EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de juliol 15, 2006

"El budisme", de Joan Leita


Acabo de llegir EL BUDISME, de Joan Leita i Graell. Editorial Barcanova, Barcelona 1991. 124 pàgines.

Llibre interessant i molt recomanable com a introducció al budisme tot i que està escrit des del punt de vista d'una persona que se sent ofegada per la pressió totalitària i social de l'Església Catòlica. El llibre és una visió molt personal del budisme, potser és la correcta, però no estic en condicions de confirmar-ho.

Confesso que de tot el que he llegit fins ara el budisme és la religió que em resulta més atractiva, si més no fins ara.

I és que l'ensenyament de Buda no era un conjunt de creences i de pràctiques religioses i doctrines dogmàtiques ja que del que es tracta no és d'assumir un suport sacerdotal o diví, sinó a viure personalment la pròpia experiència del Buda: la negació del desig com a única via d'alliberament. Cal doncs vèncer el dolor tot vencent l'amor.

L'home té problemes més urgents per resoldre que les qüestions metafísiques de la immortalitat de l'ànima o de l'existència de Déu, per tant calia humanitzar la religiósitat fent-la intel.ligible i al marge de la tradició deista.

Respecte al nirvana l'autor ens diu que ha de referir-se a una realitat positiva, a un estat d'existència que sigui la compensació final de tant esforç i de tant sacrifici, una recompensa ben merescuda per a aquell que sempre ha negat tots el seus desigs... El sant budista, si vol arribar a la perfecció, al nirvana, ha de tenir la disposició de renunciar fins i tot a aquells "drets" que, altrament, es consideren fonamentals: el dret a la vida, a la supervivència, a la integritat física.

Un aspecte important pels cristians culturals és que Buda no va revestir-se mai com una autoritat, ni profeta, ni enviat de Déu, ni volia que el seus seguidors li tinguessin un respecte superior als altres, volia ser un igual i tractat com un igual.

En aquesta línea és remarcable que Buda no alliberava els homes, no era cap salvador d'ànimes, sinó que ensenyava només la manera d'alliberar-se de la mateixa manera que s'havia alliberat ell mateix. Repeteixo el que he dit més amunt: viure la seva experiènciaº.

Com és una religió agnòstica no té perquè combatre la blasfèmia perquè en tot cas la considera una opinió exactament tan discutible o sostenhible, així mentre aquí veiem com els catòlics demanen respecte pel seu déu i les seves creences, el budisme no té necessitat de demanar respecte perquè si el catòlic té necessitat de demanar respecte és, bàsicament, perquè les seves creences no són credibles i només s'aguanten per la fe, mentre que Buda no va donar respostes fora de la intel.ligibilitat humana, sinó que en tot cas deia sincerament que no tenia cap resposta.

Pels que fem comparacions, fet inevitable, el budisme no rebutja explícitament ni Déu ni la idea d'ànima, sinó que solament en prescindeix. L'actitud agnòstica consisteix precisament a no prendre un partit determinat, ni a assumir cap proposicíó metafísica ni a negar-la.

El budisme és una religió, i en un sentit específic la mateixa essència de la religió, perque tota religiositat consisteix en l'assumpció personal, radical i última de la contingència de tots els éssers i de totes les coses perceptibles per l'experiència, siguin quines siguin les respostes concretes que s'adueixin com a compleció o satisfacció d'aquesta preocupació última i personal.

Per tot el que he assenyalat resulta evident que és una religió absolutament tolerant perquè no fa proselitisme, no intenta imposar res, per la qual cosa ha fet possible, que hagi caigut en una certa degeneració. La degeneració ha estat fer de Gautama (el nom de Buda) com l'encarnació d'un prototipus etern d'un Buda transcendent i, per tant, a divinitzar-lo i ser tractat con un sant a qui se li demana protecció, se li fan temples, imatges que es veneren, es fan ritus i ofrenes per pregar i resar, tot inventant divinitats.

Avui en dia encara sabem què ensenyava el Buda i quina era la seva autèntica doctrina, sense alteracions ni degeneracions. Molts dels seus autèntics seguidors, experts i intel.ligents, ho saben. Per això, la veritable il.luminació budista, intacta, encara perdura.

6 comentaris:

júlia ha dit...

Una col·lecció molt interessant de llibres, aquesta.

ferrancab ha dit...

Tot i ser una religió molt més simpàtica que el cristianisme o l'islam el budisme parteix té l'inconvenient de lluitar contra el desig quan aquest és invencible. Només sota terra no hi ha desig i tampoc crec que sigui aquesta la voluntat dels budistes (a diferència dels esmentats anteriorment).
Salutacions

Albert de la Hoz ha dit...

júlia, doncs sí, a poc a poc vaig fent
ferrancab, gràcies pel comentari, però jo ho estic estudiant ara això i -com sempre- com autodidacta. En moltes coses he de créixer

Arare_ ha dit...

A mi em passa el mateix que diu ferrancab, que penso que haver de lluitar contra la pròpia naturalesa em sembla "contra natura" (valgui la redundància). El que em sembla exemplar, però, és que no "imposi" res ni que tan sols demani respecte.
I per una altra banda, penso que, igual com en les altes religions, són els altres i no el "mestre" els que acaben interpretant la "doctrina" budista i que necessiten fer temples i llocs de veneració, al cap i a la fi, suposo que aquesta necessitat de tenir un gurú espiritual, sigui de la religió que sigui, va implícita amb la naturalesa humana.

Molt interessant, Albert!

Albert de la Hoz ha dit...

arare, però suposo que estaràs d'acord que l'ideal és no deixar-se entabanar per l' "altre" (gurú, sacerdot, etc.) i, per tant, ser capaç de no deixar-se dur fàcilment pel que dicta la naturalesa humana, que és feble, però se suposa que tenim capacitat de discerniment.

Ramon B. ha dit...

- Albert

És molt curiosa la simpatia que té el budisme entre el món occidental, i sóc dels qui ho aplaudeix, malgrat que, sovint, és presentada com una pràctica quasi gimnàstica: una mena d'harmonia entre el cos i la ment. A l'estereotip hi ha contribuït una caricatura ventada per alguns artistes de Hollywood, però vaja.

Les dues coses que citeu com a "problemàtiques", el mestratge i la distància vers la naturalesa humana, val a dir que ho són en totes les cultures.

A la nostra, a aquest Occident captivat per l'espiritualitat oriental, també; tu i jo, Albert, de fet, n'hem anat parlant als comments. Respecte al mestratge (guia, transmissió,e tc..), detecto un increment de "veneració" de les icones (Madonna, el Papa, Lady Di, Lula) i un cert despestigi de les mediacions més mundanes (les parròquies, els partits, el veïnatge), multiplicat pels instruments de la globalització.

I la nostra relació amb la natura és també la gran contradicció: apreciem la llibertat però ens nodrim de normes, defensem l'alliberament dels instints però, per sort, reaccionem contra al violència al si de les famílies... Una mena de destí ens commina a allunyar-nos de la natura (això deu ser la civilització) però el nostre destí és impossible sense buscar la nostra harmonia amb ella i el Cosmos...

No trobes?