Saint Rémy, Glanum, Les Baux, Arles i Ais de Provença

El 3 d'Abril veiem en primer lloc Saint Remy que està en el massís muntanyós de les Alpilles, carrers estrets i mansions dels segles XVII i XVIII, aquest poble i els seus voltants han estat immortalitzats en l'obra de Vincent Van Gogh. Nostradamus va néixer a Saint Rémy.

Els afores de Saint Remy visitem l'antiga Glanum, una ciutat romana descoberta l'any 1921. Situada en un lloc bellíssim, que va ser també font d'inspiració de l'esmentat pintor. L'antic Glanum va ser fundat pels celtes i s'hi van estar els grecs fins que els romans de Marsella la van fer a miques però hi van aixecar una important ciutat que han deixat unes rrestes valuoses.

Després he vist Les Baux de Provença que és un poble situat gairebé al cim d'una muntanya que d'alguna manera recorda Montserrat. Les Baux va inspirar a Dant l'infern de la Divina Comèdia. Des d'aquest poble hi ha una vista esplèndida.

A la parada a Arles m'ha cridat l'atenció el monument a Frederic Mistral que per mi és el Premi Nobel més proper que tenim els catalans mentre no hi hagi un en llengua catalana, monument que casualment està davant d'on dinàrem. Arles té més que restes romanes perquè hi ha un amfiteatre que es fa servir per curses de braus i un teatre, evidentment els dos amb les corresponents restauracions, però que donen prou idea de la importància que va tenir en el seu moment. Una de les visites més interessants ha estat la de l'església de Sant Tròfim, tant per la sobrietat de la construcció com la magnífica col.lecció de tapissos, la de la foto.

Finalment hem tornar a casa, és a dir, a l'hotel d' Ais de Provença (en francès Aix-en-Provence) que com hem arribat en bona hora ens ha permès fer una visita.

NOTA: En aquesta entrada al blog m'estreno a no posar un enllaç per a veure les fotos. Com de costum a quasi totes les meves entrades aquí hi ha una i una tria genereosa de fotos es podrà veure en un video que quedarà posat a l'entrada següent. Per altra banda, a l'esquerra hi ha el FLICK a on hi haurà una tria mínima de fotos, que dintre de les meves limitacions fotogràfiques hi posaré aquelles fotos que tenen un interès més enllà del record del viatge.

Només resta que el déu de la informàtica sigui magnànim i faci el necessari per a què jo no hagi de tornar a fer com abans.

Gordes, Font de Vaucluse i Avinyó (La Provença)

AQUEST VIDEO COMPLEMENTA LA MEVA ENTRADA DEL DIA 11 ABRIL 2007 SOTA EL MATEIX TÍTOL.
LA MÚSICA ÉS PROVENÇAL

Gordes, Font de Vaucluse i Avinyó

A l'entrada anterior a guisa de comentari m'han fet una pregunta sobre la vinculació de la Camarga amb l'Estat francès.

La Camarga és part de la Provença (Província Romana), que és part d'Occitània. Si Catalunya és país fronterer per estar entre França i Espanya o l'hexàgon i la península, cal dir que la Provença ha estat encara més país de frontera perquè la seva història ha estat lligada tant a alguns reis de França (com Renat que va ser qui va aconseguir que la ciutat d'Avinyó es convertís en la seu dels papes) com el fet que durant un període era del Casal de Barcelona (la bandera de Provença és la catalana) i ia Casa de Savoia.

En qualsevol cas el 1860 Garibaldi, l'unificador d'Itàlia, va promoure un referèndum i la Provença va passar definitivament a ser una part de la República Francesa.

El dia 2 d'Abril vam visitar una cantera d'on s'extreia el colorant per obtenir l'ocre (fotos 935/947) a on hi ha una obra plàstica prou aconseguida.

I després vam encepegar amb Gordes, un poble considerat dels més bonics de França, penjat en una cinglera (f.961/1026). Durant l'ocupació romana va esdevenir diòcesi, mot que després prendria l'església. Al centre del poble hi ha el vetust castell que ara és un museu. Alguns pintors han fet estada en aquest poble, dels que jo només cito els que conec: Chagall i Vasarély, d'aquest darrer hi ha una obra a l'entrada del poble (f. 963). Com el nom d'aquest poble pot ser enganyador cal dir que la V dels primitius Vulgients passà a G i d'aquí Vordenses a Gordenses a l'època gal.lo-romana.

Un element interessant pel visitant de la Provença són les finestres, per la qual cosa, no ha de sorprendre que abundin entre les meves fotografies.

Un dels llocs més interessant d'aquest viatge a ha estat la visita a la Fontaine du Vaucluse, és a dir, la font de la vall tancada. Encara que degut al canvi climàtic no he tingut la sort de veure-ho amb tot el seu poder, es tracta d'una de les surgències més potents del món, exactament la cinquena en el ranquing mundial. L'aigua sorgeix de terra com un brollador que alimenta el riu Sorgue (f. 31/65). Aquest lloc ha inspirat a Fredric Mistral i a Petrarca.

Finalment vam visitar Avinyó i, lògicament el Palau dels Papes (f.70/121) i fer nit a Aix-en-Provence. Crec que d'Avinyó no cal que digui gaire cosa perquè és una ciutat força coneguda pel fet d'have estat papal. Van haver-hi set papes i quan va haver el Gran Cisme d'Occident, els anomenats antipapes van tornar a residir en aquest palau, que és un dels castells medievals més grans d'Europa.

Avinyó té un festival de teatre a l'estiu que, junt amb el d'Edimburg, és el més important d'Europa. De tota manera, assenyalem que el centre de la ciutat és prou endreçat.

Aquí les fotos

AIGUES MORTES, LA CAMARGA

AQUEST VIDEO COMPLEMENTE LA MEVA ENTRADA DEL DIA 9 ABRIL 2007 SOTA EL MATEIX TÍTOL

Aigües Mortes, la Camarga

El primer dia d'abril he visitat el poble Aigües Mortes, que està a la Camarga, que pertany a la Provença. Un país que fa poc més de 150 anys que és part de la República Francesa.

Tot i que Aigües Mortes va ser fundada un segle abans de Crist, no va assolit certa importància fins el segle XIII quan el rei francès la va reconstruir tot convertint el seu port en un dels més importants fins al punt que la Sisena Croada va salpar des d'Aigües Mortes. Arran de la Guerra dels Cent Anys la ciutat va caure en una decadència, que gràcies a la qual ara té un patrimoni arquitectònic perque conserva la seva muralla, com podeu veure a les fotos.

Els carrers d'aquest poble provençal fan de bon passejar i la muralla té unes bones vistes cara al poble com al Roine.

Una de les construccions més senyeres és indubtablement la Torre Constància, una construcció cilíndrica de 40 metres d'alçada i és que tots els vaixells que passaven a la vista d'aquesta torre havien d'abordar i pagar un cànon i és que per ordre del rei Joan només es podia comercial pel port d'Aigües Mortes.

Els afores d'Aigües Mortes, la Camarga a la que pertany, es caracteritzen per una natura d'allò més salvatge en la que podem veure aus migratòries, com els flamencs, i cavalls en estat mig-salvatge i toros negres. Cal no oblidar que aquí es fan curses de braus.

Tanmateix, la penyora més potent i més emblemàtica d'aquesta zona és la sal.

A principis de la nostra era, l'enginyer romà Peccius ja va organitzar l'extracció de la sal, que es coneix per Flor de Sal de la Camarga. Al llarg de l' any, amb el sol del migdia, el mistral i la tramuntana, la sal del mediterrani es va enriquint-se. A l' estiu, damunt de les dunes de sal, es formen milions de petits cristalls blancs que donen lloc a la Flor de Sal de la Camarga. El caviar de la sal es recull manual i artesanalment de les salines. Està composada per cristalls més o menys blancs, és lleugerament humida i té una textura granulada i un sabor molt particular. Conserva els principals minerals (magnesi, potassi i calci) que li han aportat l' aigua de mar, els quals són molt saludables per l' organisme humà.

Aquí les fotos.

Fins el dia 10 d'Abril

"Plataforma"

Títol original: Plataforme, de Michel Houllebecq. Traducció i dramatúrgia: Calixto Bieito i Marc Rosich. Intèrprets: Juan Echanove Michel, Marta Domingo Valérie, Lluís Villanueva Jean Yves, Carles Canut Robert, Mingo Ràfols Lionel, Boris Ruiz i Belén Fabra Marey Lise. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mercè Paloma. Il.luminació: Xavi Clot. Banda sonora: Javier Gamazo i Marc Álvarez. Direcció: Calixto Bieito. Barcelona, Teatre Romea, 12 febrer 2007.
.
D'entrada hem de dir que l'autor no és pròpiament l'autor de la peça teatral perquè Michel Houllebecq va escriure una novel.la i són els traductors que l'han convertida en una obra de teatre.
.
Tot i que jo no em puc pas considerar un lector de Michel Houllebecq l'hi he llegit alguna cosa i és suficient per notar que en aquesta obra hi està present.
.
Michel Houllebecq és d'aquests que s'ho carreguen tot, podríem dir que és l'autor anti-sistema per excel.ència del Segle XXI, per la qual cosa puc sospitar que la parella Imma Mayol-Joan Saura es van trobar com peix a l'aigua. I no ho dic en va perquè estaven unes tres files davant meu.
.
I en aquest carregar-s'ho tot hi entra tot, el Déu cristià, l'Islam i tots els valors occidentals perquè es digui el que es digui, el cert és que els valors occidentals són els relacionats amb el comerç si partim de la base que tot és mercaderia i tots som mercaderia.
.
Tenim doncs a Michel que és un funcionari fastiguejat de la cultura contemporània, que és la que ara ven, per la qual cosa s'agafa al sexe com a taula de salvació abans de la mort. Un paper dur i difícil, sua i baveja sexe. I per aquest paper Juan Echanove ha guanyat el Premi del millor actor del Festival d'Edimburg, però sense desmeréixer el treballa que fan els altres.
.
L'autor que és titllat de misògin sembla que aquí faci una excepció perquè Valérie és una veritable self-made-woman i posa sota el seu control aquesta mena de maniac sexual que és Michel, per a qui representa la seva segona oportunitat a la vida.
.
Jean-Yves representa l'home d'èxit que la indústria del turisme posa la capdavant a Tailàndia per a gestionar amb tota llibertat el turisme sexual, que és el més rendible de tots perquè la dona tailandesa és l'única feina que sap fer i la fa molt millor que la dona occidental.
.
I és que la dona occidental, com diu Robert, ja ha pres els valors i rols de l'home. Robert, catedràtic de matemàtiques, pederasta, racista, de dretes argumenta el seu odi envers el monoteisme islàmic. També ataca el monoteisme cristià, però diu que és més refinat.
.
Lionel és el personatge simple, de classe mitja que ha de fer un gran esforç per poder fer aquest turisme i quan el pot fer com una invitació li sembla que toca el cel. Aleshores ja li atrau el sexe i ja no parla de drets humans com al principi, amb escàndol de Robert.
,
Mareylise no parla quasi mai, sempre despullada, alta, amb un cos perfecte, camina amb uns moviments estudiats, no sexy, sinó més aviat dansaire, però d'una manera molt subtil, sempre passejar entre els personatges, algunes vegades canta, podríem dir que és la silueta de la dona. Tot i la nuesa, goso dir que és l'únic personatge elegant.
.
I si dic que és l'únic personatge elegant és perquè malgrat de tractar-se d'una obra, com he dit, anti-sistema i per tant socialment molt crítica no puc pas dir que l'hagi gaudida.
.
No sé si he de passar per purità però cal dir que els mots més repetits, els americans en farien una estadística, són cony, polla, xupar, follar i mamar, més exactament els seus corresponents en castellà. I l'únic acudit és que al voltant d'una vagina hi ha una dona.
.
Constato que dues parelles es van posar d'acord per a marxar de la sala a mitja funció. No hi ha per tant. Quan fa més de 30 anys vaig veure Las Criadas al Poliorama també vaig veure importants abandonaments de la sala, aleshores no era el sexe.
.
De tota manera aquesta càrrega de llenguatge més lasciu que eròtic és a parer meu innecessari i crec que amb quinze minuts per fer entendre de què va n'hi hauria més que prou i si afegim que l'escenari està farcit de càmares de televisiu amb escenes, en primeríssims plans, de pornografia dura la cosa està servida.

"El gran silencio"

El gran silencio. Títol original: Die grosse stille. Director/Producció/Fotografia/Muntatge: Philip Groning. Alemanya, 2005.

Les normes que regeixen la vida dels cartoixans són la soledat i el silenci i aquests dos aspectes són els que ha emprat l'alemany Philip Groning en la realització d'aquesta pel.lícula que dura prop de les tres hores.

La pel.lícula està tota feta amb llum natural i la música, més exactament el cant, és és propi de la cartoixa.

Aquesta pel.lícula m'ha recordat els dos dies que -quan tenia vint anys- vaig passar en una cel.la de Montserrat, dinant al refectori junt amb els altres monjos. La diferència, que no és petita, és la soledat i el silenci perquè a la cartoixa només conversen entre ells en determinades dates de l'any.

Per descomptat que la fotografia és boníssima. La pantalla ens apareix tota blanca, després es va veient que aquesta blancor és la broma i a mesura que es va esvaint es veuen uns punts negres per finalment veure's tota la Grand Chartreuse.

En aquest món competitiu en el que cadascú -com deia ma mare- té un rei al cos, resulta reconfortant veure que la mateixa persona que està llegint després la veiem treure la neu amb una pala, fer de perruquer o repartir el menjar per les cel.les.

Si la pel.lícula d'ahir és lenta, hauria de dir que la d'avui és quieta perquè efectivament de tant en tant la càmera es passa, potser mig minut, fent el primer pla a un monjo. Aquests monjos sempre mostren una envejable bonhomia, res a veure amb el català emprenyat. Com deia Llull, se'ls veu la bonea. Tanmateix, aquesta quietud s'agraeix.

La pel.lícula és tot un elogi a la lentitud i ara que es parla de slow is beautiful i de l'elogi a la lentitud, no hi ha dubte que els cartoixans en són pioners.

Es diuen moltes coses de la felicitat, però jo crec que la felicitat comença per saber estar un sol: saber estar amb la companyia d'un mateix. Jo crec que aquests monjos són feliços i, per això, són capaços de jugar i riure a la neu com si fossin canalla.

Només en una ocasió en tota la pel.lícula hi ha un diàleg entre ells. Es tracta d'una conversa informal en un passeig, el tema és la litúrgia i els símbols. Un li diu a l'altre que si treiem els símbols perdem el rumb.

La pel.lícula no és, doncs, parlada i per compensar això de tant en tant apareixen uns rètols per l'espectador. Alguns només apareixen una vegada i prou, però hi ha dos que apareixen tot sovint, que són:

1.- Qui no renuncia els seus bens, no segueix els meus passos, no pot ésser el meu deixeble.Tots els cristians saben aquesta màxima evangèlica, però...

2.- Senyor, m'has seduït, i jo m'he deixat seduir.
Aquesta m'ha portat a la pel.lícula que comentava ahir perquè el mot seducció té un component sensual. Ho deixo aquí.

A la pel.lícula hi ha una frase que també m'ha quedat, encara que es diu només una vegada: Us treuré el cor de pedra i en posaré un de carn.Vivim en un món dur, molt endurit. No cal que doni exemples. On no hi ha sang i mort hi ha odi i són molts els qui prediquen, però l'espècie no millora. La frase em recorda un llilbre d'Erich Fromm: The heart of man.
.
No sé si això anima a veure aquest bon documental, però com la pel.lícula comença a les onze del matí i acaba a tres quarts de dues, el cine Alexandra obsequia amb un petit esmorzar, que els qui solen esmorzar un cafè amb llet amb un croissant en tindran prou.

"Teresa, el cuerpo de Cristo"

Títol original: Teresa: el cuerpo de Cristo. Any: 2007. Director: Ray Loriga. Repartiment: Paz Vega, Leonor Watling, Geraldine Chaplin, José Luis Gómez, Eusebio Poncela, Álvaro de Luna, Paula Errando, Ángel de Andrés, Amparo Valle, Andrés Gertrudix. Guió: Ray Loriga. Música: Ángel Illarramendi. Productora: Iberoamericana Films / Future Films / Artedis - Coproducció España-GB-Francia. Gènere: Drama.

.

Creient o no, crec que Santa Teresa o Teresa de Cepeda y Ahumada és un dels personatges més interessants de la història de la pell de brau i que m'ha atret sempre. Quan tenia uns vint anys vaig llegir d'ella Camino de perfección en el que queda com una evidència que Teresa va ser una excepció.

.

La pel.lícula, com tantes altres, no agradarà als cinèfils perquè no aporta res al cinema, ni tampoc agradarà els que necessiten pel.lícules d'acció perquè és lenta i, per descomptat, no agradarà els catòlics puristes perquè tenen un sentit fix de la sensualitat i de la sexualitat.

És una pel.lícula parlada perquè la lluita de Teresa, no direm que va ser en contra de, però si davant de, de la misonia eclesiàtica. Ella tenia dos defectes: ser dona i anar de bona fe. I Teresa va se a prop de la foguera de la Inquisició.

.
Val a dir que encara que la Conferencia Episcopal Española ha fet el crit al cel, mai millor dit, per la sensualitat de Paz Vega (Teresa), no es pot dir que sigui ofensiu, com tampoc ho és l'escena de levitació. Tanmateix, la nuesa parcial de Teresa, tant a la pel.lícula com el cartell que veien aquí, és del tot innecessària, però el cinema i, sobretot, tota mena de publicitat necessita de la tirada del sexe, per això, de tant en tant surten afers del tipus de Dolce e Gabbana. Això no és un problema d'aquesta pel.lícula en particular, el cine és un negoci com un altre i no és precisament en una pel.lícula com aquesta la millor oportunitat per tracta el tema sexe i el món audiovisual. Malgrat aquestes consideracions, cal convenir que encara que sigui innecessari o oportunista, tampoc cal exagerar amb la condemna perquè ens movem entre els límits i Teresa també es va moure entres els límits, això és evident.

.

El que m'interessa destacar és que els diàlegs estan molt ben fets, que resulten versemblants.

.

Les escenes amb Fray Pedro de Alcántara (José Luis Gómez), tenen molt força, i la priora del convent on entra de novícia esdevé entrenyable (Geraldine Chaplin),

.

La pel.lícula té moments emotius al final, però resulta colpidor quan ens diu que veu massa i no veu el que vol veure. Crec que això ens passa a tots encara que sigui en un altre context.

Com el nacionalcatolicisme el tenim a prop i de fet contínuament l'Església Catòlica d'Espanya evidencia tot sovint enyorar duu a terme una Inquisició, encara que sigui matisada pels temps que vivim, ha fet el crit al cel i, per descomptat no en falten que fan el joc amb molt poca traça perquè trasllueixen més ideologia que religió, com es pot veure si mirem aquí, malgrat que també podem trobar altres crítiques més entenimentades si mirem aquí.

.

En aquest segon cas, es lamenta que no es doni prou importància a la vida d'una dona que va ser Doctora de l'Església, el que va escriure i la seva vida com a santa. És punt de vista lògic des de dins de l'Església, però el cinema és un activitat que té el dret d'entrat en qualsevol faceta humana sense necessitat d'identificar-s'hi. El doctorat esmentat i la santedat és una mena de títol que el donen els homes del club, però pels qui no som del club, Teresa de Cepeda no era doctora ni santa. Això no ho dic amb menyspreu, ja he dit que és interessant i ja m'agradaria saber més d'ella. I ja que l'únic que he llegit de Teresa és Camino de perfección, he de precisar que aquest llibre va ser víctima de la censura... O sigui que, no va ser doctora en vida. I ho dic amb ironia i amb la contundència de la veritat.

.

Certament altres crítiques troben també a faltar més èmfasi en el fet que Teresa va ser una de les grans escriptores del Siglo de Oro espanyol, però cal acceptar que la pel.lícula acaba quan comença amb la fundació del seu primer convent.

.

Fotogramas diu: un retrato lleno de rabia y de fuerza, por momentos, como en la discusión con los curas que la acosan, bordeando la genialidad. Es valiente, incluso arriesgada, y no hurta el cuerpo a cuerpo de la polémica: qué más se puede pedir.

Cultura - La Vanguardia (ahir) diu: hay que reconocerle un cierto valor, la osadía de querer representar el éxtasis, es decir, lo irrepresentable.....De nuevo, como en el caso "Alatriste", el autor sólo puede asomar la cabeza por encima del producto mercantil. Y que no se queje.

Fa 26 anys deia...

Seràs roure, seràs penya,

seràs mal esvalotat,

seràs aire que s'inflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre home,

perquè en tens la voluntat

Joan Maragall

El comte Arnau

(fragment)