Títol original: Le temps qui reste. Direcció: François Ozon.· Guió: François Ozon.· Intérprets: Melvil Poupaud, Jeanne Moreau, Valeria Bruni Tedeschi, Daniel Duval, Marie Rivière.· Producción: Marc Missonnier, Olivier Delbosc.· Any: 2005.· Gèneere: Drama.
Encara que se la defineixi com drama, es tracta d'una veritable tragèdia des del principi fins al final i no hi ha cap concessió a l'alegria.
Romain (Melvil Poupaud) és un fotògraf professional de 30 anys que està al zènit de la seva carrera, un veritable triomfador a la seva professió, però va al metge i li diu que té el cancer i viurà uns pocs mesos, que fent un teràpia té menys del cinc per cent de possibilitat de sobreviure.
A partir d'aquest moment viu intensament i s'esforça a enganxar-se al màxim amb les coses de la vida. Es dedica a recórrer paissatges que tenen per ell una especial significació, com els de la infància junt amb la seva germana, amb la que ara no s'hi enté, però que intenta salvar al darrer moment.
Així intenta, mitjançant la fotografia, immortalitzar els que en aquell moment més estima, com la seva germana Sophie (Louise-Anne Hippeau) i a qui més estima és a Laura, l'àvia (Jeanne Moreau) i el seu amant Sasha (Christian Sengewald). Mentre, s'ha pres unes vacances i ha abandonat el glamour de la seva feina de fotògraf.
La particularitat de la pel.lícula o del personatge és que malgrat la seva qualitat d'homosexual, la malaltia és el càncer i no el SIDA com seria de suposar, no solament per l'espectador, sinó també per alguns personatges, aquest aspecte el fa més com un semblant i que l'espectador no pugui dir que això no va per ell.
Així doncs és una pel.lícula trista, però positiva perquè fa enfrontar l'home a la mort, al cos, que sempre tenim oblidat si no s'encarrega la malaltia d'adonar-nos que som corporals. En aquest sentit vull remarcar una de les escenes que a mi més em va commoure, tot i que pot passar desapercebuda.
De nit, ell sol a casa, amb calçotets vomita sang a la tassa del lavabo. T'adones de la nostra petitesa, de la nostra vulnerabilitat i, evidentment, l'horror de la malaltia que veus que acabarà amb tu.
Evidentment no hi ha cap concessió al sentimentalisme i adopta un paper antipàtic envers els altres, però no vol pas dir deshumanitzat, ans al contrari.
Melvil Poupaud fa un paperàs i que no sorprèn que digui que Jeanne Moreau tocal el cel amb la seva interpretació, que degut al paper que fa li afegeix humanitat.
Els qui facin el propòsit de veure aquesta pel.lícula el recomano que parin atenció amb una escena de quan Romain era nen amb un cunill a la mà i el que li diu son pare. Que la tingui en compte quan la pel.lícula arribi al final.
En el 50è Festival de Valladolid va aconseguir la Espiga de Plata i Melvil Poupaud el Premi al Millor Actor i és que es va valorar d'una manera molt especial el difícil paper que va fer aquest actor, el qual durant el rodatge va perdre cronològicament 10 quilos a fi i efecte la malaltia que patia fos visible en el seu cos.
A la primera foto Melvil Poupaud i a la segona amb Jeanne Moreau
1 comentari:
De res Albert, és un blog bastant amè i a més útil.No et preocupis per la llista, amb els comentaris de tant en tant n'hi ha prou.
Publica un comentari a l'entrada