de Bernard-Marie Koltès, adaptació i direcció Àlex Rigola, al Teatre Lliure, Sala Fabiàpuigserver. Traducció del francès Sergi Belbel / espai escènic Àlex Rigola i Pau Carrió / Vestuari Berta Riera / Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.) / Música Eugeni Roig / so Igor Pinto. IntèrpretsPere Arquillué / Andreu Benito / Jordi Bosch / Francesc Orella / Josep Maria Pou / David Selvas.
Quan en el programa de mà vaig llegir que l'obra és un monòleg per un sol intérpret em va semblar un excés posar-hi sis grans intérprets, però a l'acabar l'obra i haver vist el resultat només puc dir que vaig aplaudir amb entuisiasme.
Es tract d'un text duríssim perquè aquest personatge únic és un immigrant que a la nit parla amb algú amb el que acaba d'encepegar. Li parla perquè no té a ningú en què parlar, però té una necessitat vital de comunicar-se, té una necessitat tendre de dir quelcom, té unes ganes d'adreçar-se a una persona, té ganes de fotre's a hòsties amb el primer que trobi, que també és una manera de comunicar-se, la de deixar anar tot aquesta agressivitat que porta a dins i té cru posar-la en pràctica perquè tal com ens diu, està prohibit trempar.
Tot i que és un text únic, les pauses estan sàviament aprofitades per a fer passar els sis diferents intérprets, cada un d'ells té la seva entonació, la seva manera de de dir que està fins els collons de tot plegat i, francament, no goso a fer la travessa de quin és el millor perquè, simpaties al marge, tots ho fa magníficament.
Però una vegada és una vegada, i aprofito aquesta oportunitat que tinc una especial simpatia envers Josep Maria Pou perquè els dos érem a la mateixa brigada a la Escuela de Suboficiales, de San Fernando, Cadis, i que en la nostra qualitat de marinero forzoso érem allà fent un curset per a ser escrivents a la Marina. Encara que jo no sóc baix, ell és més alt que jo i ell sempre, o quasi, feia de caporal gastador, mentre com jo marxava una mica darrera seu, només vaig ser-ho una vegada.
Dit això. Qui pugui que hi vagi.
