Un blogaire molt actiu proposa fer un petit experiment d'agitació blogger. Es tracta –ens diu- que fem comentaris al voltant d'un article. L'article és el que t'adjunto, escrit a El País d'aquest dilluns per Andrés Ortega sobre què ha de canviar a l'esquerra europea.
El meu comentari:
L’article d’Andrés Ortega està molt bé i fa un repàs concís als principals problemes de l’esquerra europea ; tanmateix, al meu parer, l'essencial no és la solució adequada a aquell problema o aquell altra. El problema és de fons i de temps. Ara ja no és un problema de partits, sinó de mentalitat.
L’articulista fa esment d’aquells països en què han guanyat les dretes i aquells en què encara no. Un punt de partida aparentment assenyat, però no va per aquí la cosa, penso.
La meva opinió és que, si no es produeix quelcom colpidor, les dretes aniran guanyant adeptes perquè han guanyat la batalla cultural.
El sociòleg i psicoanalista Erich Fromm -el meu oracle- ja va avisar fa dècades que el gran error dels partits socialistas o socialdemòcrates no era l’home nou, sinó que tots fossim més rics. Dit d’una manera més clara, el missatge d’aquests partits consistia –i consisteix- a dir que el socialisme era La Repartidora, ara no gosen dir-ho. L’única figura que ha lluitat per l’home socialista és Che Guevara, de qui només queda la seva imatge a les samarretes.
L’articulista es preocupa de Xina, però Europa va estar d’esquena a Xina quan passava gana, com també va estar d’esquena quan Rússia passava gana. I Europa sap que la P.A.C. (Política Agrària Comú) és un instrument per a satisfer el món agrícola i ramader d’Europa, però té un preu: fam al Tercer Món.
És precisament per això que té sentit recordar Che Guevara. L’europeu no s’ha educat amb consciencia de classe, sinó que mira el món igual que Estats Units, com podem treure profit. Potser la diferència entre Europa i EUA és que aquí es guarden les formes i es fa veure que el profit ens el repartim.
El resultat és que els ciutadans europeus cada vegada estan més convençuts que no hi ha diferència entre dretes i esquerres. ¿Quin sentit té l'esquerra si no hi ha consciència de classe?Tanmateix, les classes dirigents sí que la tenen, i molt que la tenen, però no en fan esment, l'exerceixen quan voten i en totes les reunions, sopars, conferències i pel mòbil. Ara estem veient com a la dreta se li persona la corrupció immobiliària; va amb el lot.
L’article d’Andrés Ortega està molt bé i fa un repàs concís als principals problemes de l’esquerra europea ; tanmateix, al meu parer, l'essencial no és la solució adequada a aquell problema o aquell altra. El problema és de fons i de temps. Ara ja no és un problema de partits, sinó de mentalitat.
L’articulista fa esment d’aquells països en què han guanyat les dretes i aquells en què encara no. Un punt de partida aparentment assenyat, però no va per aquí la cosa, penso.
La meva opinió és que, si no es produeix quelcom colpidor, les dretes aniran guanyant adeptes perquè han guanyat la batalla cultural.
El sociòleg i psicoanalista Erich Fromm -el meu oracle- ja va avisar fa dècades que el gran error dels partits socialistas o socialdemòcrates no era l’home nou, sinó que tots fossim més rics. Dit d’una manera més clara, el missatge d’aquests partits consistia –i consisteix- a dir que el socialisme era La Repartidora, ara no gosen dir-ho. L’única figura que ha lluitat per l’home socialista és Che Guevara, de qui només queda la seva imatge a les samarretes.
L’articulista es preocupa de Xina, però Europa va estar d’esquena a Xina quan passava gana, com també va estar d’esquena quan Rússia passava gana. I Europa sap que la P.A.C. (Política Agrària Comú) és un instrument per a satisfer el món agrícola i ramader d’Europa, però té un preu: fam al Tercer Món.
És precisament per això que té sentit recordar Che Guevara. L’europeu no s’ha educat amb consciencia de classe, sinó que mira el món igual que Estats Units, com podem treure profit. Potser la diferència entre Europa i EUA és que aquí es guarden les formes i es fa veure que el profit ens el repartim.
El resultat és que els ciutadans europeus cada vegada estan més convençuts que no hi ha diferència entre dretes i esquerres. ¿Quin sentit té l'esquerra si no hi ha consciència de classe?Tanmateix, les classes dirigents sí que la tenen, i molt que la tenen, però no en fan esment, l'exerceixen quan voten i en totes les reunions, sopars, conferències i pel mòbil. Ara estem veient com a la dreta se li persona la corrupció immobiliària; va amb el lot.
Les classes subalternes, encara que siguin mileuristes i tinguin una hipoteca que heredaran llurs fills, se senten classe mitja. Fins i tot alguns no voten perquè no serveix de res, però un grand bourgoise votarà per correu, si cal.
El més greu de l’article esmentat és al final quan diu “una izquierda europea sin una componente americana no tendrá fuerza suficiente en este mundo”. Evidentment si l’objectiu és que Europa sigui una fotocòpia d’EUA, aleshores no cal ser d’esquerres perquè EUA no és solament el país que no signa cap tractat internacional, sinó el que li van millor les coses econòmicament.
Avui dia, quan es parla de la política dura dels EUA, un pensa amb els neocons, però això ve de lluny, l’any 1975 La Trilateral va fer el llibre The Crisis of Democracy per a aclarir conceptes i preveure riscos. Ara els EUA estant a La Quatrilateral, que no és un equip ideològic, sinó estratègic, format per EUA, Índia, Japó i Austràlia, que fa reunions al màxim nivell sense fer el soroll dels G8. I un es pregunta si la component americana que demana Andrés Ortega contempla que la política global consisteixi a fer d’Europa davant Rússia com el Japó davant Xina.
El més greu de l’article esmentat és al final quan diu “una izquierda europea sin una componente americana no tendrá fuerza suficiente en este mundo”. Evidentment si l’objectiu és que Europa sigui una fotocòpia d’EUA, aleshores no cal ser d’esquerres perquè EUA no és solament el país que no signa cap tractat internacional, sinó el que li van millor les coses econòmicament.
Avui dia, quan es parla de la política dura dels EUA, un pensa amb els neocons, però això ve de lluny, l’any 1975 La Trilateral va fer el llibre The Crisis of Democracy per a aclarir conceptes i preveure riscos. Ara els EUA estant a La Quatrilateral, que no és un equip ideològic, sinó estratègic, format per EUA, Índia, Japó i Austràlia, que fa reunions al màxim nivell sense fer el soroll dels G8. I un es pregunta si la component americana que demana Andrés Ortega contempla que la política global consisteixi a fer d’Europa davant Rússia com el Japó davant Xina.
L'esmentat article és interessant quan toca temes concrets, com la globalització, les identitats, etc., però opino que no va al fons, l'esquerra té l'obligació de ser radical, que vol dir anar a la rel de totes les coses. I aquest ciutadà que en diem l'home del carrer no té consciència de classe i el militant del partit d'esquerres tampoc, el militant ha esdevingut funcionari i, com les classes dirigents, només té consciència de poder.
(La foto és de la manifestació del Primer de Maig del 2006 a Torí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada