EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de juliol 24, 2012

Carnac, Bretanya, França.

Carnac, en bretó Karnag, és, junt amb el Mon Saint-Michel, possiblement l’espai més màgic de tot França. El motiu d’aquesta màgia són aquestes pedres que dit d’una manera col.loquial aquest espai se li diu les “pedres de Carnac”, però que ara hem de dir els “alineaments de Carnac” perquè efectivament estem davant d’un conjunt de monolits erigits a la Bretanya fa uns 6000 anys, es tracta de les pedres o megalits més espectaculars i intrigants del món.


Al llarg del segles s’hi ha dit moltes coses sobre la societat monolítica que va aixecar aquestes grans pedres entre el V mileni i la primera meitat del mileni aE. No han faltat doncs llegendes, científics i escriptors de tot pèl. Tanmateix del que no hi ha dubte és que val la pena saber una mica el que s’hi ha dit i reflexionar sobre la humanitat i la història, l’art, el trascendent i la mort.


Aquestes fileres de menhirs comencen a desvetllat interès entre els erudits del segle XVIII. El marquès Paul Christophe de Robien, president del Parlament de Bretanya a Mortier, va fer el primer dibuix de les pedres dretes de Carnac. Parla de la hipòtesi de qu`pe serien esteles funeràries, però també apoia la hipòtesi de F. De La Sauvagère, enginyer cap del rei a Port-Louis; que considera que el conjunt dels alineaments són vestigis del camp de Juli César, que havia anat a conquerir als vénetos a la guerra de les Gàlies. . Recentment John Mitchell para de la “megalitomania i de la celtomania” que es va posar de moda en el segle XIX perquè es relaciona a les pedres de Carnac amb els celtes. En aquest sentit Jacques de Cambry va fer una obra sobre el món cèltic i presenta els megalits com “temples” cèltics, inspirant-se en poemes romàntics que el poeta James Macpherson atribueix al pseudo bard irlandès Ossian i es posa dins el corrent nacionalista de la Revolució Francesa del Primer Imperi.

Altres segueixen la línia de Juli César a la Guerra de les Gàlies sobre els druides del segle I aE. Com s’han escrit tantes coses no és estrany que Gustave Flaubert el 1847 va ridiculitzar totes les teories i va dir: “si després de tantes opinions em pregunten la meva, emetré una irrefutable, irrefragable, irressistible... Aquí està la meva opinió: les pedres de Carnac són grans pedres!

Malgrat tot jo em sumo als romàntics del segle XIX i he triat un passatge de la novel.la històrica LOS HIJOS DEL PUEBLO, d’Eugène Sue, d’acord amb l’edició de Barcelona, d’Oliveres, Editor, any 1858. Al final de cada passatge hi ha el número de la pàgina. Cal dir que aquesta novel.la és la història de França a través d'una família, d'aquí el títol, tot afegint que, formant part del mite romàntic, aquesta família comença el seu trànsit a Carnac, és a dir, que Carnac representa i es considera l'orígen de França com a nació.

Varios jóvenes, entusiasmados por el heroico ejemplo y la hermosura de Hena, quisieron morir sobre su pira para renacer con ella. Los ewagghs les rechazaron, y las llamas rodearon la pira. Hena desapareció entre sus fulgurantes resplandores, y pronto no quedó más que un montón de ceniza. Un soplo del vieno del mar dispersó aquellos átomos, y la virgen de la isla de Sen, brillante y pura como la llama que la había consumido, se desvaneció en los aires para ir a revivir y a esperar en otros mundos a los que amaba. (.)
Joel, el brenn de la tribu de Karnak, escribió este verídico relato de todo lo que pasó en nuestra pobre casa en el aniversario del nacimiento de su gloriosa hija Hena, día en que presenció también su heroico sacrificio, en la última luna de octubre del primer año en que Julio César combatió en la Galia.
Guilhern mi primogénito conservará preciosamente este escrito, y después de Guilhern, los hijos de sus hijos lo transmitirán de generación en general para que se perpetue en nuestra milia la memoria de "Hena, la vírgen de la isla de Sen". Pàgina 108
¡Al romano! ¡mata al romano!”; Tal fue el fin de la guerra de Bretaña, de aquel heroico esfuerzo terminado con la batalla de Vannes. Heso nos castigó por nuestras discordias, y no escuchó las súplicas que le dirigieron los druidas desde las piedras de Karnak, ni recibió propicio la sangre vertida por mi hermana Hena. Pero aun existía el gefe de los cien valles y no era completo el triunfo de Roma...Pàgina 171
Oid lo que voy a deciros todos los que os hallais aquí entre tinieblas: Lejana está tal vez la independencia de la Galia, pero también próxima. Voy a daros una fausta nueva yo, Ronan, hijo de Talyessin que fué el más venerado de los druidas de Karnak... piedras sagradas de donde salió... no lo olvideis jamás, el primer grito de guerra de la Bretaña; piedras augustas regadas con la sangre de Hena, la hija de la isla de Sen, gloriosa virgen gala cuyo esfuerzo y hermosura cantan aun los bardos en sus arpas de oro. Pàgina 196

Oid, oid este canto inspirado por uno de los más grandes héroes de la Galia... el “gefe de los cien valles” que César entregó al hacha del verdudo. Cuando se oyó el nombre del “gefe de los cien valles” un estremecimiento de orgullo patriótico circuló entre los Hijos del Muérdago, y Sylvest participó doblemente de este orgullo, porque se acordaba de que siendo niño, Vercingetorix, el “gefe de los cien valles”, se había hospedado antes de la batalla de Vannes en casa de Joel, el brenn de la tribu de Karnak, su abuelo. Y el bardo dio así principio a su canto. Pàgina 200

Cap comentari: