A la memòria del meu pare I

El 27 de Juny de 1893,  avui fa 114 anys, a l'Havana, va néixer el que esdevindria el meu pare. I morí a Barcelona quan jo acabava de fer els catorze anys.

.

La seva vida, com la de tants altres no va ser excepcional, però tampoc del tot normal. Fill de la cuinera i de l' ajuda de cambra dels marquesos de la Mortera, de Cantàbria. Val a dir que els marquesos tenien dos palaus: un a Cantàbria, que encara és de la seva propietat i un altre palau a l'Havana, que el règim castrista va confiscar i actualment és el Museu del Rom que gestiona la marca Havana Club, que és una empresa "amiga" del règim. 

Resulta evident que a la vista dels fets el meu pare va néixer a l'esmentat palau o al que ara és el museu de l'Havana Club, perquè els seus progenitors estaven al servei personal dels marquesos. 

.

Aquesta circumstància va fer que fos nat a L'Havana i no a Santander, com hauria pogut ser a Buenos Aires o qualsevol altra ciutat. I és que els senyors viatjaven molt, estaven en possessió d'una de les fortunes més grans de l'Espanya d'aleshores.

.

Quan el meu pare tenia dos anys varen tornar a Santander perquè la Guerra de Cuba era imminent. Com sia que la senyora comtessa va decidir que es faria càrrec dels estudis del fill petit de la parella, el meu pare va ser internat als Salesians de Santander.

.

Va dir que volia ser mecànic, així que quan va tenir l'edat escaient els Salesians el varen enviar a la seva seu de Sarrià. D'on no va sortir fins els dinou anys. Va sortir amb la preparació per a ser un mecànic complet, és a dir, ajustador, serraller i dominant el fresatge i el torn.

.

Per descomptat que va tenir una infància i joventut dura perquè ser internat tots els dies de l'any no és precisament el que feien els altres internats, tots de classes benestants. El cost va ser una úlcera a l'estómac.

.

D'aquest període podem dir que va ser campió d'Espanya de salt de perxa, tot i que hem de considerar que aleshores molt poques persones practicaven l'atletisme. Com a dada curiosa 

el Comité Olímpic Internacional es va crear quatre dies abans del neixement del meu pare.

.

Va començar a treballar a la Xartresa (Chartreuse) de Tarragona, per influència Salesiana. A Tarragona no solament va tenir el seu primer treball, també hi va conéixer qui seria la meva mare.

.

Degut a les circumstàncies peculiars del que va ser el seu entorn social fins a prop dels vint anys, es trobava en una situació ambigua.

.

Era un treballador manual que tenia una certa cultura, molt bona lletra i durant la guerra s'escrivia amb l'últim ministre de treball de la monarquia, Gabrierl Maura, fill d'Antonio Maura. Amb aquesta qualitat d'informant dels esdeveniments de Barcelona, li va escriure quelcom que ma mare li aconsellava que no escrivís. El resultat va ser allò que amb les veritats es perden les amistats. Tot i que quedà clar que no era ben bé una amistat. Per o escoltar a la seva dona va perdre la relació d'una persona molt influent.

.

En temps de la monarquia havia fet un projecte d'un motor per a avió i va ser rebut pel ministre de l'aire. Cosa impensable en un mecànic diguem normal.

.

Va treballar a la Hispano Suiza i a l'Ossa, també va fer de xofer de qui tenia un parell de Rolls Royce o de qui tenia un Hispano Suiza.

.

El recordo els diumenges a la tarda fent dibuixos amb regla i compàs de màquines i motors; quan de camí a casa veia un cotxe avariat no dubtava a ajudar el conductor, sense esperar res a canvi. I a la Fira, a on passava més estona era on hi havia motors. Adorava la mecànica.

També sabia treballar la fusta i em va fer algunes joguines, entre les que recordo un balandre, que navegava al darrera de la Golondrina i jo el tenia agafat amb un cordill. La primera rentadora que va entrar a casa l'havia feta ell.

.

Dom Ernesto Miglietti, un institució en el món salesià, va ser el màxim responsable de la construcció del Sagrat Cor del Tibidabo i degut a l'especial relació que tenia amb el meu pare, les peces de serralleria que hi ha a la porta principal del temple -els mànecs i els barrots de les finestretes- són fetes pel meu pare.

.

Quan jo vaig néixer dom Ernesto Miglietti li va suggerir que jo podria ser encaminat envers el sacerdoci a la qual cosa el meu pare s'hi va negar en rodó, posant com excusa que durant la guerra s'havien matat capellans. Novament va perdre una relació amb una persona que tenia un pes social a Barcelona.

.

Així es va acabar una altra amistat de dècades amb un que va passar tota la guerra a Itàlia.

.

Acabada la guerra la policia de Franco el volia fer fora d'Espanya perquè no era espanyol, es va arreglar tot nacionalitzant-

se.

Era un apassionat dels esports, amb una incidència lògica amb els de motor. De molt nen recordo el dia que em va portar a veure el Gran Premio de la Peña Ring a Pedralbes, que esdevingué per molts anys la darrera competició d'automobilisme que es va fer a Barcelona, la va guanyar l'argentí Fangio. Com també em va portar a una exhibició aèria que es va fer al Prat.

A les famoses 24 hores de motos a Montjuïc feia del que ara en diem servei d'ordre, el recordo amb el seu xiulet i el corresponent braçalet.

Era de la secció de veterans del Centre Ciclista de Catalunya. A la platja, el veia nedar mar endins fins que el perdia de vista i em posava a plorar. Quan tornava havia passat prop d'una hora.

La seva bena atlètica va sortir quan em va portar als II Jocs Mediterranis a Montjuïc. Recordo que em va donar unes explicacions tècniques sobre les curses de tanques que no vaig entendre, però em van quedar les paraules i quan anys més tard jo feia els 400 m. tanques aleshores vaig entendre el que m'havia dit aquell llunyà dia.

Finalment va assistir, com espectador, a alguns dels partits que es van fer per a inaugurar el Camp Nou del Barça, sempre es va mantenir com un espectador neutral. Li agradava el futbol, però no va ser mai ni dels culers ni dels periquitos.

Aquesta entrada al blog està continuada per aquesta segona i darrera entrada relacionada amb el meu pare:

Si us ve de gust s'amplia informació a l'entrada del 24 juliol 2010, 
és a dir,

http://albertdelahoz.blogspot.com.es/2010/07/la-memoria-del-meu-pare.html

Moltes gràcies per arribar fins aquí,

Albert

"Trista vida"

de Chi Li. Traducció directa del xinès mandarí de Mari Carme Espín Garcia. Edigrabel per Editorial Belacqua, Paraules. Barcelona 2007. 102 pàgines.

A primera vista, em vaig sentir atret per la lectura d'aquest llibre pel seu context -la Xina d'avui- i perquè jo crec que val la pena dona suport a les traduccions que es fan directes d'una llengua estrangera al català i, especialment, si es tracta d'una llengua com el xinès que té encara un grau d'exotisme i de dificultat evident. A més de l'interès jo tinc per la cultura xinesa.

La novel.la són les vint-i-quatre hores de la vida d'un home, de la vida de la seva jornada de treball. L'home, la seva dona i el seu fill viuen en un ciutat industrial de la Xina d'avui. Aquest dia a ell li toca vestir i preparar el seu fill per a dur-lo a la guarderia de la fàbrica on ell treballa.

Després de superar les dificultats de fer llevar el petit que té son. A continuació venen les dificultats del trajecte, el bus i l'embarcament per a travessar el Iangsé. Mentre que per una banda la seva relació amb la dona no és aparentment massa bona, la monotonia i la duresa de la vida ajuden a crear un abisme, per l'altra a la feina hi ha dues joves que estan per ell, això crea un conflicte intern.

Tampoc és fàcil la seva posició a la fàbrica, posició de la que la seva dona n'està molt pendent pels diners que n'espera.

La novel.la doncs mostra els dubtes, els fantasmes, les tristeses de la vida; tot presentat amb gran sensibilitat i d'una lectura que fa de molt bon llegir, per la qual cosa és una petita novel.la molt recomanable.

El títol respon a la realitat. És una vida trista la del personatge i que ens fa pensar que possiblement és un bon reflex de la realitat xinesa: molt dura.

Com tots sabem hi ha un greuge històrics dels xinesos envers els japonesos a causa de la II Guerra Mundial, per la qual cosa hi poso aquest petit diàleg que és un bon reflex de la realitat, suposo.

El director de la fàbrica on treballa li pregunta què en pensa dels japonesos perquè els notres personatge fa una tasca que l'ha apresa dels tènics japonesos. La seva resposta és positiva des del punt de vista personal. El director, aleshores, li posa un parany dient: Sembla que l'opinió que té dels japonesos és força bona, per la qual cosa ell es veu obligat a respondre: Sí, però no de tots els japonesos ni respecte a totes les qüestions. Jo em refereixo a la seva actitud com treballen.

Shanghai 上海 , China

De la pau a la indignació

El CETR (Centre d'Estudi de les Tradicions Religioses) ha invitat els qui hem assistit a un dels seus cursos a un concert a l'església de Sant Felip Neri per l'organista Bernat Ballbé. En el programa hi havia Sweelinck, Byrd, Crest, Corrette, Bacj, Bossi i Slonimsky.

El concert tenia la peculiaritat que com en aquesta església hi ha dos orgues, la primera part es va fer amb un i la segona amb l'altra. Evidentment les característiques dels dos orgues són diferents i l'antigüitat també.

En la cultura europea la música d'orgue l'associem a la mística i com és una música que demana concentració, tot el contrari del que aleshores sonava a l'Estadi, fa que l'oient se senti amarat dels son que li arriben quasi per tot el cos perquè la música d'orgue, en un església petita especialment, té una potència que hi ha moment que sembla que arribi als fonaments.

En qualsevol cas un se sent amb pau i meravellat de la diversitat de timbres, dic jo, que arriba a tenir aquest instrument.

Fins aquí perfecte i agraït del CETR d'aquest regal.

El problema va sera la sortida. El meu problema, clar. La plaça de Sant Felip Neri és possiblement la més bella de Barcelona. I si la guerra va deixar marques a les parets i el record que uns nens hi van morir, també té la màgia d'una llegenda d'una donzella jueva; tanmateix, això no és el cas. El cas és que s'ha convertit en una plaça Real en petit, amb els seus indigents bruts pel terra, el gos estirat i l'ampolla de litre de cervesa.

És indignant adonar-se que l'incivisme s'ha escapat de les mans de l'Ajuntament i és absolutament incapaç d'erradicar-lo encara que el tinguis als nassos.

A on ens porten?

Un blogaire molt actiu proposa fer un petit experiment d'agitació blogger. Es tracta –ens diu- que fem comentaris al voltant d'un article. L'article és el que t'adjunto, escrit a El País d'aquest dilluns per Andrés Ortega sobre què ha de canviar a l'esquerra europea.

El meu comentari:

L’article d’Andrés Ortega està molt bé i fa un repàs concís als principals problemes de l’esquerra europea ; tanmateix, al meu parer, l'essencial no és la solució adequada a aquell problema o aquell altra. El problema és de fons i de temps. Ara ja no és un problema de partits, sinó de mentalitat.

L’articulista fa esment d’aquells països en què han guanyat les dretes i aquells en què encara no. Un punt de partida aparentment assenyat, però no va per aquí la cosa, penso.

La meva opinió és que, si no es produeix quelcom colpidor, les dretes aniran guanyant adeptes perquè han guanyat la batalla cultural.

El sociòleg i psicoanalista Erich Fromm -el meu oracle- ja va avisar fa dècades que el gran error dels partits socialistas o socialdemòcrates no era l’home nou, sinó que tots fossim més rics. Dit d’una manera més clara, el missatge d’aquests partits consistia –i consisteix- a dir que el socialisme era La Repartidora, ara no gosen dir-ho. L’única figura que ha lluitat per l’home socialista és Che Guevara, de qui només queda la seva imatge a les samarretes.

L’articulista es preocupa de Xina, però Europa va estar d’esquena a Xina quan passava gana, com també va estar d’esquena quan Rússia passava gana. I Europa sap que la P.A.C. (Política Agrària Comú) és un instrument per a satisfer el món agrícola i ramader d’Europa, però té un preu: fam al Tercer Món.

És precisament per això que té sentit recordar Che Guevara. L’europeu no s’ha educat amb consciencia de classe, sinó que mira el món igual que Estats Units, com podem treure profit. Potser la diferència entre Europa i EUA és que aquí es guarden les formes i es fa veure que el profit ens el repartim.

El resultat és que els ciutadans europeus cada vegada estan més convençuts que no hi ha diferència entre dretes i esquerres. ¿Quin sentit té l'esquerra si no hi ha consciència de classe?Tanmateix, les classes dirigents sí que la tenen, i molt que la tenen, però no en fan esment, l'exerceixen quan voten i en totes les reunions, sopars, conferències i pel mòbil. Ara estem veient com a la dreta se li persona la corrupció immobiliària; va amb el lot.

Les classes subalternes, encara que siguin mileuristes i tinguin una hipoteca que heredaran llurs fills, se senten classe mitja. Fins i tot alguns no voten perquè no serveix de res, però un grand bourgoise votarà per correu, si cal.

El més greu de l’article esmentat és al final quan diu “una izquierda europea sin una componente americana no tendrá fuerza suficiente en este mundo”. Evidentment si l’objectiu és que Europa sigui una fotocòpia d’EUA, aleshores no cal ser d’esquerres perquè EUA no és solament el país que no signa cap tractat internacional, sinó el que li van millor les coses econòmicament.

Avui dia, quan es parla de la política dura dels EUA, un pensa amb els neocons, però això ve de lluny, l’any 1975 La Trilateral va fer el llibre The Crisis of Democracy per a aclarir conceptes i preveure riscos. Ara els EUA estant a La Quatrilateral, que no és un equip ideològic, sinó estratègic, format per EUA, Índia, Japó i Austràlia, que fa reunions al màxim nivell sense fer el soroll dels G8. I un es pregunta si la component americana que demana Andrés Ortega contempla que la política global consisteixi a fer d’Europa davant Rússia com el Japó davant Xina.

L'esmentat article és interessant quan toca temes concrets, com la globalització, les identitats, etc., però opino que no va al fons, l'esquerra té l'obligació de ser radical, que vol dir anar a la rel de totes les coses. I aquest ciutadà que en diem l'home del carrer no té consciència de classe i el militant del partit d'esquerres tampoc, el militant ha esdevingut funcionari i, com les classes dirigents, només té consciència de poder.

(La foto és de la manifestació del Primer de Maig del 2006 a Torí)

"Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí

de William H. Robinson (Autor), Jordi Falgas (Autor), Carmen Bellon Lord (Autor), Robert Hughes (Presentació), amb contribucions de molts més, entre els quals, destaco -subjectivament- Joan Bassegoda, Daniel Giralt-Miracle, Maria Teresa Ocaña i Alícia Suàrez. Editat pel Cleveland Museum of Art amb associació amb la Yale University Press, New Haven i Londres, i The Metropolitan Museum of Art, Nova York, i el suport de l'Institut Ramon Llull. 523 pàgines. (No és un llibre-company perquè a causa del seu pes i a la seva grandària només es pot llegir a casa)
.

Fins ara, sempre que m'ha vingut a les mans un llibre d'art, d'aquests bellament editats, amb fotos de colors a tota pàgina, he fullejat el llibre, l'he posat a la llibreria i poques vegades l'he tornar a mirar, però quan em va arribar aquest llibre vaig fer l'excepció.

.

Sempre m'ha interessat la imatge que dona Barcelona o Catalunya i, en segons quins àmbits, també Espanya, fora de les nostres fronteres polítiques.

.
El llibre de fet és el catàleg de l'exposició que amb el mateix títol ha estat a l'esmentat museu de Cleveland, amb 80.000 visites, i després al de Nova York, amb més de 300.000 visites. Aquesta segona exposició va acabar el dia 3 d'aquest mes.

.

La finalitat de l'exposició era donar a conéixer l'art català més enllà dels quatre gats que hi ha al títol i, en aquest sentit, és interessant assenyalar que ha estat un èxit perquè ja hi ha un museu nordamericà interessat amb el Modernisme, els Quatre Gats i amb obres de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, en solitari.

.

Deixant de banda l'exposició, qui segueixi el meu blog s'ha pogut adonar que sóc un tastaolletes o, crec que més exactament, un senzill autodidacte; la lectura íntegre d'aquest llibre ha estat per mi una mena d'enciclopèdia de l'art català des del Modernisme fins a Joan Miró i Antoni Clavé, tot passant per formes artístiques que se surten d'aquelles més normals (pintura, escultura, arquitectura), així hi trobem assajos interessantíssims sobre les arts gràfiques, decoratives, tèxtils, joieria, decoració, ebenisteria, etc., per si m'he deixat alguna.

.
El llibre s'inicia amb un engrescador article de Robert Hugues seguit d'unes pàgines d'història que van del 1868 fins al segon Estatut i acaba també amb unes pàgines del drama que va ser la guerra de Franco i les seves conseqüències. Unes de les pàgines més interessants per mi són les dedicades a l'aventura que va ser el pavelló alemany de Mies van der Rohe a l'Exposició a Barcelona del 29 i la del pavelló espanyol a París a l'exposició del 37, amb el Guernica i la Montserrat entre altres.

.

No cal dir que en el llibre surten artistes com Nonell, Jujol, Masriera, Domènec i Montaner, Puig i Cadafalch, Llimona, Manuel Capdevila, Cerdà, Gargallo, Homar, Manolo, Obiols, Junoy, etc. (aquí en deixo molts expressament)

.

Crec que queda clar que els quatre gats del títol són el ganxo. L'esquer per anar a l'exposició o per comprar el llibre.

PASSAT EL RIU

PASSAT EL RIU, de Joe DiPietro, direcció Oriol Broggi. TEATRE ROMEA
Repartiment Jordi Banacolocha, Míriam Alamany, Àngels Poch, Marissa Josa, Xavier Ripoll, Jaume Pla Fitxa
Vestuari: Marta Pelegrina Escenografia: Oriol Broggi Escenografia: Carles Pujol Traducció: Jordi Fité Caracterització: Toni Santos Il·luminació: Pep Barcons Producció: Perla29 Producció: Teatre-Auditori Sant Cugat Perruqueria: Esher Sànchez Ruiz Regidoria: Marc Serra Ajudant de direcció: Marc Serra Construcció d'escenografia: Taller d’Escenografia Centre Cultural Sant Cugat So: Oriol Broggi

.

Si hagués de definir aquesta obra teatra en un mot diria que és un sainet en dos actes. Evidentment un sainet del segle XXI al Nou Món.

.

L'obra és el típic conflicte generacional, però multiplicat per quatre perquè enlloc de ser, posem per cas pare-fill o mare-filla és net-quatre avis. Si no vols tassa, tassa i mitja perquè això de què quatre avis, més exactament, els dos avis i les dues àvies, posin contra les cordes a un desarmat net dona molt de joc teatralment perquè cada avi aporta el seu gra de sorra en aquesta lluita d'amor i egoïsme que es dona a la família.

.

Clar que l'obra té les seves puntes divertides, però és el que és. Com es pot endevinar l'autor fa honor al seu cognom. El ciutadà made in USA DiPietro ha mamat la cultura de la família italiana i la situa molt bé. Una prova de la simbiosi de les dues cultures és una frase que el net diu a l'obra: en aquest país pots tenir la família a tres mil quilòmetres lluny.

.

El sisè personatge és una noia de l'edat del net el paper de la qual és proporcionar un conflicte més entre el net i els quatre avis.

.

No hi ha cas que la recomani perquè ahir diumenge va ser el darrer dia.

Xitang ( 西塘; Xītáng), Jiashan, Zhejiang, China

Algunes escenes de la pel.lícula "Missió Impossible III" es van rodar a Xitang. Xitang és el subjecte d'un poema conegut: 上有天堂，下有西塘；不去一趟，实在冤枉。"A dalt de tot hi ha el paradís, a sota Xitang. No anar-hi una vegada, seria ungran error"

Avui fa 15 any a LA VANGUARDIA

Vam ser molts els qui vam demanar el mateix i, encara que no estic segur, crec que finalment Gregorio Rojo en va ser portador per una estona.

Gregorio Rojo era un entrenador especial perquè per una banda era molt seriós; quan feiem calentament demanava silenci per tal de respirar adequadament i per altra banda, recordo en una ocasió ens deia, el que heu de fer és beure força llet i així us fareu forts, de manera que quan balleu amb una xicota podreu apretar bé.

Avui fa 28 anys a EL PERIÓDICO

Aquesta Carta al Director com tantes altres de les meves té molta rauxa i poc seny i, de bon segur, que ara no escriuria així, però per fidelitat a mi mateix o al meu blog, heus aquí.

Ara no ho diria així, però...