EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de maig 13, 2006

Centre d'Estudis Jordi Pujol

Aquest darrer dijous 11 he assistit al Seminari De política i polítics organitzat pel CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL que ha tingut lloc a la Fundació Antoni Tàpies.

L’acte va ser presentat pel Sr. Jordi Pujol, el qual ens digué que aquest primer seminari del centre que duu el seu nom havia estat organitzat per la Sra. Esther Giménez-Salinas i Colomer (Rectora de la Universitat Ramon Llull. Jordi Pujol ens digué que la idea força seva era IVA, però que no s’ha de confondre amb l’impost sobre el valor afegit, sinó en Idees, Valors i Actituds, que és bo que hi hagi política i polítics de veritat, que això que diuen els italians que sense govern és quan estan millor no val, hi ha d’haver política i confrontació, però lamenta que s’arriba a la destrucció de l’adversari. La política és un ofici noble, però al polític no se li perdona res, per exemple, quan un aparca malament no té cap transcendència, però quan ho fa un polític la cosa canvia. Va acabar la presentació dient que l’Estatut que s’ha aprovat és millor que el vigent, però que ara estem empantanagats. Es podria dir que aquesta intervenció era com una represa de la que va fer l'any 2002 a La Pedrera.

La Conferència Inaugural la féu el Sr. Ángel Gabilondo Pujol (Rector de la Universidad Autónoma de Madrid, de la que és Catedràtic de Metafísica), el qual féu una entrada elegantíssima, tot dient-nos que si el castellà és una llengua meravellosa, lamentava no poder parlar-nos en català que també és una llengua meravellosa.

El seu tema principal va ser el valor de la política, que la política necessita coratge i cor, tot dient que coratge deriva de cor. I ens digué salve i vale, salud i valor. Va fer un bell clam per lamentar la manca d’amistat i comunicació sobre la misèria, la pobresa, la fam i la necessitat. No va voler dir que la política estava malament, sinó que el camp polític era millorable, així com els “quejicas” perquè els que només es queixen són precisament els que no fan res, com aquells que diuen estar preocupats perquè els pre-ocupats estan al nivel de no me ocupa i no ocupar-se’n és una altra manera de ser impedidor.

Va parlar de la vàlua, la gosadia, de donar la cara, que ser sincer no és dir la primera cosa que ens passa pel magí, sinó dir el que es pensa, enteresa i integritat, que és el mateix. Va fer un bell cant també per la Utopia, que és com l’Horitzó, a on no s’hi arriba mai, però que és important caminar envers l’Horitzó, la Utopia, és a dir, no està quiet i tirar endavant. El polític ha de ser curiós, però no per veure què hi ha, sinó per transformar. La política és l’art de la decisió, i aquesta decisió exigeix temporització, temps, procés i procediment. Digué que la Democràcia és procediment. Va clamar també per la Fraternitat, paraula que no es va posar al principi com a lema de la República Francesa, sinó que va trigar. Ens parlà del valor de l’autoritat moral i ens donà mots-medecina, com el sí telefònic, en el sentit que quan diem sí per telèfon estem donant a l’altre l’oportunitat d’enraonar, de comunicar-se. Ens parlà també de les bones persones, però de les bones persones que ho són perquè no fan res, fugen del món, i d’altre viuen el foc creuat de la política.

Per descomptat va ser un gran conferència i com van dir alguns, havia posat el llistó molt alt pels que després havien d’intervenir.

Taula rodona La formació del polític: entre l’idealisme i el realisme.

El primer en intervenir va ser el Sr. Fernando Vallespín Oña (Catedràtic de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid i President del Centre d'Investigacions Sociològiques), el qual començà que no venia amb la idea d’abocar-nos dades estadístiques i l’única que ens digué és que un 57% de la gent opina que els qui es fiquen en política ho fan per poder i influència, tot i que s’ha modificat substancialment la presa de decisions polítiques i cada vegada és menys vertical, de dalt abaix, i que es va horitzontalitzant. Que el significatiu és com s’aconsegueix el poder i que per això hi ha el caïnisme tot posant l’exemple de Ròmul i Rem perquè amb aquest fratricidi es va fundar Roma. Que no són els fets els que ens esgarrifen, sinó els mots emprats per a explicar-los. Que després de les multinacionals, els partits polítics són les organitzacions més desprestigiades, però que no treu que són necessaris perquè tenen la capacitat de sumar foces humanes per a realitzar fins col.lectius. També ens va dir que els polítics avui dia són hiperactius per culpa dels periodistes perquè els polítics es veuen en l’obligació/necessitat d’estar cada dia fent declaracions i que s’ha acabat l’època en què els president dels E.U.A. es dirigia a la nació o que De Gaulle feia història dirigint-se a les franceses i francesos, per això avui hi ha el terme infotainment (information-entertainment = informació-entreteniment).

L’esmentada Sra. Esther Giménez-Salinas és Doctora en Dret Penal, i ens féu un discurs feminista, dient-nos que li sabia greu el fet que qui havia de parlar de dona i política fos justment una dona, però que si no ho fa una dona, aleshors no ho fa ningú. També es lamentà que no hi haguessin prou estudis sobre el fet. Tot i que hi ha moltes dones fent tasques públiques en ONG, parròquies i multituds de centres, en la política considerada de veritat el nombr n'és terriblement baix, quan és evident que si haguessin més dones a la política les coses serien diferents perquè no deixa de ser un indicador que el 95% dels delinqüents siguin homes. També és evident que quan la dona es posa en política les seves prioritats són les mateixes que porta a dintre, volem dir, que porta a la política allò que més la preocupa, les coses de casa, com són Benestar Social, Sanitat i Educació.

Finalment hi hagué la intervenció del Sr. Joan Rigol i Roig (ex President del Parlament de Catalunya), que en parlà molt insistentment que la formació del polític ha d’estar entre l’idealisme i el realisme, que no és bona la patrimonialització de la política perquè la política és propietat de la societat. Això no treu que el polític ha de tenir unes habilitats que els empresaris no tenen, per això quan els empresaris es posen en política no l’encerten, el polític ha de tenir una visió de conjunt i síntesi; sense oblidar que les institucions no tenen ànima, però que les persones i els pobles sí.

Per tancar la Sra. Mònica Terribas (Llicenciada en periodisme per la U.A.B.) va fer de moderadora del col.loqui.

Després hi hagué una altra Taula Rodona Polítics i Mitjans de Comunicació), en la que el primer en intervenir fou el Sr. Enric Juliana (periodista de La Vanguardia), que ens digué que el periodisme tenia prestigi quan hi havia consens social, com per exemple, durant la guerra freda, considera que des d’un angle purament cultural el cas Watergate va contribuir a l’ensorrament de la U.R.S.S. en el sentit que evidenciava la superioritat cultural o política. També va apuntar que avui els polítics fan de periodistes –amb allò que s’havia dit de la hiperactivitat- que els periodistes fan de polítics i que els periodistes han perdut el monopoli de la informació (Internet).

Baltasar Porcel i Pujol (ex President de l’Institut Català de la Mediterrània) ens parlà del factor polític que ha jugat el periodisme des del principi per crear opinió pública, així es va referir que la Guerra de la Independència dels E.U.A. la promesa hi va jugar un paper cabdal. Posant-nos a al dia d'avui, ens digué que els polítics i els periodistes més importants són els que parlen menys i estan més culturitzats.

Finalment la Sra. Begonya Roman i Maestre (doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona) va traçar una línia molt nítida entre les dues professions. La política és la gestió de l’espai públic i no et fiis dels qui propugnen la felicitat, mentre el que fa el periodista és formar, informar i entretenir, és a dir, gestionar l’espai de mediació. Que la premisa del polític és el servei públic, encara que sigui respectable l’afany de poder. Ens va parlar de la necessitat de la confiança, la transparència i la responsabilitat, però que la premsa ha esdevingut el quart poder degut els oligopolis o les agències. La neutralitat no existeix i cal cercar l’objectivitat que és inter-subjectivitat en el sí del pluralisme. Que cal esperar del polític reflexió i lentitud i saber gestionar l’error. Que s’ha d’esperar del polític entusiasme i vocació i que quan el polític plega, hauria d’auditar-se ell mateix, per exemple, s’hauria de preguntar com ha trobat els Drets Humans i com els ha deixat. Dintre d’aquest autoauditar-se ens va dir que aquesta secció que tenen alguns diaris de Defensor del Lector són una pantalla perquè el diari continua exactament igual.
Va acabar la seva magnífica intervenció en uns mots en anglès perquè rimen: Reasons to believe, reasons to leave (raons per creure, raons per deixar).

El Sr. Joaquim Triadú i Vila-Abadal (Llicenciat en Dret per la U.B.) va moderar el debat.

En la cloenda Jordi Pujol ens va dir que el poble basc valora millor els polítics que nosaltres, per a deixar la paraula a:

La darrera intervenció que fou del Sr. Juan Maria Atutxa Mendiola (ex President de l’Eusko Legebiltzarra-Parlament Basc), que va fer una, al meu parer, una emotiva intervenció en la que per a explicar “las condiciones que hay que reunir para dedicarse a la política” va fer una mena d’autobiografia, evidentment fent un cant a la seva ciutadania basca , tot avisant que el polític no ha de ser funcionari. Va parlar dels dos perills, el de qui busca la política com una feina quan ha acabat la carrera o els que hi van a l' estil Berlusconi. Que les idees han de ser la concreció dels ideals. Que allò indiscutible no interessa perquè el polític ha de ser humil. Va fer una observació interessant arran de les noves tecnologies, aprofitant per dir que certament el polític ha d’establir un lligam amb el ciutadà que representa, però que és erroni solucionar el tema creient que en té prou posant un blog.

Jordi Pujol va tancar la jornada dient que a Catalunya el prestigi de la política ha quedat tocat, però insistint que l'Estatut aprovat és millor que l'existent tot i que el país necessita una reflexió, una catarsi, lamentant que hi ha hagut reaccions inadmissibles, que hi ha intervingut massa gent, que les coses no han anat prou bé, però confia, igual que Atutxa respecte al País Basc, que les coses aquí també acabaran anant bé.

Les fotos de l'acte aquí

12 comentaris:

Anònim ha dit...

La política ha de ser evidentment cor i passió i això és el que a mi me la fa sentir amb tanta emoció. Però també trobo increïblement bonic, que avui en dia, estan les coses com estan, amb els nostres polítics jugant a utilitzar les més baixes passions i intentant utilitzar qualsevol excusa per destrossar l'adversari, un socialista com tu se'n vagi a escoltar el President Pujol. Felicitats i gràcies per l'article.

Anònim ha dit...

Molt interessant tot plegat, bon dia, Herald,

Montse ha dit...

Només per sentir la Mònica Terribas valia la pena d'anar-hi (m'encanta) però si dius que només va fer de moderadora...
Estic segura que devia ser interssantíssim. Aquesta gent en saben molt, de parlar, és allò que dèiem de la seducció de les paraules... després, però, no sé jo... (ho sento però m'he tornat desconfiada)

Albert ha dit...

a La Rosa de Sang: Tot i que m'empipa quan es frivolitza dient que no hi ha dretes i esquerres, encara m'empipa més la intolerància, la qual és transversal.
a Júlia: Gràcies.
a arare: No sóc fidel a cap programa de TV, però quan he vist la Terribas m'ha agradat com ho fa. És una bona periodista, però és jove; li falten milles de navegació, mentre que Gabilondo i Atutxa són grans humanistes, però jo arare no tinc perquè desconfiar únicament dels filòsofs o polítics, el simpàtic veí del costat que despotrica de tots els polítics, que és un "impedidor", com diu Gabilondo, o un "pre-ocupado" pot ser més perillós i encara que et somrigui cada matí quan et "Bon dia", pot amagar dintre seu un intolerant de "mucho cuiao". Tots som humans tanmateix.

Ferran Caballero ha dit...

El Gabilondo sempre demana perdó per no parlar en català, veig. Potser ens té massa por no?

Montse ha dit...

OK, Herald, en prenc nota (i aprenc) :)

P-tons.

Albert ha dit...

a ferrancab: Aranguren també demanava perdó...
a arare: Els petits sempre podem aprendre del grans, oi?

Albert ha dit...

a La Rosa de Sang: Complement el que t'he escrit abans: A La Vanguardia d'avui Joan de Sagarra fa una cita que suscric: Tant que la gauche -decía Revel- n'aura pas saisi que Winston Churchill était plus à gauche que Jo Staline, elle n'en sortira pas"

Viv. ha dit...

Hola Albert, la política nos involucra a todos, minuto a minuto y nuestros representantes en el Parlamento reflejan -generalmente- nuestra incapacidad para elegir bien. Creo que los uruguayos elegimos al mal menor: a un prestigioso oncólogo lleno de buenas intenciones pero demasiado cauto en la toma de decisiones. Estamos pagando las consecuencias; te cito un ej: desde el año pasado, un grupo minúsculo vinculado al gobierno argentino decidió cerrar los pasos fronterizos con Uruguay impidiendo el libre tránsito de personas y mercaderías entre ambos países por vía terrestre. Lo hicieron por motivaciones económicas pero alegaron la defensa del medio ambiente por unas plantas procesadoras de celulosa que se instalaron en territorio uruguayo -una española(ENCE) más otra finlandesa- y, podrían contaminar el río Uruguay y las costas de ambos países. (Argentina tiene más de veinte caducas plantas celulósicas en su territorio). Ahora, el agresor se presenta como victimario en la Corte de La Haya, demandando a Uruguay; el primero en acudir a denunciar esta situación internacionalmente debió ser el gobierno uruguayo y no lo hizo.
Un abrazo.

Albert ha dit...

blueberrie: Lo que dices es interesante, especialmente por el hecho que estos detalles o conflictos entre Uruguay y Argentina la mayoría de aquí los desconocemos. Claro que en Uruguay seguro se sabe más del País Vasco que de Cataluña debido a una banda de asesinos cuando el sentimiento de identidad diferenciada, así como la lengua, ha sido y es más potente en Cataluña.

Son ha dit...

Bon dia Albert. Molt interessant aquest Seminari!
Ho reconec: jo formaria part d'aquest 57% que considera que la política té una relació directa amb les ganetes de poder. No sé si tinc en ment a tots el polítics de la Transició amb aquell saber parlar, amb aquell haver lluitat, amb aquelles ganes... i faig comparacions però em passa això (tant amb els polítics com amb les ONGs).
I em sembla tan interessant això de les dones que no entrem/ens deixen entrar en política(per què a una dona política se li critica el vestit i a un home no?) com això del paper actual del periodisme: està una mica sortit de mare tot plegat.
Petonets i bona setmana

Pedro ha dit...

Albert, en els polítics i els periodistes cada vegada hi crec menys. Cada vegada més les dues professions estan més allunyades de la realitat, no m'estranya que se solapin.