EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de juny 22, 2007

De la pau a la indignació


El CETR (Centre d'Estudi de les Tradicions Religioses) ha invitat els qui hem assistit a un dels seus cursos a un concert a l'església de Sant Felip Neri per l'organista Bernat Ballbé. En el programa hi havia Sweelinck, Byrd, Crest, Corrette, Bacj, Bossi i Slonimsky.
El concert tenia la peculiaritat que com en aquesta església hi ha dos orgues, la primera part es va fer amb un i la segona amb l'altra. Evidentment les característiques dels dos orgues són diferents i l'antigüitat també.
En la cultura europea la música d'orgue l'associem a la mística i com és una música que demana concentració, tot el contrari del que aleshores sonava a l'Estadi, fa que l'oient se senti amarat dels son que li arriben quasi per tot el cos perquè la música d'orgue, en un església petita especialment, té una potència que hi ha moment que sembla que arribi als fonaments.
En qualsevol cas un se sent amb pau i meravellat de la diversitat de timbres, dic jo, que arriba a tenir aquest instrument.
Fins aquí perfecte i agraït del CETR d'aquest regal.
El problema va sera la sortida. El meu problema, clar. La plaça de Sant Felip Neri és possiblement la més bella de Barcelona. I si la guerra va deixar marques a les parets i el record que uns nens hi van morir, també té la màgia d'una llegenda d'una donzella jueva; tanmateix, això no és el cas. El cas és que s'ha convertit en una plaça Real en petit, amb els seus indigents bruts pel terra, el gos estirat i l'ampolla de litre de cervesa.
És indignant adonar-se que l'incivisme s'ha escapat de les mans de l'Ajuntament i és absolutament incapaç d'erradicar-lo encara que el tinguis als nassos.

dijous, de juny 21, 2007

A on ens porten?



Un blogaire molt actiu proposa fer un petit experiment d'agitació blogger. Es tracta –ens diu- que fem comentaris al voltant d'un article. L'article és el que t'adjunto, escrit a El País d'aquest dilluns per Andrés Ortega sobre què ha de canviar a l'esquerra europea.
El meu comentari:

L’article d’Andrés Ortega està molt bé i fa un repàs concís als principals problemes de l’esquerra europea ; tanmateix, al meu parer, l'essencial no és la solució adequada a aquell problema o aquell altra. El problema és de fons i de temps. Ara ja no és un problema de partits, sinó de mentalitat.

L’articulista fa esment d’aquells països en què han guanyat les dretes i aquells en què encara no. Un punt de partida aparentment assenyat, però no va per aquí la cosa, penso.

La meva opinió és que, si no es produeix quelcom colpidor, les dretes aniran guanyant adeptes perquè han guanyat la batalla cultural.

El sociòleg i psicoanalista Erich Fromm -el meu oracle- ja va avisar fa dècades que el gran error dels partits socialistas o socialdemòcrates no era l’home nou, sinó que tots fossim més rics. Dit d’una manera més clara, el missatge d’aquests partits consistia –i consisteix- a dir que el socialisme era La Repartidora, ara no gosen dir-ho. L’única figura que ha lluitat per l’home socialista és Che Guevara, de qui només queda la seva imatge a les samarretes.

L’articulista es preocupa de Xina, però Europa va estar d’esquena a Xina quan passava gana, com també va estar d’esquena quan Rússia passava gana. I Europa sap que la P.A.C. (Política Agrària Comú) és un instrument per a satisfer el món agrícola i ramader d’Europa, però té un preu: fam al Tercer Món.

És precisament per això que té sentit recordar Che Guevara. L’europeu no s’ha educat amb consciencia de classe, sinó que mira el món igual que Estats Units, com podem treure profit. Potser la diferència entre Europa i EUA és que aquí es guarden les formes i es fa veure que el profit ens el repartim.

El resultat és que els ciutadans europeus cada vegada estan més convençuts que no hi ha diferència entre dretes i esquerres. ¿Quin sentit té l'esquerra si no hi ha consciència de classe?Tanmateix, les classes dirigents sí que la tenen, i molt que la tenen, però no en fan esment, l'exerceixen quan voten i en totes les reunions, sopars, conferències i pel mòbil. Ara estem veient com a la dreta se li persona la corrupció immobiliària; va amb el lot.
Les classes subalternes, encara que siguin mileuristes i tinguin una hipoteca que heredaran llurs fills, se senten classe mitja. Fins i tot alguns no voten perquè no serveix de res, però un grand bourgoise votarà per correu, si cal.

El més greu de l’article esmentat és al final quan diu “una izquierda europea sin una componente americana no tendrá fuerza suficiente en este mundo”. Evidentment si l’objectiu és que Europa sigui una fotocòpia d’EUA, aleshores no cal ser d’esquerres perquè EUA no és solament el país que no signa cap tractat internacional, sinó el que li van millor les coses econòmicament.

Avui dia, quan es parla de la política dura dels EUA, un pensa amb els neocons, però això ve de lluny, l’any 1975 La Trilateral va fer el llibre The Crisis of Democracy per a aclarir conceptes i preveure riscos. Ara els EUA estant a La Quatrilateral, que no és un equip ideològic, sinó estratègic, format per EUA, Índia, Japó i Austràlia, que fa reunions al màxim nivell sense fer el soroll dels G8. I un es pregunta si la component americana que demana Andrés Ortega contempla que la política global consisteixi a fer d’Europa davant Rússia com el Japó davant Xina.
L'esmentat article és interessant quan toca temes concrets, com la globalització, les identitats, etc., però opino que no va al fons, l'esquerra té l'obligació de ser radical, que vol dir anar a la rel de totes les coses. I aquest ciutadà que en diem l'home del carrer no té consciència de classe i el militant del partit d'esquerres tampoc, el militant ha esdevingut funcionari i, com les classes dirigents, només té consciència de poder.
(La foto és de la manifestació del Primer de Maig del 2006 a Torí)

dimarts, de juny 19, 2007

"Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí

de William H. Robinson (Autor), Jordi Falgas (Autor), Carmen Bellon Lord (Autor), Robert Hughes (Presentació), amb contribucions de molts més, entre els quals, destaco -subjectivament- Joan Bassegoda, Daniel Giralt-Miracle, Maria Teresa Ocaña i Alícia Suàrez. Editat pel Cleveland Museum of Art amb associació amb la Yale University Press, New Haven i Londres, i The Metropolitan Museum of Art, Nova York, i el suport de l'Institut Ramon Llull. 523 pàgines. (No és un llibre-company perquè a causa del seu pes i a la seva grandària només es pot llegir a casa)
.
Fins ara, sempre que m'ha vingut a les mans un llibre d'art, d'aquests bellament editats, amb fotos de colors a tota pàgina, he fullejat el llibre, l'he posat a la llibreria i poques vegades l'he tornar a mirar, però quan em va arribar aquest llibre vaig fer l'excepció.
.
Sempre m'ha interessat la imatge que dona Barcelona o Catalunya i, en segons quins àmbits, també Espanya, fora de les nostres fronteres polítiques.
.
El llibre de fet és el catàleg de l'exposició que amb el mateix títol ha estat a l'esmentat museu de Cleveland, amb 80.000 visites, i després al de Nova York, amb més de 300.000 visites. Aquesta segona exposició va acabar el dia 3 d'aquest mes.
.
La finalitat de l'exposició era donar a conéixer l'art català més enllà dels quatre gats que hi ha al títol i, en aquest sentit, és interessant assenyalar que ha estat un èxit perquè ja hi ha un museu nordamericà interessat amb el Modernisme, els Quatre Gats i amb obres de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, en solitari.
.
Deixant de banda l'exposició, qui segueixi el meu blog s'ha pogut adonar que sóc un tastaolletes o, crec que més exactament, un senzill autodidacte; la lectura íntegre d'aquest llibre ha estat per mi una mena d'enciclopèdia de l'art català des del Modernisme fins a Joan Miró i Antoni Clavé, tot passant per formes artístiques que se surten d'aquelles més normals (pintura, escultura, arquitectura), així hi trobem assajos interessantíssims sobre les arts gràfiques, decoratives, tèxtils, joieria, decoració, ebenisteria, etc., per si m'he deixat alguna.
.
El llibre s'inicia amb un engrescador article de Robert Hugues seguit d'unes pàgines d'història que van del 1868 fins al segon Estatut i acaba també amb unes pàgines del drama que va ser la guerra de Franco i les seves conseqüències. Unes de les pàgines més interessants per mi són les dedicades a l'aventura que va ser el pavelló alemany de Mies van der Rohe a l'Exposició a Barcelona del 29 i la del pavelló espanyol a París a l'exposició del 37, amb el Guernica i la Montserrat entre altres.
.
No cal dir que en el llibre surten artistes com Nonell, Jujol, Masriera, Domènec i Montaner, Puig i Cadafalch, Llimona, Manuel Capdevila, Cerdà, Gargallo, Homar, Manolo, Obiols, Junoy, etc. (aquí en deixo molts expressament)
.
Crec que queda clar que els quatre gats del títol són el ganxo. L'esquer per anar a l'exposició o per comprar el llibre.

dilluns, de juny 18, 2007

PASSAT EL RIU




PASSAT EL RIU, de Joe DiPietro, direcció Oriol Broggi. TEATRE ROMEA
Repartiment Jordi Banacolocha, Míriam Alamany, Àngels Poch, Marissa Josa, Xavier Ripoll, Jaume Pla Fitxa
Vestuari: Marta Pelegrina Escenografia: Oriol Broggi Escenografia: Carles Pujol Traducció: Jordi Fité Caracterització: Toni Santos Il·luminació: Pep Barcons Producció: Perla29 Producció: Teatre-Auditori Sant Cugat Perruqueria: Esher Sànchez Ruiz Regidoria: Marc Serra Ajudant de direcció: Marc Serra Construcció d'escenografia: Taller d’Escenografia Centre Cultural Sant Cugat So: Oriol Broggi
.
Si hagués de definir aquesta obra teatra en un mot diria que és un sainet en dos actes. Evidentment un sainet del segle XXI al Nou Món.
.
L'obra és el típic conflicte generacional, però multiplicat per quatre perquè enlloc de ser, posem per cas pare-fill o mare-filla és net-quatre avis. Si no vols tassa, tassa i mitja perquè això de què quatre avis, més exactament, els dos avis i les dues àvies, posin contra les cordes a un desarmat net dona molt de joc teatralment perquè cada avi aporta el seu gra de sorra en aquesta lluita d'amor i egoïsme que es dona a la família.
.
Clar que l'obra té les seves puntes divertides, però és el que és. Com es pot endevinar l'autor fa honor al seu cognom. El ciutadà made in USA DiPietro ha mamat la cultura de la família italiana i la situa molt bé. Una prova de la simbiosi de les dues cultures és una frase que el net diu a l'obra: en aquest país pots tenir la família a tres mil quilòmetres lluny.
.
El sisè personatge és una noia de l'edat del net el paper de la qual és proporcionar un conflicte més entre el net i els quatre avis.
.
No hi ha cas que la recomani perquè ahir diumenge va ser el darrer dia.

diumenge, de juny 17, 2007

Xitang ( 西塘; Xītáng), Jiashan, Zhejiang, China

Algunes escenes de la pel.lícula "Missió Impossible III" es van rodar a Xitang. Xitang és el subjecte d'un poema conegut: 上有天堂,下有西塘;不去一趟,实在冤枉。"A dalt de tot hi ha el paradís, a sota Xitang. No anar-hi una vegada, seria ungran error"

dissabte, de juny 16, 2007

Avui fa 15 any a LA VANGUARDIA







Vam ser molts els qui vam demanar el mateix i, encara que no estic segur, crec que finalment Gregorio Rojo en va ser portador per una estona.


Gregorio Rojo era un entrenador especial perquè per una banda era molt seriós; quan feiem calentament demanava silenci per tal de respirar adequadament i per altra banda, recordo en una ocasió ens deia, el que heu de fer és beure força llet i així us fareu forts, de manera que quan balleu amb una xicota podreu apretar bé.


dijous, de juny 14, 2007

Avui fa 28 anys a EL PERIÓDICO


Aquesta Carta al Director com tantes altres de les meves té molta rauxa i poc seny i, de bon segur, que ara no escriuria així, però per fidelitat a mi mateix o al meu blog, heus aquí.
Ara no ho diria així, però...





dimarts, de juny 12, 2007

Cap de setmana a Cardona





Fins ara jo només havia estat en algun parador per fer un cafè, però al final sembla que ha arribat el dia d'estranar-m'hi. I m'he estrenat amb el de Cardona que com es pot veure ara fan això dels dies daurats, que és una oferta per als qui passem de la seixantena.
.
Per altra banda, fa més de quaranta anys que tenia ganes de veure les famoses mines de sal, però pel que sigui encara no les havia vistes. O sigui que aquest cap de setmana puc dir que amb un tret he matat dos pardals.
.
Evidentment les mines de sal m'han impressional i com a mostra aquí hi ha dues fotografies, una és desde la finestra del parador i l'altra és un detall per dins. Des de temps prehistòrics la sal de Cardona ja era un font de riquesa i que es féu més evident amb la romanització.
.
Encara que sigui lògic fins ara no havia sapigut que el poder del Ducat de Cardona venia en bona part del factor econòmic de les mines de sal.
.
Encara que a aquest element de la natural, cal afegir que durant força temps va ser un punt fronterer, és a dir, estratègic, respecte als musulmans.
.
També ha estat interessant saber que Antoni Desvalls va fer que Cardona ressistís més que Barcelona el setge de les tropes filipistes a la Guerra de la Successió i es va veure obligat a rendir-se quan va rebre l'ultimatum que si seguia ressistint seria morts tots els barcelonins. Així doncs que la Guerra acabà el 18 de setembre de 1714.
.
Un altra aspecte a destacar és l'esglésa romànica, que indutablement és especial i podria dir-se la més espectacular després de la de Sant Pere de Roda.

divendres, de juny 08, 2007

Shanghai - 上海 - Shànghăi - China

A partir d'aquest cap de setmana, aniré posant en el blog un video d'un viatge. Aquí és el del primer dia per Xina, Xangai o Shanghai o 上海 .
Tota la música és per Gu Zheng a l'harpa.

dijous, de juny 07, 2007

Va de meduses


A la contra de La Vanguardia del dilluns, 6 de juny, hi ha una interessant entrevista amb Sergio Rossi, que ens parla de les meduses. Ens explica que com més maltractem el mar, més augmentarà el nombre de meduses a les nostres costes.

Resulta que el senyor Rossi fa recerca en un institut oceanogràfic i que està especialitzat amb meduses i el corall roig. I ens diu: A mí me fascinan. Son elegantes y bellas. Las más comunes en nuestras costas son la "Ristozoma pulmo (llamada aguamar), que no pica mucho, y la "Pelagia noctulica", que sí pica. Y luce unos tonos rosáceos y violacios preciosos.
.
En el recent viatge per la Provença vaig visitar l'Institut Oceanogràfic de Mònaco i també em van fascinar les meduses, per la qual cosa va ser l'única foto que vaig fer d'un ésser. I és que la medusa és realment quelcom diferent, la seva transparència com de gasa, els colors que agafa i el seu moviment suau, tranquil la fan atractiva, màgica.