EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de novembre 24, 2006

Espìes catalans i de tot un poc


A la meva entrada anterior comento el llibre Els espies catalans, de Domènec Pastor Petit i dic que a tall de resum referiré aquells que em semblen interessants.

Doncs malgrat aquest bona intenció em vaig deixar un que és interessant per una raó ben senzilla, esdevingué el primer President de la Generalitat de Catalunya que he conegut com a ciutadà, l'Honorable Josep Tarradellas, que el servei d'intel.ligència britànic anomenava com lipstick (pintallavis).

Domènec Pastor escriu que La faceta d'un Tarradellas com a espia doble -per l'estil del que va fer Joan Pujol, però amb mil vegades més risc- restà sempre a l'ombra... no es manifestà fèrtil com el de Pujol, però el superà -repetim-ho- amb escreix en audàcia.

M'ha semblat escaient esmenar l'oblit de l'anterior entrada per dues raons. Primer de tot perquè un error s'ha d'esmenar, però també perquè com es tracta un personatge d'ara no voldria que es pensés que tinc tírria a Tarradellas, ans tot el contrari.

En l'entrevista que l'autor del llibre li va fer a França a l'octubre del 1976, Tarradellas li digué Si voleu saber quin és el tret principal del meu tarannà, us el diré: sóc pragmàtic. M'interessa el futur, no el passat. Sóc positivista. M'importen els fets, no les teories, Em deleixo per construir, no per xerrar. Hi ha molta feina a fer. Vull gent amb empenta i que mai no es rendeixi.

I l'autor escriu d'ell: Pronunciava "Catalunya" amb respecte, però mancat de sentimentalisme. De tot en volia xifres. I els mots "botifler", "quintacolumnista" i "traïdor" no li feien fred ni calor.

Ahir pel migdia, a la tertúlia que hi havia a BTV sobre el discurs de José Montilla el que més em va cridar l'atenció va ser l'elogi que li feu Manuel Millán del Partit Popular perquè va trobar un discurs tarradellista just en el mateix sentit que acabem d'apuntar com a característica de Tarradellas.

Albert Rivera diu a la de BTV que no ha estat mai militant del PP, sinó simplement simpatitzant, i ens fa tot una lliçó de la diferència entre una cosa i l'altra, però l'esmentat militant del PP ens diu que tenia ganes de pujar ràpid i quan va veure que hi havia una doble tàpia ho va deixar. Tenia pressa i es va ajuntar amb el professor Francesc de Carreras i amb un comediant que admiro com comediant, per fer un partit.

Després de l'èxit electoral de Ciutadans tothom ha corregut a fer escarni dels socialistes perquè es va considerar que la majoria dels vots per Ciutadans provenia dels socialistes. Ara resulta que la majoria provenien del PP i per això ara hi ha aquest foc creuat entre el PP i Cs que si galgos o podencos sobre les passades simpaties d'Albert Rivera envers el PP. I es despenja en portar les coses als tribunals. Ja veiem que el flamant president de Ciutadans va fort.

Per a tancar aquest entrada torno al principi. La molt culte Júlia Costa em comenta a l'entrada anterior que Domènec Pastor Petit és un gran especialista en espionatge. Evident. En cas contrari Edicions Proa no li hauria editat el llibre i fer un llibre és una inversió. Val a dir que l'esmentat llibre no solament és un treball de biblioteca -erudició?-, sinó que l'autor s'ha entrevistat amb molts dels espies esmentats, fins i tot va parlar per telèfon amb la Blonde, que no cito, però que va donar lloc a una obra de radioteatre que va interpretar Mercè Sampietro, el títol de la qual era L'espia.

Efectivament Domènec Pastor és l'expert català en matèria d'espionatge i contraespionatge industrial. Tanmateix, les darreres pàgines del llibre semblen d'un altre llibre. I aquí ja no en podem dir que l'autor sigui un expert, la qual cosa escric amb apreci i simpatia perquè el tema que exposa és interessant, però molt subtil i subjectiu.

Si l'expert britànic que va contractar el català Viadiu per fer d'espia ho va fer perquè el va veure jugar al bridge, vol dir que potser tot hi cap. O no? Què ens diu Domènec Pastor a l'EPÍLEG?

Hi ha alguna relació -íntima, subtil, no aclarida- entre la vocació escènica i la capacitat, la sensibilitat i l'abnegació en tasques de la guerra secreta?


Pot diagnosticar-se que s'observa a Catalunya un brou de cultiu més apropiat que a la resta de la Península pels temes o activitats de misteri? Experimentem els catalans per les coses ocultes, enigmàtiques i subterrànies una inclinació i una aptesa especials?


I moltes preguntes més que fa. El tema és interessant i les observacions de l'autor també. Sense l'ús de grans paraules toca el tema de l'essència del poble català, per la qual cosa, seria bo que el llibre fos molt llegit, amb més seny que rauxa, amb el mateix seny que l'autor. Antropologia? Psicologia social?

7 comentaris:

júlia ha dit...

Tarradellas és un gran desconegut, encara no hem superat l'etapa de deixar de respectar amb excés els herois i personatges nacionals. En vida ens hi fiquem molt i massa, quan són morts, res de res. Ni amb escriptors ni amb polítics, pràcticament. Tarradellas té molts detractors, el seu retorn va ser una bona jugada que el va rehabilitar i li va donar un poder inesperat, passant per davant de la legalitat vigent, que hauria precisat d'eleccions. Pla comenta -cal tenir en compte que Pla tampoc no és un home fiable, de vegades- que li va preguntar 'Tu, que hi fas, aquí?', i que Tarradellas li va respondre 'mirar que no em fotin'. Va jugar el seu paper amb dignitat, ningú no ho nega, és com quan a algú que fa de Judes -com a la peli- li donen el paper de Jesús i es transforma, aparentment o de veritat. Gràcies per això de culta, no sóc més que una afeccionada tastaolletes. Jo tinc un llibre sobre la cinquena columna, poc coneguda, de Pastor Petit, pel meu gust massa breu, però interessant. Bon dia, Herald.

Albert de la Hoz ha dit...

Bon dia Júlia,
Hi estic d'acord amb tot això de Tarradellas, però si mirem el conjunt, crec que va anar bé per Catalunya.
A mi també em diuen tastaolletes, però tu has pogut rascar el fons de més d'una olla.

júlia ha dit...

De fet, Albert, també Companys va ser una persona controvertida, ara es gosa revisar una mica la seva trajectòria, però crec que les persones tenen un problema -o virtut-, se'ls jutja pel 'final'. En aquell moment, sí, potser va ser útil. NO sabem, és clar, com hagués anat d'una altra manera.

Albert de la Hoz ha dit...

En la història sempre acabem amb el "Si hagués..."
És cert que molts herois tenen pàgines fosques, però és part de la condicó humana. Tu un dia vas dir que Pallach patatim patatam, però clar, no va tocar el poder.
Curiosament Pastor Petit al final del llibre planteja un tema interessant i ningú no comenta. Això és el que més sorprèn en un país que està sempre mirant-se el melic.
Acabo de descobrir que l'autor viu davant de casa.

Arare_ ha dit...

No he llegit, només he vingut a dir-te que t'he posat "feina" al meu blog.

Demà llegiré amb calma. Petonets.

deric ha dit...

Tenim masses intocables a casa nostra, per poder ser un pais com cal, hauriem de desmitificar alguns mites o, si més no, fer-los més persones que personatges.
Amb el que m'agrada el teu blog i vinc poc sovint! Hauré d'esmenar aquesta deixadesa.

Albert de la Hoz ha dit...

arare, bon dia, tinc els deures fets.
deric, gràcies per la visita.
Tens raó, tenim massa Eliot Ness, però també dic una cosa: política ho és tot i no val dir a dir que només són dolents els que tenen el títol de polític. Ho dic d'una altra manera i amb un exemple: ¿Com funciona la comunitat de co-propietaris de la teva escala? Crec sincerament que aquest exemple evidencia com som nosaltres de veritat. I això que no hi ha una lluita pel poder. Si hi fos la cosa seria l'hòstia,