"Teresa, el cuerpo de Cristo"

Títol original: Teresa: el cuerpo de Cristo. Any: 2007. Director: Ray Loriga. Repartiment: Paz Vega, Leonor Watling, Geraldine Chaplin, José Luis Gómez, Eusebio Poncela, Álvaro de Luna, Paula Errando, Ángel de Andrés, Amparo Valle, Andrés Gertrudix. Guió: Ray Loriga. Música: Ángel Illarramendi. Productora: Iberoamericana Films / Future Films / Artedis - Coproducció España-GB-Francia. Gènere: Drama.

.

Creient o no, crec que Santa Teresa o Teresa de Cepeda y Ahumada és un dels personatges més interessants de la història de la pell de brau i que m'ha atret sempre. Quan tenia uns vint anys vaig llegir d'ella Camino de perfección en el que queda com una evidència que Teresa va ser una excepció.

.

La pel.lícula, com tantes altres, no agradarà als cinèfils perquè no aporta res al cinema, ni tampoc agradarà els que necessiten pel.lícules d'acció perquè és lenta i, per descomptat, no agradarà els catòlics puristes perquè tenen un sentit fix de la sensualitat i de la sexualitat.

És una pel.lícula parlada perquè la lluita de Teresa, no direm que va ser en contra de, però si davant de, de la misonia eclesiàtica. Ella tenia dos defectes: ser dona i anar de bona fe. I Teresa va se a prop de la foguera de la Inquisició.

.
Val a dir que encara que la Conferencia Episcopal Española ha fet el crit al cel, mai millor dit, per la sensualitat de Paz Vega (Teresa), no es pot dir que sigui ofensiu, com tampoc ho és l'escena de levitació. Tanmateix, la nuesa parcial de Teresa, tant a la pel.lícula com el cartell que veien aquí, és del tot innecessària, però el cinema i, sobretot, tota mena de publicitat necessita de la tirada del sexe, per això, de tant en tant surten afers del tipus de Dolce e Gabbana. Això no és un problema d'aquesta pel.lícula en particular, el cine és un negoci com un altre i no és precisament en una pel.lícula com aquesta la millor oportunitat per tracta el tema sexe i el món audiovisual. Malgrat aquestes consideracions, cal convenir que encara que sigui innecessari o oportunista, tampoc cal exagerar amb la condemna perquè ens movem entre els límits i Teresa també es va moure entres els límits, això és evident.

.

El que m'interessa destacar és que els diàlegs estan molt ben fets, que resulten versemblants.

.

Les escenes amb Fray Pedro de Alcántara (José Luis Gómez), tenen molt força, i la priora del convent on entra de novícia esdevé entrenyable (Geraldine Chaplin),

.

La pel.lícula té moments emotius al final, però resulta colpidor quan ens diu que veu massa i no veu el que vol veure. Crec que això ens passa a tots encara que sigui en un altre context.

Com el nacionalcatolicisme el tenim a prop i de fet contínuament l'Església Catòlica d'Espanya evidencia tot sovint enyorar duu a terme una Inquisició, encara que sigui matisada pels temps que vivim, ha fet el crit al cel i, per descomptat no en falten que fan el joc amb molt poca traça perquè trasllueixen més ideologia que religió, com es pot veure si mirem aquí, malgrat que també podem trobar altres crítiques més entenimentades si mirem aquí.

.

En aquest segon cas, es lamenta que no es doni prou importància a la vida d'una dona que va ser Doctora de l'Església, el que va escriure i la seva vida com a santa. És punt de vista lògic des de dins de l'Església, però el cinema és un activitat que té el dret d'entrat en qualsevol faceta humana sense necessitat d'identificar-s'hi. El doctorat esmentat i la santedat és una mena de títol que el donen els homes del club, però pels qui no som del club, Teresa de Cepeda no era doctora ni santa. Això no ho dic amb menyspreu, ja he dit que és interessant i ja m'agradaria saber més d'ella. I ja que l'únic que he llegit de Teresa és Camino de perfección, he de precisar que aquest llibre va ser víctima de la censura... O sigui que, no va ser doctora en vida. I ho dic amb ironia i amb la contundència de la veritat.

.

Certament altres crítiques troben també a faltar més èmfasi en el fet que Teresa va ser una de les grans escriptores del Siglo de Oro espanyol, però cal acceptar que la pel.lícula acaba quan comença amb la fundació del seu primer convent.

.

Fotogramas diu: un retrato lleno de rabia y de fuerza, por momentos, como en la discusión con los curas que la acosan, bordeando la genialidad. Es valiente, incluso arriesgada, y no hurta el cuerpo a cuerpo de la polémica: qué más se puede pedir.

Cultura - La Vanguardia (ahir) diu: hay que reconocerle un cierto valor, la osadía de querer representar el éxtasis, es decir, lo irrepresentable.....De nuevo, como en el caso "Alatriste", el autor sólo puede asomar la cabeza por encima del producto mercantil. Y que no se queje.