L'HERALD DE L'EIXAMPLE

Si a l'entrada interior m'he referit a l'educació i afabilitat dels torinesos, he d'insistir que podem dir que es una ciutat molt més civilitzada que Barcelona i no solament perquè a tots els interiors estan lliures de fum, que això no deu agradar a l'italianòfil Joan de Sagarra, sinó també estan lliures de música. I pel que fa els exteriors podem dir que és una ciutat realment neta, on les parets estan lliures de graffitti. El poc graffitti que he vist està en tanques.

Encara que conec el Museu del Cine que hi ha a Girona, el que hi ha Torí és impressionant. D'entrada té la sort de la mena d'edifici en què està allotjat. Un edifici realment estrany, però que té la seva gràcia i que per això ha esdevingut amb el símbol de Torí. Em refereixo el que hi ha a la primera foto, és conegut com la Mole Antonelliana. Una obra començada el 1862 dissenyada per Alessandro Antonelli per ser la Sinagoga de Torí, però la comunitat jueva es va quedar sense diners i aquesta torre de 167,5 metres va ser feta el mateix temps que la Torre Eiffel, però per convertir-se amb el temps en el Museo Nazionale del Cinema, que evidentment és una institució ben viva i d'interès per tot aficionat al cinema, però que s'hi s'està de passada a Torí també paga la pena la visita i de passada hi ha el premi de la millor vista de la ciutat i també dels Alps si es té sort i fa sol, sort que també vaig tenir.

Un altre lloc que val la pena i que també citava Sagarra és el Ristorante del Cambio, la segona foto, a la Piazza Carignano, on hi ha el Palazzo Carignano, seu del primer parlament italià, i el preciós Teatro Regio. Aquesta restaurant va obrir el 1757, la seva cuina no és la millor de la Città di Torino, però no deixe de ser un fugiser plaer gaudir d'una joia com aquesta, en la que hi seia Vittorio Emanuele i el comte Cavour. De fet el lloc exacte on seia el rei no hi seu ningú.

La tercera foto és l'altar de la Catedral perquè Torí és una ciutat eminentment barroca o, potser més ben dit, plena d'art barroc. I quan no és l'or d'un altar, tenim l'or d'un cafè, com és el cas de la foto següent amb el Caffè San Carlo i la seva opulent làmpada.

Després tenim la capella de la Santa Sindone o Llençol Sant, que està a bon recer prop de la capella, diuen, i després tenim la Capella de l'Ave Consolatrix a la Parròquia Santa Annunziata.

Finalment un anunci clàssic de Caffè Ligure

Per més fotos, pugeu a les golfes

He aprofitat aquestes darreres festes per a conéixer Torí i arran de la visita he procurat fer-me una idea d’aquesta ciutat.

Va ser la ciutat que va liderar el procés d’unificació nacional pel 1861 i fent de Vittorio Emanuele II primer rei d’Itàlia i de Torí la capital. Aquesta captalitat va durar poc i el 1864 va passar a Florència, i després a Roma. Joan de Sagarra diu a La Vanguardia del 19 de Març que els torinesos estan empipats de què se'ls traiés la capitalitat i parla del "piemontismo frente a la ingrata Italia, algo que en Catalunya, frente a la ingrata España, más de uno suscribiría"

De tota manera Torí està farcida de palaus i esglésies barroques.

Tanmateix la pèrdua del funcionariat Torí va entrar en una decadència, però el 1899 es va dona la gran empenta que donà la fundació de FIAT (Fabbrica Italiana Automobili Torino) fent de Torí el que es defineix com una one company town, que va arribar a tenir 60000 treballadors en contra dels justets 11500 d’avui.

De tota manera la II Guerra Mundia va dona un nou ímpetu industrial que va fer que a Torí arribés gent de tota Itàlia que se'ls deia els napoli, que no necessàriament eren napolitans, podríem dir que era una manera de dir xarnego.

Precisament per això ara Torí s’ha passat al turisme i s’ha estrenat també amb uns jocs, els recents Jocs Olímpics d’Hivern. Ara que és una altra ciutat posindustriale s’ha fet amb l’eslògan Turin Always on the move.

Val a dir que estem parlant d’una ciutat d’uns 910000 habitants, és a dir, no massa gran, la qual cosa la fa amable perquè dos o tres dies són suficient per a conéixer-la bé i gaudir del seus passejos, dels seus 16 quilòmetres de porxos, dels seus luxosos cafès i, per descomptat, de l’afabilitat i educació dels turinesos.

Interior entrada a Caffè Mulafsano a Via Po
Les dues següents a l’interior del Palazzo Reale, Sala del Tron i escala.
Porxos de la Via Roma.
La font típica de Torí a la Piazza San Carlo.
Vista de la Piazza San Carlo amb les esglésies de San Carlo i Santa Cristina.
Interior del Caffè Torino, també a la Piazza San Carlo.

Per veure més fotos cal pujar a les golfes, cliqueu aquí

En política és normal insultar o considerar que tal mot és un insult. Així fa molts anys vaig veure usar el mot comunista per insultar i avui dia és també relativament normal emprar el mot feixista també per insultar.

De la mateixa manera doncs a Catalunya a vegades a un se li ha dit botifler amb ànim d'insultar perquè no s'està d'acord amb les seves propostes, per exemple, molts no estarem d'acord amb l'Albert Boadella, però no se li pot dir botifler, però indiscutiblement el senyor de la foto és un botifler amb tots els drets perquè el que ha fet només té una finalitat: fer mal a la llengua catalana, la llengua de la seva regió o C.A. o com a ell li plagui dir.

Ningú no li demana que sigui nacionalista català, però em permeto dir que fins i tot un nacionalista espanyol no hauria de declarar-se enemic de la llengua i cultura catalana perquè un nacionalista espanyol en estat pur el que hauria de fer és defensar en carn i ungles totes les cultures i llengües espanyoles. Tanmateix, a la pràctica el nacionalisme espanyol s'engreixa trepitjant les altres cultures de la pell de brau i fent-ne del castellà una mena de religió única i posant, doncs, en marxa una inquisició per declarar la nostra llengua ilegal fora d'Espanya ja que no ha pogut fer-ho dintre.

Si us plau, cliqueu aquí

He vist Volver, dirigida per Pedro Almodóvar. Intérprets: Penélope Cruz, Carmen Maura, Chus Lampreave, Lola Dueñas, Blanca Portillo, Yohana Cobo, Any 2006, durada 122 minuts. Drama.

D'entrada he de dir que no m'he considerat mai un fan d'Almodovar, més aviat hauria de dir que tenia una mica d'anti, potser perquè pel.lícules que li van donar molta fama, com Mujeres al bordo del ataque de nervios, em van desagradar. Alguna l'havia trobada acceptable, però he de dir que aquesta vegada he de fer chapeau al señor de la Mancha, encara que no sigui hidalgo.

Així doncs Volver m'ha agradat just des del principi. La primera escena de la pel.lícula té lloc en un cementiri i confesso que mentre la gaudia ja em deia que això m'agradaria. Aquesta escena és al meu gust de les més boniques del cine, amb uns colors que no li poden fer envejar les de Zhang Yimou i una mena de surrealisme buñuelià.

Com s'ha dit és, per descomptat, una pel.lícula de dones. D'homes surten pocs i poc, mentre que les dones es pot dit que quasi totes són protagonistes encara que amb més protagonisme per la Cruz i la Maura.

Una de les coses que em sol passar amb el cine espanyol -català inclós- és que moltes vegades els diàlegs em resulten com falsos, no naturals. Això no és gens el cas aquí.

Les actrius ho fan tot perfectament bé. El comentari que suscita Penélopez Cruz és que a causa de les notícies que arribaven dels EUA semblava que no era una bona actriu, però el que ara hem de dir és que no va tenir un bon director perque aquí broda el personatge. Com també la veterana Carmen Maura.

Aplaudiments

No hi ha cap dubte que el Dia de Sant Jordi és una de les festes més maques del calendari català i jo he de dir del calendari barceloní. Aquest Sant Jordi que ha caigut en diumenge i he llegit que alguns no els agradi que caigui en diumenge, jo els puc contestar que precisament gràcies a què ha caigut en diumenge molts catalans no barcelonins han vingut aquest any a Barcelona i de passada han pogut visitar, per exemple, el Palau de la Generalitat.

Tots sabem que la UNESCO intenta que el Sant Jordi sigui una festa global... Si s'assoleix ho aplaudiré.

Tots sabem que al capdevall el llibre és una mercaderia i la tasca dels professionals del llibre és fer que el seus llibres es venguin tant como sigui possible.

Tots sabem també que la rosa també és una mercaderia i les floristes i altres intenten també vendre al màxim.

Com no sóc de cap dels dos rams l'intrusisme que pugui haver no és cosa meva. El que sí reclamo és el dret que la compra del llibre ha de ser tranquil.la. Uns ja saben quin llibre compraran, uns altres, encara que sigui per vici, tenen el costum de fullejar-lo primer. Això demana que el dia de Sant Jordi no es converteixi en una muixiganga en que s'atacostin continuament amb el vol una rosa?

Crec que aquest assetjament als passejants és impertinent i tant si es tracta d'una ONG o el que sigui, tant si són infants com no, crec que aquesta pressió al passejant que vol fullejar un llibre, els anglesos tenen un mot molt bonic per això perusal, no s'adiu amb la festa.

Per tot això demano un Sant Jordi amb un mica de silenci, que ja sabem que Barcelona és una ciutat mediterrània, sorollosa, però si us plau, no augmentem el soroll.

Finalment he vist Hamelin, dic finalment perquè l'he agafada al Teatre Romea pels pèls. Dirigida per Andrés Lima. Intèrprets: Roberto Álamo, Nieve de Medina, Javier Gutiérrez, Andrés Lima, Nathalie Poza, Alberto de San Juan i Guillermo Toledo. Escenografia i vestuari: Beatriz de San Juan. Il.luminació: Pedro Yagüe. Música original i so: Nick Powel. Violoncel: Sarah Wilson. Violí: Lucy Wilkins. Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario. Barcelona, Teatre Romea, estrena 21 març 2006.

Es tracta, que jo sàpiga, de la segona obra que de Madrid ens porta a Barcelona la companyia Animalario, ja vam tenir ocasió de veure'ls a La Paloma amb una obra que usa com excusa el nostrat Floquet de Neu. La casualitat sembla que agafen temes barcelonins perquè aquesta tracta dels fets de pederàstia que van succeir al Raval fa uns pocs anys. Els fets ja va ser motiu d'un documental.

L'obra dura dues hores i val a dir que sense concessions perquè manté la tensió fins al final. Una tensió esgarrifadora perquè els fets són lamentablement d'allò que posa en evidència fins a on pot arribar la mesquinesa.

Afortunadament això queda compensat des del punt de vista teatral amb un excel.lent per la direcció com per la interpretació i l'escenografia i el vestuari passen a segon ordre, no tenen cap importància perquè amb el que es diu ja n'hi ha prou.

Hem de dir que Hamelin ja ha estat distingit pel seu text amb el Premio Nacional de Teatro de l'any passat i que, en els premis Max, ha estat ratificat com a millor espectacle, millor autor, millor director i millor productor.

Una obra molt dura, però dura com ho és la matèria sensible exposada.

No puc pas dir que ho recomano perquè ahir diumenge va ser el darrer dia.

Una de les coses que més m'ha quedat després d'aquests dies que he passat recorrent Tunísia és el groc esplèndid de les mimoses.

Circulant per les carreteres tunisenques es veuen figueres de moro, palmeres i, sobretot, les mimoses.

Les mimoses es veuen en llocs diríem sense nom, a la carretera, i també fent de tanca en hotels i jardins de tota mena.

Així que mentre nosaltres avui escampem el país amb el roig de la rosa, Tunísia porta setmanes feta un esclat del groc de la mimosa per arreu. Una veritable espectacle per gaudir i recordar.

És doncs un dels bons records que m'he endut d'aquest país proper i llunyà alhora.

Dintre del mateix Toūnis (Tunis) visitem el Museu Nacional el Bardo que té una gran col.lecció de mosaics de l'època romana entre els que destaca un amb la figura de Virgili.

Després vam sortir cap a Gartās (Cartago) a on vam visitar les ruïnes de les termes romanes d'Antonino del segle II, que són considerades les més grans de l'imperi romà després de Caracalla i Dioclecià. Val a dir que quan es fan fotos a les termes l'objectiu no ha d'anar mai en direcció a la casa del president que està al costat. Ho diuen els guies, els cartells i hi ha vigilància...

Finalment vam anar a Sidi Boū Zid, que com es pot veure per les fotos és un poble preciós. Té un port esportiu i l'ajuntament obliga a pintar les cases de blanc i les portes i finestres de blau, que ja s'ha vist pel país i també recorda a Essaouira (Marroc).

Les sis primeres fotografies estan fetes a Sidi Boū Zid. Una de les coses que m'ha cridat positivament l'atenció a Tunísia són les reixes de les finestres que enlloc de ser verticals són corbes en la sortida cap enfora, això fa que des de dins no sembli tant una presó i permet, doncs, abocar-s'hi i mirar cap a avall. En aquest sentit preciso que la segona i la tercera foto són de la mateixa finestra, per dintre i per fora respectivament.

La foto nº 7 està feta a les termes i la nº 8 és l'aqüeducte que duia l'aigua a les termes.

Les dues darreres fotos estan fetes al Museu Nacional el Bardo

Més fotos

Avui hem tingut dia lliure, la qual cosa vol dir que hem passejat pel centre de Toūnis (Tunis) sense guia, al nostre aire i com ha dit un blogaire sense anar formant part de cap ramat. Evidentment això fa il.lusió, especialment quan es porten ja uns quants dies formant part d'un grup de circumstàncies. Avui que ningú del grup m'escolta em permeto dir que nosaltres dos hem estat els únics catalans i els altres quinze madrilenys. Cap fuma, cosa que sempre s'agraeix, encara que hem pogut remarcar que els tunisencs i les tunisenques fumen molt.

D'entrada començarem per les fotos. La primera és el portal de la Medina des de fora i totes les altres són de dins de la medina. Les fotos de fora de la medina les he pujat a les golfes. Resulta òbvi que hi ha tres fotos de portes característiques, dues instantànies dels suqs, dos fotos de minarets i la zona coberta del suq, que és on hi ha els joiers. Un bar amb fumadors i a la foto anterior hi ha una tenda que es veuen bé el tipus de pipa que fan servir aquests fumadors.

Fa anys vaig regalar a la meva dona un llibre meravellós, es diu Barcelona Tendra, de la diubuixant Aurora Altisent, em ve al cap el títol d'aquest llibre perquè Toūnis n'és el contrari, per mi ha estat la Ciutat Dura.

Com a tots el suqs que he visitat de Tunísia, hem estat assetjats per fer-nos comprar el que no volem. Fins aquí normal. El que ja no és tant normal es que fem una consulta a uns policies i que un paisà que estava amb els policies petant la xerrada, uns minuts després se'ns presenti per fer-nos de guia, tot anomenant a Ronaldinho i Jordi Pujol -per fer-se el simpàtic, quan el seu objectiu real era dur-nos a la seva tenda...

Per fotografiar els minarets cal pujar a una terrassa perquè nosaltres no podem entrar a les mesquites, aleshores arreu de la medina se'ns ofereixi pujar a una terrassa; tanmateix resulta que per pujar a la terrassa has de passar pel mig d'una tenda...

Evidentment són llestos com la gana i sense sentir parlar a la meva dona va haver un que li va dir catalana guapa. Tot això passava dins de la medina, que amb el seus suqs estrets i laberíntics fan el seu efecte i a vegades són bon lloc per deixar-te pelat. Per tant, quan vam donar per visitada la medina vam anar a fer un cafè a una terrassa que ens feia patxoca de l'avinguda Habib Bourguiba, que és el seu Passeig de Gràcia.

Vam triar una taula i vaig deixar la meva bossa a terra i la meva dona es va quedar sola amb la seva bossa i la meva mentre jo era al lavabo. A la tornada ella tenia les dues bosses a les mans i enganxat a la meva esquerra dos joves fumant, ella em va dir que quan es van apropar s'havien mirat la meva bossa. Sort que fumaven i el seu fum tan a prop meu m'incomodava. A més em vaig adonar que no havien demanat res al cambrer. Me'ls mirava i al final em vaig posar dret fent un posat per marxar, mentre jo tenia ben agafada la bossa. Aleshores ells van marxar i em van mirar... Havien perdut la presa. S'havien assegut només per robar-nos, evident.

Pocs minuts després un altre jove es posà al meu costat, tampoc no demanà res al cambrer. Vam notar que aquest jove intercanviava la mirada amb un altre que estava assegut en una altra taula. Ja no vam resistir més, vam agafar les tasses de cafè i vam entrar a dins. Mentre entravem vam veure com aquest parell tocava el dos...

No cal dir doncs que després d'aquests dos intents clars de robar-nos i els diferents enganys que hem anat aguantant deixen un mal gust de boca. Sort que el proper dia hi ha una sortida amb guia. O sigui que, a segons quins llocs cal formar part del ramat. Pels qui fan comparacions he de dir que aquesta incomoditat no l'hem tingutda ni a Marràqueix ni Estambul.

Aquí a les golfes tinc les fotos del Toūnis fora de la Medina

De sortida de Safāqis hem anat cap a El Djem per fer una visita a l'Amfiteatre Romà del 238 de la nostra era i el més important del nord d'Àfrica (fotos 1 i 2) en el mateix poble de Monastir he fotografiat un parel de portals comercials, una papereria que m'ha atret per la retolació sobre la paret, de fet hi ha moltes així en zones no turístiques i de fet em vaig apartar del grup per tenir-la prop i he de dir que des de l'autocar n'he vist de més maques (foto 3) i l'altra és una barberia, la característica de totes les barberies a Tunísia és que tenen esteses les tovalloles al carrer, com es pot veure (foto 4).

Les fotos 5 i 6 corresponen al faraònic mausoleu a la memòria de Habib Borguiba, que és l'home que va assolit la independència de Tunísia de França i va ser el primer president de la república.

Parada per dinar a Port el Kantaoui i de passada foto al cartell en que hi ha la foto de l'actual president (foto nº 7). Cartells com aquest n'he anat veient en tot el viatge, per la qual cosa recomano molt vivament fer una lectura aquí. Finalment (foto nº 8) tenim una petita vista del port esportiu.

Més fotos

Hem fet nit en un hotel de l'illa de Djerba, d'aquesta illa puc dir que em va ser molt recomenada pel professor que vaig tenir en el curs que recentment he fet de Informador Turístic, però la veritat del viatge no ha respost a les expectatives a causa essencialment de l'enfoc que es dona a Tunísia del turisme.

De tota manera alguna cosa direm, més pel que he averiguat que cap altra cosa. D'entrada és imprescindible dir que Homer la va definir com l'illa dels menjadors de lotus i que quan Ulisses s'hi aturà els de la tripulació que varen tastar aquest lotus ja no va seguir la navegació per la sensació de placidesa que donava aquest fruit. Aquest fruit potser és llegenda.

L'illa també conserva una fortalesa del segle XIII feta per Borj elk Qébir i hi ha una altra feta el 1285 per Roger de Llúria. No vaig veure cap de les dues.

Aquesta illa té una comunitat jueva que va fugir de Palestina el 584 a.c. i que a Ghriba hi ha una sinagoga que té una de les torà més antigues del món. Com era Pasqua no vam poder visitar ni la sinagoga ni el poble.

Així doncs vam arribar a Hoūmet es Soūq, que és la capital de Djerba, que una de les coses interessants és el Mercat d'Espècies (fotos 1, 2 i 3).

Després vam visitar Medenine per a veures les ghorfes, es tracta d'unes construccions del segles XVII que servien a les tribus nòmades berebers que servien d'habitatge, graner, castell, rerfugi i mercat (fotos 4 i 5).

Després a Gabēs a on també vam visitar el mercat d'espècies (fotos 6 i 7) i finalment la ciutat de Safāqis (Sfax en francès) que és la segona ciutat de Tunísia i que té un important port i de la que vam visitar la medina, que com totes les medines està voltada per un mur (darrera foto).

Més fotos

Per les vivències que hem tingut puc dir que ha estat un dels dies més interessants encara que soni a turistada, però anar al llom d'un dromedari no es fa cada dia, però és que l'experiència turística del viatge té inevitablement el fet que un se sent manipulat perquè s'és conscient que tot es fa d'una manera gens natural, sinó perquè es donen uns diners ara toca fer això.

Se m'ha demanat que opinés sobre el viatge i clar, des de la primera entrada al bloc sobre aquest viatge per Tunísia en sóc conscient que hauria de dir coses, encara que m'adono prou que sóc un turista si vull viatjar i sé molt bé què significa ser turista, el cas és que en aquest viatge és dels que m'he sentit més turista que mai i ho dic en el sentit negatiu del mot: persona que se li ha de fer posar la mà a la butxaca per tot, favor cap, tot es paga.

Entre les fotos veureu alguna a l'interior d'una casa troglodita. Evidentment que tenen un gran interès aquestes cases que són les més ecològiques del món. No fa gaire a la contra de La Vanguardia en parlava un expert en aspectes medioambientals dient que és l'habitatge del futur perquè és fresc a l'estiu i calent a l'hivern. Aquestes construccions estan fetes en cercle amb un pati interior, com els patis cordovesos. També, ens diuen, han sortit a Stars War.

Una peculiaritat geogràfica d'aquest país són els seus llacs salats secs, el més gran dels quals és Chott el Jerid (foto nº 1) i del que el país n'obté la sal, una sal que agafa, diuen, diversos tons, tot i que el que destaca és el rosat. Evidentment és una vista impressionant que resulta difícil de mostrar prou bé en fotografia. També diuen que a vegades es produeixen miralleigs. El punt de la foto està a 150 km. d'Algèria.

A la zona de Zaafrane vam fer un passeig en dromedari (foto nº 2 i 3) que té la seva cosa perquè va ser una bona excusa per a endinsar-se en el desert. Una sorra molt fina que em va donar, després, problemes a la càmera fotogràfica, avís a navegants.

En un portal de la plaça principal de Douz, poble considerat la Porta del Desert, vaig captar aquests homes (foto nº 4) de tertúlia.

Les fotos 5 i 6 són de les cases troglodites a Matmata. La primera és el pati i la segona és l'interior a on hi ha una dona que treballa amb una pedra. Diem treballa amb una pedra perquè és el que representa, però la seva veritable feina és precisament la representació que fa, amb el corresponent vestit folklòric, perquè els turistes, un per un, havíem de deixar-li un dirham. Escales més amunt hi havia la filla que representava que estudiava. Em va fer vergonya retratar-la.

Després vam anar a Guellala, que és un poble de l'illa de Djerba. Aquí tenim (foto nº 7) els homes anant a la misa musulmana. Pocs minuts abans havíem sentit la convocatòria des del minaret. Com Guellala és famós per la seva ceràmica aquí (foto nº 8) tenim uns nois petant la xerrada al peu d'un emblema de la ciutat.

Passejant per Guellala vaig percebre com queiem de simpàtics els turistes a la població tunisenca. En una parada d'espècies vaig fer una foto només al producte i se'm va reclamar un dirham i al no donar-lo se'm digué, en un to coactiu, que això no estava bé. Un tunisenc el veig venir caminant depressa i vaig aturar ràpidament la meva dona que no s'adonava, del contrari ell li hauria donat un cop prou violent; un altre tunisenc que es va adonar de tot va riure.

Més fotos

Les quatre primeres fotos corresponen a l'oasi de muntanya de Chibika. La cinquena fotografia és de la zona desèrtica coneguda com Chott el Gharsa, el lloc concret s'anomena el Coll del Dromedari, en la zona anomenada el Canons de Midès és on es varen filmar escenes de The English Patient i en el desert de Nefta Stars War, d'aquesta darrera pel.lícula encara queden elements cartó-pedre, resulta patètic que donin importància en aquests aspectes, però va lligat amb el fenòmen turístic.

Les altres fotografies mostren aspectes de la vida a Tozeur, que no els cal explicació.

Més fotos

Ahir vaig fer el vol Barcelona-Tunis per tal de fer un itinerari per Tunísia i fer-me una idea de com és aquest país que només coneixia de referències, i poques.

L'endemà vam visitar la ciutat santa d'El-Qairouān, que té dues mesquites. El-Qairouān és considerada la quarta ciutat santa de l'Islam i la capital espiritual del Magreb.

Deixant de banda la bandera de Tuníssia, les tres primeres fotos són de la Gran Mesquita, de l'any 670, de la que destaca el seu minaret amb 35 metres d'alçada. Les dues fotos següents són a l'interior de la Mesquita Sidi-Sahbi, El-Qairouān, feta en honor de Sidi Bu Zemāa, coneguda com del barber perquè el sant tenia tres pèls de la barba de Mahoma. A la mesquita hi ha el mausuleu de Sidi Bu Zemāa. La primera foto correspon a una mare amb el seu fill amb braços després de la cerimònia de la circumcisió, com es pot veure, la mare va deixar-se fer la foto i somriu, a l'altra foto es veuen les dones assegudes. En ambdues fotos es veuen els mosaics que són l'aspecte més rellevant de la mesquita.

Les dues fotos següents són les restes romanes que hi ha a Sbeïtla, en les que hi destaca el fòrum.

Finalment un dromedari salvatge, que per cert és un animal molt temorenc que pot ser espantat per un infant de menys de deu anys.

Més fotos

Nota: En aquesta entrada i les que succeiran relacionades amb el periple fet per Tunísia, els noms de lloc seran escrits d'acord amb l'atlas de la Gran Enciclopèdia Catalana si aquests hi figuren, en cas contrari seran en francès.

Com veieu per la foto, a L'Herald de l'Eixample hem abaxat la persiana per uns dies. Aquests dies farem noves vivències i així, a la tornada, estarem equipats per seguir amb renovada empenta noves entregues des de l'Eixample de Barcelona.

Segur que molts saben que a Barcelona hi ha una escola de disseny que es diu Elisava, però no saben perquè. Doncs m'he permès fer algunes averiguacions.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu: Elisava (~ segle XII) Brodadora que signà l’anomenat Estendard de Sant Ot (Museu d’Art de Catalunya) Amb el símbol que hi ha una entrada relativa a l’Estendard de Sant Ot.

L'Estendard de Sant Ot és una petita peça brodada amb un de cadeneta damunt tela de lli amb fil de seda de colors diversos, entre els quals dominen el groc i el vermell. L’estendard és rectanguar i té tres peces penjants en la part inferior. A la part superior hi ha la figura de Crist en majestat, assegut i sostenint el llibre de la saviesa i altres detalls. A cadascuna de les tres llenques que pengen a la part inferior hi ha una figura femenina. Al costat esquerra, a mitja altura de l’estendard, podem llegir ELISAVA ME FCIT, és a dir, Elisava em va fer, signatura de la persona que el brodà.

Aquesta peça, està actualment al primer pis del Museu Tèxtil i d’Indumentària, carrer de Montcada. És dels segles XI-XII i fa 105 cm de llarg per 69 cm. d’ample. Fou trobada el 1918 a l’interior d’una caixa-reliquiari de fusta amagada en un dels nínxols de l’altar de Sant Ot, a la catedral de la Seu d’Urgell.

Sant Ot fou bisbe de la Seu des del 1095 fins el 1122, que morí, i onze anys després fou instituïda la seva festa i n’és el patró de la Seu d’Urgell. Frederic-Pau Verrié opina que possiblement es tracta d’un estendard guerrer.

És una de les peces més singulars i més importants de l’art tèxtil romànic: per la seva estructuració iconogràfica, seguint el model que apareix a les pintures sobre taula (frontals) i les pintures al fresc dels absis. Eduard Junyent opina que els tres personatges no són evangelistes, sinó tres religioses com Elisava, que brodà el tapís, la qual se suposa que també ho era.

En època romànica els brodats eren molt rars. Generalment eren de fil de seda o de llana de colors, bé que sovint apareixen barrejats amb fil d’or, sobretot en els exemplars que daten de després que els croats l’importaren de Xipre. A més l’estendard de Sant Ot, hi ha a Catalunya, com a peces importants, un frontal, procedent també de la Seu d’Urgell i actaulment al Victoria and Albert Museum, Londres, i, sobretot, el tapís de la Creació, de la catedral de Girona. Tots tres són anteriors al 1200. Josep Gudiol opina que la coincidència tècnica d’aquestes tres peces és una bona mostra que la tècnica del brodat era força coneguda i practicada amb força freqüència a Catalunya.

Fins aquí sabem que el nom d’Elisava a Catalunya apareix només a l’Estendard de Sant Ot (les dues primeres fotografies) Tanmateix, aquí no acaba tot. S’acosta el Dia de Sant Jordi i sabem –d’acord amb la llegenda- que va matar el drac per a alliberar una princesa. Sant Jordi és festejat també a Aragó, Anglaterra, Rússia (amb moltes icones que el representen), Geòrgia, Lituània, Palestina, Alemanya, Grècia, Estambul, Bavària, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Portugal, Lituània, Hongria, Gènova, Venècia. Patró dels soldats, pagesos, carnissers i cavalls, els qui pateixen la lepra i la sífilis.

Com a dada curiosa Portugal festejava Sant Jaume, com Castella, però en les lluites que va fer –com també les va fer Catalunya- per a independitzar-se va adoptar com a sant patró San Jordi, que encara preval, per si de cas.

No deixe de xocar que Sant Jordi s'hagi pres tanta feina per una princesa que pel que sembla no té nom. Clar que té les seves dues excepcions: en la tradició anglesa es diu Cleolinda, però val a dir que a la pràctica aquest nom sembla oblidat, tant com en les llegendes, com en la realitat. Així, per exemple, a la Wikipedia anglesa, ens parla de Sant Jordi, es fa un link amb princesa, que serveix per referir-se a princeses, Letizia i Leonor incloses, però no dius res de Cleolinda.

La segona excepció la trobem a Ucraïna. Com ho podem veure en l’explicació que es dona a d'aquesta icona (tercera fotografia) que hi ha a Sala 3 del Museu Ucrainés de Belles Arts de l’Estat d’Ucraïna. Aquí és a on volia arribar, com podeu llegir en català la Princesa Elisava és alliberada per Sant Jordi.

En el Diccionari d'Època de Noms Russos trobem Elisava, Elisavefa i Elisaveta, però mentre que explica que el segon i tercer són la russianització d'Elisabet, esposa de Zacaries, no ho diu d'Elisava. Això vol dir que el nom Elisava a Rússia existeix o ha existit sense tenir res a veure amb Elisabet.

He trobat una Elisava a Macedònia. És una història trista, però pel tema que ara m'ocupa resulta interessant veure que aquest nom s'usava no fa gaire, per la qual cosa puc pensar que a Macedònia encara hi ha dones que es diuen Elisava. Trista perquè fa referència al genocidi que l'exèrcit grec va fer a Macedònia el 1912-1913 i es tracta d'un treball en el que hi ha diferents testimonis que expliquen el que van viure i un d'aquests testimonis es deia Elisava, que trobareu traduït al català.

Finalment cal fer esment que la Filosofia Cabalística fa una anàlisi de tots els noms coneguts entre els quals hi ha també Elisava, com podem veure, o millor anar directament a la traducció feta al català del significat d'aquest nom en la filosofia cabalística.

Acabo de veure Capote. Direcció: Bennet Miller.Països: EUA i Alemanya.Interpretació: Philip Seymour Hoffman, Catherine Keener, Clifton Collins Jr., Chris Cooper, Bruce Greenwood, Bob Balaban, Amy Ryan, Mark Pellegrino, Allie Mickelson, Marshall BellGuió: Gerald Clarke, Dan Futterman. Producció: Caroline Baron, Michael Ohoven, William Vince.Música: Mychael Danna.Fotografia: Adam Kimmel.Muntatge: Christopher Tellefsen. Estrena a Catalunya: 17.02.06Versió doblada al català: No

D'entrada he de dir que de Truman Capote només he llegit, i fa anys, Desdejuni a can Tiffany, que no em va agradar, però com la pel.lícula porta una crítica molt favorable he volgut veure-la.

Com se sap no es pot considerar una biografia de Capote, sinó, en tot cas, és la biografia que comprén el període que va des del crim que li va inspirar escriure l'èxit de la seva vida, A sang freda, fins que presenta el llibre en societat.

Encara que sóc dels que pensa que una pel.lícula és només una pel.lícula i no hem d'esperar cap versemblança amb la realitat; sembla que aquesta pel.lícula és fidel al personatge.

En aquest sentit no deixe de ser interessant que l'actor que l'interpreta digui: La primera vegada que vaig veure a Truman Capote va ser per la televisió, jo era nen. Tenia quelcom d'alucinant, quasi mític. La primera sensació que tens és de perplexitat, ningú no es comporta com ell... Em vaig dir que havia de recordar aquesta sensació per treballar-la.

El fet és doncs que Phiilip Seymour Hoffman sempre havia fet papers secundaris, però que amb la interpretació de Capote ha assolit una de les millors actuacions de la seva carrera, es converteix en un veritable doble de Capote amb els gestos, els moviments, la veu, el pentinat; tot un estudi de la psicologia i de la personalitat d'aquest pariodista durant els quatre anys que li va durar l'execució completa del llibre.

Truman Capote sembla doncs que era tot un personatge a la vida literària del Nova York d'aleshores i es convertia fàcilment en el centre d'atenció a les seves festes perquè tenia carisma, explicava històries, tafanaries dels del seu ram. I si per una banda la pel.lícula és un alegat contra la pena de mort, Capote no es va estar de manipular un dels assassins a sang freda de la veritable història per tal de treure-li el suc que l'havia d'ajudar per fer el llibre.

Per mi la pel.lícula és recomenable perquè esta molt ben feta i interpretada i perquè no deixe de ser interessant com va fer-se un dels llibres considerat més interessant del segle XX, que, admeto, m'ha animat a llegir-lo