Tanco el blog, entro a la Universitat i a volar

Com ja vaig anunciar fa unes setmanes, el dia 25 de Setembre, demà, entro a la Universitat Pompeu Fabra després d'haver passat l'exàmen d'Accés per més grans de 25 anys.

.

I que arran d'aquesta -per mi nova- aventura tenia i tinc decidit tancar aquest blog. No goso dir que queda tancat per tota la vida, però suposo que sí per una temporada.

.

En aquest moment no sé ben bé el que faré i tot està obert, potser de tant en tant hi posaré alguna cosa, potser romandrà mesos tancats o potser ja no tindrà continuïtat mai més i enlloc de dir sine die s'haurà de modificar per Liquidació del negoci. Com diuen el anglesos times is the best teacher, el temps ho dirà.

.

Ara explicaré el títol d'aquesta entrada.

.

Tanco el blog, entro a la Universitat, per ser exactes a la Pompeu Fabra o UPF, per començar el Grau -ara ja no en diuen la Llicenciatura- d'Humanitats. I a volar.

.

Que vull dir amb això de volar? Doncs que entraré en els estudis més engrescadors de tots, per això ho he triat, i volaré per textos ben diferents l'un de l'altre, com l'Art Medieval, la Cultura Clàssica, la Llengua anglesa, les grans Tradicions Religioses, Filosofia avui, l'Art del Barroc, Literatura Alemanya, Història Medieval. Art Asiàtic, Història del Cinema, Història i Teoria de la Música i per descomptat Història Contemporània tant d'Europa, com d'Espanya i Catalunya, a tots els nivells, Antropologia, Ciutat i Món Urbà, Moviments Socials, etc. etc.

.

No tinc cap dubte que és el millor que jo podia haver triat perquè ara no es tracta d'uns estudis que m'han d'ajudar a guanyar-me la vida o pujar un cert prestigi dins d'una professió com han fet i fan els pèrits, els mestres, els enginyers tècnics o els diplomats, jo ho faig per treure més suc a la vida perquè jo encara tinc el got de la vida mig ple. Vull volar !

.

No sé si volaré alt o serà un volt ras, però vull deixar clar que si no tingués l'ajut a efectes pràctics i la il.lusió que m'infon la meva dona el meu vol seria gal.linaci.

.

Com ja he deixat escrit alguna vegada, una de les finalitats del meu blog ha estat deixar constància de les coses que faig, que veig, que llegeixo perquè així queden millor fixades a la meva memòria. Sense menystenir que el blog té també allò de projecció envers els altres, els altres que em puguin llegir. Per tal de no desvirtuar doncs L'Herald de l'Eixample, les coses que faig quedaran anotades al blog Les golfes de l'Herald de l'Eixample.

El dia de la Mercè

Encara que se suposa que els barcelonins hem de celebrar la festa de la patrona a la nostra ciutat, ja sabem que això ja no s'ajusta a la realitat d'avui.

.

I aquesta vegada he fet el que en podríem dir turisme interior perquè he estat en una casa pairal del segle XVII de Les Llosses, prop de Ripoll.

.

I la mena de celebrar la Mercè ha estat collint móres i caçant bolets, concretament correjoles.

Viatger, viatjant, turista, excursionista, arrossaire...

En una ocasió una anglesa em va dir que Since King Canut England is divided between "us and "them", cosa que nosaltres hem de traduir per Des de Guifré el Pilós Catalunya està dividida entre "nosaltres" i "ells".
.
Potser un dia desapareixeran les classes socials però aquesta altra divisió existirà sempre perquè és consubstancial a la naturalesa humana.
.
És estrany que acabi un estiu sense haver llegit quelcom en contra dels turistes i es crea una confusió entre el negoci turístic i el fet de ser turista com si el turista fos una mena de subespècie i es pogués parlar del homo sapiens turisticus.
.
Quan era xaval a la colla excursionista de la que en formava part hi havia alguns que tenien una mena d'obsessió de fer la distinció que nosaltres érem muntanyencs i no arrossaires. Els muntanyencs eren els qui es prenien la muntanya amb certa transcendència i els arrossaires els que hi anaven d'una manera lúdica.
.
Si pujar l'Aneto i el Bachimala em va donar un status he de dir que un dels moments més bonics per mi va ser la llarga conversa que vaig tenir amb un pastor de la Vall d'Aran (1964). En aquell moment em va semblar descobrir un món. Havia esdevingut viatger sense adonarme'n?
.
El gran viatger que fou Ramon Llull va escriure que el gran llibre és viatjar i viatgers n'hi hagut sempre i el turisme, com l'entenem avui, va néixer al mitjans del segle XIX de la mà de Thomas Cook, que va fundar la primera agència de viatges i encara existeix.
.
Amb el pas del temps han anat aparaguent diferents menes de turisme en funció dels seus objectius, sense ser exhaustiu, hi ha el turisme musical, de compres, de salut, sexual, de negocis, etc. L'antic viatjant de comerç ara és un turista comercial i el que anava a esquiar als Alps era un esquiador amb molta pela i ara és un turista de neu.
.
Tanmateix aquesta classificació del turisme per temes, podríem dir, no ens permet gran cosa perquè cada turista té la seva individualitat i si no és just dir que tots els anglesos que van a veure un partit de futbol són hoolingans tampoc es pot dir que tots els que baixen d'un autocar a Lloret de Mar són iguals. Hi ha famílies amb canalla que es passen el dia a la platja, un altres són els de les tres "S" (sun, sand, sex) i altres faran platja, però faran alguna excursió per fer una mica de cultura (Montserrat, MNAC, Codorniu, etc.)
.
Quan a Anglaterra treballava de cambrer vaig aprofitar per recórrer amb autobís de linea el País de Gal.les, en una altra ocasió vaig fer Escòcia amb auto-stop i una altra Stratford upon Avon a veure dos shakespeares. Era turista o viatger? Oficialment només immigrant.
.
Des d'aleshores he tornat a Londres vàries vegades. Unes per feina per a assistir a un sopar de gala en el que es reunia la gent del ram a nivell mundial i altres a veure teatre i altres les dues coses. La darrera teatre i restaurants estelats.
.
L'any passat el periodista Lluis Foix amb l'excusa de parlar de turisme de guerra perquè podria dir que ell és un viatjant de comerç, però que enlloc d'enviar comandes per a fer anar la fàbrica envia cròniques per fer anar la rotativa de La Vanguardia, que és qui li paga, doncs escrivia Cada vez hay más turistas que viajan a los mismos sitios. Millones de personas se desplazan con bajos costes, hoteles asequibles, transitan como rebaños humanos por las mismas calles, contemplan los mismos monumentos, comen y beben con desmesura.
.
Foix sap molt bé que hi ha classes i si uns paguen poc uns altres paguen molt És cert que anem junts a veure determinades coses, però això no li dona el dret de parlar de ramats, segur que no faria una comparació semblant quan els treballadors omplen el metro de gom a gom. Si es visiten els mateixos monuments s'ha de comparar en què es veuen les mateixes pel.lícules i es llegeixen els mateixos diaris. I és que, com dic al principi, amb els turistes qualsevol s'atreveix fins i tot a dir que es menja i beu massa. Si parla per ell que ho digui.
.
Recentment he vist una crònica de Lluis Foix des de Corea del Nord. És el nosaltres i ells. Jo també voldria anar-hi, però clar, voldria que fos baratet, un bon hotel i que em portessin als llocs bons d'amagat per no formar part de cap ramat, encara que a Corea del Nord no abunden aquests ramats, però ja arribarà el dia, com el Viatnam, de ser país en guerra a ser eminentment turístic.
.
Aquest any qui ha dit la seva és la Júlia Costa, la qual també cau amb els tòpics com si tots els turistes sortíssim d'una fotocopiadora, subespècie deia al principi. Enceta el tema perquè arran de la seva jubilació li han dit Ara podràs viatjar i tot seguit comença que viatjar ha estat una aspiració per pobres.
.
Els clients de Thomas Cook no eren pobres. Els rics sempre han viatjat i quan jo era nen només els rics anaven a París amb avió. Ara els rics van en primera o avioneta. Si com sembla ella anava amb cotxe per Europa, hi havia uns altres més pobres que no teníem cotxe i no diem que el cotxe va ser una imposició del sistema. Tanmateix per viatjar ara i sempre cal reunir tres condicions: Diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic). Potser també cal afegir curiositat. I quan no es dona una d'aquestes condicions es un recurs fàcil fer com fa la guineu davant del raïm que no pot abastir, dir que està verd (Esop).

Un aspecte interessant és quan diu que li agradaria veure com és la casa d'un alumne marroquí que té a la seva classe. Igual que encara recordo el pastor aranès, a la darrera visita a Marràqueix teníem un taxistat contractat per tot el dia i quan es va adonar la nostra preocupació de no trobar un bon lloc per fer el cafè, el taxista ens va invitar a prendre'l a casa seva i hi vam conéixer la seva dona, la seva mare i els seus fills. Per descomptat que són coses que passen, però no es poden preveure. I és que, com deia la meva mare, qui no en fa no en conte.

.
Els que sí poden anar a casa de tal o qual són els qui realment són rics. Evidentment aquests viatgen al marge dels tradicionals circuits turístics i quan arriben a una gran ciutat sempre tenen amics que els invitaran a sopar i els portaran a l'òpera. I és que els rics sempre van unes passes endavant i els altres no els atrapem mai. I si no són rics és que són viatjants, és a dir, pagats per alguna empresa, com Lluís Foix, Ryszard Kapuscinski, Javier Reverte, etc. Resumint: classe o élite.

.
Amb tot això he volgut dir que no comparteixo aquesta crítica al turisme des d'una posició de privilegi (Lluis Foix) o d'una posició aparentment intel.lectual però que té un to elitista (Júlia Costa).

.
Podria contestar a la Júlia Costa que té raó, que sí, que m'agrada presumir de les fotos que faig en els viatges, però és que primer disfruto fent les fotos, les gaudeixo quan les miro i, m'agrada ensenyar-les. Em recordo encara ensenyant les dispositives de la Vall d'Aran al gerent de l'empresa d'on treballava i jo era un xixarel.lo. No he canviat tant doncs.

Finalment he de dir que el vol de tornada de Londres d'aquest 14 de Setembre estava programat per a les set de la tarda. A les deu de la nit ens dien que s'havia cancel.lat per manca de tripulació. Ens varen enviar a un hotel amb les maletes després de passar la policia. A la una de la matinada teníem habitació que havíem de deixar a les quatre per a agafar un vol de dos quarts de vuit del matí. La cosa és que avui els que la majoria que agafem l'avió no som tractats com clients, sinó com una mercaderia que fa nosa i s'ha de col.locar per alguna banda. Som massa i formem una massa. Malgrat tot, ens agrada viatjar, tot essent sabedors d'aquest maltracte. Dubto que sigui una cosa per presumir, però si no ets ric i vols veure món has d'aguantar.

WE-THINK - Mass innovation, not mass production

de Charles Leadbeater (and 257 other people). Profile Books. Primera edició el 2008 per Profile Books, Londres.
.
El títol del llibre enganya perquè no ens permet mínimament encertar de què va la cosa, fins i tot el subtítol (Mass innovation, not mass production) no és tampoc gaire aclaridor. De tota manera com jo tampoc no sé quin títol seria més escaient deixo el tema del títol i considerarem que els mots WE-THINK són un convencionalisme i oblidarem el seu significat (jo penso).
.
La idea força del llibre, de principi fins a final és You are what you share (Tu ets el que comparteixes) i sota aquesta idea apareix el món de YouTube, Facebook, Blogger, Wikipedia, etc. d'una manera objectiva, vull dir que en principi és una exposició de fets.
.
És interessant com va néixer la Wikipedia i ho és perquè confirma l'esperit del llibre: compartir. El gener de 2001 hi havia només 31 entrades en anglès, i al cap d'un any ja eren 17307 i prop d'un milió el gener del 2006 i un milió i mig el 2007, mentre que sumant totes les llengües sis milions. El 2007 era visitada pel 5,87% dels usuaris d'internet mentre que l'Encyclopedia Britannica només el 0,03%.
.
Quan es va plantejar el tema de la fiabilitat s'ha vist que la Wikipedia tenia errors. Un estudi de la revista Nature va trobar 42 entrades equivocades a l'Encyclopedia Britannia i 123 a la Wikipedia. La conclusió doncs no era tan negativa com s'havia cregut.
.
També ens explica com a partir de Web 2.0 va facilitar els wiki i els blogs. El primer blog va ser creat probablement el 1993 per la casa Mosaic i l'escriptor John Berger va ser el primer en emprar el mot Weblog el 1997 i Peter Merholz el terme we blog el 1999. El resultat és intel.ligència compartida. Això són els blogs.
.
I a mesura que augmenta el nombre de blogs, augmenten els elements de WE-THINK, és a dir, les possibilitats de crear i compartir. Després d'això ve Flick, YouTube, MySpace, Facebook
.
M'he referit a la Wikipedia perquè és un exemple conegut, però el tema de la cultura del WE-THINK va més enllà: Les idees no viuen en les ments dels individus, sinó com regals hi circulen constantment. En el segle que s'acosta, el nostre benestar dependrà menys en què tenim i què consumim i més en què compartim amb els altres i creem junts, especialment degut a què el consum s'anirà limitant a causa de problemes de medi ambient.
.
Una aportació essencial de l'autor a l'entorn del que ens ocupa és que es manifesta en contra de tot allò relacionat amb la propietat intel.lectual, com la defensada per Bill Gates, entre molts altres. I fa un elogi al famós cantant folk Woody Guthrie, el qual a on fa referència al Copyright hi diu Aquesta cançó té els Drets Reservats als EUA sota el Segell de Copyright 154085, per un període de 28 anys, i qualsevol enganxat cantant-la sense el nostre permís serà un gran amic de nosaltres perquè tant ens en fot. Publique-la. Escriviu-la. Canteu-la. Entoneu-la. Xiuleu-la. Nosaltres la vam escriure i això era tot el que voliém fer.
.
Com funcina el WE-THINK? Aquest és el tema. Primera ha d'haver 1) Un nucli, el pinyol, a partir del qual s'inicia la cosa. Potser una persona, com Linus Torvalds, fundador del programa Linux o un conjunt de persones en el que cada una domina una faceta . 2) Cotribució. Moltes persones mitjançant internet contribueixen en la realització d'un programa. Algunes ho fan perquè els agrada i altres ho fan per odi a Microsoft. El que és important és que ha d'haver un centre capaç d'organitzar i coordinar totes aquestes contribucions. 3) Conexió. Com més gran és un grup i més variades les perspectives que hi ha implicades, els guanys de combinar tot això seran més grans. Per exemple, 5 persones i cada una amb un especialització, dona per 10 combinaciions. 4) Col.laboració. Contribucions en massa no asseguren res, la col.laboració ha de ser intel.ligent, per la qual cosa és essencial saber manegar les diferents maneres de pensar, basades en l'afer que es tracta 5) Creació. El conjunt de forces i persones que entren en contacte en el que podríem dir el món WE-THINK fan possible la creació, però no necessàriament sempre es dona la creació, per exemple, la Wikipedia estimula la creació i la participació, bloguejar és alt amb participació i baix en col.laboració, com també passa a YouTube i al Flick.

.

L'apartat més interessant del llibre és on dona exemples concrets d'empreses en les que s'hi ha donat la cultura del WE-THINK, com Lego, Nokia, The Sims. En aquestes empreses i moltes més es dona la col.laboració de persones externes que han contribuït a crear nous productes, tot això és possible en una xarxa organitzada i preparada.

.

Un cas que exemplifica això és el d'un diari coreà en el que els redactors són externs, és el ohmynews.com. En aquest sentit no deixe de ser curiós el que ha fet La Vangardia que ha creat una secció en la que els lectors són els que donen la notícia. Evidentment La Vanguardia s'apunta al WE-THINK, però amb una diferència i és que La Vanguardia durá sempre el control d'aquesta secció, per la qual cosa no serà tan lliure com el diari coreà esmentat.

Resumint, com s'ha dit al principi la filosofia WE-THINK és el Tu ets el que comparteixes, per tant, és transversal perquè encara que per raons comprensibles el món d'internet és espectacularment el dominant també és òbvi que aquesta filosofia pot donar-se a diferents llocs i activitats, per exemple, l'autor ens explica de manera força amena com es va inventar el tipus de bicicleta conegut arreu com mountain bike.

Crec doncs que és un llibre força interessant per a comprendre un aspecte del món d'avui malgrat que, com ens explica l'autor, iniciatives semblant han existit sempre. També hi ha iniciatives que responen a la filosofia de WE-THINK encara que no es concretin en un producte material, un exemple és el que l' amic Saló va crear sota el nom d'INTERCANVI a finals dels 80 per a l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample, es tractava d'intercanvi de serveis sota la filosofia d' avui per tu, demà per mi, és a dir, avui jo t'arreglo l'ordinador i tu demà em pintes el menjador, per exemple. En aquest cas el producte que es comparteix és temps.

Sis hores a Brussel.les - 17 Setembre

10:35 h Aeroport de Brussel.les
11:40 h Place Royale
11:50 h Grande Place
13:00 h Dinar a L'Écailler du Palais Royal
14:50 h Manneken Pis
15:33 h Catedral de Saints Michel et Gudule
17:10 h Aeroport de Brussel.les
.
A un viatge especial, correspon una entrada al blog especial. Aquesta és la raó d'aquest canvi d'estil. Efectivament aquest viatge no sé com classificar-lo perquè no sé si és turístic o què. Per descomptat que no és ni de feina, ni d'estudi.
.
En qualsevol cas quan es visita un lloc en el que ja s'hi ha estat, encara que en aquest cas només era una vegada, la sensació és especial i l'únic que fas, al començament, adonar-te que algunes imatges que tenies oblidades, tornen al cap. Això és el que passa especialment quan un és a la Gran Plaça perquè està tan farcida d'elements decoratius que un es pot permetre anar redescobrint alguns d'aquests elements.
.

Els qui coneixen Brussel.les segur que han vist alguna vegada el Mannekin Pis, una simpàtica figura de bronze d'un nen fent pipí. Forma part del turisme més carrincló però que a la pràctica hi caiem tots o la majoria. El cas és que la vegada anterior, com sembla ser que la majoria dels dies, va vestit. El fet d'anar vestit, hi ha més de mil vestits, pot resultar graciós, però jo ho trobo d'un puritanisme d'allò més xaró. Per això em permeto fer pública aquesta innocent nuesa.

.

El motiu de la primera fotografia és perquè dibuixos com aquest a les parets de Brussel.les n'hi ha uns quants, que evidentment donen certa alegria, especialment si considerem que és una ciutat molt freda.

.

A on no hi havia estat mai és a la catedral, que realment m'ha impactat, especialment pels treballs de fusta que hi ha, del segle XVI. com també el gran vitrall fruit d'una donació del rei Carles V.

.

Encara que en una altra banda ja parlo del restaurant en què hi he dinat, val la pena assenyar que és un estelat que fa de bon anar-hi, especialment per al qui els agrada el peix i el marisc. La sopa que serveix no té res a envejar a la boullabaise.

.

Tot i que no he entrat a cap edifici de l'Unió Europea és una ciutat en la que es respira burocràcia.

.

Potser era casualitat i també pot passar en qualsevol restaurant de Barcelona d'un nivell semblant. Però mentre jo era còmodament assegut va sortir una dona molt elegant, però carregada de papers com si treballés en un negociat dels jutjats. A Barcelona no he vist mai una executiva amb aquestes condicions com si fos el xixarel.lo de la casa.

.

Nota feta el Diumenge 21 Setembre en resposta al comentari que m'ha posat Arare

Crec que la millor resposta que li puc fer a la Montse és afegir la foto que vaig fer a l'Agost del 1987 al Mannekin Pis / Nen que pixa. He volgut donar importància a la pregunta perque aquesta figura és un dels símbols de Brussel.les.

Aquí totes les poques fotos fetes a Brussel.les

Londres - 14 Setembre

Aquest darrer dia és el dia que més assoleiat dels quatre, la qual cosa sempre s'agraeix, encara que s'agraeix més que gairebé es pot dir que no ha plogut gens si descomptem les quatre gotes quan érem a la terrassa de Barbican.
.
Encara que l'hotel no era per a tirar coets està situat en una plaça ben bella, concretament Norfolk Square, a Paddington, que té el mig un típic parc anglès, primera foto.
.
Tot fent camí de nou a la plaça Trafalgar, aquesta vegada no era per a visitar la Gal.leria Nacional, sinó la National Portrait Gallery, que de fet satisfar tots els gustos pel que fa a l'art del retrat perquè hi trobem la gal.leria de pintures en les que hi ha els rei i reines d'Anglaterra, amb aquells retrats que tots hem vist en els llibres, com podríem dir de Enric VIII i d'Elisabet I. I per altra banda trobem retrats fets amb una càmera, com podríem posar per exemple la característica foto en la que James Joyce està fotografiat en barret. La fotògrafa va dir que duia el barret per un problema que tenia a la vista.
.
Diuen que les tradicionals cabines telefòniques, de vermell victorià, són una espècie en extinció. I sembla que és cert perquè ja se'n veuen de modernes... O sigui que, per si de cas, aquí n'he posat dues bessones.
.
Com el temps passa de pressa i per la tarda havia d'agafar l'avió, si un dia no podia fer tard pel dinar és aquest. O sigui que he agafat el metro per St. James's Park per dinar a The Quilon, que està al carrer Buckingham Gate, com es pot endevinar prop del Palau de Buckingham, tanmateix segur que la reina no hi ha dinat mai perquè, categories al marge, és cuina índia. Confesso que aquest restaurant, com els dos anteriors, tenen una estrella Michelin, però cap dels tres arriba als que a Barcelona també en tenen una. Tot això ja està comentat a l'altre blog.
.
La darrera foto està feta al restaurant.
.


Totes les fotografies fetes a Londres

Londres - 13 Setembre

Qui pugui haver seguit aquest blog, encara que només sigui des d'abans d'ahir sap que durant un període vaig viure a Londres, doncs aleshores com moltes vegades solia passar per la plaça Trafalgar entrava tot sovint a la Gal.leria Nacional i de fet gairebé sempre m'entretenia per les mateixes sales. Doncs aquest 13 de Setembre he volgut fer el mateix i he passat força estones amb els meus pintors favorits dins del figuratiu. O sigui que quasi no m'he mogut d'on hi ha les pintures del XVIII al XX, és a dir, Canaletto, Goya, Turner, Constable, Ingres, Degas, Cézanne, Monet i Van Gogh.
.
No cal que en parli perquè qui sap qui són segur que ho sap més que jo i qui no en sap gaire sempre trobarà a internet millor informació.
.
En qualsevol cas no està de més dir per a qui no ha estat a Londres que la Gal.leria Nacional és de franc, com és de franc contemplar des de les seves escales la plaça Trafalgar i l'imponent homenatge que els britànics reten a l'almirall Nelson amb la columna que rep el seu nom,mentre a l'esquerra tenim l'Església que jo l'hi dic Sant Martí del Camp.
.
D'aquesta església val a dir que se l'hi ha fet una remodelació que mereix visitar-la, especialment pel nou vitrall que s'hi ha posat. Es tracta d'una espectacular vidriera abstracta (primera foto) que evoca la creu de Crist reflectida a l'aigua i inunda l'interior de l'església, que sens dubte és una de les més emblemàtiques de Londres. Aquesta nova estructura duu la signatura de l'artista iraní Shiraz Houshiari. Indubtablement val la pena fer una visita a Saint Martin-in-the-Fields.

.

Després de passejar i fer un cafè a Iving Street xino-xano Charing Cross amunt per dinar a l'Arbutus, que està, com el del dia abans, al Soho, que comento a una altra banda.

.

Havent dinat i fet el cafè, novament amb companyia d'una anglesa cultíssima ens ha dut a l'estació de metro, Canary Wharf, que és molt nova. El motiu, però, és visitar el Museum in Docklands, que des del punt de vista arquitectònic el podem comparar perfectament amb el nostre Palau del Mar (segona foto). Si un conté el Museu d'Història de Catalunya, el londinenc conté diferents temes tots relacionats amb el barri (East End) i aspectes diferents, com la cacera de la balena, el comerç d'esclaus, la ciutat medieval, etc.

.

Nosaltres vam centrar la visita amb Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador) perquè els seus crims varen tenir lloc a Whitechapel, que és part d'East End. El que pretén l'exposició és mostrar la situació social d'aquella època perquè cal tenir en compte que East End és el barri pobre de Londres per excel.lència i les víctimes de Jack eren totes prostitutes, per altra banda, semblaria que hi havia responsabilitats d'alt nivell...

.
Cal dir que el palau del mar de la foto era el magatzem de sucre i precisament per això des d'aquest moll sortien el vaixells cap a Africa Occidental a on s'agafaven els negres per a ser esclavitzats, es venien aquí i en el mateixa vaixell s'enviaven al Carib per a treballar a les plantacions de sucre. Ara s'ha proposat que aquest espai sigui declarat per la UNESCO patrimoni de la humanitat en conjunció amb el triangle format per Africa Occidental i Barbados.

.

El negre de la fotografia va vestit, com anaven els negres en aquest moll del sucre, que tenienla tasca de fer com d'encarregat o d'intermediari entre els blancs i els negres, podríem dir que eren els negres espabilats.

.

Per a cabar el dia com cal vaig fer via cap al Dominion Theatre a veure el musical We will Rock You basat tot amb la música the Queen.

.

Dels tres musicals que he vist a Londres aquests dies aquest no és el millor, però indubtablement és el més potent des del punt de vista tècnic i de cos de ball. Un cos de ball que funciona a la perfecció, amb unes noies i nois tots primets, movent les seves panxes com si fessin la dansa del ventre i, per descomptat, els decibelis com a protagonista.

.

Si un es pregunta quin és l'argument d'aquest musical doncs ben senzill, que l'any 2046 estaran bandejats els instruments musicals i quan es descobreix una guitarra elèctrica és un esdevenirment.

.

Totes les fotos fetes a Londres

Londres - 12 Setembre

Pel matí he passejat pel centre, encara que estaria millor dir que com el centre de Londres és tan gran i dona tant de si, que de fet tots els dies he passejat pel centre, l'única cosa que en el cas del matí d'avui ha estat per la zona més turística, al cap i a la fi, durant dos anys vaig anar de turista. Concretament per Picadilly Circus, of course!, el lloc que un periodista de principis de segle XX va qualificar del millor espectacle del món (the greatest show on earth) perquè s'hi veia gent de tot el món.
.

Piccadilly Circus és la famosa travessia que lliga el West End amb la City of Westminster. El nom de circus deriva de cercle perquè les places amb aquest nom són circulars, però des d'aquest punt de vista no és la més bonica de Londres, Oxford Circus és més reïxit, però encara és molt més bonica el Cambridge Circus, i no diguem el Circus que hi ha a la ciutat de Bath. A Barcelona hi ha dues imitacions que per desídia municipal s'han perdut (Antoni Maura i Francesc Macià).

.

Aquesta plaça va agafar una certa fama pels grans anuncis de neon. Els qui hi hem passejat els anys setanta recordarem el de la Coca-Cola, ara ja no és així. Fins i tot sembla que la font que hi ha al mig ja no és tant emblemàtica com abans, aquesta estàfont està coronada per Anteros (primera foto), però popularment se li ha atgribuit el nom de Cupido o Eros i també L'Àngel de la Caritat.

.

Com no podia ser d'altra manera també hi he passat força estona per les llibreries de Charing Cross Road, la qual cosa m'ha fet venir a la memòria un obra de teatre que duu el nom d'aquest carrer per títol perquè és sobre una llibreria suposadament d'aquest carrer.

.

Tanmateix a Londres hom sempre veu coses que no sol veure en altres indrets. Així a la llibreria Blackwell, que és extensíssima, a la secció de medicina he vist aquest rascayú i m'ha semblat educatiu fotografiar-lo i a veure si les llibreries de Barcelona s'animen perquè no està de més que tinguem consciència del com som per dins, tot ossos.

.

Amb aquest passeig ha arribat l'hora de dinar i ho he fet a L'Escargot, del que ja en parlo allà on toca.

.

Un cop dinat cap al Museu de Londres, que està a la City, just davant de l'antic City of London Polytechnic. És un museu interessant malgrat que Londres no ha tingut la mateixa sort que Barcelona en conservar les pedres velles i, per exemple, de l'antiga muralla en queda molt poqueta cosa que de dins del museu és ben visible. Evidentment anat pel carrer hom pot quedar desconcertat perquè hi ha el carrer que es diu London Wall, que és com si nosaltres a la Ronda (St.Antoni, St. Pere) li diguéssim la Muralla. Evidentment el carrer London Wall marca per onpassava la muralla, però les parets són totes del segle XX i potser alguna ja és del XXI.

.

El museu doncs mereix una visita i em permeto dir que un dels guies parla perfectament el castellà, cosa que no ha de sorprendre perquè es tracta de la llengua que més s'estudia a Anglaterra després de l'anglès.

.

Del museu cap al centre d'art de Barbican que he aprofitat per prendre una beguda refrescant mentre queien unes poques gotes d'aigua, per sort ha estat l'únic pluja dels quatre dies londinencs.

.

Des d'aquí he fet camí cap a l'Aldwych Theatre, a Holborn. Un teatre que li tinc certa simpatia perquè hi havia anat vàries vegades. En especial no em puc estar de recordar una magnífica representació de Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, i també és el teatre on es feia l'International London Festival, en el que hi anaven companyies d'arreu del món, entre les qual vaig veure teatre polonès, japonés, zulu i la Companyia Núria Espert amb Yerma.

.

Aquesta vegada el torn li ha tocat al musical Dirty Dancing. El títol, tant si s'ha vist o no la pel.lícula amb el mateix títol, ja es pot endevinar. Molt de ball amb clars moviments eròtics. Això sí, tot emmarcat amb un argument, un argument força fluix i inversemblant, tant inversemblant com aquella cançó del Gato Pérez en la que la nena pija s'enamora d'un trompetista pobra, doncs aquí enlloc d'un trompetista que sap donar la nota, tenim un ballarí, ben plantat, intel.ligent, ben plantat i tant pobre com mascle.

.

Val a dir que en una obra d'aquestes característiques l'espectacle no solament està en el que es fan els de l'escenari, que evidentment canten i ballen molt bé, sinó el que fan les noies i no tan noies angleses des de la platea. És evident que elles contribueixen a donar emoció a l'espectacle i si el noi fa un petó cridén d'emoció i si el nois està en calçotets i es posa els pantalons criden de pena. De tota manera no cal fer psicologia barata sobre aquest comportament que xoca als ulls dels no anglesos, elles no es creuen el que fan, senzillament va a passar-s'ho bé i s'agafen aquest petit protagonisme, però el que fan o criden s'ho creuen menys que els homes que criden les males jugades dels seus protagonistes i és que en aquestes noies no hi ha cap mena de passió o fanatisme, sinó que han anat passar una bona estona al teatre.

.

Totes les fotos fetes a Londres

Londres - 11 Setembre

Com ha he dit alguna vegada entre el 1971 i 1973 vaig viure vint-i-sis mesos a Anglaterra, la qual cosa sense ser una durada extraordinària va ser suficient per a deixar una profunda marca en la meva manera de veure el món. I he d'afegir que d'aquest període els darrers vuit mesos vaig viure a Londres mateix, per ser exacte a Stockwell, per anar a casa baixava a l'estació de metro de Stockwell, de la Nothern Line o línia negra, que m'anava perfecte perquè vaig fer un curs de dia complet a The City of London Polytechnic a on arribava sense fer canvis amb el trajecte directe Stockwell-Moorgate.
.
Amb tot això vull dir, per si no ja ha quedat prou clar, Londres no és per mi una ciutat més. A tot això cal afegir que una vegada a Barcelona vaig entrar a treballar en una empresa, per la qual de tant en tant hi anava, tant si era per fer alguna feina concreta com per a assistir al sopar anual que durant tants anys ha fet la gent del ram a Grosvenor House, un sopar que al principi tenia tons un xic carques, no pel fet que s'hi havia d'anar amb smoking, sinó que no hi havia dones. Amb el temps la presència de dones va anar augmentant. En justícia he de dir que en aquestes anades a Londres solia haver la companyia de l'esposa encara que aquest és un aspecte que amb el temps es va anar aprimant. Dues evolucions que són els signes del temps.

.

Indepentdentment del factor feina també hi hagut alguna escapada familiar, però la darrera ja feia molts anys, vuit. Esperem que no es repateixi.

.

Avui he arribat a la tarda i he dinat prop de l'hotel, o sigui el que en podríem dir una versió anglesa d'una casa de menjars: The Dicken's Tavern. Salsitxes del dia amb puré de patates i una cervesa. Goso dir que el més interessant del dinar ha estat la cervesa, John Smith's Extra Smooth. Té una suavitat que recorda a la Guinness stout, però no és negra. Una troballa que si es repeteix l'oportunitat la tornaré a beure.

.

Per començar m'ha fet il.lusió passejar per la vora del riu que hi ha un bon passeig tot veient les cases del parlament i el centre d'arts dominat pel Royal Festival Hall, però que més recentment compte amb la gran sínia coneguda per The Eye.

.

De tota manera el plat fort del dia ha estat el musical a Victoria Palace Theatre, Billy Elliot, que molts coneixem per la pel.lícula. El musical en qüestió porta l'argument força més enllà de la pel.lícula perquè el conflicte de la pel.lícula és només entre pare i fill perquè el pare vol que el nen faci un esport ben mascle, mentre que ell vol ballar. En el musical, encara que aquest aspecte hi és el que realment centra l'argument és que els fets es desenvolupen al nord d'Anglaterra quan la política econòmica de Margareth Thatcher castigava durament les vagues dels minaires car minaires són la família i l'entorn de Billy Elliot. Aquest minaires tampoc estan per dances, encara que al final, quan s'adonen que el tancament de les mines no té marxa enrere aleshores comprenen que serà millor que es pugui guanyar la vida ballant.

.

De tota manera un musical és més música i ball que teatre i, per tant, l'argument, encara que ben travat en aquest cas, no és el que més compte.

.

D'entrada la música és estupenda, cosa que hem d'agrair al compositor: Sir Elton John. La coreografia és també magnífica i pel meu gust un dels moments més brillants és quan ballen les nenes de l'escola de ball del poble de Billy Elliot i a on ell també hi va encara que d'una manera extra oficial. Aquestes nenes fan un ball en les que representa, com les de tantes escoles de dansa, que són un desastre absolut ballant, que no encerten mai les instruccions de la mestra. I amb això no volem pas dir que no tinguin ni idea perquè al final de l'espectacle, encara que no totes, fan una demostració de bon ball que jo ja voldria veure per aquestes terres.

.

Quin vagi a Londres, que no es perdi aquest musical. M'ho agrairà.

.

Totes les fotografies

L'Índia, més que un gran viatge, una experiència única

Brutícia generalitzada; cotxes vellíssims; tricicles atrotinats; claxons que no paren; semàfors, passos cebra i municipals que ningú fa cas; motos amb quatre persones, cap amb casc; autobusos plens fins al sostre i la porta, bruts i atrotinats; vaques, porcs, gossos i rucs pel carrer; gent dormint pel carrer sigui de dia o de nit, amuntegada per racons i estacions de tren; assetjament de venedors de rampoines, mendicants i tota mena d'atabaladors; cases sense finestres i la teulada mig caiguda; barraques amb només un o dos llits i quatre persones assegudes perquè de dia són sofàs; llits fets de quatre potes i cordills per aguantar el pes; no es detecten mobles; la casa no existeix de fet; la vida és al carrer; els botiguers estan asseguts o tombats i xerrant amb algun conegut, mai drets esperant el client; les noies pijes no s'acaben la consumició i deixen la copa mig plena; l'aranya que penja al sostre ja pot ser de Murano, que s'hi posen els coloms.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Reconec que en mi s'ha complert el tòpic que qui visita l'Índia no queda impassible, insensible. La qualitat humana dels seus habitants , la pobresa més dura de pair als nostres ulls junt amb la riquesa més insultant.
.
Els colors, les olors, les pudors, els sabors fan impossible oblidar un país que potser és d'alguna manera una síntesi del que és tot el món.
.
Abans de fer el viatge tenia lògicament referències, però contradictòries com crec que no passa en cap altra destinació turística, si més no d'una manera tan remarcable. Algunes persones que han estat a l'Índia en deien pestes i que mai més, mentre que hi ha unes altres que repeteixen i repeteixen. Què passa doncs amb l'Índia?
.
Confesso que quan només portava uns sis o set dies de viatge em deia que no entenia els que repeteixen l'Índia, que amb una vegada hi ha més que prou. Quan ja era al final del viatge i ara mateix, mentre escric aquesta darrera entrada del viatge m'agradaria tornar a l'ïndia perquè he només el Kajastan, gran com Alemanya, però hi ha molt més que m'agradaria veure, com Mumbai i Calcuta i també la petita part ex-portuguesa, Goa.
.
Segurament no hi tornaré perquè malgrat tot, hi ha més països que no he vist que hagi vist i l'ïndia, encara que no l'he vista tota, ja m'he fet una idea. Aquest viatges de quinze dies de la mà d'una agència de viatges només tenen una finalitat: fer el tast d'un país. Qui cregui que ja el coneix s'equivoca, però el món i la vida són el que són i el món és molt gran i la vida és molt limitada per moltes raons, però principalment: diners, salut i temps (l'ordre és alfabètic).
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Qui ha seguit el meu recorregut pel blog ha vist que m'he fet una mica pesat dient cada cosa que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Pot semblar que jo li dono una importància cabdal. Ho he escrit només com una exigència del que en podríem dir el guió turístic i aquest blog té com objectiu també el d'informar.
.
Recordo molt bé, encara que no recordi els mots exactes, que el filòsof Betrand Russell deia que quan ens proposem a estudiar una persona cal fer-ho amb simpatia, a concer-li intel.ligència. Hi estic d'acord. I jo em permeto donar una sentit més ampli a aquesta reflexió i també l'aplico quan un visita un país. I per això crec que el més imortant que té un país són les persones i no les pedres. Si les pedres resulta que són patrimoni de la humanintat doncs felicitats, però el que compte és com són i com viuen les persones. I el millor que té l'Índia indiscutiblement són les persones. Encara que per uns dies la simpatia envers aquest poble va trontollar, ara és més ferma que mai.
.
Aquesta apreciació no treu que hi ha pedres que m'han impressionat de debò perquè indiscutiblement la grandesa del Taj Mahal és aclaparadora, la qual cosa no t'ho transmet la millor de les fotos o un DVD. Malgrat això el Taj Mahal és un punt força conegut i per tant un s'hi apropa amb una mena de cosa vista, per la qual cosa la sorpresa me l'ha fet el Temple Jainista de Ranakpur perquè no havia vist mai tant marbre treballat en tant poc espai.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
Encara que ja ho he escrit quan tocava, ara, en aquest mena d'epíleg crec que toca tornar a dir-ho. Una de les coses que més m'ha tocat el cor és la naturalitat amb la què la gent de poble s'ha deixat fotografiar i si ha pogut -cal tenir càmera- ens ha fotografiat com a record d'aquest intercanvi.
.
En una de les darreres entrades posava la foto d'unes dones que treballant amb pic i pala al carrer, van fer una pausa per deixar-se fotografia per mi i saludar-me tot somrient.
.
També eren tres dones les que em somreien mentre les fotografiava i elles tiraven d'un carro.
.
En una mena de petita festa en la que hi havia música i ball, quan els de la colla van veure que els volia fotografiar, ells eren uns quinze o vint, el nen es va destacar i es va posar a ballar davant meu. Imagina! Va ballar només per mi, per aquest desconegut que ve de fora, d'un país que segurament no saben on és.
.
A l'estació de tren de Jhansi tenia a prop dues senyores i un nen i amb gests les vaig demanar que em deixessin fotografiar i com es pot veure no van posar cap problema i com tantes vegades em van obsequiar amb un somrís.
.
Aquests somrís és una de les coses que amb més goig m'he posat a la maleta de tornada a Barcelona, la terra del català emprenyat.
.
Sobre aquest punt cal fer una remarca. Els carrer són realment molt bruts, però les cases són netes. Un pot veure com es netegen els portals i cap dintre de la casa; com també hom ot veure que la gent va neta, fins i tot les pageses, que van elegantment vestides pel camp amb els seus saris de tots els colors, groc, blau, vermell i també fosforito.
.
A la gran majoria de les cases de Barcelona fa cinquanta anys no tenien banyera o plat de dutxa, mentre que a l'Índia per raons religioses fa centenars d'anys que es renten de cap a peus.
.
Més que un gran viatge, una experiència única
.
La primera foto és per mi un must, quelcom imprescindible, la Flor de Lotus, que simbolitza divinitat, fertilitat, riquesa, coneixement i il.lustració. Està associada amb la deesa de l'abundància, Maha Lakshimi, que dona prosperitat, puresa i generositat. Ella se seu sobre una flor de lotus simbolitzant puresa, bellesa i tot allò que és bo.
.
Quan a Barcelona es mora algú en un geriàtric o en un hospital, els altres residents no veuen, no sabes res, a no ser que aquella persona la trobin a faltar. Aquí la mort es tapa, fa nosa, millor que no hi pensem. En la cultura de l’Índia està plenament assumit, no d’una manera intel.lectual, sinó real, vital, que tot allò que viu mor, que la mort és un pas més del cicle vital i que no serveix de res posar-s’hi d’esquena.
.
La vida i la mort es donen de la mà d’una manera escenogràfica en el ghats. Jo ho he vist en els de Varanasi, però les cremacions es fan a tota l’Índia i no es donen aquelles escenes punyents tan mediterrànies, sinó que la cremació es fa en silenci.
.
Un proverbi indi
El sabor de l'oliva i el que ha dit el savi, s'aprecien al cap d'una estona.
El sabor, l'emprempta que m'ha deixat aquest viatge és inesborrable. Ho dic jo.
.
Aquí totes les fotos