EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SalaBeckett. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SalaBeckett. Mostrar tots els missatges

divendres, de setembre 25, 2015

Bluff, de Joan Vigo



Direcció: Israell Solà
Intérprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Rocher, Júlia Truyol, Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius, Ricard Farré
Companyia La Calòrica


SinòpsiSOPSI

Es diu Carles Nin Garcia, però la seva tendència a caure de cul a terra li va valer, des de ben petit, el sobrenom de Ninot. Quan avui arribi a casa i intenti explicar a l'Olga què li ha passat, ella li dirà que ja no l'estima.
La Rut s'acaba de quedar sense feina i ha decidit aprofitar l'oportunitat per trobar el seu lloc al món. Ha conegut l'Albert, un músic a qui li agrada parlar de coses alegres i que encara pensa que la sort és dels valents.
La Poni i la Conxa han passat una llarga temporada al cantó més fosc de la vida, però aquesta tarda han decidit que encara estan a temps d'intentar-ho.
I així van passant els dies, sense que s’esdevinguin catàstrofes ni es compleixin les il·lusions.
Mentrestant, Dave Hakenberg, un apicultor de Florida, ha entrat plorant en una comissaria per denunciar que els tres milions d'abelles de la seva granja han desaparegut sense deixar rastre.

Presentació del directorSENTACIÓ DEL DIRECTOR

“En vull més. Ho vull tot.”
Escollir t’obliga a triar. Triar és perdre una mica. L’home contemporani viu la tria com una petita pèrdua. Quan ens trobem davant d’un gran mostrador de gelats i hem d’escollir un sabor entre un munt de possibilitats, tan bon punt en tries un no pots evitar tenir la sensació d’haver perdut l’oportunitat de viure l’experiència més estimulant de la teva vida amb qualsevol dels altres sabors.
La societat viu abocada al Fear of Missing Out, i les xarxes socials no fan més que accentuar aquesta insatisfacció. Mostrar tan sols les coses bones i fer-ne una exhibició constant crea por de perdre’s alguna cosa: per què jo no haig de poder viure totes les experiències que oferta el gran catàleg del món? Vull no perdre’m la millor festa de Sant Joan. Vull viure el moment més romàntic que hagi filmat mai Hollywood. Vull viatjar a l’Índia per trobar-me a mi mateix. Vull viure a Nova York. Vull ser escriptor. Vull ser model. Vull ser lliure. Vull formar una família. I vull que em trobeu seriós, fresc, decadent, divertit, intel·ligent, espontani i misteriós. Vull viure un món de xocolata belga amb nous de macadàmia i també un món de sorbet de mandarina. Però a l’hora de la veritat, no pots ser un periodista que guanyi un Pullitzer i alhora el nou Kurt Cobain. I des d’aquesta realitat borrosa neix el cinquè espectacle de La Calòrica.
BLUF és un compendi d'històries entrecreuades sobre personatges que decideixen canviar de vida i sortir a buscar la felicitat. Persones que desitgen viure la vida d'un heroi de pel·lícula però que comencen a fer-se grans i s'adonen que la vida que ells havien somiat no és la que tenen.
El muntatge beu de referents diversos però sobretot és el món de la novel·la gràfica nord-americana contemporània, un gènere que des de la dècada dels setanta ha suposat una constant revolució en la forma d'explicar les històries, el que ens serveix per dibuixar l’univers de BLUF. Exemples com les novel·les gràfiques Black Hole de Charles Burns, Ice Haven de Daniel Clowes o Jimmy Corrigan de Chris Ware serveixen de referent per crear la complexitat narrativa i estilística del muntatge. Diferents estils per a diferents històries. Des del realisme intimista i màgic fins a la comèdia més negra i gamberra.
Un espectable concís, pop, gamberro, realista i explosiu com una onomatopeia. Un Bluf! Un Boing! Un Ouchh! Un Bam! Shhhhhht! Aaargh! Toc toc! Crash! Un muntatge on podem conèixer un munt de personatges –tots ells representats per cinc actors– en la frontera entre la realitat i l’extravagància. En Ninot, l’Albert, la Ruth, l’Olga, una abella que dirigeix una multinacional i unes moteres que atraquen bancs conviuen dins el cosmos de BLUF. Un munt de vinyetes plenes de l’humor de la violència, la insatisfacció, la ràbia i la humiliació contemporànies. Israel Solà 

dissabte, de juliol 04, 2015

Penso en Yu, Carole Fréchette











Sala Beckett

Traducción
Elisabet Ràfols
Dirección
Imma Colomer
Intérpretes
Pep Ferrer, Fina Rius, Mar Ulldemolins
Escenografía
Max Glaenzel
Ayudante de escenografía
Josep Iglesias
Iluminación
Kiko Planas
Vídeo
Joan Rodón
Vestuario
Antonio Belart

dilluns, de gener 12, 2015

Billie Whitelaw

A La Vanguardia d'ahir diumenge, 11 Gener, a la secció d'Obituaris i sota el títol "Mainadera malèfica i musa de Samuel Beckett" Billie Whitelaw (1932-2014)

En el text ens diu que va morir el 21 de desembre va morir i més endavant llegim "Sempre implacable i puntillós fins a extrems malaltissos (es refereix a Beckett), el 1971 va escriure per a Billie Whitelaw el monóleg Not I, només al final dels duríssims assajos, Beckett va saber que durant aquelles interminables jornades el fill de Whitelaw  havia tingut un atac de meningitis que ella li havia amagat per no portar-li problemes. L'autor es va sentir culpable i va demanar que el perdonés per no habver-se'n adonat."

La Vanguardia s'equivoca, no va ser el 1971, sinó el 1973.

Quan el 1973 vaig entrar al Royal Court Theatre, a Sloane Sqare, Londres, Krapps's Last Tape, interpretada per Albert Finney, que no em va atrapar; però tot una altra cosa va ser Not I. Un monòleg interior   interpretat per Billie Whitelaw.
per a veure dues petites peces de Samuel Beckett, no sabia res de Billie Whitelaw. La primera peça em va resultar estranya, no em va atrapar.


Respecte a Not I He dit monòleg interior? Mare meva! Va ser més que un monòleg. Tècnicament podríem dir flux de consciència, però l'obra per boca, Mouth, de Whitelaw és més aviat un torrent de conciència.

El treball que hi fa és indescriptible, però qui dubti ho pot comprovar. Invito a mirar el video en el que primer veurem a Billie Whitelaw parlant de la seva interpretació i després el principi de l'obra, que podeu seguir a:









dijous, de juliol 31, 2014

VELLS TEMPS, de Harold Pinter

Traducció: Joan Sellent
Direcció: Sergi Belbel
Intérprets: Míriam Alamany (Kate), Sílvia Bel (Anna), Carles Martínez (Deeley)
Sala Beckett

SINOPSI
Una habitació i una parella. El marit és un director de cinema. La dona espera l’arribada d’una vella amiga que fa vint anys que no veu i amb la qual havia compartit pis durant els anys de joventut. Quan finalment aquesta amiga fa acte de presència, però, ben aviat l’alegria pel retrobament dóna pas a la desconfiança. I comença una pugna entre el marit i l’amiga per tal de veure qui té més poder damunt de la dona. Què passa entre aquest home i aquestes dues dones? Quina relació van tenir elles dues? Quins secrets amaguen els tres personatges?

PRESENTACIÓ
La visita d'una vella amiga de la infància d'un matrimoni causa un seguit de sospites, recels i ambigües tensions en la parella. L'obra ha estat qualificada com un "triangle minimalista". Sota una aparent lleugeresa inicial, gairebé més a prop d'una comèdia de bulevard que d'una obra de tesi, Pinter retrata magistralment els estralls del pas del temps, els laberints de la memòria i la fragilitat de les relacions humanes i de parella. De mica en mica, els records evocats comencen a entortolligar-se i tot acaba agafant una densitat gairebé tràgica. "Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò," afirma l'Anna, l'enigmàtic personatge que irromp un dia en la vida d'una parella aparentment convencional. Amb una ironia i un sentit de l'humor ben especials, Pinter escriu una mena de trencaclosques de peces que difícilment encaixen, tota una filigrana per a dues grans actrius i un gran actor, una història ambigua que inquieta, sedueix i interroga constantment l'espectador. Sergi Belbel

Anna és precisament el personatge que diu ""Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò" i és precisament el personatge més complicat de l'obra, de fet ho són els tres de complicats perquè l'obra és complicada fins al punt que permet a cada espectador interpretar-la d'una manera diferent. Si dic que Anna és el que ho és més potser és només perquè és l'intrús; tanmateix és així? o potser resulta que Anna i Kate són la mateixa persona? o potser Anna va ser assassinada per Kate?

A la meva manera de veure, potser simplista, cal imaginar-se que l'obra consta d'una dotzena o més de quadres en la què cada quadre és una història diferent que com una mena de patchwork s'hi van afegint quadres nous, però que entre ells l'autor hi ha establert un fill conductor que sembli que les diverses Annas siguin la mateixa o que les diverses Kake siguin la mateix i els diferents Deeley siguin el mateix, però que això és una mena de trompe-l'œil i, per tant, l'espectador quedi lliure de fer les relacions perquè, d'això no hi ha cap dubte, sense ser teatre de l'absurd resulta absurda.


dilluns, de juny 09, 2014

ELS DIES FELIÇOS, de Samuel Beckett

Traducció de Sergi Belbel.
Intèrprets: Emma Vilarasau i Òscar Molina.
Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Nina Pawlowsky.
 Caracterització: Toni Santos. Il•luminació: Kiko Planas.
So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Antonio Calvo.
Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure Gràcia.


No se sap ben bé si Sergi Belbel va proposar a Emma Vilarasau que interpretés 'Els dies feliços', de Samuel Beckett, o que ella li hagués demanat que la dirigís per a fer el paper de Winnie, la protagonista d'aquesta obra, el que sí està clar que aquesta actriu semblar està en el millor moment de la seva carrera teatral. Jo la vaig trobar fantàstica en el treball que no fa molt va fer al T.N.C. amb "Barcelona", de Pere Riera. Ara però, amb aquesta obra de Beckett aquesta actriu ha fet un salt copernicà.

Al Primer Acte
Efectívament és quasi un saolt mortal passar d'una obra situada en un espai i un temps molt concret i en la que fins i tot balla i vesteix elegantment a una obra en la que tot passa en el no-espai i en el no-temps i ella és la dona del no-cos.


Cal dir que el protagonisme de Winnie respecte el de Willie és gairebé absolut, l'obra és gairebé un monòleg en el que Òscar Molina fa un treball necessàriament marginal. És de notar que l'obra ha quedat dividida en dos actes en el que el primer, una hora, té un dramatisme còmic, mentre que el segon acte, de mitja hora, és tràgic amb un contingut emotiu captivador.
Al Segon Acte. Final

Òbviament si el final m'ha resultat emocionant ha estat gràcies al magnífic, insuparable diria, treball d'Emma Vilarasau.

diumenge, de març 30, 2014

EL SETÈ CEL, de Caryl Churchill

Traducció: Arnau Marín
Musica: Roger Marín. 
Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, 
Jenny Beacraft, Arnau Marín, Marta Montiel, 
Lluís Olivé i Teresa Urroz. 
Escenografia i vestuari: Meritxell Muñoz. 
Ajudant escenografia: Laia Serra. 
Il·luminació: Joan Grané. 
Direcció: Glòria Balañà. 
Producció: Teatre de l’Enjòlit i Sala La Planeta. 
Sala Beckett

Puntuació: 7

diumenge, de juliol 21, 2013

GEORGE KAPLAN, de Frédéric Sonntag

Traducció de Carles Batlle. 

Intèrprets: Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús. 
Escenografia i il·luminació: Laia Martí. Vestuari i caracterització: Gimena González. Espai sonor i visual: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Ajudanta direcció: Aina Tur. 
Direcció de Toni Casares. 
Grec 2013. 
Sala Beckett

No hiha dubte que és una de les obres més originals del món del teatre i possiblement entre les que hi ha actualment a l'escena de Barcelona.

Està dividida d'una manera clara en tres parts que estan quasi desconnectades, però que tenen un fil que les vincula, però que no vol dir que una sigui continuació de l'altra. No es diu, però les tres parts podrien estar passant en el mateix moment.

A la primera part, per mi la millor des del punt de vista teatral i interpretatiu, tenim un grup d'activistes disposats a denunciar els mitjans de comunicació perquè la ficció domina la nostra realitat, cosa que argumentalment queda més clara a la segona part en la que els guionistes tenen uns clients que paguen per a que escriguin una ficció per a donar resposta a la crisi de valors i finalment, a la tercera part, veiem els sofisticats membres d'un club, Bilderberg?, ultrasecret, que volen controlar la situació mundial a base d'una guerra.

Si l'autor ha estat molt imaginatiu, també cal aplaudir el director i, per descomptat, els actors i actrius. Com una apreciació personal vull aplaudir el magnífic treball que fa la  Sara Espígul, especialment a la primera part.