Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Dramatúrgia, posada en escena i direcció: Nelson Valente
Amb :
Enrique Amido - Tito Cristina Pachi Molloy - Susana Carlos Rosas - Antonio Lide Uranga - Nelly
Sinòpsi
A partir d'un realisme cru, l'obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els mandats que s'acumulen al llarg d'una vida.
La peça es desenvolupa a l’entorn del vincle entre dos matrimonis d'adults madurs, que transformaran un diumenge rutinari i avorrit en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a llum. El declive proposa així una reflexió sobre com construïm la felicitat i la possibilitat de canviar de paradigmes en l'últim instant.
La meva valoració
És teatre en majúscules, teatre de text, d’un bon text no basat en fets reals, però sí com és realment la societat avui. La il.lusió en la vida que molts posen de joves i quan són a punt de jubilar-se s’adonen que tot s’ensorra. Aquest declivi no solament és professional, sinó el de la parella, els amics, tot.
Quan hom surt del teatre s’adona que l’obra genera o pot generar catarsi.
Música Jeanine Tesori
Llibret i lletres Lisa Kron
Basat en la novel·la gràfica Alison Bechdel
Direcció Daniel Anglès
Repartiment Mariona Castillo – Alison Bechdel Daniel Anglès – Bruce BechdelPilar Capellades – Helen Bechdel Clara Solé – Alison joveJúlia Jové – Joan Marc Andurell – Roy /Mark/ Pete/ Bobby Jeremy Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart – Alison nenaFerran Alegre/ Aleix Colomer/ Daniel Pérez – Christian Bechdel Miquel Camps / Jan Galivan/ Stel·la Tarradellas– John Bechdel
Adaptació en català Daniel Anglès i Marc Gómez
Escenografia i vestuari Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé
Sinòpsi
Quan el seu pare mor inesperadament, la novel·lista gràfica Alison se submergeix profundament en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic el temperament del qual i secrets van definir la seva família i la seva vida. Movent-se entre el passat i el present, Alison reviu la seva infància única jugant en l’empresa familiar, la funerària Bechdel, la seva creixent comprensió de la seva pròpia sexualitat i les preguntes imminents i sense resposta sobre els desitjos ocults del seu pare. Fun Home és un musical refrescantment honest i totalment original sobre veure als teus pares a través d’ulls adults.
La meva valoració
No em considero un aficionat als musicals i, tanmateix, goso dir que FUN HOME és un dels millors musicals que s'han fet a Barcelona i, per descomptat, el millor que s'ha representat en llengua catalana.
Aquesta obra manté des del principi fins al final una curiosa i molt ben treballada la dualitat d'una gran duresa, perquè és més una tragèdia que cap altra cosa, però al mateix temps té el registre d'una gran tendresa. Si un vol trobar una certa explicació del perquè de tot plegat pot valdre la pena llegir a la Wikipedia la biografia de l'autora del llibret i les lletres: Lisa Kron.
El video que segueix està fet abans de l'estrena, però és emocionant i tendre
La apacible vida de pareja de Albin y Georges, propietarios del club nocturno “La Cage aux Folles” de Saint Tropez, se ve totalmente alterada por una noticia inesperada. Jean Michel, el hijo de Georges, se va a casar con la hija de un diputado ultraconservador, acérrimo defensor de los valores más tradicionales en la vida familiar. El encuentro explosivo entre dos familias tan distintas desata una divertidísima comedia llena de amor y de situaciones delirantes.Inspirada en la popular obra de Jean Poiret, el musical es fruto del talento de Jerry Herman y Harvey Fierstein. Con nueve premios Tony y tres Drama Desk Award, “La Jaula de las Locas” se ha representado ininterrumpidamente por todo el mundo desde su estreno. Esta temporada, llega al Teatro Tívoli en una espectacular versión dirigida por Àngel Llàcer y Manu Guix.“La Jaula de las Locas” es un gran canto a la libertad individual y colectiva. Una atrevida puesta en escena, sorprendentes coreografías, exuberante diseño de vestuario y una temática universal, lo convierten en uno de los musicales más aclamados de la historia. Cada función transforma “La Jaula” en una fiesta, una celebración de la “joie de vivre`` que se sabe cómo empieza, ¡pero nunca como acaba!
La meva valoració Hem de partir de la base que un sap què va a veure i que no trobarà res que li recordi un Shakespeare o un Molière o Goldoni o Beckett, així que un va al teatre, però en realitat va al cabaret, però no és cabaret perquè ja no existeix, però això funciona com un cabaret, però com si fos teatre. El cabaret no té un argument perquè és un espectacle pur i el que hem vist al Tívoli té un argument, hi ha una història, que té la la seva porció dramàtica, però el públic va a passar una bona estona i, per tant, ha d'acabar bé. Té els seu ingredient de crítica social, però que com és exagerada, no ens l'hem de prendre seriosament. Sigui com sigui, és un bon espectacle i tots els que surten a l'escenari ho fan molt bé. És un bon gtreball d'equip.
Fa més de deu anys que aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines córrer per casa, però fins ara no l'havia agafat de veritat. Alguna vegada n'havia llegit alguna cosa, però no m'hi havia decidit.
El cas és que l'acabo de l'he llegir i l'he gaudit de debò. Crec que un dels mèrits dels seus contes no ja és la varietat temàtica, sinó el joc que crea en les situacions, sempre resulta sorprenent.
En aquest sentit, un dels contes més sorprenents és EL GRIPAU que dóna la volta a la tradició de manera que no és el gripau que espera el príncep per tornar a ser un bella princesa, sinó que és el príncep que busca el gripau perquè està segur que així trobarà a la bella princesa del seus somnis.
El Gus és un ocell (un corb garsa africà) amb família humana. Viu des de fa cinc anys amb la Camille Decourtye, el Blaï Mateu Trias, responsables de la companyia Evel, i la Thaïs, filla de tots dos. “És un més”, assegura Mateu. S’hi avenen tant que el consideren capaç de reconèixer l’estat d’ànim dels humans abans que ells mateixos. Les plomes del Gus són blanques i negres, i amb aquest bicromatisme radical esdevé un dels protagonistes del nou espectacle de la companyia, Là. La peça, un poema escènic amb ingredients de molts llenguatges, és el duet de la Camille i el Blaï més micro i, per descomptat, aviari, que es veurà al Teatre Lliure en el marc del Grec i tornarà al mateix escenari la temporada vinent.
Là arriba a la trajectòria de Baró d’Evel com un oasi de calma després d’uns anys d’agitació. El seu anterior espectacle, Bèsties, que van portar fa uns mesos al Mercat de les Flors, ha sigut un èxit sostingut durant tres anys i el seu univers vital durant gairebé mitja dècada, si també es té en compte el llarg procés creatiu. Bèsties, que acomiadaran aquest estiu en una gira per diversos països, és una proposta coral amb molts intèrprets, humans i animals (cavalls i diferents ocells, entre els quals el Gus). Decourtye i Mateu necessitaven aturar-se per fer una mica d’introspecció, tornar a l’essència i provar nous camins per enriquir el seu llenguatge creatiu. “Quan acabes un espectacle sempre et preguntes: «I ara què?» Volíem anar una mica més lluny”, diu Mateu, malgrat reconèixer que “tots els espectacles són vasos comunicants; no tornem a començar mai sinó que tot és una evolució”.
Per fer-ho necessitaven reduir el nombre d’intèrprets i treballar a partir d’elements mínims: el cos, la veu, la matèria, el ritme. Així se’ls va acudir aquest joc de contraris, simbolitzat en el joc entre el blanc i el negre i amb la presència de l’home i la dona, com una paradoxa en què es reivindiquen els matisos, els “vasos comunicants”, diu Mateu. La nit i el dia, el riure i el plor, el dolor i el plaer. Una constatació de la impossibilitat de viure sense el teu contrari, que et complementa, manifestada des de la mateixa tonalitat tragicòmica de l’espectacle. A mesura que avança l’espectacle l’espai en blanc, nu, es va omplint i enriquint amb els rastres de la presència de l’altre. “La noció de l’espai és molt important; és un espai metafòric i imaginari, tot blanc. I allà s’hi queda el rastre de tot el que va passant”, diu Mateu, que subratlla el caràcter abstracte i poètic de la peça, molt exigent físicament malgrat fugir de l’“encara més difícil” propi del circ, l’univers referencial de Baró d’Evel. “Ens anem fent grans i els nostres cossos ho noten; jo per exemple tinc una hèrnia discal, però tant a la Camille com a mi el que clarament ens interessa és crear amb el que tenim”.
De l’acrobàcia al burlesc passant per la dansa, Là és una simfonia d’ingredients que els creadors i intèrprets conceben com una gènesi. És un punt de partida que ha d’esdevenir un díptic, Là, sur la falaise. La segona part ja serà altre cop amb tota la gran companyia de Bèsties. “ Là és la gènesi, la construcció d’una nova societat que ja es concretarà a La falaise ”, continua Mateu. El títol juga amb el triple significat de la paraula en francès: allà, aquí i ara. Malgrat que l’espectacle estigui molt pautat, les reaccions de l’ocell tenen un punt d’imprevisibles. Això obliga els altres intèrprets a mantenir l’atenció d’una manera extrema, per poder reaccionar si cal improvisar. Una manera molt poètica de recuperar la consciència del moment present, tan amenaçada pels milers d’impulsos del món quotidià. “El títol ve de les ganes de donar importància al moment present. El Gus ens hi situa sí o sí, i Là és una reivindicació del voler estar, de donar confiança a l’ara i l’aquí”.
Là es va estrenar a finals de juny dins del Festival de Dansa de Montpeller, un dels molts coproductors. Aconseguir la complicitat de molts teatres i festivals no és només la manera que té Baró d’Evel de poder produir els seus espectacles. És també la garantia d’una llarga gira, per mostrar-los a tots els llocs que hi han col·laborat. La segona part del díptic, que ja estan començant a preparar, serà especialment costosa per la magnitud de la producció i la quantitat d’intèrprets. “Serà el nostre espectacle més gran”, aventura Mateu.
La meva valoració
Si tota obra d'art té com a comú denominador l'originalitat, no hi ha dubte que aquest LÀ és una de les més originals que s'han fet. Aquesta obra és la primera part del díptic "Là, sur la falaise", de moment a Barcelona hi tenim la primera part i que si tot va bé l'any vinent vindrà "Falaise".
Aquesta obra es defineix per a dos humans, un micro, un corb anomenat Gus i dos colors: el blanc i el negre.
Quins són els ingredients? Ella, francesa, canta en anglès i italià, parla en català i francès, balla, gesticula, salta. Ell, català, parla en català i anglès, balla, gesticula, salta. Els dos fan veritables actuacions de circ contemporani amb una poètica que a moments sembla cosa senzilla i altres moments és d'una gran sofisticació com, per exemple, allò que d'una manera aparentment maldestra dibuixa en negre a la paret blanca. El corb que juga el seu paper a l'escenari i en tres ocasions volar per damunt dels caps del públic, alguna vegada arriba a la cara el vent fet per les ales. Els espectadors del món casteller apreciaran l'escena final en la que ell sosté a ella fent un dels espectacles més bells que s'han vist mai en un escenari; per descomptat que damun del cap d'ella hi ha el corb. Estic a punt de dir que només per a veure el final es justifica el viatge d'anar al Teatre Lliure i veure "Là", encara que no se sigui casteller.
Títol original: The Importance of Being Earnest, A Trivial Comedy for Serious People
Traducció: Cristina Genebat
Teatre Poliorama
Direcció: David Selvas
Repartiment: Laura Conejero Jaume Madaula Mia Esteve Paula Jornet Paula Malia Norbert Martínez David Verdaguer
Transcripció del programa
L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle xx.
La meva valoració
Fa massa temps que vaig veure l'obra i tot el que puc dir després de poc més de dos mesos és que em va agradar i hi vaig gaudir l'obra. Evidentment, Laura Conejero es va lluir com ens té acostumats
músics Quartuor Debussy Christophe Collette i Marc Vieillefon violins / Vincent Deprecq viola / Cédric Conchon violoncel
música Dmitri Xostakóvitx / escenografia Yaron Lifschitz i Jason Organ / vestuari Libby McDonnell / il·luminació Jason Organ
cap tècnic Jason Organ / tècnic de so Quartuor Debussy Christophe Germanique / producció executiva Danielle Kellie / agent internacional Paul Tanguay / distribució per l'Estat espanyol Ysarca Art Promotions - Pilar de Yzaguirre
coproducció Nuits de Fourvière/Département du Rhône, Les Théâtres de la ville de Luxembourg, GREC Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, Düsseldorf Festival, Barbican Theatre i CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne
amb el suport de l'Australian Government’s Major Festivals Initiative, organitzat per l'Australia Council Its Arts Funding and Advisory Body en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.
Circa rep el suport de l'Australian Government a través de l'Australia Council gràcies als seus fons per a l'art i el seu òrgan assessor, com també del Queensland Government a través d'Arts Queensland.
El Quartour Debussy rep el suport del Ministère Français des Arts, la Région Rhône-Alpes, la Ville de Lyon i SPEDIDAM
LA MEVA VALORACIÓ
Tot i que aquest espectacle va ser el 26 de maig, aquesta entrada no està escrita quan tocava, sinó el 5 d'octubre del mateix any. El que m'ha quedat a la memòria és que és un ballet fet per acròbates. Això, encara que ho pot semblar, no és un menyspreu perquè el producte és tènicament perfecte.
Podem dir que no emociona. No té una poètica visual, però les acrobàcies sí tenen un objectiu estètic de manera que l'espectador queda convençut perquè té qualitat.
Qui no hi hagi anat se sorprendrà del video que segueix.
Repartiment: Andreu Benito Adrià Campos-Pau Trujillo Roger Coma Joan Farssac-Guim Luque Joan Sureda Emma Vilarasau
Transcripció del programa
Emma Vilarasau es fica en la pell de Medeaper protagonitzar, a partir del dia 11 d’abril, una tragèdia que barreja les versions d’Eurípides i Sèneca en el Teatre Lliure de Montjuïc. Adaptada per Alberto Conejero i Lluís Pasqual, que, a més, dirigeix aquest clàssic, l’obra té una hora de durada per presentar, intensament, la història d’aquesta incompresa reina estrangera i infanticida.
Pasqual, acompanyat per Vilarasau i els actors Roger Coma (Jàson) i Joan Sureda (preceptor), ha recordat en roda de premsa que ja va posar en escena una altra Medea l’any 1979 amb Núria Espert de protagonista. “Per fer aquest muntatge, el més important és tenir una actriu capaç d’interpretar-la”, ha declarat. A més, considera que el moment actual és molt propici per a una història com aquesta: “Si mirem el món: Trump, Putin, Kim Jong-un o, d’altra banda, el terrorisme de l’ISIS… estem envoltats de pura irracionalitat”.
També ha reflexionat sobre la circumstància de fer coincidir a la cartellera diverses tragèdies clàssiques en teatres diferents. Segons Pasqual, “devem estar molt desesperats. Necessitem, d’alguna manera, explicar la nostra violència i la dels altres”.
En aquesta versió en català, també intervenen Andreu Benito com a rei Creonte i els nens Arià Campos, Pau Trujillo, Joan Farssac i Guim Luque, que s’aniran alternant per interpretar als dos fills de Medea.
Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.
Emma Vilarasau, que fins ara no s’havia atrevit amb el personatge, ha afirmat que es tracta d’ “un personatge inassolible, amb una part de monstre, que tots podem portar dins”. També ha confessat que si ha gossat, aquesta vegada, entrar al projecte, ha estat per la seva confiança en el Lluís Pasqual com a director.
La meva valoració
La data d'aquesta entrada al blog és la del dia que la vaig veure, el 22 d'abril d'enguany, però estic escrivint el 2 d'octubre. Només recordo que, com a clàssic, em va agadar, però no recordo si em vas entusiasma, com es pot veure hi va haver una gran actriu, la Vilarasau, que segur va ser una bona interpretació, però no recordo res.
