LA PISTA DE ARENA, Andrea Camilleri.

 

Abans d'aquest llibre l'únic havia llegit de lladres i serenos alguna cosa d'Arthur Conan Doyle i d'Agatha Christie. No sé que amb Andrea Camilleri m'hagi posat al dia, però a la pràctica serà així.

No cal dir que el gran tema d'aquesta obra considero que ha estat genial   i ha seguit la tradició en el sentit que després del moltes pàgines amb les darreres es resolt el crim. Les víctimes mortes són dues: un desgraciat sense futur (presó i discapacitació cerebral) i un cavall de carreres. 

"El passatge que m'ha cridat l'atenció és la pura sensualitat. Una mena de sensualitat prou original i, que m'ha agradat.: "Se había perdido unos instantes contemplando la boca de Rachele al abrirse, el tenedor que entraba dejando momentáneamente al descubierto la intimidad del paladar rosado como el de una gata, el tenedor que salía vacío entre el brillo de los dientes, la boca que se cerraba, los labios que se movían ligeramente y rítmicamente mientras ella masticaba. Tenía una boca que hechizaba de sólo mirarla." Pàg. 153

PURA VIDA, de José María Mendiluce.

 

Aquesta novel.la és de les que més m'ha agradat. L'autor demostra una gran habilitat per a introduir canvis de ritme i, alhora, una elevada consciència social, com és el casa del que entenem per racisme. En aquest sentit hi ha el doble punt de vista. La protagonista que és una catalana que treballa en una institució vinculada a la ONU que suposa inverteix per a ajudar al poble de Costa Rica a millorar, però "pronto descubrió que su proyecto tenía un objetivo adicional, subtil y perverso ... Todas las mejoras de gestión y productividad, todos los créditos y condonaciones de deudas para el sector cooperativo... sino garantizar a la compañía, que monopolizaba la exportación, el poder continuar con sus precios de compra o incluso ajustarlos más y obtener mejor calidad de producto". n dona natural de Costa Rica diu "¿Huir adónde? El color es una marca imborrable. La negritud delata más que la marca del ganado..."

Aquesta és l'essència de l'obra, però conté les complicades relacions sexuals entre la catalana i l'home del país. Naturalment quan només hi ha sexe la relació es estupenda i l'autor evidencia un gran habilitat en obsequiar al lector una escena en la que no hi manca res, podríem dir que són les pàgines més eròtiques que mai s'han escrit. El que em llegeixi no pensi que aquestes pàgines justifiquen llegir el llibre, però sí l'enriqueixen perquè l'obra és un drama de gran alçada.

EL COR DE LES TENEBRES, de Joseph Conrad.

 

Fa molts anys que se'm deia que aquest llibre era d'imprescindible lectura. L'he llegit i m'ha avorrit.

Clar que potser no hi entès res. Potser sí.

GRAND UNION, de Zadie Smith.

 

Per Sant Jordi em vaig comprar aquest altre de Zadie Smith. Un recull d'articles. Ja se sap. En aquests casos hi ha uns que agraden molt i uns altres que no. Sort!

EL MUNDO DE AYER-MEMORIA DE UN EUROPEO, de Stefan Zweig.

Llibre també comprat per Sant Jordi.

Sóc un admirador de la vida i obra de l'austríac Stefan Zweig. Diria que és el millor historiador-pensador del segle XX. 

Podem dir que en aquest llibre es va al moll de l'os de com va arribar la Primera Guerra Mundial i que va ser causa de la Segona.

LA CAZA DEL CARNERO SALVAJE, Haruki Murakami.

 

El nom de Haruki Murakami em sonava molt i volia llegir-li alguna cosa. La veritat és que no m'ha decepcionat, encara que no sigui un estil que m'atregui. La meva opinió és que la fantasia no és el que més m'atrau. Clar que es pot defensar que la fantasia és part de la creativitat humana.

El que és evident, malgrat el que acabo d'apuntar, és que és una gran novel.la i l'autor combina molt sàviament la part fantàstica amb com som els humans. 

DIENTES BLANCOS, Zadie Smith.

 

És un títol que ja fa uns anys sabia que havia de llegir, però com ens passa a molts no apareixia el moment. Ja ho he fet i no me'n penedeixo.

L'autora, després d'aquest llibre n'ha publicat uns quants més i tots amb gran èxit, però la crítica continua dient que aquést segueix essent el millor.

A parer meu el llibre al cap d'unes quantes pàgines fa una crítica molt ben raonada que una de les pitjors característiques de les societats és la defensa de la tradició.

Evidentment les religions són part de la tradició. Així que els daus ja estan llençats. Qui en dubti, que llegeixi aquest punyent llibre.

LA SOMBRA DEL VIENTO, Carlos Ruiz Zafón.

 

Acabo de llegir aquesta gran novel.la de 575 pàgines, és a dir, gran en quantitat i gran perquè m'ha apassionat. Per llegir-la he deixat o minvat altres activitats per no deixar anar aquest llibre, que per raons òbvies, Déu n'hi do el que pesa.

És interessant que a més dels personatges que lògicament acompanyen al lector durant tota l'obra també hi ha un petit detall, una estilogràfica, que com tot personatge es manté des del principi fins al final.

A més cal dir que l'autor empra un lleguatge que podríem dir rebuscat, però que és perfecte per donar força a les paraules.

PANDORA, de Henry James.

 

L'editora d'aquest llibre ha tingut el noble propòsit de posar al mercat llibres en català a un preu força económic. Això sí, té un problema per a molta gent: la lletra és molt petita. La col.lecció és molt recomenable perquè tots els llibres són de grans firmes, però el possible lector, abans de comprar-lo ha de mirar la lletra si li va bé. Jo no he tingut problema, però una amiga meva no el pot llegir.

Sigui com sigui PANDORA és una història d'amor molt recomenable i manté l'interès des del principi fins la darrera pàgina.

. 

NO DIGUIS RES, de Patrick Radden Keefe.

 

La Casa del Llibre presenta el llibre amb aquestes paraules: 

"El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats."

Ara que tot són flors i violes arran de l'aniversari a la reina d'Anglaterra ens oblidem que els disturbis o Troubles tenien com a màxima responsable el cap d'Estat que va enviar l'exèrcit a pacificar Irlanda del Nord perquè la policia local estava massa al costat dels unionistes o protestants. El poble republicà va rebre l'exèrcit amb aplaudiments, però no van durar gaire perquè aviat es va veure que l'exèrcit va fer el mateix.

Cal afegir que la reina Elisabet II d'Anglaterra va donar la mà per primera vegada a l'excomandant de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, per les seves sigles en anglès) el 27.6.2012 a Martin McGuiness. Tard.

Un llibre objectiu des del punt de vista històric o polític i, a més a més, està escrit d'una manera tan bella que es llegeix com una novel.la. Una meravella de llibre.