Teatro Amazonas, Manaus

Manaus és la capital de l'estat d'Amazonas i és coneguda com la ciutat de la selva. El segle XIX va ser la segona ciutat més important del Brasil, la primera a tenir elctricitat i l'única que va tenir tramvies, va ser una ciutat rica o on hi havia unes persones molt riques.

El motiu d'aquesta riquesa va ser l'explotació del cautxú en la que uns europeus tenien les plantacions de cautxú, l'exportaven, tenien el nadius esclavitzats, enviaven els fills a estudiar a Europa i, com ja hem dit, enviaven la roba a rentar a París perquè amb el Riu Negre no hi havia qui la fes blanca.

Un europeu s'endugué la llavor a Indonèsia, que per raons de qualitat i preu el cautxú brasiler ja no va ser competitiu. Les cases van tancar i Manaus esdevingué una ciutat fantasma durant força temps.

D'aquesta època d'esplendor queda l'arquitectura i en queden algunes mansions d'aquests magnats en les que hi ha algun organisme de l'Estat o alguna entita cultural com el Goethe Institute, però l'obra arquitectònica indiscutible és el teatre de l'òpera, que després de molts problemes i entrebancs va ser inaugurat el 1896.

La primera foto és el sostre vist des de la platea, en la que l'artista francès va voler que sembli que està sota la torre Eiffel; la segona és el foyer en la que es veu la bellesa de les fustes emprades pel parquet -ara obliguen a caminar amb unes plantufes; després tenim una vista general del teatre -la cúpula va ser comprada a un mercat de França; un tocador del camerino; un ornament del primer pis i finalment una part de sostre des de la platea i el sostre del foyer.

Tot plegat un esclat de luxe europeu al mig de la selva amazònica

Navegant per l'Amazones

La primera foto s'explica sola, en la que vaig fotografiar un grup de la mateixa excursió pel riu en la que participàvem, crec interessant apreciar que els arbres creixen amb tota naturalitat negats d'aigua, després tenim una foto de l'excursió noctura en la que el guia va agafar amb les mans un caimà petit, però ja no depenent de la mare.

A la ribera de l'Amazones

La foto és una cabana en la que es fa cautxú de la manera tradicional, aquest foc només està encès quan hi ha turistes. Finalment tenim un mico que creiem que només s'enfila a l'arbre quan hi ha turistes, per alguna raó se'n diu "mico mandrós"...

Respecte al "fabricant" de cautxú cal dir que el que fa és fondre la resina que s'ha tret de l'arbre i a poc a poc va fent una pilota, que la veiem a l'entrada de la cabana.

Aquestes pilotes havien de fer més de 60 Kg. per ser lliurades a l'exportador i aquesta tasca costava més d'una setmana. Aquests nadius cobraven poc i morien aviat a causa del fum. I l'exportador ja hem dit que enviava la roba a rentar a París i anava a l'ópera

Encontro das águas RIO NEGRO / RIO SOLIMÔES

O Encontro Das Águas
Jorge Vercilo

Sem querer
te perdi tentando te encontrar
por te amar demais sofri, amor
me senti traído e traidor
Fui cruel
sem saber que entre o bem e o mal
Deus criou um laço forte, um nó
e quem viverá um lado só?
A paixão veio assim afluente sem fim
rio que não deságua
Aprendi com a dor nada mais é o amor
que o encontro das águas
Esse amor
hoje vai pra nunca mais voltar
como faz o velho pescador
quando sabe que é a vez do mar
Qual de nós
foi buscar o que já viu partir,
quis gritar, mas segurou a voz,
quis chorar, mas conseguiu sorrir?
Quem eu sou
pra querer
entender
o amor?

L'encontre de les aigües dels riu Negre -aigua negra, pesada, temperatura diferent, amb molts minerals- amb el riu S0limôes -aigua molt fangosa- no és sols una atracció turística, sinó que ha inspirat al cantant brasiler Jorge Vercilo a compondre aquesta cançó. Aquests dos rius formaran la part principal del que es coneix com Riu Amazones

Com a cosa curiosa.La ciutat de Manaus està banyada pel Riu Negre i a principis del segle XX no hi havia els mitjans actuals per a fer les aigües del rius més netes, com per altra banda, a causa de la indústria del cautxú Manaus era una ciutat molt rica -la primera a tenir electricitat i tramvies- els colonitzadors enviaven la roba a París per fer-se-la rentar.

A la tribu d'els CABOCLOS

A prop de l'hotel que estava, a l'Amazònia, hi ha una petita comunitat d'indígenes, que fruit d'un acord entre l'administració brasilera, la direcció de l'hotel i els membres de la comunitat, els CABOCLOS, resulta que els clients de l'hotel, Eco-Park, tenen l'exclusiva de visitar la tribu, acompanyats pels propis guies de l'hotel.

La finalitat d'aquest acord és que els indígenes poden vendre, les peces d'artesania que fan, als turistes de l'hotel.
Arran d'això, les nostres visites són rebudes pels indígenes amb un entusiasme, que sospito fals. Sempre somrients, deixant-se fotografiar i tocant un instrument mentre fan una dansa.

Un espectacle pobre i trist. Les peces que ofereixen no tenen cap interès per la majoria dels turistes i gairebé l'únic motiu de compra és fer un favor o deixar uns diners en un cistella posada discretament a guisa de capsa per a almoines. Això no treu que si un lector està interessat amb una arc i fletxes amazònic ja sap on anar-hi, a l'Eco Park

Reconec que èticament no hauria d'haver fet cap foto, però la temptació de retratar indígenes d'Amèrica era massa forta i que, per altra banda, hauria estat l'únic pallús. Vet-ho aquí.

Veure més fotos

Les cascades de Iguaçú

Com diu atzucac! és veritat que "Beauty never dies is a lie, is a lie" i per tant no cal dir res del que aquí es mostra. Només em permeto precisar que el nom del lloc és indígena i que els argentins escriuen "Iguazú" i els brasilers com he posat de títol car és la que m'agrada perquè és la que més s'ajusta a la nostra

Rio de Janeiro

Com es pot veure per plasmar la meva visita a Rio de Janeiro he defugit de les fotos més conegudes perquè ja les teniu prou vistes i a més jo no podré competir amb els que disposen no solsament de millors càmeres, sinó que a més les fan des d'un helicòpter, per tant, el Pâo de Açúcar i el Corcovado. D'esquerra a dreta, de dalt a baix, tenim, la Catedral nova, per dins, l'edifi de Petrobras; una parada de cocos.

Confesso que Rio de Janeiro no és per mi, tot admetent que la meva mirada és de simple turista. Val a dir que l'agència de viatges no ens ha portat a veure les fabeles, però sí que ens ha advertit que anéssim en compte i de no dur coses de valor visibles, com càmeres, rellotges i joies, per descoomptat que a partir de les sis, quan les tendes tanquen, ser a l'hotel. Jo duia la petita digital i un rellotge esportiu, no em considero poruc i he vist la tira de barris baixos, però el passeig que voreja Ipanema no es pot dir un barri baix, tanmateix, hi vaig notar la mirada d'un parell de nois, que a la primera oportunitat vam agafar el taxi. Aleshores la meva parella em va comentar que també va notar aquella mirada.


Val a dir que la vista que hi ha des del Corcovado i la que es té des del Pâo d'Açúcar és realment espaterrant, possiblemente de les més belles que té una ciutat al món, disposa, això sí, d'alguns boncs parcs, però el que defineix una ciutat, que és l'urbanisme, em resulta horrible perquè no hi ha cap carrer, ni prou edificis que la facin atractiva.

Això no treu que no en valgui la pena la visita perquè el més bo de Rio és la gent car encara que he parlat de la inseguretat, allà com aquí, són una molt petita minoria i el brasiler o brasilera són molt acollidors, més que els murris de Barcelona

Copacabana i Ipanema

Malgrat el renom que tenen les platges de Ipanema i Copacabana, la veritat és que per nosaltres, els mediterranis, no tenen cap atractiu si és que ens agrada fer una bona capbussada. El que hem d'apreciar d'aquestes platges és que són un magnífic poliesportiu de franc en el que hi veiem gent del dos sexes, de totes les edats, races i butxaques practicar el seu esport.

Podem veure el que fa footing pel passeig que voreja les dues quilomètriques platges, nens i nenes de guarderia xutant a la pilota, nois i noies amb un tipus superatlètic jugant a voleibol o musculats negres fent tombarelles com si fossin saltimbanquis professionals.

Tot això ven a tomb perquè el brasiler i la brasilera practiquen un sa culte al cos. Dic "sa" perquè aquest culte passa, per damunt de tot, a l'acceptació del propi cos i, per tant, no té res a veure amb els qui per aquí cauen a l'anorèxia.

La dona grossa, la que abans en deiem "fati", no se n'avergoneix i estrenarà bikini perquè l'antic ja no se li ajusta bé i un home de vint-i-quatre anys, per exemple, sortirà amb una dona de cinquanta o un home de cinquanta-cinc sortirà amb una noia de vint-i-vuit. La cosa és que aquest culte al cos va acompanyat, com ja he dit, de l'acceptació de tal com s'és i aquesta acceptació també fa que s'accepti el de la parella si és que hi ha, per descomptat, una bona entesa o "feeling". Resumint, no hi ha complexos.

Postal de Brasil

Avui he arribat a Rio de Janeiro després de moltes hores pels aeroports de Barcelona, Madrid i Sao Paulo.Com no havia escrit que començava un viatge de quinze dies, he volgut deixar constáncia pel món blogaire que no sõc a casa, sõc al Brasil, per tant, queda interrompuda la bloguística, aixó sí, temporalment.Avui he fet un dels típics recorreguts turístincs perl Rio i com ja veieu que no em puc estar de deixar una foto en el meu post, he posat una que he trobat en el mateix ordinador de l´hotel des del qual escric.Com a l´avió he pogut llegir el diari, m´ha fet pensar com ens costa de sortir de la "España Cañí".Jo no entenc de lleis ni vull entendre-hi peró que un ballarí que ha fet el que tots sabem no vagi a la presó, només té una explicació: España Cañí. Tot plegat una vergonya que confirma alló que va dir un alcalde andalús, que la justícia a Espanya és un "cachondeo", que vol dir que és una aixecada de camisa.
Foto feta, de la platja de Copacabana, des de la finestra de l'hotel mentre esmorzava

Miss Van

A la Galeria Iguapop, Comerç, 15, Barcelona, exposa Vanessa Castex, de Tolosa de Llenguadoc, que signa com Miss Van.

A l'edat de 18 anys ja va començar a pintar a les parets per tal d'afirmar la seva personalitat donat el fet que és bessona i que per això sentia la necessitat de manifestar-se a les parets. O sigui que va crear una novetat en l'estil d'allò que entenem per grafitti, un art que és majoritàriament cosa d'homes.

El fet sorprenent és que Miss Van ha marcat un estil que des de Tolosa és seguit per dones d'arreu del món que també pinten dones a totes les parets.

Ja fa doncs més de deu anys que els carrers de Tolosa conegueren el pinxell acrílic de Miss Van.

Ara la seva vida es mou entre Tolosa i Barcelona, fora de quan està exhibint la seva obra per les galeries de París, Londres, Nova York, Montreal, Bolònia, Rotterdam i Los Àngeles.

Ella és un clar exponent del l'art urbà jove d'avui, així a la galeria no solsament es ven la seva obra pròpiament artística, encara que potser ella rebutjaria aquest qualificatiu perquè sona a elitista, sinó que també hi ven bolsos, samarretes, texans i calcetes amb les seves imatges. No per casualitat la seva galeria no està precisament al carrer Consell de Cent, sinó al Born comme il faut.

Com es pot veure, les dones de les seves pintures són ninetes o, més exactamente, com diu Miss Van són poupées amb els ulls closos, llavis petoners, grassonetes i provocadores, però no sexy degut precisament a l'ambigüitat que Miss Van vindica per a la sexualitat femenina.

Encara que digui que s'inspira en els pin ups dels anys cinquanta i dels mangues japonesos, ella ho fa amb un estil molt personal i n'és prova els colors que hi posa, que com es veu són colors suau.

Val a dir que les quatre obres posades en aquest post mereixen un comentari. La primera de totes és un grafitti que està a la paret de la galeria, la segona és una quadre, però que s'hi ha pintat la paret amb un color expressament per l'obra en qüestió, les altres dues són diríem normals.

Qui tingui curiositat per les noves tendències artístiques, li recomano que hi vagi, especialment si són dones de menys de trenta anys