Encara que títol d'aquesta entrada sembli ilògic, m'afanyo a assenylar el perquè, és adir, perquè he tingut interès d'anar al TNC a veure una obra de Tom Stoppard.Una de les poques sèries televisives que he seguit era Los vengadores, la gràcia de la qual és que ell era tot un cavaller i ella era que la feia quasi l'home amb les seves claus de judoka i el seu vesti de pell, com es veu per la foto en blanc i negre. Ella era Diana Rigg. Quan a Londres estant vaig veure que a l'Old Vic Theater s'estrenava una obra protganitzada per Dame Diana Rigg vaig corre per veure-la.
L'obra era Jumpers de Tom Stoppard. Una obra que parla teatralment de filosofia, la discussió de l'obra és entre aquells que creuen en valors absoluts, pels quals cal cercar la religió, i aquells que, com passa amb els filòsofs contemporanis, són relativistes pel que fa a la moral, pragmàtics en política i ateus, o com a mínim agnòstics.I el fet és que encara que pugui semblar una obra feixuga va resultar tot el contrari, divertida. Confesso que tot i Diana Rigg és una gran actriu en aquesta obra el seu paper no li permetia lluir-se gaire i que va realment triomfar va ser Sir Michale Hordern. I per descomptat Tom Stoppard. Per altra banda, Diana Rigg la podem veure en El velo pintado (2006).
Així doncs, amb aquest precedent londinenc vaig anar al TNC a veure Arcàdia, de Tom Stoppard. Traducció de Màrius Serra. Intèrprets: Mar Ulldemolins, Bruno Oro, Sergi Misas, Santi Ricart, Pepo Blasco, Cristina Plazas, Jordi Puig "Kai", Victòria Pagès, Maria Molins, Jordi Martínez, David Bagés i Dafnis Balduz. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: César Oliva i Ángel Vilda. Il.luminació: Quico Gutiérrez. Música original: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Esther Ortega. Il.lustracions: Martí Torras. Música enregistrada per Lisboa Zentral Cafè i quartet de corda. Músics: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon, Xavier Maureta, Pere Bardagí, Manuel M. del Fresno i David Casamitjana. Direcció de Ramon Simó. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 4 maig 2007.
El que més agraeixo d'aquesta representació és el treball del traductor, del director i dels actors i actrius. Tots plegats aconsegueixen que la llarga durada de l'obra no resulti pesada i ans al contrari arribi a l'espectador d'una manera clara el que l'autor ens diu.
Per una banda podríem dir que és una gran obra de text, però clau és si el text resulta intel.ligible perquè francament els qui vivim allunyat dels algoritmes ens posa en molt distància amb el que es cuina a l'escenari.
Per mi aquesta obra representa un empat. Per una banda perd perquè no s'entén i per l'altra guanya perquè els actors i actrius ho fan estupendament. Si vaig descobrir a la jove Mar Ulldemolins amb el treball que va fer amb Casa i Jardí a Reus, ara queda clar que és una de les grans actrius entre les més joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada