EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de maig 13, 2013

BARCELONA


Autor/Director
Pere Riera
Núria
Míriam Iscla
Elena
Emma Vilarasau
Joan Vila
Jordi Banacolocha
Victòria
Anna Moliner            
Simó
Pep Planas
Nati
Pepa López
Tinet
Carlos Cuevas
Ramon
Joan Carreras

Teatre Nacional de Catalunya

Aquesta obra se li pot dir retrat o retaula en el millor sentit de la paraula perquè el que fa és pintar-nos com es vivia a Barcelona mentre queia en la dissort de convertir-se en la primera capital del món que era bombardejada des de l'aire (.), aquest retrat es fa sempre en el saló d'una casa burgesa i en la que coincideixen personatges de distintes procedències vitals per tal de fer un quadre el més ampli possible des del punt de vista social.

El protagonisme de l'obra se l'emporta la guerra perquè està al darrera de cada paraula que es diu, tant si és la preocupació de la minyona (Nati) per la falta de menjar, o de veure com el món i la casa s'ensorren pel que d'alguna manera és el cap de casa (Joan Vila) o el noi de casa que es passa l'estona dient que vol regals pel seu aniversari, però que és més aviat un crit de desesper que no pas una criaturada. També, per descompatat, en les baralles entre dos que no són de la casa i que ideològicament estan enfrontats.

Tots aquesta diàlegs són molt vius i punyents; tanmateix, en el diàleg que porten les dues amigues de tota la vida, la Núria i l'Elena, és on l'obra es fa dir "chapeau" perquè hi trobem tot allò que té la guerra des de les dues perspectives humanes. Un representa la de qui ha marxat i l'altra de la que s'hi ha quedat. Naturalment la que s'ha quedat considera que ha fet el que calia i a més es pensa que aquesta mena d'emigració és un viatge turístic en el que a cada lloc hi ha un senyor que t'agafa les maletes i t'obsequia amb una copa de suc de taronja o de cava, segons l'hora. Inevitablement aquest enfrontament dura gairebé tota l'obra, però sempre, no ho oblidem, amb uns diàlegs magistrals amb unes interpretacions perfectes.

L'aspecte que també cal valorar de manera molt favorable d'aquesta producció del TNC és un punt que no és mèrit de l'autor com a tal, sinó del director, encara que sigui el mateix: la coreografia.

A la festa de l'aniversari del xicot no va haver cap regal, però sí ball. La veritat és que els meus ulls no estan acostumats de veure un bon ball per actors i actrius de teatre, doncs aqu´´i vam tenir la primera excepció. La segona va ser que el duel dialèctic entre Miriam Isla i Emma Vilarasau és substituït en forma de ball: tango. Magnífic: tres estrelles Michelin, que vol dir que no es pot perdre.
 

Cap comentari: