Ai Alícia! Estàs a la meva memòria
Les primeres classes d’anglès les vaig fer a l’Americà. Al cap d’un temps de ser-hi em vaig adonar que com hi havia una esplèndida sala de conferències permetia també fer teatre. A l’institut hi havia el càrrec de “Cap d’Activitats”que evidentment era un nordamericà molt afable amb una conversa amb ell es treia substància. Es va convocar als alumnes d’apuntar-se a l’equip de teatre, sigui per ser actor o actora o per fer feines diverses.
Com no em veia capaç de trepitjar les taules em vaig dedicar a fer feines. Com érem al principi de temporada es va fer la campanya d’atreure els periodistes de teatre.
Em va il.lusionar la idea de xerrar amb els periodistes que s’hi dediquen perquè com aficionat al teatre parlaria amb algú que li he llegit algun article.
Quan va arribar el dia vaig parlar i conéixer l’Alícia que a més de ser periodista del teatre pel diari que treballava el seu germà era un actor famós, i clar, això atrau.
El cas és que ja no sóc sota al paraigua del Cap d’Activitats, sinó que estic xerrant amb l’Alícia. Un dia em va explicar que parlant de mi amb la seva mare que m’havia de treure les paraules amb tirabuixons.
En la meva joventut jo solia tenir una cara d’acné i estava amb el segon furóncol. Així que vaig haver d’anar a la Vall d’Hebron per treure’m el furóncol.
Em sentia incòmode de trobar-me amb l’Alícia amb les compresses que quasi tapaven la cara. El cas és que l’Alícia se’m va declarar. I ho vam celebrar junts.
Val a dir que vaig fer la mili a Marina en un vaixell que normalment estava amarrat a San Fernando, Cadis. Si un personatge destacava entra tots era l’oficial Juan Luis Cervera Govantes, un perfeccionista amb tot i molt treballador. Em vaig llicènciar el primer dia del 1982. El cas és que vaig conéixer l’Alícia pel 1985/1986. Com és normal el diumenge era quan els dos ens podíem trobar fàcilment. En un d’aquests diumenges va està amarrat al Port de Barcelona el “Dédalo”, el primer portaelicòpters espanyol i el seu comendant era Juan Luis Cervera Govantes, per tant, vaig suggerir a l’Alícia anar-hi perquè com havien tingut una bona relació, seria segur que ens rebria.
Vaig comprar-li una rosa que no va trigar a trucar a la seva mare per dir-li. Com previst, el comandant ens va rebre de seguida i en una saleta vam tenir una bona xerrada. Com era de preveure l’Alícia, sofisticada quan vol, va disfrutar xerrant amb ell com a periodista. Els tres vam gaudir de la trobada.
Si el seu pare era director d’un diari ella tenia que completar estudis de periodista a Madrid. Així que se’n va anar a Madrid al cap d’uns dies. Per altra banda, el seu germà, estava estrenant una obra de teatre que estava tenint un gran èxit. Així que vaig matar amb un tret dos pardals. Vaig fer un viatge a Madrid per veure a l’Alícia i, al mateix temps, el seu germà, que va triar unes llotges per nosaltres. Al cap d’un parell o tres dies tornava a Barcelona.
Passat un temps des de la meva estada a Madrid em costava més trobar-la per telèfon. Ella estava en un pis en què les trucades telefòniques les agafava la mestressa. Un dia que vaig trucar demanant per l'Alícia em va tractar com si jo em digués Antonio. Ja hi som. L’Alícia ja era una altra persona. No era la que jo havia conegut.
Vaig deixar de trucar-la i ella ja tenia per normal no trucar-me. Això sí. Quan va acabar el curs i tornar a casa, em va avisar per trobar-nos. El primer que em va dir va ser que una noia sola a Madrid ho té molt difícil. També em va dir que li havia parlat molt de mi. No li vaig discutir res, el que sí era clar que ella era vulnerable i ell era un home fort. Era falangista i ric, em va dir que li havia proposat fer els dos una escapada a Casablanca. Així -dic jo- ell s’enduia la doncella fora de la vista del món polític de Madrid perquè ell es movia entre l’élite de Madrid. Estava nominat per ser en un futur president del govern de l’Estat espanyol.
En aquest darrer punt hem de pensar que en aquell que aleshores (1988/1989) hi havia Franco i les coses anaven d’aquesta manera quan caliar posar sang nova al cim del poder. Per acabar ens vam fer un gran petó i ella va dir satisfeta que el bes no va perdre la màgia que havia tingut. No cal comentar.
En aquest període va morir el seu pare, jo ho vaig saber per la ràdio -recordem que era el director d’un diari de Barcelona. Jo estava amb amics en un tenda de campanya a la Costa Brava. Vaig arribar a temps per ser a l’Església i saludar mare i filla. Ella ja es pensava que la plantava. Recordo que un dia que vaig anar a casa d’ella em vaig trobar obrint la porta una persona que em queia malament.
Per pura casualitat, un diumenge d’estiu ens vam trobar a l’atzar a la platja de la Barceloneta. Vam xerrar i res més. Ella estava llegint un llibre en francès.
Al cap d’un temps, no satisfet de la meva vida laboral, a l’abril del 1971 vaig marxar cap a Anglaterra per aprendre l’anglès i que no tornaria a Barcelona fins a poder estar segur que sabia anglès. Vaig tornar el desembre del 1972.
Recordo que al cap d’un temps vaig rebre un correu de l’Alícia que em deia si jo era l’Albert que ella havia conegut, etc. etc. No vaig contestar. Semblava jugar a fet i amagar.
Quan ens vam casar la Mercè i jo vam anar a un pis petit de Les Corts, però més endavant vam canviar de pis, que és el que ara encara. Està ubicat a la Nova Esquerra de l’Eixample, al carrer París.
Arran d’aquest fet el nostre pis és proper amb el de l’Alícia, el carrer Viladomat. Això va fer que ens veiessim de tant en tant, sigui una salutació o una xerradeta.
En una d’aquestes xerradetes no vaig poder evitar de dir-li que a la porta de casa seva hi vaig veure entrar un home que em quèia malament. Ella no ho va discutir i va quedar així. Per altra banda la seva salut estava molt malament. Em va dir que estava feta una dona biònica.
Passat un temps en una d’aquestes xerradetes em va dir que la persona que no em quèia bé estava intentant deslegitimar-la i que això la tenia empipada. A qui no!
Ja no fa molts anys que un dia que la Mercè i jo veníem de la Biblioteca Centelles ens vam creuar amb l’Alícia que segurament anava a la Biblioteca. La Mercè no se’n va adonar, mentre
l’Alícia feia un petit somrís. Un somrís que feia pensar que estava molt malament de salut perquè del contrari ella s’hauria aturat a petar una xerradeta perquè, de fet, la Mercè i ella ja s’havien parlat.
Un parell d’anys després se’m va ocórrer anar a la portaria de la finca a on l’Alícia vivia. Em van dir que ja feia molt temps que havia traspassat. Aleshores vaig preguntar d’una manera incisiva como havia quedat el pis que tenia. La resposta va ser que va heretar el pis la dona que els darrers anys havia tingut cura de l’Alícia. Estupend! Millor impossible.
L'HERALD DE L'EIXAMPLE Ai Alícia Estàs en la memòria
