Oscar Pujol sobre Joan Mascaró i els UpaniΣads

La setmana passada vaig assistir a una conferència que tingué lloc a l’Espai Mallorca, carrer del Carme cantonada amb carrer d’en Roig. L’acte estava anunciat: Els Upanishads llegits per Joan Mascaró. Conferència a càrrrec d’Òscar Pujol, ideòleg i sanscritista, és també Director de Programes Educatius de Casa Àsia de Barcelona i autor del Diccionari Sànscrit-Català publicat a Enciclopèdia Catalana. Els Upanishads acaben de sortir a Editorial Moll.

D’entrada val a dir que l’Espai Mallorca és un lloc recomenat de visitar-lo per tota persona que tingui un especial interès per la cultura mallorquina: hi trobareu llibres, discs i begudes de tota mena, tot produït a l’illa. Té també un extens programa cultural.

Com es pot comprovar. el conferenciant és possiblement en l’àmbit de les lletres catalanes la persona més preparada en tot allò relacionat amb el sànscrit, l’India i l’hinduisme. En aquest sentit val a dir que Òscar Pujol també ha traduït els UpaniΣads, però l’objecte de la conferència no era la seva traducció sinó la que va fer Joan Mascaró del sànscrit a l’anglès i ara s’ha editat en català.

L’ideari –d’acord amb el conferenciant- de Mascaró com a traductor es pot trobar breument explicat a la seva Note on the translation a la BhagavaG¥tå. En examinar aquesta nota podem esbrinar els següents principis:

1. Desig d’incloure a la traducció totes les explicacions necessàries per a la comprensió del seu missatge.

2. Rebuig de certes accepcions establertes d’un mot a fi de ser més fidel a l’esperit de la lletra: Considering that the “letter kills, but the spirit gives life” I have avoided in few cases the accepted translations of the word.

3. Oferir una versió personal del text que confia en la pròpia llum de la raó. Tot i així, aquesta recreació llargament meditada ha de tenir en compte les traduccions i les interpretacions dels autors anteriors.

4. El traductor no ha de ser només fidel al text, sino a si mateix. La traducció serà, doncs, el resultat d’una intersecció entre l’esperit del text original i el mateix traductor.

5. Privilegiar el significat connotatiu per sobre del denotatiu. Un mot té moltes ressonàncies semàntiques i en un moment donat i per unes raons concretes podem palesar una determinada accepció: The words of a poem havem any waves of suggestion: I take the word “Dharma” in this case to mean Truth of the universe.

6. Les traduccions han de ser en una prosa clara i lluminosa. La lluminositat de l’expressió és un aspecte que em preocupa molt, doncs una expressió lluminosa és una forma de visió. Val a dir una comprensió directa de la realitat.

7. El significat d’un vers no depèn només de la denotació i de la connotació, sinó també de la seva música. La musicalitat és també un criteri de fidelitat, com si fos un aspecte fònic de la lluminositat: The meaning is weakened when the music is broken.

Crec que aquests set manament del bon traductor són interessants. En aquest sentit no deixe de ser oportú assenylar que Rabindranat Tagore va menysprear les traduccions que els especialistes feien dels clàssics sànscrits, però amb l’obra de Joan Mascaró va fer-ne un excepció i per això li va adreçar els mots següents:

I have too often seen UpaniΣads rendered into English by scholars who are philologists and who miss the delight of the immediate realisation of truth expressed in the original texts... And these are the reason why I fell grateful to you for your translations which fortunately is not strictly literal and therefore nearer to truth, in which is done in a right spirit and in a sensitive language that has caught from theose great words the inner voice that goes beyond the boundaries of words.