"Conte d'hivern" al Teatre Grec

Al Teatre Grec he vist Conte d’hivern, de William Shakespeare. Ferran Madico, Direcció i versió; Salvador Oliva, Traducció; Pere Arquillué, Cisco Lucchetti, Cristina Plazas, Pedro Casablanc, Òscar Rabadán, Rosa Renom, Juli Mira i Jacob Torres, entre d’altresIntèrprets; Mercè Paloma, Figurinista; Toni Santos, Caracterització; Albert Faura, Il·luminació; Roc Mateu, Disseny de so; Núria Lagarda, Moviment
És la primera funció que he vist dins de l’àmplia programació del Festival de Barcelona Grec 2007. Ara el Grec el diuen així.

Sigui una frivolitat, sigui una feblesa carregada de certa nostàlgia o el que sigui, un estiu sense haver anat al Teatre Grec és un estiu mancat. Un estiu coix, que li falta quelcom. Quan era petit i encara no hi anava, recordo la meva mare que m’explicava com havia anat. Més tard m’hi varen portar i més tard era jo qui duia la mare al Grec.

Des que fa uns anys, parlar del Grec a l’estiu no sempre vol dir anar al Teatre Grec, cosa que em sembla molt bé i també tinc unes poques entrades per anar a altres llocs, però, encara que hagi estat casualitat, haver començat pel Teatre Grec m’ha agradat i si va acompanyat de sopar al restaurant que hi ha doncs millor, encara que ridículament es digui The Garden. Què hi farem!

I no cal dir que estrenar-se amb una obra de Shakespeare és sempre un petit esdeveniment que pot tenir premi, petit o gran. En aquest cas direm que no és petit i gran, es queda just al bell mig.

D'entrada crec que o el text o la posta en escena no es presten gaire en una espai com aquest i podria ser que quan vagi en una sala de teatre l'obra sigui més gaudible; no obstant això, com ha estat la primera vegada que encepego amb aquest text confesso que m'ha agradat prou perquè com sempre amb aquest autor està farcit de reflexions interessant.

I per descomptat que el títol de l'obra és del tot escaient perquè realment és un conte, una història del tot inversemblant, no solament perquè, cosa normal amb en Shakespeare, que juga amb la confusió, sinó que podríem dir que la gelosia és tan o més exagerada que amb la d'Otel.lo, i que com sempre la gelosia duu a l'autodestrucció.

La interpretació és desigual, però voldria destacar en positiu la que fan Arquillué, Blasco, Lucchetti, Plazas i Renom.

Jo dedico aquesta obra als membres de la Conferència Episcopal Española pel que diu un dels personatges: l'heretge no és qui es crema, sinó qui l'encén.