Política, pedagogia i llengua a Catalunya i a Espanya

En el diari EL PAÍS del dissabte 31 de Maig hi ha unes pàgines que duen el títol La crisis del Partido Popular, a la pàgina 14 concretament, hi ha 11 preguntes als tres polítics més significats del PPC sota el títol Tres modelos para el PP catalán. De les 11 preguntes m'he interessat per una: ¿Qué linea mantendría usted en la llamada política lingüística de Cataluña?.

.

Daniel Sirera respon: La de la Libertad para que los catalanes puedan utilizar indistintamente cualquiera de las dos lenguas oficiales.

.
Alberto Fernández Díaz respon: Una política centralizada en la libertad de utilizar catalán y castellano sin ninguna limitación y sin que nadie se sienta discriminado por ello.

.

Montserrat Nebrera respon: Un liberal jamás sancionaría por hablar o escribir en una u otra lengua. Un conservador sabe que es bueno proteger el patrimonio cultural y el catalán lo es para toda España, pero protegerlo compete a los catalanes. Ambas cosas son compatibles en mi modelo.

.

Abans de llegir les respostes creia que la de la Nebrera seria més agosarada, però, al marge que no entro amb les respostes de les altres 10 preguntes, amb aquest tema demostren els tres que només tenen un model perquè malgrat que la de la Nebrera sigui més vestida i ens parli del que faria un liberal i un conservador, la seva recepta no aporta un pensament que la diferenciï dels altres dos.

.

No dubto que Nebrera té una gran preparació, però, com els altres, fa seguidisme i, per tant, forma part del club que ignora conscientment la realitat de la llengua catalana.

.

En primer lloc ja comença a ser hora que es reconegui que el català no solament és la llengua històrica de Catalunya, sinó del País Valencià, de les Illes Balears i de la Franja de Ponent. Per descomptat que el nom no fa la cosa i si uns li volen dir valencià, cap problema, però el que no és seriós, se sigui liberal o conservador, és mirar a l'altra banda perquè el PP valencià és fort. Tota persona culte sap molt bé que es tracta de la mateixa llengua i una filòloga, com Nebrera, no ho pot negar, sinó defensar.

.

Un liberal també sap que si s'implementa una infraestructura lingüística a nivell de les quatre zones espanyoles que el parlen resulta més econòmic que si cada una va per lliure. Més endavant es veuràs perquè parlo d'infraestructura.

.

En segon lloc cap idioma es fa en el buit, sinó que sempre és el resultat d'un procés històric i el català ha estat moltes vegades a les catacumbes, la darrera vegada va ser-hi per prop de quaranta anys. Aquest cartell que hi ha sota evidencia que a més d'estar a les catacumbes érem una cultura de peatge. El que això ha implicat no cal que ho expliqui, només és una qüestió de sensibilitat i amb les tres respostes aquí exposades s'evidencia que la sensibilitat és de cero patatero.

.

Alguns els molesta que, les plaques a l'entrada de determinats organismes públics, la retolació sigui només en català quan se suposa que hauria de ser bilingüe, però també s'haurien d'adonar que en alguns àmbits, a Catalunya, el català té la pompa, mentre que el castellà té la circumstància; només cal mirar el conjunt de canals de TV, els quioscs de diaris, les llibreries i agafar el metro i escoltar. Segurament diran, com em diu la de la fleca, que entenen el català, parlar-lo no els cal perquè saben que tothom entén el castellà. Aquest és el parany del català, aquesta és la circumstància. És això liberalisme senyora Nebrera?

.

En darrer lloc vull assenyalar un aspecte que és una crítica no solament al PP, sinó a tots els partits, inclosos els del catalanisme més abrandat perquè en la praxi del catalanisme del nosalstres sols crec que s'equivoquen.

.

L'article 3 de la Constitució, en el punt 2 diu: Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. I el punt 3 diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respecto y protección.

.

És evident que el punt 3 no es cumpleix i també és evident que cap partit ho reivindica, potser perquè alguns partits no volen compartir que el català sigui també una llengua espanyola, però resulta prou evident que aquest purisme essencialista ens perjudica i el que procedeix és reivindicar l'espanyolitat de la llengua catalana i fer que l'Estat espanyol la protegeixi; tenint en compte que només hi ha una manera de protegir un idioma: promoure el seu estudi.

.

No s'hauria d'entendre per una persona culte a Espanya aquella que és monolingüe, sinó que hauria de ser aquella persona que a més del castellà sap el basc o el galleg o el català -es digui aquest darrer valencià, mallorquí o català. I si no es pot esperar que el domini perfectament, que tingui prou coneixement de tal manera que quan, per exemple, digui Ernest no sembli que després dirà Heminguay.

.

Amb això vull dir que els catalans hauríem de ser capaços de remoure les aigües de l'espanyolitat, del patrioterisme espanyol, demostrant que som més espanyols els qui parlen dos idiomes d'Espanya que els qui només en parlen un. En contra, doncs, del que diu Montserrat Nebrera la protecció del català no és cosa només dels catalans, sinó de tots els espanyols de la mateixa manera que els museus reben subvencions del Ministeri de Cultura i un idioma és quelcom més important que una peça de museu, és una herència viva.

.

Si és greu que l'Estat no promogui el català, més greu és que no el respecti. ¿Quina prova fefaent tenim que no el respecte? L'Estat hauria de transmetre que encara que els catalans parlem el castellà, la llengua pròpia de Catalunya és el català i aquelles persones que venen a Catalunya a treballar l'haurien d'aprendre, no per obligació, no per mandat de l'Estatut, sinó per respecte. Durant el franquisme la immigració no es va preocupar d'aprendre el català perquè amb el castellà tenia prou i si el tema era qüestionat deien que el català és difícil, però els que anaven a Alemanya sí que aprenien e parlar l'alemany.

.

Per altra banda bona part de les persones que venien de fora d'Espanya aprenien el català. I avui, amb la democràcia, passa força el mateix i qui tingui dubtes que faci averiguacions dels qui es posen en contacte amb el Voluntariat per la Llengua. Moltes vegades sentim que política és pedagogia i indubtablement el primer que hauria de fer pedagogia -en el sentit que els idiomes anomenats periférics són cosa de tots- és l'Estat, però en aquest punt hem d'admetre que està molt bé que la Princesa Letizia hagi parlat en català a les catalanes, però mai millor dit una flor no fa estiu.

Nota: El Gargot d'en CESC va ser publicat el dia 5 Setembre 1978 a l'AVUI, que consevo per si de cas.