El dissabte passat, 25 de febrer, vaig tenir una agradable sorpresa al Palau de la Música i dic molt clarament sorpresa perquè va ser quelcom totalment inesperat. Francament no sóc un entusiasta de la sardana i menys de la tenora, encara que qui llegeixi la meva entrada del dia 20 de novembre d'aquest bloc veurà que sóc aficionat al ballet.
Així doncs vaig anar al Palau a veure la COMPANYIA DE DANSA CARLES IBÁÑEZ, malgrat que el títol genèric de l'espectacle era El so de la tenora i el ballet. La primera part era Solo de tenora, a base de peces d'Albert Guinovart, Paulí Peña, Joan Elias i la Companyia Elèctrica Dharma. La segona part era La cobla amb peces de Manuel Olta, Guiraut de Bornelh, Salvador Brotons, Féliz Martínez Comín i Joaquim Serra.
L'espectacle en conjunt es defineix en el programa com Coreografies de Carles Ibáñez i música d'arrel tradicional. Un espectacle de dansa a partir del llenguatge clàssic sobre músiques amb instruments tradicionals catalans.
Els qui van fer el programa de mà no sabien pas de què anava l'espectacle perquè a la portada hi ha una parella de densaries amb la típic vestuari d'esbart. El que sí és alliçonador és el que diu el programa: El 1937, la ballarina Teresa Boronat triomfava a la sala Pleyel de París, davant de milers d'espectadors, amb una coreografia insòlita: la recreació en solo d'una sardana. L'acompanyava la Cobla Barcelona -que la premsa parisenca batejà com la "troupe incomparable"- en un acte a favor de la República espanyola. Més endavant diu: Els espectadors del Palau assistiran, doncs, a la magnífica represa d'un somni estroncat... a la creació d'un ballet català. Efectivament podem dir que el 25 de febrer va néixer el ballet català, un ballet que no té, doncs res a veure, amb l'esbart.
Tant des del punt de vista tècnic com estètic l'espectacle va ser perfecte. Les danses que es va executar va ser totes d'una gran bellesa i algunes propostes va ser realment emocionant. És evident que el mèrit és de Carles Ibàñez i Padró, que des d'aquí aplaudeixo per a haver re-emprès amb gran encert i talent allò que va començar Teresa Boronat el 1937 i que el pparg parèntesi del franquisme ens ha tingut orfes d'un veritable ballet català, malgrat esforços d'altres, però que no va reixir-hi.
De tota manera, encara que pugui ser un art menor per alguns no em puc estar de dir que el vestuari de la trouppe era d'una gran originalitat, que no té res a envejar als figurins dissenyats per altres grans artistes, com el mateix Picasso.
4 comentaris:
Noi! Quina crítica!... Una altra vegada gràcies per la recomanació. Jo farà un parell de setmanes vaig anar a veure "Three" de Batsheva Dance Company. T'haig de reconèixer que no sóc cap experta, simplement m'agrada el moviment i tot allò que una persona pot expressar amb el seu cos (en aquest cas).Petons
Ostres! jo vaig tenir el plaer, fa uns quants anys - no recordo quants- de veure "El sombrero de tres picos" al Gran Teatre del Liceu, amb el vestuari dissenyat per Picasso... quina meravella! Ho vas veure? qui diu que el ballet és un art menor? Hi ha, "acaso, por ventura" arts majors i menors? per mi aquest terme ja està demodé. L'art és l'art i s'ha acabat... i cal trencar una llança en favor de l'art expressat a través dels moviments del cos.
Un petó des del meu mar
Efectivament em refereixo el que Picasso va dissenyar per "El sombrero de tres picos", també hi era!. He escrit "art menor" referint-me al vestuari, no al ballet. I confesso que no tinc clar si va ser un encert del Gugenheim fer una exposició de l'obra de Giorgio Armani
Agait pels seus comentaris, soc en Carles Ibáñez el coreograf de l'espectacle de dansa que el dia 25 de febrer es va oferir al Palau de la Música Catalana.
Hi vist per un casual els seus comentaris i no puc deixar d'agrairli.
Ara no tic temps, peró ja tornarem a comunicar-nos.
Carles Ibáñez i Padró
Publica un comentari a l'entrada