EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, d’abril 11, 2006

Per Tunísia: Chott el Jerid, Zaafrane, Douz, Matmāta i Guellala









Per les vivències que hem tingut puc dir que ha estat un dels dies més interessants encara que soni a turistada, però anar al llom d'un dromedari no es fa cada dia, però és que l'experiència turística del viatge té inevitablement el fet que un se sent manipulat perquè s'és conscient que tot es fa d'una manera gens natural, sinó perquè es donen uns diners ara toca fer això.

Se m'ha demanat que opinés sobre el viatge i clar, des de la primera entrada al bloc sobre aquest viatge per Tunísia en sóc conscient que hauria de dir coses, encara que m'adono prou que sóc un turista si vull viatjar i sé molt bé què significa ser turista, el cas és que en aquest viatge és dels que m'he sentit més turista que mai i ho dic en el sentit negatiu del mot: persona que se li ha de fer posar la mà a la butxaca per tot, favor cap, tot es paga.

Entre les fotos veureu alguna a l'interior d'una casa troglodita. Evidentment que tenen un gran interès aquestes cases que són les més ecològiques del món. No fa gaire a la contra de La Vanguardia en parlava un expert en aspectes medioambientals dient que és l'habitatge del futur perquè és fresc a l'estiu i calent a l'hivern. Aquestes construccions estan fetes en cercle amb un pati interior, com els patis cordovesos. També, ens diuen, han sortit a Stars War.

Una peculiaritat geogràfica d'aquest país són els seus llacs salats secs, el més gran dels quals és Chott el Jerid (foto nº 1) i del que el país n'obté la sal, una sal que agafa, diuen, diversos tons, tot i que el que destaca és el rosat. Evidentment és una vista impressionant que resulta difícil de mostrar prou bé en fotografia. També diuen que a vegades es produeixen miralleigs. El punt de la foto està a 150 km. d'Algèria.

A la zona de Zaafrane vam fer un passeig en dromedari (foto nº 2 i 3) que té la seva cosa perquè va ser una bona excusa per a endinsar-se en el desert. Una sorra molt fina que em va donar, després, problemes a la càmera fotogràfica, avís a navegants.

En un portal de la plaça principal de Douz, poble considerat la Porta del Desert, vaig captar aquests homes (foto nº 4) de tertúlia.

Les fotos 5 i 6 són de les cases troglodites a Matmata. La primera és el pati i la segona és l'interior a on hi ha una dona que treballa amb una pedra. Diem treballa amb una pedra perquè és el que representa, però la seva veritable feina és precisament la representació que fa, amb el corresponent vestit folklòric, perquè els turistes, un per un, havíem de deixar-li un dirham. Escales més amunt hi havia la filla que representava que estudiava. Em va fer vergonya retratar-la.

Després vam anar a Guellala, que és un poble de l'illa de Djerba. Aquí tenim (foto nº 7) els homes anant a la misa musulmana. Pocs minuts abans havíem sentit la convocatòria des del minaret. Com Guellala és famós per la seva ceràmica aquí (foto nº 8) tenim uns nois petant la xerrada al peu d'un emblema de la ciutat.

Passejant per Guellala vaig percebre com queiem de simpàtics els turistes a la població tunisenca. En una parada d'espècies vaig fer una foto només al producte i se'm va reclamar un dirham i al no donar-lo se'm digué, en un to coactiu, que això no estava bé. Un tunisenc el veig venir caminant depressa i vaig aturar ràpidament la meva dona que no s'adonava, del contrari ell li hauria donat un cop prou violent; un altre tunisenc que es va adonar de tot va riure.

Més fotos

5 comentaris:

Arare_ ha dit...

Hi ha una cosa que vaig aprendre quan vaig ser al Marroc i a Egipte: ells viuen del turisme.

I de vegades, em sentia fatal quan em deien que havia de regatejar als mercats (però si per una túnica que aquí et costaria més de trenta euros en pagaves deu i encara havies de regatejar?) No sóc bona per aquestes coses...

Em vaig quedar sense bolígrafs, regalant-los als nanos (però això em sembla que és acceptat de bon grat per ells i per nosaltres, és una manera més de jugar a aquell estira-i-afluixa) ...

Només pels colors d'aquests llocs, val la pena perdre-s'hi i empapar-se les retines de paisatge!

La pols del desert és fumuda, tant per les cameres fotogràfiques com pels nassos dels al·lèrgics!!!

Gràcies per compartir, les fotos són precioses i el que expliques, molt interessant.

Albert de la Hoz ha dit...

A Guatemala he regalat llapisos i altres cosetes. A Brasil llapisos de colors. A Tunísia no res, però la seva antipatia et treu les ganes. Regatejar ho trobo divertit i fa anys ho havia fet. Ara no, perquè no compro res per molt que es pensin que tots els turistes anem de compres.
Gràcies per la visita.

La reusenca ha dit...

Viatjar sempre és interessant, oi? Jo he escrit sobre el mateix tema aquesta setmana! Bentornat Albert!

Dan ha dit...

Jo hi vaig estar l'any passat i em sentia com dius. Turista es molt diferent que viatger. Quan va sol, a la teva bola, sense presses i sortint de les rutes marcades pels ramats precedents la cosa millora i cambia molt. Pero tambe es cert, com diu l'arare, que ells necessiten els diners dels turistes. Tot i així, les sensacions, les olors, l'ambient, tot plegat es un record inesborrable.

Albert de la Hoz ha dit...

Ningú no dubte que ells necessiten els diners, però el turista se sent ésser presa, comercial en el millor dels casos. Et recomano el link de l'entrada que parla de Port el Kantaoui