Les dues cançons d'amor més belles que conec són Els vells amants, de Joan Manuel Serrat, i When I'm Sixty Four, de The Beatles. L'avantatge que té aquesta segona és que com fa referència a una edat justifica que jo la posi al meu blog avui amb l'excusa que faig seixanta quatre anys.
Fer anys o envellir, una cosa porta a l'altra, no té cap mèrit, però envellir vol dir que a la motxilla hi tenim més coses. Això és evident en molts aspectes i ja que el tema el centro en una cançó, o dues, el cas és que en el curs de la vida m'he familiaritzat amb moltes cançons.
Les primeres em resultaven alienes, era cosa de ma germana o de ma mare, com Angelitos negros que cantava Antonio Machín o Violetas imperiales que cantava Luis Mariano. La primera cançó que em vaig fer meva, la que cantussejava amb els amics va ser indiscutiblement Questa piccolissima serenata que cantava Renato Corassone y su cuarteto, però no el vaig idolatrar. Del primer que vaig ser un fan va ser Paul Anka i la seva Diana.
A partir d'aquí la cosa va anar augmentant. Aleshores el panorama era ampli i l'anglès encara no era hegemònic. Hi havia Gilbert Bécaud i el seu Et mainteant, Los Llopis amb Estremécete, Tommy Steele i La mitad de seis peniques i com encara sóc fan de Mina he de citar una d'aleshores: Il cielo in una stanza.
En aquella època no es ballava en una discoteca, sinó que els diumenges per la tarda ballavem a casa d'un amic o amiga de la colla, d'això en deiem una festa particular o, festa. A la meva colla hi havia una cançó que era el nostre emblema i que s'havia de posar al principi i al final de la festa, Il faut savoir, de Charles Aznavour.
Tot això era abans de The Rolling Stones i el seu (I can't get no) Satisfaction, els quals encara fan diners amb els seus world tours. Després van venir The Beatles.
Ni la llista fins a The Beatles és completa, ni tampoc des que ells van tancar la parada. M'he saltat la Nova Cançó tot i que vaig ser seguidor dels Setze Jutges des del primer dia al Romea i tampoc els d'ara, però per citar dos noms assenyalo la cantant Emma Shapplin i el conjunt italià Matia Bazar. Pel camí s'ha perdut Whitney Houston que podria haver estat una de les més grans, però s'ha autodestruït. Una pena.
QUAN TINGUI SEIXANTA QUATRE
Quan em faci vell i em caigui el pèl
Al cap de molts anys
¿Em seguiràs enviant una romàntica postal d’aniversari amb una ampolla de vi?
Encara que sigui a fora a tres quarts de tres
Posaries la balda?
Encara em necessitaràs?
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
També seràs més vella
I si tu dius la paraula
Podria ser amb tu
Em tindries a mà, arreglant un fusible
Quan se n’anés la llum
Podries fer un jersei a la vora del foc
Faríem un passeig el diumenge pel matí
Arreglar el jardí, arrencar les herbes
Qui pot demanar més?
Em necessitaràs
M’alimentaràs
Quan tingui seixanta quatre
A l’estiu podríem llogar una caseta a l’Illa de Wight
Si no és massa car
Haurem d’estalviar fort
Els nets als genios
Vera, Check i Dave
Envia’m una postal, escriu-me alguna cosa
Posant el teu punt de vista
Precisa el que vols dir
Molt afectuosament, consumint-me
Dóna’m una desposta, omplena el formulari
Meu per sempre
Encara em necessitaràs
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
(Nota 1. Més avall hi ha la lletra amb la veu de THE BEATLES Nota 2.- Com una joia tinc el LP de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, editat el 1967, que conté la meva cançó d'avui.
15 comentaris:
en primer lloc moltes felicitats per aquest nou numero que et poses per camisa i en segon lloc per fer-me rocordar tantes musiques que també he viscut intensament ja que jo et supero en tan sols un any al calendari, dolça nostalgia del passat que rellisca fins avui per fer-nos sentir mes vius que mai
Felicitats!
A mi també m'agrada la cançó aquesta.. tot i que encara tinc 42.
Gràcies per compartir els records.
JULIANEN i TIQUIS MIQUIS
Moltes gràcies per felicitar-me tant de bon matí. Jo també sóc una mica nen i molt tiquis miquis.
Que tingueu molt bon any
Moltes felicitats, vas dos anys per davant meu.
Moltes gràcies Francesc.
Com saps molt bé aquesta avantatge que et porto no és real perquè l'adversari no és un igual, sinó l'home de la dalla.
Felicitats, una bona llista.
A mi també m'agrada molt la dels amants de Brel, que la Motta cantava traduïda, força bé, per cert:
'Al nostre cel hi ha hagut molts núvols, tants anys d'amor fant un empatx...'
La dècada dels seixanta està molt bé, fa uns dies un entrevistat a la Vanguardia deia que és l'adolescència de la vellesa, com que aquí no ens quedarem, a gaudir-ne a tutipleni.
Jo en faré seixanta aquest any, ja fa respecte,això.
moltes felicitats, i perdona per posar-me com a anonim,peró he perdut la contrasenya de torn i com la memória no ha estat el meu fort!!!
Mª Antònia
Júlia,
Moltes gràcies.
Jo no ho vull comparar amb l'adolescència. És una altra cosa, jo aplico una fórmula més pragmàtica i vital: ELS MEUS CAPRICIS SÓN URGÈNCIES.
Mª Antònia
Moltíssimes gràcies.
Doncs moltes felicitats !!!
totes les cançons que anomenes son molt boniques, aquesta dels 64 es una passada, jo et puc dir que desprès dels 64 encara m’estimen.
=;)
Caram! Felicitats! Qui ho diu que això dels blogs es per jovenets? Molts de per aquí ja portem força coses a la motxilla
jaka,
Moltes gràcies.
M'alegro per tu i també puc dir que també em sento estimat.
dan,
Moltes gràcies. Cert que alguns diuen que és de joves, però jo a més del blog, tinc més de 2000 fotos a Flickr i 125 videos fets per mi a YouTube
BUSCANDO ALGO PARA UNA AMIGA,ENCONTRE ÉSTO,QUE ME RECORDO TANTO A TI...Y QUE MEJOR FELICITACIÓN ;)
Dicen que a cierta edad las personas nos hacemos invisibles, que nuestro protagonismo en la escena de la vida declina y que nos volvemos inexistentes para un mundo en el que sólo cabe el ímpetu de los años muy jóvenes, las figuras delgadas y espectaculares...
Yo no sé si me habré vuelto invisible para el mundo...
Es muy probable, pero nunca fui tan consciente de mi existencia como ahora, nunca me sentí tan protagonista de mi vida, y nunca disfruté tanto de cada momento de mi existencia.
Descubrí que no soy un príncipe de cuento de hadas. (¡¡Por suerte!! debe ser muy aburrido)
Descubrí al ser humano que sencillamente soy, con sus miserias y sus grandezas.
Descubrí que puedo permitirme el lujo de no ser perfecto, de estar lleno de defectos, de tener debilidades, de equivocarme, de hacer cosas indebidas, de no responder a las expectativas de los demás.
Y a pesar de ello.... ¡quererme mucho!
Cuando me miro al espejo ya no busco al que fui... Sonrío al que soy...
Celebro la posibilidad de elegir, a cada instante quien quiero SER,
me alegro del camino andado, de la experiencia que me dieron estos años.
Asumo mis contradicciones. Valoro lo recorrido.
Tan mal no me fue... ¡Estoy acá!
¡Qué bien vivir sin la obsesión de la perfección!
Después de todo cuando decidí, que no quería la perfección, comencé a accionar y a alcanzar objetivos, como superar la Prueba de Acceso,que me abriría las puertas de la Universidad.
¡Qué bien no sentir ese desasosiego permanente que produce correr permanentemente buscando que todos te quieran!
¡¡¡Qué bueno está empezar a quererse y respetarse uno!!!
¡Qué maravilloso reconocer que la felicidad está tan cerca nuestro, tan relacionada con nuestras búsquedas y nuestros mágicos encuentros interiores!
¡Qué suerte haber comprendido que la magia y el poder no están en el afuera, sino en mí!
UNA FORTA ABRAÇADA!
claudia,
Moltes gràcies.
Un escrit molt savi. Gràcies de nou
FELICITATS XAVAL !
Moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada