EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de setembre 18, 2005

Avui he fet dissabte

Abans, les nostres mares feien el que en deien “dissabte”, és a dir, una neteja general de la casa, fregar tot el pis de dalt a baix, obrir finestres i balcons per fer una bona ventilada, moviment de cadires amunt i avall.

La majoria dels treballadors ho feien tot el dia i els que feien festa per la tarda, se’n deia que tenien “jornada inglesa”, normalment aquesta jornada anglesa la feien els treballadors de coll blanc, de despatx.

A mitjans de la dècada dels seixanta, els oficisnites vam començar a tenir festa dissabte tot el dia. No era una cosa generalitzada, però vaig tenir la sort de ser un d’ells i gràcies a això havia anat a moltes matinals del “Publi” del Passeig de Gràcia.

De tot això ja fa molt de temps, però no puc evitar d’evocar-ho al parlar dels dissabtes.

Diuen i, amb raó, que els veritables plaers estan amb les coses petites i jo afegiria, amb la rutina.

Així doncs avui he fet dissabte, un dissabte diferent d’aquells, però que respon al motlle dels meus dissabtes, que comença quan al voltant d’un quart de nou del matí aparco davant del Mercat del Ninot, que és el de l’Esquerra de l’Eixample, per anar de seguida a la parada de la Margarita i comprar-li peix i, particularment, els ingredients per fer la paella del dissabte.

A la cuina jo sóc el pinxo a no ser que com avui prepari una tapa, que és la meva especialitat. El que és essencial és que la paella va sempre acompanyada d’un cava ben fred. Com de costum, la paella ha estat rutinària, boníssima. Les postres han estat la cosa més senzilla del món: raïm de moscatell. Aquest raïm és la meva feblesa, encara que té el problema d’una temporada curta i quan aquesta acaba, deixo de menjar-ne.

Després he anat al Palau de la Música Catalana. Ha estat el primer de la temporada i l’estrena ha estat de categoria, l’Orquestra Simfònica del Vallès amb l’Orfeó Català i uns cantants solistes han interpretat la Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125 “Coral”, de Beethoven.

Ha estat magnífic i les veus del baix i de la mezzosoprano, alemany i catalana respectivament, han estat especialment aplaudides.

Com fa unes dècades vaig ser un més en la campanya pels “3000 socis a l’Orfeó Català” m’ha fet una especial il.lusió veure l’Orfeó interpretant una obra tan emblemàtica com la novena de Beethoven.

En el programa de mà de la funció d’avui hi ha un article signat per Pere Rovira que comença així “Quan em poso a escriure aquestes paraules, tots els diaris parlen d’un aniversari tràgic: ara fa seixanta anys que els Estats Units van atacar amb bombes atòmiques les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Milers i milers de persones va desaparéixer, polvoritzades, en un instant, i el total de víctimes va superar les duescentes cinquants mil. Mai, ni en els pitjors moments de la brutalitat humana, no s’havia pogut sospitar que matar tanta gent indefensa seria tan ràpid i tan fàcil. Els partidaris dels bombardeigs sempre els han justificat perquè, segons ells, va accelerar el final de la guerra i va estalviar moltes vides. No crec que pugui haver-hi un càlcul més horrible.”

O sigui que la Novena de Beethoven ha estat per a recordar això que va passar fa seixanta anys.

Per descomptat aquest recordatori no és d’aquestes petites coses que són belles, però sí ens permeten adonar-nos de la importància d’aquesta rutina que deia al principi. Aquelles duescentes cinquanta mil persones no van poder seguir amb la rutina més essencial de totes: seguir vivint.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Interesant aquesta vreflexió...jo també sóc de "petites coses" de "rutines" i de fer dissabte hehehe...encara que segurament una mica diferent de tu, però es esencial això...i quan per circunstàncies amb trenquen la rutina...amb sento perduda i no atrapo res ...en resum un comentari que m'ha agradat

M.Àngels

Teresa ha dit...

Hi ha rutines i rutines. Conec un altre rutinaire d'anys de paella de peix i marisc cada dissabte. Jo en faig alguns dissabtes, però a tanta rutina no arribo :-).
Per cert, dissabte al Palau devies sentir (entre d'altres sons excelsos) el del Jordi de Tacet. Llàstima d'haver-me perdut la Novena...

Albert de la Hoz ha dit...

Com no hi ha regla sense excepció, les rutines també tenen les seves campanes perquè la rutina no és una cosa concreta i rígida, sinó és el conjunt de coses. Per això cal pensar recordar els qui han vist trencada la seva rutina a causa de la barbàrie.