EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 18, 2019

Viatge al Líban

Per la segona quinzena d'abril vaig visitar el Líban, un país que, descobreixo ara que tinc setanta-cinc anys que és un país de visita obligada. Potser es podria dir, que no tant com la visita, sinó d'informar-se'n.

Parlem molt d'Israel, de Palestina i no ho fem del Líban perquè el Líban és una lliçó i el conflicte àrab-israelí una gran desgràcia.

Consti que jo no vaig d'expert amb el tema. Tot el que he llegit són aquests dos llibres i, naturalment el del barceloní Tomás Alcoverro és un imprescindible.




Mentre que l'altre, no és imprescindible si trobem un de millor que segur que es troba si es busca un treball històric, mentre que aquest està molt bé però tenint en compte que és una novel.la, ficció. De tota manera no cal ser més papista que el papa perquè la història moltes vegades té molt de ficció.





Aquesta darrera foto és la que per mi millor representa el Líban.


A continuació segueix un article de Tomàs Alcoverro publicat a LA VANGUARDIA el dia 3 de setembre de 2019, és a dir, setamanes després de la publicació d'aquesta entrada del blog. Qui llegeixi aquest article s'adonarà de què he fet molt bé en posar aquest text que és una molt bona definició del què ha estat i el que és el Líban.

Crepuscle d’un festival

Tomás Alcoverro

Karajan, Nuréiev, Ella Fitzgerald o Umm Kalzum (diuen que va cobrar tant pel seu recital com “tots els diners de l’exportació de taronges libaneses a Egipte”) van actuar al festival internacional de Baalbek des del 1956. Maurice Béjart, amb el seu esplèndid ballet, Jean Cocteau, per a qui “no hi ha al món millor lloc que Baalbek per muntar grans espectacles”. El festival es va suspendre el 1975 a causa de la guerra i es va reprendre el 1997 amb el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, que ja havia emocionat l’auditori el 1964. El retorn del gran músic rus a aquest escenari de temples romans va servir per a la seva nova consagració com a santuari de la creació artística.
A Beirut, malgrat tants anys de guerres, hi ha un públic que admira obres musicals i artís­tiques nascudes fora d’Orient. Ni a Egipte, Síria, Jordània, ni en els opulents emirats del Golf no hi va haver mai un festival de música com el de Baalbek. És evident que la composició plural de la societat libanesa fa possible aquesta obertura de cultures. El festival és una història artística entre Orient i Occident a la monumental ciutat de l’estratègica planícia de la Beqaa, contigua a Síria, vulnerable a les intrigues dels senyors de la guerra.
A l’estiu del 1972 vaig assistir per primer cop a les seves representacions, amb l’actuació del ballet dels Estats Units d’Alvin Ailey. Eren anys alegres i con­fiats. Al jardí del modest i encantador hotel Palmira, davant de les ruïnes, un dels hotels amb més història d’aquell Orient enyorat, acostumaven els espectadors, i de vegades els artistes, a prendre un refresc abans del viatge de retorn a Beirut. Aquells espectacles eren també pretext perquè l’alta societat lluís els seus vestits elegants. Entre els models d’alta costura sobresor­tien els kaftans, precioses túniques orientals de vegades brodades en or i plata, que vestien les dones, i les capes, o abaies, les més costoses fetes de pell de camell, amb què els homes reco­brien els seus vestits occidentals.
Però el festival no sempre era ben acollit per tots els habitants d’aquesta ciutat xiïta, bressol del Hizbul·lah, primera força politicomilitar del Líban. Els seus edils van amenaçar de prohibir una obra inspirada en el Càntic dels càntics que enaltia “els valerosos homes d’Israel”.
Hi ha veïns de Baalbek que consideren que aquestes re­presentacions ja només els deixen “escombraries i soroll”. Juntament amb Rostropóvitx, quan el festival es va reprendre el 1997, vaig poder escoltar la veu de Fairuz i contemplar el ballet de Caracal·la en un espectacle titulat Andalusia, la glòria perduda, del gran poeta Said Akl.
El seu crepuscle és avui indubtable, no només per la impossibilitat de contractar grans figures artístiques internacionals, també per un declivi dels gustos del seu públic. En el darrer dia del festival, en ple concert d’un gran músic iraquià, Bechar Omar, príncep del llaüt, es va incrustar un lamentable espectacle de flamenc espanyol. Aquesta nostàlgia, fascinació pel passat, no concerneix únicament a la generació de la guerra, sinó també als joves que no van conèixer mai aquell Beirut dels seixanta i setanta, un món en blanc i negre que vaig poder encara assaborir.
La brillantor de Baalbek ha quedat empal·lidida per aquest temps desolador que pateixen aquests pobles llevantins i àrabs. Ha escrit Amin Malouf al seu llibre Le naufrage des civilisations que no hagués volgut fer servir “ni el jo ni el nosaltres”, però era inevitable “quan la meva nació àrab ha estat la que, en precipitar-se en la seva desgràcia suïcida, ha arrossegat tot el planeta a un engranatge destructor”. “Les tenebres –diu– s’han estès pel món quan els llums del Llevant s’han apagat”.


Cap comentari: