La clase de esgrima, de Klaus Härö

Finlàndia 2015

Al principi de la dècada dels 50 del segle passat, poc després de la II Guerra Mundial, un home que havia tingut renom en esgrima arriba a un poble d'Estònia tot fugint de Leningrad perquè la policia de Stalin el va perseguint.

En aquest poblet va ser contractat per una escola com a professor esportiu. La majoria dels nens del poble eren orfes de pare perquè l'ocupació russa ja havia deixat la seva marca. El professor no pot evitar fer d'allò que en sap més i comença a donar classes d'esgrima a la canalla. Fet que és mal vist per la direcció de l'escola que considera l'esgrima un esport del passat, aristocràtic.

Al principi les espases eren fetes d'una mena de branquetes que es troben pel camp, aquí, al camp, ell comença a guanyar-se les simpaties dels nens. Gràcies a l'avi d'un nen que guardava con un tresor un floret, l'espasa de l'esgrima, l'esport es va consolidant a l'escola i es guanya l'odi de la direcció, un odi que culminarà quan a Leningrad, la petita escola d'Estònia guanyi el campionat a nivell de la URSS.

Aquesta victòria esportiva i moral li portarà a una marxa forçosa d'Estònia: la policia de Stalin. El drama és perfecte. S'ha posat a la butxaca la canalla i els seus avis i, a més a més, aquest home solitari ha trobat l'amor. Aquesta mena de desterrament no durarà tota la vida i arribarà el moment que torni el poble.

L'AGE D'OR, de Luis Buñuel

VIQUIPÈDIA

PELÍCULA EN FRANCÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS

LA PANTALLA NO ES POT ENGRANDIR

PELÍCULA EN FRANCÈS, SUBTÍTOLS EN ANGLÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS

LA PANTALLA ES POT ENGRANDIR

EN GENERAL NO TÉ MOLTA IMPORTÀNCIA QUE UN NO ENTENGUI EL FRANCÈS PARLAT PERQUÈ NO ES PARLA GAIRE

Nosferatu, eine Sinfonie des Grauens (Nosferatu), de Friedrich Wilhelm Murnau (1922)

PEL.LICULA MUDA

TÍTOLS AN ANGLÈS

VIQUIPÈDIA

Metropolis, de Fritz Lang (1927)

PEL.LÍCULA MUDA

SUBTÍTOLS EN CAST4ELLÀ

VIQUIPÈDIA

Stagecoach ("Diligència") , de John Ford (1939)

PEL.LÍCULA EN ANGLÈS

Potser s'ha de dir que va ser protagonitzada per John Wayne

VIQUIPÈDIA

M, un assassí entre nosaltres (M - Eine Stadt sucht einen Mörder), (1931) de Fritz Lang

PEL.LÍCULA

 SUBTÍTOLS EN ANGLÈS

  VIQUIPÈDIA

L'HOME AMB LA CÀMERA (Cheloviek s Kinoapparatom (rus: Человек с киноаппаратом), de Dziga Vertov (1929)

VIQUIPÈDIA

MUDA I NO LI CALEN PARAULES

PEL.LÍCULA

The Birth of a Nation (El naixement d'una nació), D. W. Griffith (1915).

VIQUIPÈDIA

SUBTÍTOLS EN CASTELLÀ

LA PEL.LÍCULA

El Gabinete del Dr. Caligari, de Robert Wiene (1920)

PEL.LÍCULA MUDA SUBTITULADA EN CASTELLÀ
VIQUIPÈDIA

El año pasado en Marienbad (L'annèe dernière à Marienbad, d'Alain Resnais (1961)

TRAILER EN FRANCÈS 

Star Dust Memories (Recuerdos de una estrella), de Woody Allen (1980)

INICI DE LA PEL.LÍCULA
(EN ANGLÈS)

ENTREVISTA AMB EL DIRECTOR
(SUBTITULAT EN CASTELLÀ)

8 ½ (Otto e Mezzo) - Federico Fellini (1963)

LA PEL.LÍCULA
(EN ITALIÀ)

Carol, de Patricia Highsmith (novel.lista), Todd Haynes (director de cine) i Imma Merino (professora)

No vaig gaire al cine i menys encara quan es tracta del cinema americà, cosa que no penso justificar aquí, però un ha de saber fer excepcions. Si una pel.lícula com Carol ocupa 10 pàgines de la revista L'avenç, un dels meus oracles, és com si tingués tres estels Michelin, que es justifica el viatge. Si afegim que L'avenç és l'editorial de l'actual edició en català de la novel.la de Patricia Highsmith, aleshores ja és que és quasi una obligació.

Per altra banda no nego que no m'he sentit mai atret per veure pel.lícules sobre relacions homosexuals, potser perquè fa anys, a Anglaterra, vaig veure Sunday Bloody Sunday amb Peter Finch i Glenda Jackson, que no em va agradar. De tota manera, arran de la lectura de l'interessantísim article a l'esmentada revista d'Imma Merino i per les fotografies vaig pensar que seria una pel.lícula elegant i que no faria un espectacle de les relacions sexuals. No em vaig equivocar.

Carol va ser escrita pel 1951amb el títol The Price of Salt (1952) i l'autora es va amagar sota el nom de Claire Morgan perquè no volia ser etiquetada com escriptora de llibres de lesbianes. Quan Highsmith ja era una autora nordamericana reconeguda aleshores va canviar el títol per Carol i li va reconéixer la maternitat en una edició del 1989 amb un epíleg que deia que com Claire Morgan "havia rebut centenars de cartes en què els remitents (tant homes com dones) demanaven consell (per viure millor la seva homosexualitat) o, sobretot, expressaven un agraïment pel fet que la história de Carol i Therese era semblant a la seva, la novel.la no només relata una relació homosexual sense comdenar-la moralment, sinó que tampoc no la fan impossible i desgraciada comper dur les amants a una depressió infernal o fins el suïcidi."

No cal dir que la societat nordamericana encara no estava preparada per una novel.la lesbiana, això explica que quan es va publica el New York Times va escriure que la novel.la conté "explosive material ... with sincerity and good taste".

El director de la pel.lícula, Todd Haynes, és un "esplèndid cineasta associat a l'anomenat new queer cinema amb el que comporta d'una jirada altra que trenca amb els estereotips de gènere i que projecte explícitament un desig a banda de l'heterosexualitat normativa... Els films de Haynes pensen els Estats Units (el seu classisme, el seu racisme, els seus somnis, els seus malsons, la seva llibertat i la seva repressió moral."

"La manera en què Carol i Therese (o Blanchett i Mara, també esplèndida i especialment commovedora) es miren i s'espien, freguen les seves mans, que semblen enrampar-se, fumen com si cada calada conduís el desig, es toquen els cabells o es flairen -com ara en una seqüència preciosa en què, donant la volta a la cultura queer, les dues es perfumen mentre la senyora Aird ensenya a maquillar-se la jove Velivet... Tot això sense un gram de sentimentalisme, amb un laconisme verbal i una contenció que pot dur a l'equívoc: Carol no es freda, sinó que bull d'emoció sobre una superfície aparentment gelada que potser representa el gel de la repressió que s'haurà de trencar amb la passió". Imma Merino no pot dir-ho millor. Si la cito és perquè les seves paraules amb serveixen per confirmar i reafirmar el que vaig veure a la pantalla.

Si la societat nordamericana no va estar preparada per a rebre la novel.la de Patricia Highsmith, ara no està preparada per a rebre la pel.lícula de Todd Haynes de manera que ha estat exclosa de les nominacions als premis Oscar 2016 com a millor pel.lícula i millor director, com diu Imma Merino "els carques de Hollywood continuen sense suportar l'elecció de Carol (que, insisteixo, està forçada per una societat hipòcrita i perversa) i la mateixa existència d'aquesta pel.lícula que representa un moment històric: és la primera història d'amor entre dues dones tractada amb el mateix respecte concedit a tantes històries d'amor heterosexuals que configuren la tradició del millor cinema romàntic, que sublima la vida." Cal encara afegir que l'actriu Cate Blanchet va fer el finançament necessari per fer la pel.lícula, crec que aquest fet explica molt sobre el món dels Estats Units

És, doncs, una pel.lícula molt recomenable perquè és bellesa pura i, si es fa l'esforç de mira amb empatia l'amor homosexual, aleshores ens adonarem de la puresa que pot assolir aquest amor que arriba a sacrificar l'amor matern. Tot i que en aquest darrer punt, el que no suporta la societat nordamericana, aquest sacrifici és perquè un patriarcalisme mal entès considera que una mare homosexual no pot ser una mare exemplar.

Trailer


Debat

En el sótano (Im Keller) (2014) Director: Ulrich Seidl

Aquesta pel.lícula austríaca que he vist a l'entranyable cine "Boliche" ha estat vista a diversos certàmens internacionals entre els quals va ser al D'A Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona. Una de les primeres ironies de l'autor, és a dir, del director és que en els títols de crèdit apareix el nom de Fritz Lang. El que no és una ironia o, tal vegada, una altra mena d'ironia és que durant una temps Austria va ser notícia arran de Josef Fritzl, conegut com el monstre d'Amstetten, que durant 24 anys va tenir segrestada en el sòtan del jardí a la seva filla que violava sovint i que varen concebrr 7 fills-néts.

La ironia o la metàfora és que en un sòtan es poden amagar moltes perversions, més ben dit, s'hi amaguen. Tots podem dir allò de "si el -o la- miressim pel forat del pany, vés a saber..."

Cal dir que no és una pel.lícula per anar a passar una bella estona, no, és una pel.lícula per a prendre consciència de fins on arriba la ment humana. Aquest film comença mostrant un poble d'Austria amb les casetes ben fetes i ordenades, un petit paradís, però tot seguit veiem un sòtan convertit en un espai per a la pràctica el tir en pistola o fusell. 

En un terrari es produeix una de les escenes més esfereïdores que mai he vist: com un serp pitó es cruspeix una rateta; i consti que no em considero animalista.

En un altre sòtan tenim un aficionat a la música que toca marxes militars amb la seva trompa i que quan es reuneix amb els seus amics per atipar-se de cervesa els explica que el millor regal de noces va ser aquest quadre amb la fotografia de Hitler.

Un dels temes estrella de la pel.lícula és el sado-masoquisme. Ens presenta el cas d'un home despullat que està disposat a fer totes les humiliacions de la seva mestressa. Aquesta mestressa explica a la càmera que tot és gràcies a l'amor que hi ha de l'un envers de l'altre. El de la foto està disposat a netejar els vidres de la mampara de la dutxa així com el water amb la llengua. Un masoquisme menys exagerat és el d'aquesta dona que considera que

l'home és el que ha de dirigir la relació eròtica. Un cas sorprenent és el de la dona que baixar al sòtan, que és una mena de traster, agafa una de les caixes de cartó dels prestatges, l'obra i hi treu una nina-nadó hipereal, que pot ser nen o nena, per bressolar, abraçar, cantar; al cap d'una estona agafa la caixa i la desa. Potser demà agafarà una altra caixa.

Les escenes solen ser ben lentes de manera que l'espectador s'adoni bé del que passa, que entri a formar part d'aquest ambient irrespirable.

Tanmateix, una pel.lícula molt recomenable per a penetrar als baixos fons de la nostra ment.

La tristesa de Salma Hayek

A La Vangurdia del 24.11.2015 hi havia un petit reportatge sobre el vestit que duia l'actriu Salma Hayek, que en el titular deia "escote de vértigo". Es tractava d'un acte organitzat per la London Evening Standard Theatre Awards.

El reportatge diu que a l'actriu mexicana li agrada mostrar i lluir els seus atributs, cosa que fa repetidament a totes les seves aparicions públiques. 

El reportatge acaba amb unes paraules de Salma Hayek: "“En el pasado, cuando intentaba imaginar qué aspecto tendría a mi edad, me sentía horrorizada. Pero ahora me doy cuenta de que todavía puedo ser guapa y que aún puedo sentirme muy a gusto con la vida aunque ya me esté acercando a los 50”, aseguró recientemente a la revista OK! .

Amb aquestes paraules l'actriu es delata. Sap que malgrat la seva indiscutible bellesa i que és també indiscutiblement un bona actriu, no té la feina que voldria perquè injustament els productors les volen joves, mentre que no els fa res posar a la pantalla vells com Robert Redford, Clint Easwood, etc.

Ella, com tantes, han recorregut als serveis de la cirugia plàstica, però això no són cap panacea, tant Salma Hayek com Nicole Kidman s'han engrandit els pits, però, això els ha donat més feina? Sembla que no.

Quin és el resultat. Suggereixo que mireu atentament la cara de Salma i us adonareu que, encara que La Vanguardia digui que és una dona segura de sí mateixa, la seva mirada desprén tristesa. No és estrany, tanta cirugia plàstica i tanta assistència a actes del ram i l'únic que aconsegueix és que es parli del seu cos.

Macbeth (2015). Director: Justin Kurzel

Guió: Todd Louiso, Jacob Koskoff, Michael Lesslie (Basat amb William Shakespeare)

Suposo que els amants del teatre de Shakespeare no els agradarà aquesta pel.lícula perquè, com es pot veure en el trailer, és molt pel.lícula, molt espectacle, però el cine és això, no és teatre, no vol ser teatre perquè vol impressionar per les imatges. De tota manera, val a dir, que els amants del vers shakespearià no se sentiran defraudats perquè malgrat els retalls que representa sempre el pas de l'original escrit a la gran pantalla es pot gaudir de la musicalitat de la llengua anglesa que d'una manera evident és present de manera suficient al llarg del film.

Fa poc veig veure a la tele a Lluís Pascual, director del Rei Lear, a la cartallera, dient que aquesta obra se la podria dir Les Germanes Lear, doncs Macbeth per la mateixa regla de tres es podria dir o potser s'hauria de dir Lady Macbeth perquè si en el teatre o en el cine es pot parlar d'una dona dolenta, disposada a què el seu marit faci allò que no vol fer i que acaba fent per plaura a la dona, aquesta dona és Lady Macbeth.

Tornant al principi aquesta pel.lícula és efectivament un gran espectacle des del principi, en forma part, com sempre en el cine, la bellesa del cos humà, la protagonista és una dona molt maca que fa de bon mirar i els homes tots són homes ben fornits, atlètics. Tanmateix, l'aspecte més sorprenent és el protagonisme de Lady Macbeth, que el paper de dona ambiciosa i malvada és augmentat considerablemente.

La academia de las musas (2015). Director/Guió: José Luis Guerin

Repartiment: Raffaele Pinto, Emanuela Forgetta, Rosa Delor Muns, Mireia Iniesta, Patricia Gil,Carolina LLacher, Juan Rubiño, Giulia Fedrigo, Giovanni Masia, Gavino Arca

Es tracta d'una película que es presenta com a no comercial, potser no ho és, però resulta clar que la literatura amb Dante, la Divina Comèdia, el mite de Paolo i Francesca, que comenci en una aula de la Universitat de Barcelona en la que un professor italià de literatura doni la seva classe a uns alumnes de més de vint anys, un master?, etc. tot això li dóna un to no comercial.

Tanmateix, l'aparició en escena de l'eposa del vell professor que va a Cerdenya amb una alumna i a Nàpols amb una altra desvetlla les gelosies de l'esposa i al final de la pel.lícula tenim una cara a cara d'una dona (vella) versus una altra dona (jove). Qui guanyarà? Cap sorpresa, com sempre.

Em permeto aquí posar el que va escriure Javier Ocaña a El País el 31 de desembre 2015:

En esta insólita película sus criaturas reflexionan sobre el origen del amor, de la palabra y del concepto; sobre su posible ascendencia económica, alrededor del concepto de familia; sobre su probable fuente literaria ("El amor es una invención de los poetas"), y sobre la influencia del entorno natural. Unos hablan desde el púlpito (físico o mental), y otros ponen los puntos prácticos sobre las íes, sobre todo la esposa del profesor o el joven de Internet, cuando habla del amor (¿ficticio?) como utilización mutua basada en la necesidad. Y, aunque no se hable de ello, el lenguaje corporal acaba mandando: el de los ojos, el de las manos y la dirección del cuerpo. Es este el que nunca miente, el que va más allá del ensayo o del plan, el que es verdaderamente espontáneo en un entorno entre lo dulce y lo cruel. Y Guerín, con su seductor ejercicio cinematográfico, traspasa la pantalla. Hasta golpear al espectador.

LAS VIDAS DE GRACE, Destin Cretton, director.

Guió: Destin Cretton

Intérprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon
Sinòpsi: La protagonista, Grace (Brie Larson) una jove que coordina les tasques en un centre d'acollida per a nois i noies que estan en situació de risc per un desajustament social o per immaduresa. Tot i que és una mena d'institució que a Espanya no existeix, s'endevina que la seva funció és que quan tinguin l'edat penal o majoria d'edat hagin desenvolupat els recursos necessaris per no caure en un acte que els portaria a la presó, per tant, l'activitat del centre es podria definir com de prevenció del crim. La feina que fa Grace té un doble atractiu perquè ella també ve d'un entorn conflictiu i per tant l'empatia és màxima.

El títol original és Short Term 12, que és el nom del centre.

El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.

Els americans tenen gran ofici amb el casting i com els EUA és una societat molt diversa culturalment, aquest tipus de pel.lícula és perfecte per a representar aquesta diversitat d'una manera objectiva i elegant, de manera que en el repartiment no hi ha moltes persones, però a parer meu un petit nombre suficient per a què l'espectador tingui la sensació que hi ha una representació de la societat americana. Els diàlegs són àgils i el conjunt de l'obra resulta versemblant, convincent: un microcosmos que reflecteix aquest gran macrocosmos que són els Estats Units.

Tots treballen molt bé i la protagonista excel.leix, a més de ser maquíssima.

Al galop (llibre), de Mark Hampton i Mary Louise Wilson.

El 16 d'aquest maig vaig fer una entrada en aquest blog per a comentar aquesta mateixa obra, però de la representació teatral que va fer la Carme Elias al Teatre Akadèmia. Com l'esmentat teatre regalava, a canvi de dues entrades, el llibre amb el text complet de l'obra més una presentació del Teatre Akadèmia, em permet, amb el text a la mà, fer algunes citacions de l'obra.

Com hi ha cas de comentar l'obra, sí és una bona oportunitat per a posar en relleu quina mena de persona en la vida real va ser Diana Vreeland, que no es pot perdre:

Oloreu aquests lliris! No em cansaria mai de tenir flors, a casa. No m'imagino una cambra de bany sense flors. EXCÉS! Crec fermament en la vulgaritat, jo. Un petit toc de mal gust tothom el necessita. Del que estic en contra és de l'absència de gust.
- - - - - - 
si has nascut a París, és impossbile que deixis de pensar en la roba ni cinc minuts. Hi anava continuament a París. Per la roba. I és que em tornava boja. La roba, i els cosmètics, i ... tot.
- - - - - -
Sempre vaig pensar que tenia una idea perfectament clara del que era possible per al públic. Doneu-li al públic allò que no hauria dit mai que volia!

- - - - - -
Remunteu-vos al segle XV, al segle XIV, remunteuvos on vulgueu i no trobareu mai una dona amb l'esquena totalment nua i unes faldilles fins aquí. Als anys seixanta, és que et sortien els ulls de les òrbites! Als anys seixanta tot tornava a ser nou com als any vint. El jet, la píndola... els hippies... ningún no suportava la llargada del seus cabells... però a la roba hi llegies la revolució. Tot és proporció, i línia... i la moda és això, senzillament: línia; impacte; gosadia....
- - - - - - 
Treballar no fa per mi, la veritat ... el que m'agrada és somiar. Treballar ho pot fer tothom. Jo vaig néixer mandrosa! Quan em vaig casar amb en Reed era com una esposa japonesa. No havia de fer res. Mai no tenia ni una sola idea. I allò era la felicitat completa!
Si em vaig posar a treballar era pels diners. 
- - - - - -
Las senyores de Vogue trobaven altament immoral fer servir fotomuntatges. Van estar a punt de tenir un infart quan vaig combinar les cames de la Cyd Charisse amb el cos d'una altra persona. Sempre les feia servir, les cames de la Cyd Charisse. Per què? Doncs perquè eren les cames més llargues del món! I combinava cames i mans i peus i el que fos per obtenir el que jo volia.
- - - - - 
Com va dir una vegada Joan Crawford: "Si vols veure una noia de sa casa, truca a la veïna"
- - - - -
Has de tenir algun tipus de somni, compreneu? Si et vols comprar unes sabatilles d'estar per casa, has d'have somiat com vols que siguin aquestes sabatilles. I jo, com que no trobo mai unes sabatilles que m'entrin, doncs només tinc el somni, però no les sabatilles. I aquesta idea és aplicable a qualsevol cosa.
- - - - -
Aquesta darrera citació és es pot llegir a la pàgina 69 i la darrera pàgina del llibre és la 73. En homanatge a Diana Vreeland, als autors de l'obra, a l'editorial i al Teatre Akadèmia cal dir que al final del llibre és a on es manifesta la màxima genialitat de Diana Vreeland, a on demostra la seva gran capacitat de supervivència després de ser acomiadada per Harpers Bazaar, la seva adaptació al món de la moda i de l'art i donar una gran lliçó de quina és la funció d'un museu, per tant, qui vulgui saber tot això que es llegeixi tot el llibre, que ja veieu que només té 73 pàgines, però plenes de suc, enginy i una lliçó de sociologia pràctica.

A qui llegeixi l'anglès que visiti aquest blog:
http://www.simplifyingfabulous.com/blog/2012/09/28/fab-friday-icons-diana-vreeland/

 

IDA, dirigida per Paweł Pawlikowsk

Es tracta d'una molt magnífica pel.lícula que passa desapercebuda del mercat a l'engrós tot i que val a dir que la revista Fotogramas l'ha tinguda com la tercera millor valorada de les estrenes. Tracta un tema que no és gens nou i el considero molt interessant. Per a entrar en matèria diguem que el plantejament inicial de la pel.lícula es pot resumir. Polònia 1962, en la que Anna, maca i novícia que ha viscut tota la seva vida en un convent, li ha arribat el moment de fer els vots de pobresa, obediència i castedat a fi i efecte deixar de ser novícia i ser monja. El mateix convent li recomana que visiti la seva tia per tal que vegi una mica el món més enllà de les parets del convent. La seva tia Wanda és el seu únic parent viu, una jutgessa amb una vida desordenada i amb un passat d'heroïna antifeixista, l'hi diu que el seu veritable nom és Ida i que és jueva. Ambdues es posen a la recerca del seu passat comú, però si per Ida és dolorós saber el que va ser dels seus pares, per Wanda el dolor és que en un moment de la seva vida va passar per alt els que havia d'haver estat la seva obligació moral. Cadascuna, doncs, viurà d'una manera diferent la recerca del passat.
Fitxa de la pel.lícula

Ens adonem doncs de seguida que Ida i la seva tia són absolutament diferents, però no hi ha bons i dolents en aquesta pel.lícula com sol passar en el cinema de consum, sinó que es limita a presentar unes vides molt diferents que lògicament han condicionat la manera de veure el món. Per altra banda, un aspecte notable és la simplicitat en tots els aspectes, blanc i negre i llargs silencis, és a dir, no hi ha soroll.

Ara que aquí es parla tant de la memòria històrica, el tema principal també és la memòria històrica de Polònia.

La tia d’Ida era germana de la seva mare i hi van sortint les misèries de l’ocupació nazi. Tia i neboda van juntes al lloc a on van ser enterrats els pares de la jove Ida. Un fet que tindrà conseqüències diferents per a les dues dones.

El 1405 Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dames", que dóna un clar exemple de les dones valentes, que es pot considerar una mena de protofeminisme. Dintre dels cànons del moment es pot dir que va ser una dona lliure, però el món, és a dir, el món mascle no li deixava ser lliure i, per tant, va decidir tancar-se en un convent i viure al marge del món. 

El 1601 Shakespeare va escriure "Hamlet", que com és sabut la seva famosa pregunta tracta de si es pot viure en un món cruel en el que es mata per poder, de forma que tot i que estima a Ofèlia li diu que es tanqui en un convent, cosa que és considerada com una ofensa; tanmateix, el motiu és noble, Hamlet no vol que Ofèlia caigui en aquest món cruel que pot arribar al punt com va ser el cas de la seva mare, que de gust o per força dorm amb l'assassí del seu marit.

Evidentment la Ida de la pel.lícula no té res a veure amb Christine o la bella Ofèlia, però el món que va trobar no va ser millor.