"Unes veus", de Joe Penhall

Al Teatre Villarroel, el que tinc més a prop de casa, he vist UNES VEUS, títol original SOME VOICES, de Joe Penhall, traducció de Joan Sallent, direcció Marta Angelat. Intérprets: Pablo Derqui (Roy), David Bagès (Pete), Maria Ribera (Laura), Jordi Ballester (Dave), Carles Sales (Ives), José Luis Mediavilla (Veu en off).

És una obra en la que els principals personatges són complexos, un esquizofrènic i el seu germà, una dona maltractada i el seu psicòpata, per la qual cosa el treball de la directora és el que mereix el primer aplaudiment perquè es tracta de fer lligar un treball dens, gràcies, és clar, al seu creador que ens mostra un panorama humà dens i dur.

Tot i que ha estat un espectacle teatralment excel.lent per part de tots els actors, em va commoure especialment el treball de David Bagès (el del centre de la foto), potser per identificació...

A causa de problemes informàtics aquesta entra surt quan ja fa quatre dies que l'obra ja no es representa.

He tornat !

Encara que un parell de blogaires s'han interessat per mi, cosa que sempre s'agraeix. Jo no he pogut respondre abans perquè he estat tot aquest temps sense ordinador, el pobret estava en un taller i el meu esperit estava com el del pingüí que cau de morros.

Això no vol dir que ara estigui molt amunt perquè ja sabeu les entremaliadures que solen fer-se en aquests tallers. Sembla que ho hagi de tornar a muntar tot.

Pere Casaldàliga

Com segurament sabeu Pere Casaldàliga ha rebut el Premi Interinacional de Catalunya 2006 que atorga la Generalitat, per la seva tasca com a bisbe de Sâo Félix Araguaia (Brasil), com diríem aquí un poblet deixat de la mà de Déu.

I en aquest context Déu és tant el Vaticà com de les font de riquesa, que en definitiva les dues van juntes, encara que m'imagino que la tasca d'aquest català al Brasil ha consistit a demostrar que Déu està al costat dels més necessitats.

Amb aquesta entrada només pretenc doncs, especialment els qui viuen a Barcelona, que facin una escapadeta al Palau Robert, a les cotxeres, per a veure una petitat monografia sobre aquest personatge excepcional en el millor sentit del mot.

Com a mostra simbòlica del seu sentit del compromís i integració amb la terra que trepitja poso aquí el barret que va fer la funció de mitra mentre va ser bisbe.

Bravo Gelabert! Bravo! Bravo!

Al Teatre Lliure - Sala Fabià Puigcerver he vist el ballet ORION. Creació i direcció Cesc Gelabert. Companyia Gelabert-Azzopardi Cia. de Dansa.

L'espectacle la companyia de dansa l'explica així: Un treball a l'entorn de la ciència, el nou humanisme de la nostra època, sobre l'estructura del cervell, les drogues que prenem i que generem i la seva influència en el moviment i el comportament.Amb la col·laboració de la Unitat de Recerca de Neurociència Cognitiva de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Tanmateix és ballet i jo no l'he vist com una obra científica, encara que les aportacions de la ciència són clares. I com a ballet goso dir que és de les millor coses que he vist mai.

Si en alguns moment m'ha recordat el Nijinsky, Clown of God, de Maurice Béjart, que pel 1972 vaig veure a Londres, no es pot parlar d'imitacions perquè, com hem dit és una aposta científica, gens metafísica, i per altra banda, com a ballet, supera l'obra del meu també admirat Béjart.

I per descomptat, cap amant de la dansa es pot perdre aquest ballet amb el qual Gelabert toca el cel, mai millor dit.

"Una còpia", de Caryl Churchill

Direcció i traducció de l'anglès Jordi Prat i Coll. Intérprets: Andreu Benito (Salter) i David Selvas (Bernard 1, Bernard 2, Michael Black).

Teatre Lliure - Espai Lliure, Pl. Margarida Xirgu, 1

No tinc cap dubte que és del millor que en aquests moments tenim a l'escena barcelonina.

Es tracta d'una obra d'aquelles que és pecat dir-ne l'argument, però podríem dir que els del món de la bioètica els pot interessar, encara que interessa a tothom perquè les qüestions d'identitat, paternitat i amor interessen a tothom.

L'autora ha agafat un tema molt d'avui, que per sort encara no és un problema i esperem que no ho sigui mai; tanmateix podem dir que es tracta d'un pare que clona un fill seu i a partir d'aqui, quan ja han passat anys el pare rep la visita, del fill de veritat? del fill clonat? dels dos?

No us la perdeu, però, sobretot, no us perdeu ni un sol mot de l'obra. No s'hi val a badar perquè cada frase porta informació essencial per a entendre què passa o què ha passat.

Publicitat, art i sexisme

Com molts s'han pogut adonar, fa pocs dies la firma italiana de moda Dolce & Gabbana s'ha vist obligada a retirar, només a Espanya, l'anunci que hi ha aquí per sexista. Evidentment això no és en si notícia perquè publicitat sexista n'hi ha molta.

Encara que no em puc estar de dir que aquest anunci és, del que jo he vist fins ara, el més aclapadorament sexista perquè sacralitza la violació. Potser és una apreciació molt subjectiva, però és el que hi veig.

El que passa és que la firma italiana ha tractat els espanyols de justets perquè el seu anunci -diuen- és art, un art no inferior al de Caravaggio. Jo no sé pas què en penseu, però vaig estar a l'exposició de Caravaggio que no fa massa es va fer al MNAC i no vaig veure res de semblant.

Com, per altra banda, hi ha un feminisme que, amb bona part de raó, carrega contra tota la muixiganga que s'ha fet sobre la maternitat, sobretot la de Maria, preciso, la que la religió cristina anomena la Mare de Déu; aquí em permeto posar una fotografia que Annie Leibovitz va fer a Jerry Hall i el seu fill Gabriel Jagger, com un bon exemple, a parer meu, d'una maternitat agosarada, com toca en els temps que vivim, però que no és gens sexista, ans tot al contrari, dignifica la dona.

Crec doncs que no ens hem de deixar entabanar per aquestes pretensions de cració artística que fan la gent de Dolce & Gabbana. Si una cosa és art ho hem de dir nosaltres i no el productor.

De sabates

En una bona part del món la gent es protegeix els peus mitjançant les sabates i nosaltres, en el nostre entorn més immediat, no ens podem imaginar sortir al carrer sense anar calçat perquè veiem els carrers, amb les seves pedres, vidres i brutícia, com un perill pels nostres peus.

Tanmateix, som alhora conscients de la gran responsabilitat que atorguem a les sabates. De fet és escaient dir que les sabates són un dels nostres millors aliats davant uns riscos evidents en aquest món i, al mateix temps, són la tortura dels nostres peus.

La prova que són una tortura és que quan ensenyem les sabates que ens acabem de comprar, tot dient que són molt maques i estan de moda, sempre acabem fent la remarca que “i a més són molt còmodes”. Ho diem com un atribut quasi metafísic perquè, en aquell moment, les sabates noves estan en estat de gràcia, però ja vindrà el dia aquell que les maleirem i direm que són una tortura.

New York Show: 2007 Chinese New Year Spectacular Highlights

Espectacular Any Nou xinès a Nova York

Espectacular Any Nou xinès a la NTDTV Worldwide Show

El diumenge passat 18 va ser l'Any Nou xinès i el 19 vaig posar un video de la festa que va fer pel meteix motiu la Casa Asia, Barcelona. Ara us invito a veure el que van fer el xinesos a Xina.

"Con las muerte en los tacones", de Maribel Ibarz

Al Taller Sala 22, situat al carrer Tapioles, 22, al Poble Sec, he vist el millor espectacle dels tres darrers malgrat que la funció es faci en un espai petit i més incòmode que la Sala Becket abans de la darrera millora, que ja és dir.

La majoria ha de seure en bancs sense respatller i només els pocs que ens han vist de certa edat hem assegut a les poques cadires que hi havia a la segona fila.

La taquillera amb barret de copa de purpurina fa de responsable general, tant de l'entrada com de la sala, que està tot per fer, però que no hi manquen elements decoratius per a què ens anem fent la idea que estem entrant en un cabaret. Amb foto de, per exemple, la Bella Otero.

El minso programa de mà ens diu que l'espectacle és a cavall del teatre humorístic i el cabaret contemporani.
La sort d'aquest espectacle, i que no és poca, és la simpatia, l'energia i el talent artístic de Maribel Ibarz que des del principi sap donar el to. Així, quan demana al personal inexistent que apugi el teló, és ella mateixa qui ho ha de fer manualment.

Com a bon espectacle de cabaret, la Maribel sap fer riure i, alhora, sap donar aquell toc de picardial -sexual és clar- per a demostrar-nos que és una vedette de veritat, però que va tenir la mala sort que havia de començar a treballar de vedette just quan El Molino va tancar.

El que sí queda clar que val la pena anar a veure el magnífic treball que Maribel Díaz perquè és una vedette de veritat. I que, pel que sembla, és una espècie no protegida en extinció.