He disfrutat la lectura d'aquest llibre perquè és tan diferent de com s'escriu i es parla avui que sorprèn, però el lector es pot escandalitzar del món com era, tanmateix, si som una mica crítics en com són ara les coses potser no ho veuríem tant diferent. Les vergonyes avui també s'amaguen i encara que sorprenen les vergonyes del segle III podem pensar que no és tan diferent. Evidenment no ho hem de llegir d'una manera literal.Personalment el trobo molt interessant i es llegeix força bé.
Després d'un llarg pròleg, la novel.la comença a la pàgina 45 i a la 50 llegim:
"Tot ho feien junts, fent pasturar els ramats, l'un al costat de l'altre. I sovint Dafnis feia tornar les ovelles de Cloe que s'allunyaven del ramat, i sovint Cloe feia baixar de les roques escarpades les cabres massa atrevides. Més d'una vegada, un tot sol guardava els dos ramats mentre l'altre es divertia amb algun joc. Aquests jocs eren propis de pastors i de jovenalla. Ella se n'anava alguna banda a collir joncs, en feia una gàbia per a les cigales i, distreta en aquesta tasca, no es recordava més del ramat. Ell, per la seva banda, tallava canyes primes, les furadava dels nusos, les enganxava amb cera molla i s'exercia fins el vespre tocant aquesta caramella. De vegades, fins i tot es partien la llet i el vi i posaven en comú les viandes que s'havien emportat de casa. En fi, que més aviat s'haurien vist dispersades les ovelles i les cabres que no separats Dafnis i Cloe."
A la pàgina 58 Dafnis, el noi: -¿Què m'ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella.-
A pàgina 75 llegim: "a la primavera, roses, lliris, jacints, pomes de tota mena, i ara, raïms, figues, magranes, murtra verda."
A la pàgina 80 llegim: "-Ens hem besat -es deien-, i no hem guanyat res; ens hem abraçat, i no trobem cap millora: jeure plegats és, doncs l'únic remei de l'amor. També hem de provar-ho; de segur que deu tenir més virtut que les besades."
A la pàgina 116 llegim: "Licènion va manar-li de seure al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d'abraçar-la i de ajeure's a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella quan el va sentir a punt i turgent, l'aixecar una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d'ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s'acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer.
La lliçó d'aquest text, d'aquesta novel.la és que tot s'aprèn d'una manera o una altra. Jo, que vaig néixer el 1944 en aquella època els pares no parlaven mai davant dels fills de res relacionat amb el sexe, però recordo que un amic-veí de l'escala em va preguntar què en sabia d'això i com ell era tres anys més que jo m'ho explicar. Jo tenia 10 anys. Vaig quedar molt sorprès.
