Dali i Lijian

Seguim a la Xina profunda i ancestral i ho fem acompanyats d'una altra guia la visita de la ciutat de Dali, a la província de Yunnan, prop del llac Erhai, i que està a la província de Yunnan, famosa pel tè.

Després de recórrer la ciutat anem a visitar el Temple Chongsheng, que és un conjunt magnífic i del que en formen part les tres pagodes anomenades San Ta, que tenim a la primera foto. A la segona tenim un dels tants element de què es composa el temple perquè a la Xina tant els palaus com els temples no consten d'una sola edificació, sinó de varies, que solen està disposades en el mateix eix.

Després visitarem Lijiang que s'ha convertit en una ciutat eminentment turística fins al punt que els habitatges s'han convertit en botigues i no té vida real, vull dir de poble, però no treu que, malgrat, l'artificialitat en què l'ha convertit el turisme té el seu encant perquè hom s'adona del que era.

Malgrat això Lijiang és una ciutat amb una gran història perquè ha estat la capital de la cultura naxi o del Dongba.

fotos.

Qui estigui interessat només en les vistes, aquestes són les 8 primeres fotografies; les dues següents són d'una parada de menjar, en honor a Josep Pla que va dir que som el que hem menjat; les 18 restant són de persones, és a dir, són les que reflecteixen com és el poble, o una part.

Aquí les fotos

Guilin i Kunming

Som ja el quart dia a Xina. Abans d'esmorzar faig una sortideta per a fer un tomb pel passeig que hi ha a la vora del riu Binjian per veure una munió de xinesos que practiquen el Tai Txi.

Després d'esmorzar, acompanyats pel guia local, Wu, correcte i amb un castellà difícil, ens embarquem per fer un trajecte pel riu Lijian.

Aquesta travessa pel riu Lijian és just el motiu d'haver vingut a Guilin perquè ofereix el panorama natural que es pot dit que és més que la joia de la corona. Aquestes muntanyes que veiem a la primera foto ja van ser font d'inspiració poètica a l'era qin, segle VI, i si fem un cop d'ull als gravats característics de la Xina ens adonarem que les formes de les muntanyes solen ser com aquestes, les de la regió de Guangxi. Aquestes muntanyes kàrstiques, d'uns 300 m., van sortir del mar fa més de 300 milions d'anys. No cal dir que ha estat una travessa fantàstica i impressionat i si la llum de la foto no és mediterrània és perquè en aquesta zona la pluja és un company natural, però que si ens prenem la molèstia de mirar aquests gravats, ens adonarem que tampoc reflecteixen un sol enlluernador.

No està de més dir que encara que hi ha molts turistes, els únics occidentals som nosaltres. Estem a la Xina profunda i aquí els turistes són xinesos i uns pocs japonesos.

Desembarquem a Yang Ti per tonar a Guilin per carretera i poder seguir veient aquesta mena de muntanyes. El camí de tornada també ha resultat una vivència inoblidable.

Com els pagesos no disposen de superfícies planes, podem veure que usen la carretera (fotos 562, 575 i 576), plantacions d'arròs (f.575 i 576) búfals d'aigua (f. 581). L'efecte geològic ha fet que aquesta roca se li digui la trompa d'elefant (f.596). L'home de la barca (f.604) utilitza els cormorans per pescar peixos.

A última hora de la tarda arribem a Kunming, la Ciutat de la Primavera Eterna, la capital de Yunnan. Es tracta d'una ciutat important ja des del segle XIII, tres milions d'habitants. Pel que vaig veure a l'aeroport confirma el seu nom perquè en surten moltes flors i una de les seves principals activitats és el tè; per això vam tenir tota una lliçó i demostració de tè (f. 627) a l'interior d'una tenda de tè (f.628).

Les portes de la foto que hi ha aquí com les de les f.650 i 651 estan ambdues en el carrer pel qual passava la Ruta de la Seda.

Aquí a Kunming som atesos per la guia Nancy, és xinesa, però molts xinesos, per facilitar la relació amb estrangers es posen un nom occidental, normalment anglès, que permet el diàleg més fàcil en una conversa en anglès. No s'ha d'interpretar com un menyspreu a la pròpia cultura. Aquesta Nancy és un esquitx de dona, però molt viva, atenta i dolça.

Aquí hi trobareu les fotos

Shanghai i Guilin

Avui 6 d'agost, tercer dia a Xina, hem anat al Museu de Xangai que també és conegut com el del bronze perquè els xinesos han estat pioners en el treball artístic del bronze i el bronze va ser el punt de partida del museu. Potser algú recordarà que al MNAC va haver fa un parell d'anys una exposició de bronzes xinesos procedents de l'esmentat museu.

El nombre de peces exposades en aquest museu, si se'm permet l'expressió casolana, no és un trenca-cames. Amb una mica de paciència es poden veure totes i, no cal dir, la selecció és d'altíssim nivell fins al punt que és ja un dels millors museus del món.

No sé si és per la meva afició del vi, però de bona gana m'hauria endut a casa aquesta gerra de jade (Gu) amb tres serps, del Regne de Qiantong, Dinastia Ming.

Avui hem dinat en un restaurant argentí que l'únic interès és la seva ubicació, està en un antic barri francès de Xangai i té un arquitectura peculiar com es pot veure per les fotos 442 i 443.

Com hem abandonat Xangai vull fer un petit comentari de la guia Lu que ens ha acompanyat aquests primers dies a Xina. D'entrada no cal dir que és una gran coneixedora de la seva ciutat que estima, però en les seves explicacions ens ha demostrat una gran tendresa i humilitat. I ens va explicar aspectes interessant de la seva vida vinculats, lògicament, a la siutació política d'aleshores, com tants joves de la seva època li va tocar anar a treballar al camp separada del seu marit, que només veia en comptades ocasions, va patir la pobresa pròpia i la duresa de treballar al camp. Se li va obligar a aprendre el castellà sense quasi saber per a què li serviria. Tot sovint es referia a la Revolució Incultural...

Va procurar no esmentar Mao Zedong i en dues ocasions va elogiar Deng Xiaoping. Avui és feliç, viu amb el seu marit i el seu fill i gràcies al turisme li ha anat molt bé saber el castellà.

Després de dinar hem agafat l'avió per anar a Guilin. Guilin està a la Regió Autònoma de Zhuang de Guanxi, que és la terra natal dels zhuang, la minoria ètnica més nombrosa del país. Guilin ha estat la capital de la regió des de la dinastia Ming fins el 1914.

Un aspecte curiós d'aquesta ciutat és que té dos llacs, Rong i Shan, que han fet la funció de fosar de la ciutat i a la vorera del llac Shan hi ha les pagodes besones Riming Shuang Ta, de 40 metres.

Les fotos aquí

Xitang i Shanghai

Avui, segon dia a Xina, hem visitat un poble que es diu Xitang, està a la província de Zhejian. És un poble que viu de l'artesania perquè en termes relatius no té turisme.

És un poble conegut pels seus 104 ponts, tots diferents, i també se li diu la Venècia de la Xina.

No deixa de ser curiós que un poble relativament a prop de Xangai sembla que pertanyi a un altre món.

No cal dir que per les característiques d'aquest poble, és a dir, artesanal, cases baixes, tallers en portes obertes i on la gent fa vida al carrer, permet una aproximació a com és realment el poble xinès.

Segurament trobareu exagerat el nombre de fotos penjades a l'àlbum per tractar-se d'un poble petit, sobretot venint de Xangai, però en un poble així la càmera s'engresca sola. La veritat.

Acabada la visita de Xitang vam anar cap el Temple de Longhua que amb els seus 1700 anys d'història és el més antic de Xangai, va ser fet l'any 242 en el període dels Tres Regnes i a causa de les guerres va ser reconstruït durant el regnat de l'Emperador Tongzhi i Guangxu de la Dinastia Qing. A més de la seva llarga història és el temple més gran de Xangai. La Sala de les Sutres conserva els tres tresors del temple que són les Sutres Dazang, els segells d'or i les estàtues de Buda.

Com una curiositat adicional d'aquest temple és que cada 31 de Desembre hi ha la Cerimònia de Tocar les Campanes, de cinc tones de coure, que esdevé una de les grans atraccions de Xangai, i una forma de rebre l'Any Nou de manera melòdica i celestial.

Després vam tornar de nou al Bund, que si ahir al vam veure a la llum del dia avui hi hem anat per a embarcar en un petit vaixell i fer un un tomb per les aigües del riu Huangpu per tal de veure Xangai de Nit, que és una lluerna que deixa petita les llums de Manhattan.

Desafortunadament, per una errada que no sé com s'ha fet, han volat 141 fotos (de la tarja? del disc dur? del pc?) i no puc posar cap foto de les dues darreres visites, però conservo molt bé la petjada deixada a la retina de veure Xangai de nit perquè ha estat el més imponent espectacle urbà que mai he vist.

Addendum: Avui, 24 d'agost, han aparegut les fotos aparentment perdudes, que són les 16 primeres, per tant, ara hi ha 42 fotos. Evidentment ara es pot veure el Temple de Longhua i Xangai de Nit.

Aquí hi ha les fotos, tenint en compte que les dedl matí estan després que les de la nit. Les del matí comencen amb la 216 (Shanghai), amb la 219 comença la visita de Xitang. Les tres primeres són les del primer dinar xinès (292-3-4), segueix la fàbrica de seda, el Temple de Longhua i Shanghai de nit que acaba amb la 394.

Shanghai

Avui, primer dia a Xina, no solament he trepitjat Xina per primera vegada, sinó Àsia. Goso a dir que per la cultura que he rebut a còpia d'anys, Xina és el país més exòtic de tots i si afegim que està a l'altra extrem del planeta, el significat de ser-hi per primera vegada, en fa de la visita la més especial de totes, tant de les fetes com potser de les que pugui fer en el futur.

Recordo de nen, al col.legi, com donàvem a la senyoreta una capsa amb segells i boles de paper de plata pel Domund. El Domund era una mena de Càritas per ajudar els negrets i els xinesos.

Després venen aquelles coses del llenguatge com, parlant en català, una forma de negar-se era dir Naranjas de la China, que per anar a un lloc tranquil.lament diem xino-xano i que quan ens volen entabanar amb alguna cosa diem que això són cuentus chinus. Malgrat tot cal dir que tots els cítrics venen de Xina i que els contes xinesos tenen una bona fama mil.lenària. El més xocant és que a Barcelona, el barri de la prostitució per excel.lència era el barri chinu i el fet és que aquest barri, ara el Raval, no en tenia res de xinès. Tampoc no veig cap relació en la realitat que una popular marca del seu ram es digués Flan Chino Mandarín. Segur que em deixo coses, però aquí queda la mostra que Xina ha estat el gran desconegut per molts anys, malgrat que en alguns rams, com ara el tèxtil, ara en diran que el coneixem massa.

He arribat a Xangai amb una agència de viatges que fa tot el material en català i que tots hem sortit de l'aeroport de Barcelona acompanyats amb el guia Pep Barco, que coherentment sempre ens ha parlat en català. Allí vam ser rebuts per la guia per Xina, Yang Mingjiang i la guia per Xangai, Lu. Cadascuna molt eficaç i cordial amb la seva feina.

Amb els seus 18150000 habitants és la vuitena ciutat més poblada del món, però potser l'aspecte més peculiar d'aquesta ciutat és que arran del Tractat de Nanking del segle XIX l'emperador xinès concedí als britànics el dret a comerciar lliurement des d'alguns ports, entre els quals hi havia Xangai, que la van transformar ràpidament en un reducte de luxe que es pot veure encara en l'arquitectura del Bund, un conjunt d'edificis a primera línia de la vora del riu Huangpu.

L'esmentat Bund el vam visitar després de fer una visita al Jardí Yu Yuan, de la dinastia Ming. En aquest sentit he de remarcar que aquest jardí és realment d'una gran bellesa on hi ha un temle que guardava la divinitat protectora de Xangai, també hi ha un magnífic saló de tè i un mur que representa el cos d'un drac de cuatre grapes i no de cinc per no ofendre el drac de l'emperador perquè el drac és el símbol de l'emperador com a Europa ho sol ser l'àguila.

A la nit vam anar al teatre a veure un espectacle de ball i acrobàcia, que per la seva alta qualitat, el seu glamour i la seva espectacularitat no té res a envejar al més sofisticat de Broadway. Si
cliqueu aquí i hi veureu acrobàcia d'alt nivell, és a dir, cinc motos fent voltes dins d'una esfera

Aquí hi les fotos

De vacances

Per fi la Redacció de L'HERALD DE L'EIXAMPLE tira la persiana avall i se'n va de viatge, encara que com estem a l'era de la incertesa, si la sortida va bé no serà gràcies a cap déu, sinó als anomenats personal de terra de l'aeroport de Barcelona, perquè com diu un d'ells : "És més important la nostra feina que les vacances dels altres"

Tanmateix, jo no veig clar que la disjuntiva sigui entre les vacances dels altres treballadors i la feina d'ells perquè col.laborar en la impopularitat de l'aeroport no és la millor forma de defensar el lloc de treball.

Desconec quina mena de penalització s'imposarà a l'esmentat col.lectiu, però tenint en compte que per ells l'important és la feina i no les vacances, el que es podria fer és garantir-los la feina tot l'any, sense festes ni vacances. Evidentment cobrant, però no com hores extres perquè per ells el que compte és el treball i no la festa.

Espero que l'endemà de la Mare de Déu d'Agost L'HERALD DE L'EIXAMPLE pugi la persiana i que els visitants d'aquest blog, tant si deixen el seu comentari com si no ho fan, hagin gaudit d'un molt bon estiu.

"Pensaments escrits al caure les fulles", de Ayub Khan-Din

A l'entrada del 2 de Març, comentant el Verí de teatre, vaig escriure vull dir d’una manera personalíssima que jo tinc un especial feblesa per Muntsa Alcañiz, el motiu és el seu dir, la Muntsa dona una entonació que a la meva oïda converteix la prosa en poesia i escoltar-la és sempre un goig.

Així encara que les biblioteques de Barcelona fan una digníssima tasca sota el títol genèric de vine a fer un cafè amb ... Amb tanta oferta per escoltar bones lectures jo només he anat en una, la darrera de fet, que ha estat el dia 27 de julio a la Biblioteca Jaume Fuster, i encara que potser no quedi bé diro-ho, vaig anar-hi només per a escoltar a la Muntsa Alcañiz.

Es tractava de la lectura de la peça teatral del paquistanès Ayub Khan-Din amb el títol Pensaments escrits al caure les fulles. Els lectors van estar Jordi Prat, Xavier Ripoll i Muntsa Alcañiz, per ordre d'aparició hauria de dir.

Va ser la primera vegada que assistia a una lectura de teatre perquè que s'assembli m'hauria d'anar quan de nen escoltava el radio-teatre, però aquest tenia, si més no, els efectes teatrals. Aquesta forma d'escoltar teatre exigeix molta atenció, però que, lògicament té premi perquè l'obra és bona. Bona i dura.

No cal dir que tots tres ho van fer força bé, però qui com jo va anar a escoltar a la Muntsa Alcañiz no va sortir decepcionat perquè precisament el seu paper és el que resulta més espectacular o, altrament dit, el que exigeix un nivell més alt de manera de dir fins al punt que quan va intervenir ella em va semblar que es tractava d'una obra de Samuel Becket, per la energia i duresa que infonia el personatge. De tota manera, degut a duresa de l'obra, tant pel que es diu com pel com es diu, no era aquesta Muntsa que esmento al principi que em sona a poesia, tanmateix, és perfecte que un actor tingui més d'un registre.

"Els senyors Borkman" ,d'Ibsen/Coca

Ahir vaig veure ELS SENYORS BORKMAN, de Jordi Coca, a partir de John Gabriel Borkman d’Henrik Ibsen, traducció de Jem Cabanes, versió lliure de Jordi Coca. Direcció: Jordi Coca amb Mercè Managuerra Gunhilda Borkman, Carme Callol El.la Rentheim i Carles Arquimbau John Gabriel Borkman

Vaig veure per primera vegada John Gabriel Borkman a principis dels setanta al National Theater i em va quedar que era una obra dura, però res més.

Aquesta versió de Jordi Coca té la particularitat que ha reduït el text i el nombre de personatges i enlloc de vuit són tres. Encara que no estic en condicions doncs de fer comparacions confesso que és una obra reixida.

Alguns crítics retruen a Jordi Coca, com a director, el fet dels excessius silencis; tanmateix, potser perquè m'agrada el cinema de Bergman i Dreyer, aquest lentitud no em fa mal i n'he gaudit l'espectacle tant pel contingut com pel magnífic treball dels actors tot i que si hagués de fer esment d'un hauria d'assenylar el treball de la Mercè Callol.

Un altre aspecte que vull assenyalar és l'espai. Encara que en totes les arts escèniques (teatre, ballet i òpera) els artistes s'han de moure en un espai molt concret, especialment quan es tracta d'escenaris petits com l'Espai Brossa, em fa l'efecte que en aquesta obra l'espai en què es mou cada actor sigui inaccessible als altres dos.

Recomanaria l'obra, però com em passa darrerament he anat a la darrera representació.

"La felicitat", de Javier Daulte

Acabo de veure al Teatre Romea La felicitat, escrita i dirigida per Javier Daulte. Intèrprets: Anna M. Barbany Fina, Clara Segura Rosa, Francesc Lucchetti Omar, Jordi Rico Roger, Joan Negrié Christofer.

Premiat, aplaudit i amb èxits com Ets aquí? en el seu currículum, el dramaturg i director argentí Javier Daulte torna als escenaris catalans amb una comèdia que parla de la felicitat. Cinc personatges aparentment quotidians –un professor, la seva esposa, la filla i dos nouvinguts– viuen atrapats en els seus conflictes interiors, angoixats per la impossibilitat de ser unes persones diferents. Tots cinc es mouen entre la recerca d’uns somnis, la necessitat de compartir i la lluita per la pròpia personalitat. L’humor, la intriga i la intenció ferma d’aconseguir un teatre de gènere, popular però sofisticat, són alguns dels ingredients que caracteritzen l’obra de Daulte, un dels creadors més actius i originals de l’escena actual.

D'entrada he de dir que m'ha costat entrar en aquesta obra. Al principi em venien ganes de tocar el dos del teatre i anar al bar a fer una copa, però a poc a poc he anat entrant en el joc. Perquè d'un joc es tracta, un joc divertit, intrigant, sofisticar i malèvol; però és que quan es cerca la felicitat al preu que sigui les coses són complicades perquè a la vida no hi ha res garantit i aquí, la Rosa cerca la felicitat amb xarxa, és a dir, ella no es vol fer mal, la qual cosa implica que pot fer mal al altre.

Daulte no solament ens entreté, sinó que evidencia no capacitat de sorpresa sense límit i per descomptat s'ha voltat d'un equip competent perquè dintre de la gran absurditat de tot plegat els personatges sempre ens sorprenen amb un llenguatge que un podria pensar que és la germana o una veïna, de natural que és. Tanmateix aquest llenguatge embolcalla una trama que podria ser de la sèrie negra, una situació com de guerra, una sessió d'espiritisme i una final poètic.

Una obra fantàstica.

Ballet CARLES IBÁÑEZ

El dia 1 de Març, en aquest blog, vaig fer una entrada donant notícia del que en podríem dir el neixement del ballet clàssic català, arran del magnífic espectacle de ballet, al so de la tenora, que va fer al Palau de la Musica la Companyia CARLES IBÁÑEZ.

Aquesta entrada ara és per donar notícia que l'esmentada companyia demà passat, dia 29, a 2/4 d'onze del vespre actua a Sant Joan de les Abadesses, dins del claustre i emmarcat en XIe Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau. L'espectacle és El so de la Tenora i el ballet amb l'estrena de la coreografia Triptic d'un senyor feudal, el Comte Arnau sobre mùsica de'n Salvador Brotons i que ha creat Carles Ibáñez expresament per aquesta ocasió.

En el ballet es llegeixen tres fragments del poema de Sagarra del Comte Arnau, que es diuen just abans de començar la coreografia.

He d'assenyalar que la gràcies a la gentilesa de Carles Ibàñez he estat a l'escola de dansa que té al Poble Sec, a on he vist una classe de ballet i també l'assaig del ballet que estrena aquest cap de setmana. Com no podria ser d'altra manera m'ha agradat veure el rigor amb el que duu tant les classes com els assajos, així com el bon ambient que hi ha entre companyes i companys i també el professor, perquè si la preparació d'un ballarí o ballarina és dura, val la pena que es faci en un ambient distès i agradable.

Per altra banda, com jo sempre havia vist el ballet des d'un seient mentre els artistes llueixen les seves habilitats dalt d'un escenari, veure-ho a prop com si fossin al menjador de casa ha fet d'aquestes dues jornades a cal Carles unes vivència única.

Si aneu abaix d'aquesta entrada veureu a on clicar per les fotos.

Encara que no podré anar-hi estic segur que serà un magnífic espectacle tant per la qualitat de l'equip que dirigeix el coreògraf Carles Ibáñez com en el fet de fer-se en el claustre de Sant Joan.

Dades del XI Cicle representacions del Mite del Comte Arnau

Fotos de classe i assaig de la Companyia

També en aquest àlbum