Molt soroll per no res, de William Shakespear

La gran comèdia romàntica de Shakespeare amb música de Cole Porter en directe.

Un Shakespeare en una versió contemporània inspirada en les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. Una gran companyia d’actors i actrius que ens oferiran els secrets, els enganys i les traïcions d’una comèdia sobre la frontera entre l’amistat i l’amor.

Teatre Nacional de Catalunya

Direcció: Àngel Llàcer

Intérprets:  Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Bea Segura, Albert Triola, David Verdaguer

Direcció musical: Manu Guix

Traducció: Salvador Oliva

Dramatúrgia: Marc Rigau i Àngel Llàcer

Tirant palets al riu

Tirant palets al riu RIERA DE MERLERS, prop del Cobert de Puigcercós (antic MOLÍ DE LA FARGA), dins del Veïnatge de les Llosses, Ripollès.

Marits i mullers, de Woody Allen

La Villarroel

Direcció/Adaptació: Àlex Rigola
Intérprets:  
Andreu Benito (Andreu)
Joan Carreras (Joan)
Mònica Glaenzel (Mònica)
Sandra Monclús (Sandra)
Lluís Villanueva (Lluís / El Villanueva)
Mar Ulldemolins (Mar / La Molins)

Sinopsi

L'Andreu, escriptor i professor de literatura, i la seva dona Mònica, que treballa en una revista d'art, no poden creure's que els seus millors amics, la Sandra i el Joan, aparentment una parella perfecta, hagin decidit separar-se. A partir d'aquesta notícia, la parella comença a plantejar-se si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

Marits i Mullers és una adaptació del guió escrit per Woody Allen, de la pel·lícula homònima que es va estrenar l'any 1992. Protagonitzada per ell mateix i per qui va ser la seva parella, l'actriuMia Farrow, aquest film es va endur el premi BAFTA al Millor Guió Original i va ser un èxit tant de crítica com de públic.

Àlex Rigola, per la seva part, ja va portar aquest espectacle al Teatro de la Abadía de Madrid, el 2013, i ara ha preparat la versió en català d'aquesta comèdia sobre les relacions de parella que signa el genial director nord-americà.

Crec en un sol déu / Dona no reeducable

de Stefano Massi

Direcció Lluís Pasqual

Crec en un sol déu 

Intérpret: Rosa Maria Sardà 

Dona no reeducable 

Intérpret: Miriam Iscla 

Teatre Lliure de Gràcia

i

Porta Hermes de part de Zeus el missatge d'independència de Catalunya?

Porta Hermes de part de Zeus el missatge d'independència de Catalunya?

Hermes està arribant a la Plaça de Catalunya, en aquest moment salta per sobre de la cúpula, a l'alçada d'on acaba el pal i comença la bandera.

Bluff, de Joan Vigo

Direcció: Israell Solà

Intérprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Rocher, Júlia Truyol, Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius, Ricard Farré

Companyia La Calòrica

Sala Beckett

SinòpsiSOPSI

Es diu Carles Nin Garcia, però la seva tendència a caure de cul a terra li va valer, des de ben petit, el sobrenom de Ninot. Quan avui arribi a casa i intenti explicar a l'Olga què li ha passat, ella li dirà que ja no l'estima.
La Rut s'acaba de quedar sense feina i ha decidit aprofitar l'oportunitat per trobar el seu lloc al món. Ha conegut l'Albert, un músic a qui li agrada parlar de coses alegres i que encara pensa que la sort és dels valents.
La Poni i la Conxa han passat una llarga temporada al cantó més fosc de la vida, però aquesta tarda han decidit que encara estan a temps d'intentar-ho.
I així van passant els dies, sense que s’esdevinguin catàstrofes ni es compleixin les il·lusions.
Mentrestant, Dave Hakenberg, un apicultor de Florida, ha entrat plorant en una comissaria per denunciar que els tres milions d'abelles de la seva granja han desaparegut sense deixar rastre.

Presentació del directorSENTACIÓ DEL DIRECTOR

“En vull més. Ho vull tot.”
Escollir t’obliga a triar. Triar és perdre una mica. L’home contemporani viu la tria com una petita pèrdua. Quan ens trobem davant d’un gran mostrador de gelats i hem d’escollir un sabor entre un munt de possibilitats, tan bon punt en tries un no pots evitar tenir la sensació d’haver perdut l’oportunitat de viure l’experiència més estimulant de la teva vida amb qualsevol dels altres sabors.
La societat viu abocada al Fear of Missing Out, i les xarxes socials no fan més que accentuar aquesta insatisfacció. Mostrar tan sols les coses bones i fer-ne una exhibició constant crea por de perdre’s alguna cosa: per què jo no haig de poder viure totes les experiències que oferta el gran catàleg del món? Vull no perdre’m la millor festa de Sant Joan. Vull viure el moment més romàntic que hagi filmat mai Hollywood. Vull viatjar a l’Índia per trobar-me a mi mateix. Vull viure a Nova York. Vull ser escriptor. Vull ser model. Vull ser lliure. Vull formar una família. I vull que em trobeu seriós, fresc, decadent, divertit, intel·ligent, espontani i misteriós. Vull viure un món de xocolata belga amb nous de macadàmia i també un món de sorbet de mandarina. Però a l’hora de la veritat, no pots ser un periodista que guanyi un Pullitzer i alhora el nou Kurt Cobain. I des d’aquesta realitat borrosa neix el cinquè espectacle de La Calòrica.
BLUF és un compendi d'històries entrecreuades sobre personatges que decideixen canviar de vida i sortir a buscar la felicitat. Persones que desitgen viure la vida d'un heroi de pel·lícula però que comencen a fer-se grans i s'adonen que la vida que ells havien somiat no és la que tenen.
El muntatge beu de referents diversos però sobretot és el món de la novel·la gràfica nord-americana contemporània, un gènere que des de la dècada dels setanta ha suposat una constant revolució en la forma d'explicar les històries, el que ens serveix per dibuixar l’univers de BLUF. Exemples com les novel·les gràfiques Black Hole de Charles Burns, Ice Haven de Daniel Clowes o Jimmy Corrigan de Chris Ware serveixen de referent per crear la complexitat narrativa i estilística del muntatge. Diferents estils per a diferents històries. Des del realisme intimista i màgic fins a la comèdia més negra i gamberra.
Un espectable concís, pop, gamberro, realista i explosiu com una onomatopeia. Un Bluf! Un Boing! Un Ouchh! Un Bam! Shhhhhht! Aaargh! Toc toc! Crash! Un muntatge on podem conèixer un munt de personatges –tots ells representats per cinc actors– en la frontera entre la realitat i l’extravagància. En Ninot, l’Albert, la Ruth, l’Olga, una abella que dirigeix una multinacional i unes moteres que atraquen bancs conviuen dins el cosmos de BLUF. Un munt de vinyetes plenes de l’humor de la violència, la insatisfacció, la ràbia i la humiliació contemporànies. Israel Solà 

El perquè de tot plegat, de Quim Monzó

Quaderns Crema

Barcelona
1994
169 pàgines

Aquest llibre porta anys a casa, potser vint, l'he tingut vàries vegades a les mans, però no m'hi decidia. Tot i que era un error, me n'alegro perquè vull pensar que ara l'he gaudit més. Es tracta d'un llibre de contes i no té res a envejar dels millors contistes. En tots els contes Quim Monzó demostra un profund coneixement de la psicologia, que és com dir de les febleses humanes. Als primers contes la temàtica de fons és el sexe i, per raons òbvies, m'ha impressionat Vida matrimonial d'una parella que ja als vuit anys de casats han perdut el costum del sexe. Són al llit i arran d'un factor extern els ve les ganes de sexe, però per separat, no s'ho diuen, han perdut la confiança, per tant, la conseqüència és dramàtica, es masturben. Ell "sent una tristesa immensa, pensa que la vida és grotesca i injusta, i esclatar a plorar". El conte La immolació és del tot surrealista i té un final divertit, però d'una absoluta elegància. És una parella que discuteix sobre si és oportú pujar a la torre de Pisa tenint en compte que cada any s'inclina i que d'un moment a l'altre pot caure. Al final un tenia raó, pugen i la torre cau. Ningú li pot retreure a Quim Monzó d'aquest presagi perquè ho fa d'una manera tan fina que ens fa pensar que cau, però potser no, jutgem: "La dona somriu, l'agafa per la cintura, van cap a la torre, comencen a pujar-hi i no té temps ni d'adonar-se d'aquesta prova d'amor.". Quin Monzó prova el seu mestratge de contista quan fa un recreació d'alguns clàssics, com La micologia, El gripau i La bella dorment, La monarquia i La fauna. Per a gaudi de qui em llegeixi li regalo el darrer paràgraf de La bella dorment. "Les galtes de la noia han perdut la blancor de la mort i ja són rosades, sensuals, per mossegar-les. Es posa dret i li allarga les mans, totes dues, perquè s'hi agafi i pugui posar-se dreta. I aleshores, mentre (sense deixar de mirar-lo als ulls, enamorada) la noia (feble d'haver passat tant de temps estirada) es posa dreta gràcies a la força dels braços masculins, el cavaller s'adona que (cosa de vint o trenta metres més enllà, abans que la clariana acabi per donar pas al bosc) hi ha una altra noia adormida, tan bella com la que acaba de despertar, igualment estirada en una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors”.

Un metge rural, Franz Kafka

Traducció de Josep Murgades

Quaderns Crema

Barcelona 1995

120 pàgines

Un altre llibre de viatge, però no s'entengui que frivolitzo sobre la qualitat que potser per alguns la qualificació "de viatge" és una desqualificació. La cosa està en què un llegeix quan li plau sigui al tren, al sofà de casa, a l'avió o a la cadira de la cuina. Val a dir que si s'està sol la lectura a la cuina és molt recomanable perquè aquesta incomoditat respecte al sofà obliga a està com més desvetllat i a no caure, doncs, en un cert ensopiment.

El motiu doncs que sigui un bon llibre de viatge és perquè al tenir lletra grossa ajuda si un està en algun lloc a on la llum està per sota del desitjable i, a més a més, cal dir que Un metge rural és un dels catorze contes que hi ha al llibre. Es tracta d'un conte surrealista i, alhora, molt dur, molt colpidor.

Vull destacar també Onze fills en el que el pare fa de narrador i explica les qualitats i defectes de cada un dels fills; tot un prodigi de psicologia al saber traçar onze persones que no coincideixen en res.

Tot i amb això em considero un fanàtic del darrer conte, que no ens l'hem de prendre com un conte, sinó com la veritable lliçó magistral que una vegada va fer un mico: Un report per a una acadèmia. Segur que hauria plagut a Rousseau. Per les característiques d'aquesta obra he tingut ocasió de veure al teatre aquesta obra en format de monòleg. La primera vegada, ja fa molts anys, va ser en un marc ideal, perfecte: l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, no recordo el nom de l'actor, però sí que es movia davant el públic quasi com un simi. Aquest "quasi" és rellevant perquè no era exagerat, no era teatral, el suficient. La segona vegada ja més recent, però fa uns anys, al Teatre Lliure.

Un llibre més de Kafka que fa de bo llegir i en el que evidencia no solament un gran escriptor, sinó una gran penetració psicològica i una perspicàcia per anar al moll de l'os de les coses.

Aquí hi ha un exemple tret de Un report per a una acadèmia

(Tinguem en compte que el discurs el fa un mico caçat a la selva i portat a Europa)

Tinc por que no se  m'entengui exactament què vull dir quan parlo d'escapatòria. Utilitzo el mot en el sentit més usual i ampli. És amb tota deliberació que no dic llibertat. No és aquest el gran sentiment de llibertat a totes bandes el que jo vull donar a entendre. Com a simi potser el vaig conèixer, i he conegut també homes que se'n delien. Pel que fa a mi, però, de llibertat, no n'exigia ni llavors ni ara. Encara més: amb llibertat s'enganya massa sovint entre éssers humans. I de la mateixa manera que la llibertat figura entre els sentiments més sublims, igualment hi figura l'engany corresponent.

Diaris de viatge, de Franz Kafka

Traducción de Francesca Martínez

Edicions 62, Barcelona

92 pàgines

Aquest llibre ja el vaig llegir l'any 1995, però com té la gràcia de ser petitó en tots sentits i d'un gran escriptor, és ideal per un viatge. A més com al llegir-lo en ple viatge un se n'adona més del que és ser un gran observdor amb una memòria prodigiosa per a poder plasmar al full en blanc aquelles coses que han impressionat. Un s'adona més de la vàlua de Kafka perquè la majoria de nosaltres, penso, no tenim aquesta capacitat de posar negra sobre blanc allò que anem veient mentre caminem.

Per exemple a París escriu:

La Venus de Milo: donar-hi la volta al més lentament possible no impedeix que el seu aspecte sofreixi uns canvis ràpids i sorprenents. He fet algunes observacions -malauradament una d'elles ha estat forçada (la que es referia a la cintura i a la túnica)-, però n'hi ha un parell que són correctes. Per recerdar-me'n bé em faria falta una reproducció plàstica -sobretot pel que fa al genoll esquerre doblegat-, que condiciona la visió que hom en pot tenir des de tots i cada un dels angles, si bé algunes vegades aquest condicionament es veu força afeblit. L'observació forçada: hom espera que el cos es rejoveneixi tan bon punt deixem la línia on s'acaba la túnica, però de fet encara és més eixemplat. El vestit que cau i que el genoll atura.

Amb apuesta citació de tipus artístic, ara hi poso una de psicologia social, que crec que encara és válida però disfressada amb altres mots.

El servent és reposat i sol.lícit -cara angulosa i curosament afaitada. Aire trist, potser l'aire que té tota la gent del poble que es mou entre senyors. La tristesa dels animals domèstics.

Daodejing. El llibre del "dao" i del "de", de Laozi

Traducció del xinès, introducció i comentaris de Seán Golden i Marisa Presas

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006 

185 pàgines

Avui he enllestit la lectura d’aquest llibre tot tenint en compte que em vaig proposar llegir només tres o quatre capítols cada dia perquè malgrat que la majoria són curts, també són difícils d’interpretar malgrat que a la pàgina del costat hi ha el comentari del capítol en qüestió. Com es pot veure més amunt els comentaris estan fets pels mateixos traductors.

El motiu de la lectura és, en primer lloc, que des que em vaig jubilar he desenvolupat una curiositat o interès per la cultura xinesa. Aprofito per precisar que m’he referit a la jubilació del món laboral perquè si per jubilació hom entén no fer res, mai no havia estat tan actiu; la diferència està que abans guanyava diners amb el meu treball tot sabent que no em faria ric i ara el que faig em costa diners, molt pocs, però em faig ric, d’una altra manera, evidentment. Una riquesa que és el resultat del que en dic una vita nova. Per altra banda, els comentaristes expliquen en la Introducció una mena de tradició xinesa que és força coneguda i que és interessant citar-la:Podríem dir que en molts aspectes confucianisme i daoisme són complementaris. Tant és així que tradicionalment es deia que una persona havia de ser confuciana en la seva maduresa, però daoista en la seva vellesa.” Si ens atenem que qui escriu aquest blog ja està a la setena dècada té

motius sobrats per a saber que diu el dao.

A fi i efecte donar una idea del llibre faig la citació del capítol 16 que m’ha semblat il.lustrativa:

Arribar al buit suprem. Conservar la quietud suprema. Totes les coses entren juntes i jo observo com s’en tornen. De la turba de coses cadascuna torna a l’arrel. Tornar a l’arrel s’anomena quietud; la quietud és tornar al destí. Tornar al destí s’anomena ser constant. El coneixement d’allò que és constant s’anomena il.luminació.

No conéixer el constant vol dir anar cegament al desastre. Si es coneix el constant s’accepta tot. El qui ho accepta tot és desinteressat. El qui és desinteressat és sobirà. El qui és sobirà és en harmonia amb el cel. El qui és en harmonia amb el cel és en harmonia amb el dao. El qui és en harmonia amb el dao és etern, i la mort no li representa cap perill.

Publicat fa 6th Augu