EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de juny 27, 2016

Maurofobia/islamofobia y maurofilia/islamofilia en la España del siglo XXI Eloy Martín Corrales















 Tinc especial simpatia per la tasca que des de fa molts anys exerceix el CIDOB, Centre d'Estudis Internacionals de Barcelons, i com el tema de les relacions amb el món musulmà ha estat sempre significatives a la Península Ibèrica i, en els darrers anys, ha augmentat substancialment la seva importància, he cregut convenient llegir aquest text que em va arribar a través de Academia.edu


El cas doncs és que el text d'Eloy Corrales és molt instructiu, traça una història que comença al segle VIII. "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:
"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.".  "El fin de la Reconquista, en 1492 con la toma de Granada, vino a coincidir con el inicio de la expansión castellana por el litoral norteafricano." 

Ens parla de la Conferència d'Algecires que va significar la creación del famós protectorat espanyol i francès. A través de la lectura anem veient que hi ha una mena de contradicció inherent a Espanya davant del món musulmà, a vegades hi ha simpatia i altres odi. Així s'arriba:

"Desde 1927, inicio de la “pacificación” de Marruecos hasta 1936, comienzo de la Guerra Civil española, el país vecino cayó en el olvido al dejar de ser el origen de noticias de carácter luctuoso. Sin embargo, su actualidad resurgió bruscamente con motivo de la participación de decenas de miles de marroquíes en las filas militares sublevadas contra el legítimo gobierno republicano. De nuevo, emergió, recuperada, la imagen más terrible del marroquí. Lo llamativo de este período es que fueron las izquierdas (socia- listas, comunistas y anarquistas), los republicanos de distinta obediencia y los naciona- listas catalanes y vascos los que se destacaron en la tarea de presentar a los marroquíes como seres fanáticos, sedientos de sangre, asesinos, violadores, borrachos, rapaces, etc. Un catálogo de todas las vilezas atribuidas a los marroquíes lo proporciona la aleluya, Auca del moro feixista, editada por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.”

Ja en temps de Franco es va mantenir l’odi envers el “moro”:

“El mejor ejemplo lo proporciona la represen- tación iconográfica de los enemigos musulmanes, berberiscos, árabes, tunecinos y saha- rianos de un nutrido grupo de héroes del cómic de aquellos años (El Capitán Trueno, El Guerrero del Antifaz, El Cachorro, el trío protagonista de Audaces Legionarios, etc.). Conviene tener en cuenta que buena parte de los ilustradores y guionistas militaron en el bando derrotado en la contienda espaola. Los exiliados, agobiados por terribles proble- mas (entre ellos el de verse recluidos en terribles campos de concentración y sometidos a las arbitrariedades de guardianes senegaleses y argelinos, a los que seguramente debían identificar con los marroquíes del bando franquista) y marcados por el recuerdo de la par- ticipación de los Regulares en la Guerra Civil no tuvieron ni simpatías ni interés por los marroquíes, que, entre tanto, continuaban sometidos al colonialismo español. “

Considero que el passat el pinta força objectiu, però a mesura que s’acosta l’actualitat perd els papers en alguns aspectes. Evidentment comparteixo la contradicció que planteja davant les simpaties que l’esquerra i els nacionalismes perifèrics han tingut envers el poble saharahui perquè han mirat cap a una altra costat quan també són musulmans per imposició constitucional. De les simpaties que té el poble palestí les veu justificades per les greus arbitrarietats de l’exèrcit i de l’Estat d’Israel, encara que una persona que sap tan bé la història hagi oblidat el que Nàsser deia per la ràdio contra Israel abans de la Guerra del Sis Dies.

Tanmateix el que m’interessa és que posi el cas de Can Anglada amb El Ejido i res més, que es refereixo a les declaracions de Pujol i de la seva esposa, junt amb declaracions d’altres espanyols. És evident que proporcionalment en el seu text hi ha més noms propis de Catalunya que de la resta de l’Estat espanyol.

En primer lloc cal assenyalar l'excepcionalitat demogràfica que és Catalunya davant la immigració musulmana. En aquest sentit, no marejaré en moltes dades perquè el lector les pot comprovar si visita el document amb el què em baso, es tracta del Estudio demográfico de la población musulmana, realitzat per la Unión de Comunidades Islámicas de España. 

D'acord amb aquest document la comunitat musulmana més important d'Espanya és la del Marroc, que són 749.274, el total de musulmans a Espanya són 1.887.906. 

A Catalunya hi ha 213.795 del Marroc, després li segueix Andalusia amb 125.640, seguides de Múrcia i València amb més de 70.000 cada una.

A Catalunya hi ha un total de 510.481 musulmans seguida d'Andalusia amb 300.460, Madrid amb 278.976 i València amb 200.572.

Aquestes xifres indiquen clarament que té una relativa lògica que el conflicte sigui superior a Catalunya respecte a la resta i no és gens nou. Si es mira qualsevol país amb conflicte racial o cultural o com es vulgui dir saps molt bé que la demografia és determinant. 

Per altra banda, tots sabem que el tema no és principalment demogràfic malgrat tot perquè hi ha un element històricament nou a l'Europa del segle XXI és allò que representa Alqueda.

Com l'autor del text que ens ocupa fa esment de Can Anglada en el diari EL PAIS d'avui podem llegir que "Un acusado de yihadismo, vocal en una mesa electoral de Ca n'Anglada". El 16 de novembre del 2015 EL PERIÓDICO deia "Desde que aterrizaran en territorio catalán hace una década, los seguidores de la doctrina salafista no han parado de crecer en Catalunya, que es el territorio de España con mayor arraigo de esa doctrina extremista y que ha convertido en su núcleo más importante en el sur de Europa.
Aunque los salafistas no son per se terroristas, su ideología sí sirve de alimento doctrinal para el yihadismo. Además, en Catalunya, esa ideología ha marginado otras corrientes islámicas más tradicionales y tolerantes."
No comparteixo les teories de Philip Huntington i Bernard Lewis sobre el que podríem dir de xoc de cultures i crec que l'obligació dels ciutadans del món és col.laborar en la democratització dels països musulmans en particular, d'una manera particular avui, en el cas de Tunis, encara que també és evident que Europa no pot donar lliçons de democràcia, ja va demostra la seva impotència en el conflicte de l'antiga Iugoslàvia.
Per altra banda, mentre Espanya sempre té motius per parlar de l'obra literària de Miguel de Cervantes, mentre que l'obra de Ramon Llull és olímpicament negligida i, encara que els seus textos no resultin amens pel lector d'avui, sí seria útil mostrar públicament a Espanya i al món com se'n de fer les coses pel que fa a les religions. No hi ha cap dubte que l'obra de Llull és un missatge de tolerància i, per tant, de pau universal.