La meva ciutat...i les meves referències

Tots els humans tenim unes referències que ajuden a reforçar la nostra identitat a partir de la qual ens sentim part del ramat, tot i que, per una banda, defensem la nostra individualitat i prenem actituds per a distanciar-nos del ramat al final, salvant excepcions, la pertinença a un lloc ens dona sentit a la vida.

.

Dir que la pertinença a un lloc dona sentit a la vida és certament exagerat, però el mesurador segur que ens diria que Déu n'hi do.
.
Encara recordo quan a la tornada a Barcelona de fer una mili massa llarga, a la Marina, creia que el taxista se m'havia equivocat i em duia a un altre lloc. Vaig cridar-lo i em va dir que ho estava fent bé. Senzillament el que passava era que no reconeixia el meu carrer, el carrer del Clot, els grans magatzems de ferro, ca l'Alberich, no hi eren. El seu negoci del ferro no m'interessava gens, però la transformació d'aquell gran espai va ser la pèrdua d'una referència.

.

Com la meva mare dominava l'agulla tot el que em vestir de nen estava fet per ella, però com no sabia fer pantalons llargs per vestir-me de primera comunió em va dur a can Pantaleoni, a la Portaferrissa, aleshores tenia vuit anys.

Anys després quan vaig haver de fer-me un vestit amb pantalons llargs em va dur a la Modelo de la Rambla, que també és propietat dels Pantaleoni. I em sentia molt home amb aquell primer vestit que ja no estava fet per la meva mare, amb la seva mostra de Príncep de Gal.les, tenia 16 anys.

.

Tot i que he de reconéixer que gràcies a l'ofici de la meva mare jo era dels xavals més ben vestits del barri.

.

Ahir Lluis Permanyer, el Sempronio d'ara, informava que els Pantaleoni pleguen i els dos llocs esmentats tanquen. Com diu Permanyer al final de l'article: Una pena.

.

Alguna vegada encara que tornat a la tenda de la Rambla, però la proximitat amb altres ha fet que hagi deixat d'anar-hi. Desconec els motius que han dut a tancar, suposo que uns diran que és Xina i uns altres el turisme. No ho sé. Sigui el que sigui, em sap greu perquè quan passava davant d'aquestes botigues la memòria feia de les seves.

"El jefe de todo esto"

Títol original: Directoren for det hele. Any: 2000. Durada: 99 min. País: Dinamarca-Suècia-França-Finlàndia-Noruega-Alemanya. Gènere: Comèdia. Direcció: Lars von Trier. Interpretació: Jens Albinus, Peter Gantzier. Trailer

Aquesta pel.lícula es presenta com una comèdia i clar, l'humor no sempre l'encerta amb tothom. Els anglesos diuen amb raó que l'humor no viatge fàcilment i tot i que ho diuen en el sentit de les cultures, diguem nacionals, també ho és a nivel individual.

Malgrat tot, algunes frases les vaig trobar prou enginyoses com per fer-me riure, però val a dir que la pel.lícula és com una mena de faula en la que jo no vaig entrar-hi tot i que li reconec que té un punt de partida original, agosarat i intel.ligent.

El punt de partida és que un home crea una empresa a Dinamarca i s'inventa un propietari. Diu als seus treballador que el propietari sempre està a Amèrica, d'aquesta manera ell esdevé una persona popular entre els seus companys perquè, el dolent de la pel.lícula està a Amèrica, però arriba un dia que ...

"La vida en rosa"

Titol original : La môme. Direcció: Olivier Dahan.Països: França, República Txeca i Regne Unit.Interpretació: Marion Cotillard (Edith Piaf), Sylvie Testud (Momone), Pascal Greggory (Louis Barrier), Emmanuelle Seigner (Titiene), Jean-Paul Rouve (Louis Gassion), Gérard Depardieu (Louis Leplée), Clotilde Courau (Anetta), Jean-Pierre Martins (Marcel Cerdan), Catherine Allegret (Louise), Marc Barbé (Raymond Asso), Caroline Silhol (Marlene Dietrich).Guió: Olivier Dahan i Isabelle Sobelman.Producció: Alain Goldman.Música: Christopher Gunning.Fotografia: Tetsuo Nagata.Munatatge: Richard Marizy.Disseny de producció: Olivier Raoux.Vestuari: Marit Allen.Estrena a Catalunya: 20.04.07Versió doblada al català: No.

Em resulta difícil escriure res sobre aquesta pel.lícula perquè en aquest cas els sentiments són molts més forts. Aquesta gran artista, aquesta veu inconfundible de la cançó francesa es va apagar quan jo tenia dinou anys. Encara que a casa meva no se sabia francès la Piaf i les seves cançons eran cosa de casa i quan va morir va ser una gran pèrdua. Sabia, com tothom, que va ser una dona amb una vida molt dura que havia començat cantant pels bars. Tanmateix, vaig quedar-me amb la ignorància de no saber gaire cosa més, deixant de banda que els discos que vaig comprar.

El resultat de tanta ignorància meva és que la pel.lícula m'ha sorprès i m'ha commogut més de l'esperat i el fet és que després he pogut comprovar aquí que la pel.lícula és fidel a la seva vida i crec que és injusta la crítica que diu que no passa de ser un biopic, clar que és un biopic, però que fa comprensible perquè va tenir un final tràgic més que dramàtic, tràgic.

La pel.lícula no és precisament una obra d'art, però si l'objectiu era explicar la vida d'Edit Piaf aquest queda perfectament assolit perquè fa una bona exposició de la sordidesa, duresa i menysteniment que va envoltar la seva infantesa, la qual cosa fa comprensible el seu final.

Els addictes a Edith Piaf no se la poden perdre.

Un poema

HISTÒRIA

Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.

Joan Teixidó, del llibre EL PRÍNCEP

"Borrachera de poder"

He vist Borrachera de poder, Títol Original: L´Ivresse du pouvoir. Comèdia.Direcció: Claude Chabrol. Països: França i Alemanya. Intèrprets: Isabelle Huppert (Jeanne Charmant-Killman), François Berléand (Humeau), Patrick Bruel (Sibaud), Robin Renucci (Philippe Charmant), Maryline Canto (Erika), Thomas Chabrol (Félix), Jean-François Balmer (Boldi), Pierre Vernier (Martino), Jacques Boudet (Descarts), Philippe Duclos (Holéo).Guió: Odile Barski i Claude Chabrol. Producció: Patrick Godeau.Música: Matthieu Chabrol.Fotografia: Eduardo Serra.Muntatge: Monique Fardoulis.Disseny de producció: Françoise Benoît-Fresco.Vestuari: Mic Cheminal.

No sabem ben bé si aquesta pel.lícula de l'incombustible Claude Chabrol la va fer pensant amb les recents eleccions franceses o amb les que es faran aquí el dia 27, però evidentment pel.lícules com aquesta són higièniques, encara que un pugui dir que no arreglen res. Ja fa massa temps que sabem que els teòrics no arreglen res; tanmateix, s'agraeix que en mig de tanta merda algú posi un pensament de sensatesa. Això de pensament ho dic com a mesura a la cuina.

La pel.lícula està basada en un escandol financer, Elf, però això no es diu. Els personatges ens apareixen una mica com el rei despullat que es creia que anava mudat i és que als poderoses amb la seva arrogància fan quasi llàstima de veure com es comporten quan se senten atrapats per una jutgessa, la magnífica Isabelle Huppert, que va al gra i a fons.

Una pel.lícula que val molt la pena veure-la.

Això no és CONSTRUMAT

Com saben molt bé els veïns de Barcelona, els que ens visiten de comarques i de mar enllà aquests dies s'està fent a la Fira de CONSTRUMAT, és a dir, la del totxo, que inclou, evidentment, grues i coses semblants.

Barcelona no és per sort ni Berlín ni Xangai, que són dues ciutats inundades de grues, però els que ens visitin es poden confondre perquè des de CONSTRUMAT tenen ara una perspectiva un xic enganyadora, la de la foto feta ahir.

Diana Rigg, Tom Stoppard i "Arcadia" al TNC

Encara que títol d'aquesta entrada sembli ilògic, m'afanyo a assenylar el perquè, és adir, perquè he tingut interès d'anar al TNC a veure una obra de Tom Stoppard.

Una de les poques sèries televisives que he seguit era Los vengadores, la gràcia de la qual és que ell era tot un cavaller i ella era que la feia quasi l'home amb les seves claus de judoka i el seu vesti de pell, com es veu per la foto en blanc i negre. Ella era Diana Rigg. Quan a Londres estant vaig veure que a l'Old Vic Theater s'estrenava una obra protganitzada per Dame Diana Rigg vaig corre per veure-la.

L'obra era Jumpers de Tom Stoppard. Una obra que parla teatralment de filosofia, la discussió de l'obra és entre aquells que creuen en valors absoluts, pels quals cal cercar la religió, i aquells que, com passa amb els filòsofs contemporanis, són relativistes pel que fa a la moral, pragmàtics en política i ateus, o com a mínim agnòstics.

I el fet és que encara que pugui semblar una obra feixuga va resultar tot el contrari, divertida. Confesso que tot i Diana Rigg és una gran actriu en aquesta obra el seu paper no li permetia lluir-se gaire i que va realment triomfar va ser Sir Michale Hordern. I per descomptat Tom Stoppard. Per altra banda, Diana Rigg la podem veure en El velo pintado (2006).

Així doncs, amb aquest precedent londinenc vaig anar al TNC a veure Arcàdia, de Tom Stoppard. Traducció de Màrius Serra. Intèrprets: Mar Ulldemolins, Bruno Oro, Sergi Misas, Santi Ricart, Pepo Blasco, Cristina Plazas, Jordi Puig "Kai", Victòria Pagès, Maria Molins, Jordi Martínez, David Bagés i Dafnis Balduz. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: César Oliva i Ángel Vilda. Il.luminació: Quico Gutiérrez. Música original: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Esther Ortega. Il.lustracions: Martí Torras. Música enregistrada per Lisboa Zentral Cafè i quartet de corda. Músics: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Salvador Boix, Oriol Camprodon, Xavier Maureta, Pere Bardagí, Manuel M. del Fresno i David Casamitjana. Direcció de Ramon Simó. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 4 maig 2007.

El que més agraeixo d'aquesta representació és el treball del traductor, del director i dels actors i actrius. Tots plegats aconsegueixen que la llarga durada de l'obra no resulti pesada i ans al contrari arribi a l'espectador d'una manera clara el que l'autor ens diu.

Per una banda podríem dir que és una gran obra de text, però clau és si el text resulta intel.ligible perquè francament els qui vivim allunyat dels algoritmes ens posa en molt distància amb el que es cuina a l'escenari.

Per mi aquesta obra representa un empat. Per una banda perd perquè no s'entén i per l'altra guanya perquè els actors i actrius ho fan estupendament. Si vaig descobrir a la jove Mar Ulldemolins amb el treball que va fer amb Casa i Jardí a Reus, ara queda clar que és una de les grans actrius entre les més joves.

Parc de Cervantes i Roserar

Al Parc de Cervantes és un lloc on hi vaig de tant en tant, però mai l'havia vist tant bell com el diumenge 6 de Maig.
Com mostro aquí hi havia híbrids de rosa, amb autor, vingudes d'altres països d'Europa i Amèrica. I en un altre àmbit roses ja clàssiques i, com no podia ser d'altra manera amb mi, belles i interessants roses de la Xina.
Qui miri el video, segur que també li agradarà la cançó, que hi he posat.

Agata Ruiz de la Prada, la Caixa i Pedro J.

Quan fa unes quantes setmanes vaig rebre l'Agenda de CaixaForum em va cridar l'atenció que s'anava a fer una exposició d' Agata Ruiz de la Prada. Evidentment avui ja no sorprèn que una modista tingui el mateix tractament que un artista perquè el 2001 Armani va exposar al Guggenheim de Bilbao.

Al dir que em va cridar l'atenció no vull pas dir que em sembli bé o malament, però sóc una persona que es fixe amb els noms. Com és prou conegut l'esmentada artista, ara ja no podem dir modista, és la parella sentimental del periodista Pedro J. Ramírez.

Quan Pedro J. Ramírez, 1952, era director de Diario16 ja va demostrar que era un anticatalanista confès, si més no a mi m'ho va demostrar el 1978 arran d'una polèmica a partir d'unes declaracions del President del PEN CLUB CATALÀ, però no tot és història, podem llegir que el 9 d'abril Telemadrid, la cadena de televisió propietat de la Comunidad de Madrid, va emetre un reportatge de la productora del diari El Mundo -El Mundo TV- titulat Ciudadanos de Segunda sobre una suposada persecució del castellà a Catalunya. I l'esmentat periodista és el director del diari El Mundo.

Sé molt bé que fora les qüestions fiscals, el que fa la parella sentimental no té perquè implicar a l'altre. Em consta que Agata Ruiz de la Prada, 1960, ha estudiat disseny a Barcelona i que ha fet algun disseny d'homanatge a Joan Miró, però també sé que Pedro J. Ramírez té una polèmica piscina a Mallorca i que té en contra els ecologistes i se suposa a la ministre del ram Cristina Narbona que es va haver d'empassar un trágala de Rodríguez Zapatero. Doncs en aquesta piscina també es banya l'artista que m'ocupa.

Això em fa pensar que, a la piscina la nostra artista s'ho passa d'allò més bé tot escoltant la COPE o llegint EL MUNDO. I és que no estic tractant aquí un tema d'ideologia, d'esquerres o dretes. Quan Pedro J. dirigia Diario16 era d'esquerres i després esdevíngué amic d'Aznar. Tot això està molt bé i no m'hi fico. El que no em sembla tan bé és que des dels seus mitjans faci una clara campanya contra la llengua catalana.

Segurament que amb tot això Agata Ruiz de la Prada no hi té res a veure, però em crida l'atenció.

Com també em crida l'atenció que aquest diumenge sigui el darrer dia d'aquesta exposició i també em crida l'atenció que a ningú més li hagi cridat l'atenció.

"Natura morta"

Acabo de veure al cinema Aribau Club 1, (abans Club Doré) la pel.lícula Natura morta, títol internacional STILL LIFE (xinès 三峡好人; pinyin: Sanxia haoren) (2006) pel.lícula xinesa dirigida per Jia Zhangke. Xina, 2006, 35 mm, 107 min. Guió: Jia Zhangke, Sun Jianmin, Guan Na.Producció: Xstream /Shanghai Film Group.Intèrprets: Zhao Tao, Han Sanming, Li Zhubin, Xiang Haiyu, Zhou Lin.

Com la comentada ahir, també ens ha arribat a Barcelona dins del 9è Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Aquesta pel.lícula ens arriba amb el Lleó d’Or de Venècia 2006. És una pel.lícula dura i amb una càrrega sentimental altíssima, plena de silencis i presentada quasi com un documental.

Els personatges principals són un home que torna al seu poble per a veure la seva filla i una dona que tornar al seu poble per a demanar el divorci al seu marit. El poble és el mateix en cada cas, però és ja un poble inexistent, en pocs dies quedarà anegat per l'aigua d'aquest gran envassament conegut pel de les Tres Gorges. El títol original xinès significa La bona gent de les Tres Gorges.

Com se sap, aquest envassament està realment provocant grans crítiques tant a l'interior de Xina com fora.

Com és ja tradició en el cinema xinès, que no sigui Wu xia, és que sap combinar a la perfecció estètica i emoció i aquesta n'és un bon exemple.

La pel.lícula s'ha rodat lluny de la capital, Beijing, s'ha fet a la província Shanxi, on s'està construint la Presa de les Tres Gorges del riu Iang-Tsé.

Encara que la pel.lícula se centra en dos personatges, com ja he assenylat, sap donar un to emotiu a d'altres, en aquest sentit és impressionant i emotiu veure a una noia d'uns setze anys que al veure que arriba, en això que era un poble, una forastera vestida com cal, la noia li pregunta si en el lloc que ella viu fan falta criades. Això té lloc en un paissatge dominat per cases enderrocades i al fons, en mig de la típica boira xinesa, les Tres Gorges.

O el nen que si té l'oportunitat pispa una cigarreta i sempre canta cançons plenes de melanconia.