EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de febrer 04, 2006

es retira Lluís Llach?


Llegim als mitjans que Lluis LLach anuncia la seva retirada a la primavera del 2007.

Als anys seixanta sóc un dels primers que amb la meva presència vaig contribuir amb el meu gra de sorra a fer possible -com espectador que passa per taquilla- la nova cançó, com aquell diumenge pel matí al Romea, que va fer que la premsa del dilluns i dimarts anés plena parlant de la nova cançó.

Aleshores Lluis Llach no era encara a l'escena, però aviat es va convertir entre els millors, junt clar, amb en Raimon i Serrat.

Algunes cançons de Llach han fet història i si no vaig errat L'estaca és una mena d'himne en algun país o partit de més amunt del Pirineu.

És indiscutible que per molts de nosaltres Lluís Llach, com la Maria del Mar Bonet, que estiueja a la plaça del Rei, o el Quico Pi de la Serra o l'anyorat Ovidi Montllor i altres són part de la nostra vida. He de dir doncs de la meva vida perquè, al capdevall, som tots subjectes.

De tota manera la força social que va tenir la nova cançó s'ha anat esllanguint amb el pas del temps i no crec que la raó sigui que la democràcia els hagi convertit en innecessaris.

Tenint en compte que els artistes esmentats no eren únicament cantants, vocalistes es deia abans, sinó que han estat creadors; considero doncs això, que han estat, però ja no ho són, per tant, la seva retirada ja fa temps que es va produir.

Avui llegeixo que un tal Marc Parrot presenta el seu disc Mentider, esperem doncs que sigui l'inici de quelcom, del contrari anirem veient una desfilada de cantants que ens van dient adéu i acaba tot com el rosari de l'aurora.

Vagi per endavant que escric des de la profunda admiració de tots els noms esmentats i de tots els Setze Jutges, que encara no esmenti van ser part de la meva vida i, per tant, tenen l'estima d'aquell qui quan els aplaudia ho feia perquè el moviment de la nova cançó era més que un club

6 comentaris:

Pedro ha dit...

Quina gràcia veure en Llach i en Sostres fent-se la pilota mutuament a l'entrevista de l'Avui.
En Marc Parrot va ser conegut durant un temps com a Chaval de la peca, va tenir èxit internacional.

Anònim ha dit...

Avui si que i poso cullerada, has tocat la meva fibra sensible, enamorada de la cançó...i dels cantants esmentats, el meu preferit en Serrat, seguit d'en Raimon i d'en Llach, i a continuació els demès... la M. del Mar, la Guillermina, en Rafel Subirachs...etc, etc. gairabé tots
els cantants que canten en català, en Marc Parrot es un altre estil... n'hi han d'altres de la nova generació que també son prou interesants, però aquets, no responen de bon troç als anomenats; va ser una generació prolifica, com varen ser els BEATLES, els Stones i tota la musica dels 60, això no vol dir que ara no hi hagi gent molt bona, però com totes les coses, manca l'esperit i la il-lusió d'un temps, que per diverses raons, ara no tenim. Però tant Sau... ( ara Pep Sala), com el Pets, com Sopa de Cabra,( ara Gerard Quintana) , com en Roger Mas...com la Carrau,i tants d'altres son fidels exponents de la bona salut de la nostre cançó.
Es per això que la retirada d'en Llach, no amb sembla malament, ell el que vol dir es que es retira de fer recitals...concerts i actes masius, i fins i tot potser de fer noves grabacions, però si vol viure un altre manera de vida te tota la raó per fer-ho, ell sempre será en Llach, i segurament algun dia encara el podrem admirar en alguna petita actuació per alguna causa que ell cregui convenient.
Bé...ja he posat la meva opinió sobre auqest tema, i gràcies per exposar-lo.
M.Àngels

Albert de la Hoz ha dit...

pedro: en aquest país -tu ja li posaràs el nom- tots els polítics es peguen entre ells i tots els artistes es fan la pilota entre ells, tant si són folclòriques com si van de progres intel.lectuals
M.Àngels: estic d'acord amb els tres primers. Per mi Serrat és la Mercè Rodoreda de la cançó, la simplicitat, com si fos el meu "ego" fet artista. Els d'ara, com ELS PETS, els conec per ma filla

La reusenca ha dit...

Portava la carpeta folrada de fotos d'en Lluís Llach a la universitat, i els meus companys se'n fotien de mí. Ara! jo orgullosa! Ja tinc les entrades per anar-lo a veure a l'Apolo. Em sap greu que ho deixi, però hi té tot el dret. Tinc els discos, i el puc sentir sempre que vulgui... Ara, sento dir-vos una cosa: el Serrat i en Raimon, no m'agraden, no m'arriben igual que ho fa en Lluís Llach... qüestió de gustos, no?

Albert de la Hoz ha dit...

Cert, qüestió de gustos. Estic amb tu que Llach és el més complet, sobretot com a músic, com per exemple el seu homenatge a Mahalia Jackson. Raimon més poeta. Serrat? Mira, el noi de parla a "Per Sant Joan" sóc jo, i l'home dels "Vells amants" seré jo? Ja t'he respost

Arare_ ha dit...

Vaig sentir Llach al "teatrillu" del Parc d'atraccions de Montjuic, en un festivalet on es buscava la cançó que havia de representar - em sembla- Espanya (O Catalunya?) al Festival de la canción del Mediterráneo... ho recordeu?... allà, Llach, junt amb Dolors Lafitte, va interpretar (bé, primer l'un i després l'altre) una cançó que es deia "A cara o creu"... o sigui que jo també sóc molt prehistòrica, encara que en aquell moment era molt joveneta.Ha plogut!

Molt interessant, el teu blog!

Més salutacions des del meu mar (que comparteixo amb tothom,eh?)

Arare