EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, d’octubre 08, 2007

CARTA D'UNA DESCONEGUDA

de Stefan Sweig. Versió de Manuel Enrique Orjuela. Traducció Carme Gala. Direcció Fernando Bernués. Intérprets: Josep Maria Comènech, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olcina, Jordi Puig "Kai", Emma Vilarasau. Teatre Borràs.

Aquest cap de setmana he vist i gaudit moltíssim aquesta peça teatral, que està basada en la novel.là d'aquest gran escriptor austríac. Casualment no ha estat la primera vegada que he encepegat amb aquesta història, quan fa un any em vaig dedicar a mirar pel.lícules xineses, llogant-les al video-club, una d'elles duu aquest títol en xinès i és del 2004, la història comença a Beijing el 1948. I val a dir que és una gran pel.lícula que recomano també i que poden trobar interessant els qui ara vagin al Teatre Borràs. Per internet he vist que hi ha una altra pel.lícula amb el mateix títol en anglès, que és del 1948, amb Joan Fontaine i Louis Jourdan.

El text de Sweig és magnífic, com no podia ser d'altra manera perquè aquells que ja li hem llegit algunes coses hem pogut comprovar que és un dels escriptors que més a fons penetra a la psicologia humana i que en la seva magnífica biografia de Maria Antonieta ho demostra en la seva anàlisi de la psicologia de la dona.

No és de sorprendre doncs que Sweig signi la carta que una dona adreça a qui va ser l'única persona que va estimar en tota la seva vida, que la va estimar de la manera més genuïna, silenciosa, pura i lliurada que es pot fer. Ell no la va conéixer mai malgrat que en alguna ocasió va dormir amb ella. Es tracta d'una carta agre-dolça; dolça perquè és d'amor, però no és com la majoria de nosaltres volem estimar.
I això queda expressat amb el treball que fan les quatre actrius perquè cadascuna d'elles representa una etapa o edat en la vida de la mateixa dona.
El treball que fak les quatre dones és magnífic i el que fan els dos homes, l'home estimat i el seu majordom, és correcte, per la senzilla raó que el seu treball no és central, sinó per a donar lloc al treball de les quatre dones.
De tota manera com de gustibus non est disputandum he de dir que a parer meu el treball que més m'ha agradat és el de Marta Marco, la filla de Lluís Marco. Suposo que la gravetat de la veu de la Marta és d'herència, però la seva veu junt amb l'entonació que li sap donar la converteix amb una de les millors actrius d'avui a Catalunya.
Considero que les veus greus són més efectives i efectistes que les agudes, com li passa a Emma Vilarasau que tot i ser una bona actriu, té una veu massa aguda i quan aixeca la veu en el teatre es converteix en una mena de falset que, com el nom indica, falseja.

Certament havia vist a la Marta Marco en altres treballs, però en aquest és tota una dona que en el seu llarg i emocionant monòleg dient què és ser mare en una casa de maternitat.

Cap comentari: