La política és avorrida, d'això no n'hi ha cap dubte. és lògic que ho sigui perquè tracta de coses serioses i importants que ens afecten a tots, vells, joves i futures generacions.El funcionaris de la cosa pública, igual que els de les coses de déu, són encara més avorrits perquè creuen que allò que diuen és transcendental.
En les dictadures, com hem vist molts en temps de Franco, són encara més avorrides. I no hi ha cap dubte que els feligressos o militants del morro fort són una colla d'ensopits perquè no tenen altra feina que cercar defectes en el "contrari", com alguns fan ara amb en Carles/Carlos/Carlus Francino i és hi ha una malaltissa necessitat de cercar l'enemic. Durant molt temps a Europa l'enemic era el jueu, que va fer possible aquest fanatisme que en diem "antisemitisme". Aquest "anti" ara ja no és políticament correcte, per sort de la democràcia i dels drets humans, però n'hem creat d'altres.
El nacionalisme no té cap problema a crear un "anti" perquè el que fa essencialment és dividir la societat entre "nosaltres i ells". No oblidaré mai una professora anglesa que em va dir que "England is divided since King Canut between us and them", la bona dona no sabia que això és una epidèmia global.
Així no falta el bloc que s'ha ficat amb el tema de l'afer de l'hime que sonarà demà. Com no sóc musicòleg, crec que la figura d'Antoni Ros Marbà no hauria de ser discutida, però hi deu haver alguna cosa que jo desconec que no ha obtingut el "nihil obstat" de la congregació nacionalista.
Em quedo amb les ganes de "copiar i engaxar" l'article que Empar Pineda publica avui a EL PAIS, però com hi ha risc que em vinguis amb qüestions de propietat intel.lectual. Em limito a recomenar-lo, el títol del qual és El himno de la alegría, un títol que ja ens avisa que la cosa va de broma i és que després de les coses que es diuen, crec que el millor és la broma abans de caure amb una seriositat nacionalista del com són de ferms nosaltres davant l'enemic
http://www.elpais.es/articulo/elpporopi/20050910elpcat_4/Tes/El%20himno%20de%20la%20alegría&t=himno_alegría_
Com en una ocasió un blogaire simpàtic em va dir que jo signaria el manifest dels lerrouxistes, em permeto ensenyar el que ell no va fer perquè no havia nascut i caldria veure si ho va fer son pare, contribuir econòmicament per la campanya per l'Estatut, el que tenim. No cal dir que les ganes d'insultar i desqualificar portes, moltes vegades, a la ignorància perquè en realitat el que hauria de d'haver dit és "botifler" si és que es referia, com suposo, a la colla d'Albert Boadella, Carreras, Espada.
Val a dir que abans de l'acció de l'esmentat blogaire envers mi, jo ja havia enviat una carta a La Vanguardia en contra de l'esmentada colla, però que el diari no em va publicar
4 comentaris:
Albert,
Ja m'agradaria què farien aquests que s'amaguen rera un "comment" en situacions com les que demanaven el coratge que vau tenir els de l'Assemblea de Catalunya.
Feliç Diada!
¡Feliç Diada!
Saludos
Suposo que has tingut un lapsus i t'han traït (en el bon sentit)els records de fa 30 anys. L'article és de l'Empar Moliner, no de l'Empar Pineda. Estic d'acord amb tu, en aquest país hi ha massa gent que toca d'oïda, i que critica fins i tot (o principalment) abans d'informar-se.
tens tota la raó Antoni sobre el lapsus. Ja veus que els anys no solament no perdonen, també traeixen. El cas curiós és que Empar Moliner ha llegit aquesta entrada i no m'ho ha dit, el que sí m'ha autoritzat a posar l'article tal qual, però li he dit que mentre clicant se'l pugui recuperar ho deixo com està perquè és més polit. Gràcies per l'avís i el comentari, agraïment que faig extensiu els dos primers comentristes
Publica un comentari a l'entrada