EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’octubre 21, 2020

Moltes gràcies infermera!

 Fa un pocs dies he passat una hora escassa al quiròfon -la segona vegada a la vida que m’operaven- com estava anestessiat no recordo res d’questa hora. El més dur va ser després, però sort del tracta humà de totes les infermeres no solament no em puc queixar, ans tot el contrari. Com passa en totes les coses subjectes al què en diem el factor humà, que moltes vegades i apareix una persona que d’alguna manera, potser injusta, fa ombra a les altres perquè s’hi ha destacat.


Abans de tornar a parla d’aquesta persona no em puc estar de fer un mica de història, no pas exhaustiva, de l’ofici de d’inferemera. A més a més aquesta història és present també a la meva vida.



No hi ha dubte que la infermera més important de la història va ser l’anglesa Florence Nightingale, de família rica. Es va fer infermera responent a una crida divina a dedicar la seva vida al servei dels altres. Ella va fer grans reformes al sistema sanitari britànic i va anar a la Guerra de Crimea com infermera. El 1860 va fundar el primer programa oficial de formació d’infermeres i rebé màxims honors de la Reina Victòria. 


De la Viquipèdia transcric: “Durant el segle xix, el servei de les germanes es donà a l'Hospital de la Santa Creu, a l'Institut Mental de la Santa Creu (Sant Andreu de Palomar) i l'Hospital de Sant Llàtzer o leproseria. Depenia directament i exclusivament de la junta de l'administració d'aquests centres, En 1927, la pia associació va demanar a la Santa Seu la seva conversió en congregació religiosa, procés que inicià la superiora Teresa Albà i Busquets (1927-1936). (Veure la primera fotografia en blanc i negre). 

El 16 de juliol de 1927 es constituí la Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu, congregació de vots simples.


Durant la Guerra d’Espanya, el 1938 el personal religiós de l’Hospital del Sant Pau fou subsituït per personal laic d’ambdós sexes a tots els nivels de l’organització. (Veure segona foto en blanc i negre). 




La meva opinió és que fer-se monja no deixava de ser una mena de feminisme perquè a les dones, els estranyava un món en el que els homes manaven massa i malament. En aquest sentit hi ha un clar feminisme en l’obra de Nightingale com escriptora.


La meva primera operació va ser als sis anys. Recordo perfectament que em venia a veure com infermera una monja, vestida de negra, era la principal de la clínica, que no sé perquè em queia malament. També em visitava una altra monja que anava de blanc i em feia pessigolles, aquesta em queia molt bé. D’una manera desdibuixada recordo les dues.


La infermera de la segona operació només entrar a l’habitació em tocava un cama, encara que pel mig hi hagués la flaçada i m’acaronava el clatell amb guants amb una mirada  inexpressiva a causa de la maleïda mascareta (Covid-19). 



El contacte físic no és altra cosa que donar humanitat, com l’abraçada o el petó. És clar que podem dir-li amor! És evident que hi ha diferents formes d’amor. L’amor eròtic, com diu Erich Fromm, és condicionat l’amor matern és incondicionat, però també va dir “L’amor no és essencialment una relació amb una persona específica; és un actitud, una orientació del caràcter que determina el tipus de relació d’una persona amb el món com totalitat, no com un objecte amorós.” Les dues dones, una monja, una infermera, de segles diferents, donen amor a canvi de no res.


Segur que aquella no sabia res de feminisme i la jove d’ara domina el tema, però les dues m’han donat amor. De fet aquest amor no és quelcom personal, com diu Fromm, jo no he estat en cap dels dos casos la “persona específica”.




Les fotos aquí posades no són de la clínica d’on m’he operat, sinó de l’Hospital de Sant Pau, ric en història i arts visuals. La imatge de l’àngel amb la creu és significativa perquè  com hem vist el cristianisme i la seva doctrina de la caritat ha fet que moltes monges s’hagin lliurat al servei dels altres, com Florence Nightingale, per altra banda, encara avui, en el llenguatge col.loquial, per dir que una persona és molt bona l’associem a un àngel. Sí, la monja que em feia pessigolles i la infermera que m’acariciava el clatell amb guants han estat per mi uns àngels.


Cap comentari: