L’atractiu de les grans cascades, com Niàgara i Iguaçú, no m’emociona. Suposo que la raó principal és que s’han convertit d’una manera excessiva, possiblement inevitable, en un recurs turístic en el que compte és més l’espectacle que no la seva bellesa natural.
Això fa que aquestes cascades es puguin veure pel costat, pel davant, pel darrera, per sota, navegant i des d’una avioneta. De fet converteixen un paratge natural en un parc temàtic, la qual cosa és un insult a la sensibilitat. A sobre, l’atabalament que et fan els guies de quants metres cúbics d’aigua cau a cada segon i altres dades tant absurdes com inútils.
Per altra banda a mi m’emociona la senzilla contemplació d’aigua i foc que representa la combinació de l’aigua amb aquestes petites falgueres que viuen tant a prop de l’aigua que sembla més que la beguin a galet que no la xuclin pels peus. Alguns diran que és més bell un jardí amb el seu esclat de colors, però totes les flors són de temporada i per la tardor són veritables àngels caiguts que si decoren el terra ja és molt, però la falguera no passa per aquest tràngol. Fins i tot una cançó mallorquina ens diu que “En una nit i un dia / n’ha florit i n’ha granat”.
Aquestes falgueres a prop de l’aigua sempre estan verdes i no tenen res d’envejar de les flors més espectaculars perquè la seva verdor sempre és viva i sempre estan bevent i agraint que la seva humil bellesa fa que ningú es prengui la molèstia d’agafar un esqueix per plantar a casa i és que saben que si se les treu del seu lloc es moren.
Fonts com aquesta són a l’abast i no demanen un viatge de pressupost i, el que aquí vull fer notar, és que permeten una contemplació propera, com la de quan mirem l’aparador d’una botiga i sentim el soroll de les gotes d’aigua i si volem hi posem la mà.
Aquesta font natural està situada just a l'entrada del Museu Frederico Freitas, a la ciutat de Funchal, a l'illa de Madeira, que és una Comunitat Autònoma de la República de Portugal. El vídeo està fet amb una càmera compacte, per la qual cosa no es tracta de valorar ni l'art ni la tècnica de la filmació, sinó apreciar la bellesa d'aquesta petita font natural i les falgueres que l'acompanyen.
Aquesta falguera es diu adiant, capil·lera, capil.lera per a la tos, falzia o falzilla (Adiantum capillus-veneris) i en castellà culantrillo de pozo
4 comentaris:
Tens raó. No calen gaire coses per veure vida i l'aigua n´és una bona font de vida. Un text maco i unes imatges molt boniques.
Moltes gràcies rita pel teu comentari elogiós.
"Levanté el balde hasta sus labios y el principito bebió con los ojos cerrados. Todo era bello como una fiesta. Aquella agua era algo más que un alimento. Había nacido del caminar bajo las estrellas, del canto de la roldana, del esfuerzo de mis brazos. Era como un regalo para el corazón. Cuando yo era niño, las luces del árbol de Navidad, la música de la misa de medianoche, la dulzura de las sonrisas, daban su resplandor a mi regalo de Navidad.
-Los hombres de tu tierra -dijo el principito- cultivan cinco mil rosas en un jardín y no encuentran lo que buscan.
-No lo encuentran nunca -le respondí.
-Y sin embargo, lo que buscan podrían encontrarlo en una sola rosa o en un poco de agua...
-Sin duda, respondí.
Y el principito añadió:
-Pero los ojos son ciegos. Hay que buscar con el corazón."
"EL Principito" Saint Exupéry
LOS HELECHOS,CON LA SABIDURÍA QUE OTORGA LA SENCILLEZ,CONOCEN Y NOS TRANSMITEN ESTA GRAN VERDAD...
QUE ALGUNAS PERSONAS PARECE QUE HEMOS OLVIDADO...
Bonito paralelismo Claudia. Gracias
Publica un comentari a l'entrada