A la meva estada de dos anys llargs a Anglatgerra vaig agafar el lògic costum de llegir tot allò que em queia a les mans i parlava de Barcelona, Catalunya o Espanya. Aquí no el tinc, lògicament també, però m'ha quedat el costum sempre que tinc l'oportunitat.
Saber com ens miren els de fora ajuda a tenir una visió pròpia més objectiva, encara que també es donin, a vegades, certs prejudicis.
Com a barceloní jo em sento amb una situació contradictòria perquè just ara que acabem de ser al mapa, gràcies fonamentalment als Jocs Olímpics del 92, ara es critica tot i sembla que estiguem a punt d'agafar el complex que vaig veure en una pintada del barri Alfama de Lisboa en la que es deia que som persones i no micos.
Ja sé que no tot és defensable, però tampoc no és tot censurable. El Forum de les Cultures va ser un cas paradigmàtic perquè certament era molt criticable, per vàries raons; tanmateix un exemple de fins a quin punt va arribar la protesta que es va actuar amb absoluta intolerància envers el pintor Antoni Tàpies, se li va fer un xantatge intel.lectual.
En motiu d'un treball que he fet a la Casa Golferichs he llegit La gata damunt la taulada, títol original Cat on a hot tin roof (1987), de Tennesee Williams, i traduïda, per sort, per Jordi Arbonès. Editat per Edicions 62, Barcelona 1987, en la col.lecció Els llibres de l'Escorpí - Teatre.
La primera versió és del 1955, però l'autor va renegar de la versió duta al cine el 1958 i en va fer la definitiva el 1987, però el que retrat següent és per sort del 1955.
Avi: Les muntanyes al voltant de Barcelona, farcides de canalla, tots mig despullats, que pidolen com gossos famolencs i udolen i criden. I recordo els capellans, tan grassos, que es passegen pels carrers de Barcelona. N'hi ha tants, i tan ben peixats, ha, ha... ¿Saps que jo podria alimentar tot aquell país? Tinc prou diners per a alimentar aquell endimoniat país, però l'animal humà és una bèstia molt egoista! Amb les monedes que vaig tirar a aquelles criatures famolenques no podria pagar ni un entapissat nou per a una d'aquestes cadires!
Diable, els vaig tirar monedes com aquell qui tira veces als coloms, els vaig tirar diners per tal de treure-me'ls de sobre i poder pujar ak cotxe i fotre el camp...
Saber com ens miren els de fora ajuda a tenir una visió pròpia més objectiva, encara que també es donin, a vegades, certs prejudicis.
Com a barceloní jo em sento amb una situació contradictòria perquè just ara que acabem de ser al mapa, gràcies fonamentalment als Jocs Olímpics del 92, ara es critica tot i sembla que estiguem a punt d'agafar el complex que vaig veure en una pintada del barri Alfama de Lisboa en la que es deia que som persones i no micos.
Ja sé que no tot és defensable, però tampoc no és tot censurable. El Forum de les Cultures va ser un cas paradigmàtic perquè certament era molt criticable, per vàries raons; tanmateix un exemple de fins a quin punt va arribar la protesta que es va actuar amb absoluta intolerància envers el pintor Antoni Tàpies, se li va fer un xantatge intel.lectual.
En motiu d'un treball que he fet a la Casa Golferichs he llegit La gata damunt la taulada, títol original Cat on a hot tin roof (1987), de Tennesee Williams, i traduïda, per sort, per Jordi Arbonès. Editat per Edicions 62, Barcelona 1987, en la col.lecció Els llibres de l'Escorpí - Teatre.
La primera versió és del 1955, però l'autor va renegar de la versió duta al cine el 1958 i en va fer la definitiva el 1987, però el que retrat següent és per sort del 1955.
Avi: Les muntanyes al voltant de Barcelona, farcides de canalla, tots mig despullats, que pidolen com gossos famolencs i udolen i criden. I recordo els capellans, tan grassos, que es passegen pels carrers de Barcelona. N'hi ha tants, i tan ben peixats, ha, ha... ¿Saps que jo podria alimentar tot aquell país? Tinc prou diners per a alimentar aquell endimoniat país, però l'animal humà és una bèstia molt egoista! Amb les monedes que vaig tirar a aquelles criatures famolenques no podria pagar ni un entapissat nou per a una d'aquestes cadires!
Diable, els vaig tirar monedes com aquell qui tira veces als coloms, els vaig tirar diners per tal de treure-me'ls de sobre i poder pujar ak cotxe i fotre el camp...
A mi m'agrada més la Barcelona d'ara que la de quan anava amb pantalons curts i encara que no corria amb la colla per Montjuïc amb tallava el cabell un gitano del barri de la Perona, tot assegut en una cadira voltada de conills.
3 comentaris:
El que passa és que la memòria ens enganya i tambe la nostàlgia i sovint no volem o no sabem recordar els temps en què érem pobres -més-. Va be recuperar textos així i fotografies, avui més d'un que viatja per paÏsos exòtics fa valoracions despectives d'aquest tipus de situacions. De tota manera, l'ésser humà no està mia content i, de vegades, quan millor estem més critiquem. Recordo una xerrada de Salvador Cardús sobre l'escola actual, la millor que hem tingut mai, però de la qual estem sempre insatisfets... i només és un exemple.
M'està passant com a tu, que se m'esborren els comentaris, ara l'he repetit, i finalment, veig que ha sortit, ai, aquesta blogosfera.... ens farà tornar micos.
Crec que la memòria no m'enganya i no m'avergonyeix gens ni mica haver estat pobre i quan viatjo no sóc despectiu perquè ningú no ha triat l'on i el quan neixer.
Jo critico que una protesta sigui una festa, no entenc com els del PP troben bonica una manifestació en defensa de morts o els universitaris es diverteixen tallant un carrer perquè si protestessin de veritat enlloc de riure anirien indignats.
Publica un comentari a l'entrada