simon Ripert i Fran Sanchez

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard

Teatre Lliure de Gràcia

Direcció KRYSTIAN LUPA

Intèrprets:  

Marta Angelat Clara /  Mercè Aránega Vera /  Pep Cruz Rudolf

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.

Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.

Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.

Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.

La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.

Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...

Krystian Lupa

Muñeca de porcelana, de David Mamet

Teatre Poliorama

Actors: José Sacristán, Javier Godino
Direcció: Juan Carlos Rubio
Autor: David Mamet
Versió: Bernabé Rico

MUÑECA DE PORCELANA

Un millonario le acaba de comprar un avión a su joven prometida como regalo de bodas. Su intención es jubilarse y dedicarse enteramente a ella. Durante su último día en la oficina antes de reunirse con ella, instruye a su joven ayudante para poder atender sus negocios desde la distancia. Pero justo antes de salir recibe una llamada de última hora que deseará no haber recibido nunca.

¿Están los poderosos libres de rendir cuentas por sus actos? ¿Existe una élite que mueve los hilos con capacidad para cambiar el rumbo de los acontecimientos con sólo una llamada telefónica? Mamet ha creado una intensa y emocionante estructura teatral de vibrante ritmo que mezcla temas recurrentes del autor, como el poder de la política, la economia y los medios de comunicación, con otros nuevos como la lealtad y las dificultades del ser humano para romper con su pasado. Una espiral de sucesos que, en menos de 24 horas, modificarán para siempre el destino de sus protagonistas. Y posiblemente nuestra visión de la cara oculta de los dueños del mundo. 

Juan Carlos Rubio.

STEPHEN HAWKING dóna un toc d'alerta a la Humanitat

Totes les meves entrades fins ara han estat sempre només en català, però excepcionalment aquesta és en anglès per la seva importància. Si algú troba la seva traducció al català, amb molt de gust la posaré aquí mateix. Cal dir que el text l'he copiat de THE GUARDIAN

This is the most dangerous time for our planet

Stephen Hawking

A

s a theoretical physicist based in Cambridge, I have lived my life in an extraordinarily privileged bubble. Cambridge is an unusual town, centred around one of the world’s great universities. Within that town, the scientific community that I became part of in my 20s is even more rarefied.

And within that scientific community, the small group of international theoretical physicists with whom I have spent my working life might sometimes be tempted to regard themselves as the pinnacle. In addition to this, with the celebrity that has come with my books, and the isolation imposed by my illness, I feel as though my ivory tower is getting taller.

So the recent apparent rejection of the elites in both America and Britain is surely aimed at me, as much as anyone. Whatever we might think about the decision by the British electorate to reject membership of the European Union and by the American public to embrace Donald Trump as their next president, there is no doubt in the minds of commentators that this was a cry of anger by people who felt they had been abandoned by their leaders.

It was, everyone seems to agree, the moment when the forgotten spoke, finding their voices to reject the advice and guidance of experts and the elite everywhere.

What matters now, far more than the victories by Brexit and Trump, is how the elites react

I am no exception to this rule. I warned before the Brexit vote that it would damage scientific research in Britain, that a vote to leave would be a step backward, and the electorate – or at least a sufficiently significant proportion of it – took no more notice of me than any of the other political leaders, trade unionists, artists, scientists, businessmen and celebrities who all gave the same unheeded advice to the rest of the country.

What matters now, far more than the choices made by these two electorates, is how the elites react. Should we, in turn, reject these votes as outpourings of crude populism that fail to take account of the facts, and attempt to circumvent or circumscribe the choices that they represent? I would argue that this would be a terrible mistake.

The concerns underlying these votes about the economic consequences of globalisation and accelerating technological change are absolutely understandable. The automation of factories has already decimated jobs in traditional manufacturing, and the rise of artificial intelligence is likely to extend this job destruction deep into the middle classes, with only the most caring, creative or supervisory roles remaining.

This in turn will accelerate the already widening economic inequality around the world. The internet and the platforms that it makes possible allow very small groups of individuals to make enormous profits while employing very few people. This is inevitable, it is progress, but it is also socially destructive.

We need to put this alongside the financial crash, which brought home to people that a very few individuals working in the financial sector can accrue huge rewards and that the rest of us underwrite that success and pick up the bill when their greed leads us astray. So taken together we are living in a world of widening, not diminishing, financial inequality, in which many people can see not just their standard of living, but their ability to earn a living at all, disappearing. It is no wonder then that they are searching for a new deal, which Trump and Brexit might have appeared to represent.

It is also the case that another unintended consequence of the global spread of the internet and social media is that the stark nature of these inequalities is far more apparent than it has been in the past. For me, the ability to use technology to communicate has been a liberating and positive experience. Without it, I would not have been able to continue working these many years past.

But it also means that the lives of the richest people in the most prosperous parts of the world are agonisingly visible to anyone, however poor, who has access to a phone. And since there are now more people with a telephone than access to clean water in sub-Saharan Africa, this will shortly mean nearly everyone on our increasingly crowded planet will not be able to escape the inequality.

The consequences of this are plain to see: the rural poor flock to cities, to shanty towns, driven by hope. And then often, finding that the Instagram nirvana is not available there, they seek it overseas, joining the ever greater numbers of economic migrants in search of a better life. These migrants in turn place new demands on the infrastructures and economies of the countries in which they arrive, undermining tolerance and further fuelling political populism.

For me, the really concerning aspect of this is that now, more than at any time in our history, our species needs to work together. We face awesome environmental challenges: climate change, food production, overpopulation, the decimation of other species, epidemic disease, acidification of the oceans.

Together, they are a reminder that we are at the most dangerous moment in the development of humanity. We now have the technology to destroy the planet on which we live, but have not yet developed the ability to escape it. Perhaps in a few hundred years, we will have established human colonies amid the stars, but right now we only have one planet, and we need to work together to protect it.

To do that, we need to break down, not build up, barriers within and between nations. If we are to stand a chance of doing that, the world’s leaders need to acknowledge that they have failed and are failing the many. With resources increasingly concentrated in the hands of a few, we are going to have to learn to share far more than at present.

With not only jobs but entire industries disappearing, we must help people to retrain for a new world and support them financially while they do so. If communities and economies cannot cope with current levels of migration, we must do more to encourage global development, as that is the only way that the migratory millions will be persuaded to seek their future at home.

We can do this, I am an enormous optimist for my species; but it will require the elites, from London to Harvard, from Cambridge to Hollywood, to learn the lessons of the past year. To learn above all a measure of humility.

• The writer launched www.unlimited.world earlier this year

ART, de Yasmina Reza

Autora: Yasmina Reza
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Miquel Gorriz
Repartiment:Pere Arquillué
Francesc Orella
Lluís Villanueva

Teatre Goya

Sinopsi

“Marc, sol.
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una... tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.

És bon teatre, però no la gran obra de teatre que un espera. Tres grans actors tot i que, cal dir, que el Pere Arquillué hi fa una veritable exhibició de velocitat oral, una habilitat que fins ara només coneixia l'exhibició, per la ràdio, de Dany Keye.

COPPELIA, de Léo Delibes

Gran Teatre del Liceu

Fitxa artística

COREOGRAFIA

Enrique Martínez (✝ 1998)

MÚSICA

Léo Delibes

LLIBRET

Charles Nuitter, basat en el conte Der Sandmann (L’home de sorra), d'E.T.A. Hoffmann

ADAPTACIÓ MUSICAL

John Arthur Lanchbery

ESCENOGRAFIA I VESTUARI

José Varona

IL·LUMINACIÓ

Paulo César Medeiros

PRODUCCIÓ

Theatro Municipal de Rio (Brasil)

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

DIRECTOR MUSICAL

Martín García

Coppélia és una nina autòmat de Coppelius amb la qual vol robar l’ànima de Franz. Però Swanilda, promesa de Franz, fent-se passar per Coppélia, el salva. Història divertida i profunda, qüestiona la moral científica que desafia la fe i vol crear vida amb la raó; alhora ens fa qüestionar els qui estimem.

L’obra, composta per Léo Delibes i basada en els contes fantàstics d’E. T. A. Hoffmann, té un marcat caire realista, tant en els personatges com en l’ús de danses tradicionals.

En aquesta producció, Julio Bocca dirigeix el ballet del Sodre de l’Uruguai en una versió d’un fort caràcter teatral. La proposta juga amb els colors del vestuari per reforçar amb gran força i elegància la dramatúrgia en els ballarins.

Feia temps que no disfrutava tant d'un espectacle. No vaig gaire al Liceu, però la darrera vegada que em vaig emocionar va ser amb un ballet de Maurice Béjart quan encara vivia i, per tant, va estar ell també al Liceu. En el cas d'avui, tot i que el relat ha estat una mica diferent, el que compte és la dansa i cal reconéixer que Julio Bocca ha fet un gran equip de ball i que el vestuari és una meravella, no cal dir que els primer ballarins són excelsos.

LA TREVA, de Donald Margulies

Teatre La Villarroel

Títol original: Time Stands Still
Direcció: Julio Manrique
Intérprets: Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas i Mima Riera

Sinopsi Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida. És un text molt bo, molt actual, que permet a l'espectador entrar una mica a fons en el món dels mitjans de comunicació i, al mateix temps, permet copsar les realitats profundes dels perdiodistes, o més ben dit, de del món d'un determinat periodisme. No sabrem mai si el periodista és honest, no ja amb el públic, sinó amb ell mateix. Malgrat que hem d'admetre que molts poders no dubtarien a fer callar els periodistes si els fos possible, per tant, penso que encara que no sempre siguin prou respectuosos amb la gent que retraten, crec que val més que ho facin