Magic of the Dance

Abans d'ahir vaig veure l'espectacle MAGIC OF THE DANCE, que avui diumenge fa la darrera representació al Barcelona Teatre Musical, l'antic Palau Municipal d'Esports.

No hi ha cap dubte que qui vulgui apreciar el ball faré bé d'anar-hi, però amb la premisa que es tracta de gaudir del ball i res més que el ball.

L'espectacle, més ben dit, el ball es fonament amb les danses populars irlandeses que són realment populars, vull dir encara molt arrelades al poble i he pogut comprovar que en una festa, si hi ha irlandesos, ells i elles acaben ballant les seves danses. I val a dir que en el ball tradicional irlandès hi conflueixen vàries tradicions, de les que destaca el tap dance, que és el dominant a l'espectacle.

Magic of the Dance es fa ressó d'aquestes i en aquest sentit, l'espectacle és recomenable, però, per raons òbviament i purament comercials, l'espectacle va acompanyat, sense abusar-ne, d'una veu en off que ens diu grans paraules, algunes de les quals, qui tingui curiositat, les pot escoltar si va a l'enllaç que he posat més amunt, és a dir, la pàgina web.

La dansa popular irlandesa és, a parer meu, freda, gens sensual, per tant, paraules i expressions com the power of love, to overcome the devil, the human passion of love and death, resulten ridícules.

Resumin l'espectacle té pretensions intel.lectuals, però de fet és buit de contingut; tanmateix qui hi vagi veurà uns ballarins que no tenen res a envejar a Fred Astaire perquè evidentmen el claqué ocupa una bona part de l'espectacle i els organitzadors han pres les mesures per a què el so del taconeig ens arribi perfectament.

L'argument de l'obra o la seva excusa intel.lectual és que una història romàntica neix a les terres celtes amb tota la càrrega de la bruixeria i que per sortir de la fam abandonen la seva illa verda per anar a Nova York, la pàtria del enterntainment, que en definitiva és el que ens dona Magic of the Dance.

Una posta de sol

Fotografia feta l'Agost del 1999.

"Uuuuh!, de Gerard Vàzquez

Recentment he vist Uuuuh!, de Gerard Vàzquez. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Escenografia: Mario Herrero i Josu González. Il.luminació: Salvador Cuenca. So: Pepe Bel. Intèrprets: Ferran Rañé, Jordi Martínez, Jordi Rico, Pep Molins i Alfonso Blanco. Direcció de Joan Font. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya.

L'obra parteix de la ficció que Hitler va demanar els serveis al pallaso Charlie Rivel, la qual cosa comporta unes referències que ajuden la lectura d'aquesta peça teatral.

Charlie Rivel va actuar durant la Segona Guerra Mundial en diversos escenaris de l'Alemanya nazi. Era a Dinamarca quan les tropes de Hitler van envair el país. I Charlie Rivel es va veure obligat a complir amb els contractes que tenia signats abans de la guerra.

És en aquest ambient on Gerard Vázquez ambienta l'obra Uuuuh! i Joan Font, de Comediants, ha dirigit l'espectacle que es mou entre la reflexió de l'horror nazi i la ironia del llenguatge dels pallassos.

Charlie Rivel està molt ben interpretat per Ferran Rañé, encara que el treball dels altres intérprets és també meritori.

La trama essencial és que un membre de la policia nazi vol que el nostre pallasso faci una actuació davant de Hitler en la festa del seu aniversari i aquí comença la comèdia, és a dir, la ironia, la fina ironia perquè el pallasso és fidel a ell mateix i això provoca la continua censura per part del policia, que representa qui el contracte, que no troba res bé del que s'assaja per representar davant de Hitler. I no ho troba bé perquè veu que li va el cap.

Aquí és on la peça esdevé tant poètica com tendre i dura alhora.

Veritablement una magnífica obra.

Sexe, política i emails

Tots els que estem a la xarxa rebem cada dia uns quants email que ens ofereixen grans inversions, allargament de penis i productes específics, la majoria dels quals relacionats amb el sexe (Viagra, entre altres.

Ahir, però jornada dita de reflexió a la Catalunya que avui vota pel Parlament de la Generalitat de Catalunya, em va arribar, per primera vegada un d'aquests emails que com els d'abans tenen el qualificatiu de brossa.

Si qui em va enviar l'email (Anna Ventura) hagués estat una persona coneguda, que és el que de moment vaig pensar, innocent que sóc, no tindria més importància; tanmateix, després vaig comprovar que aquesta Anna Ventura té molts amics ... i com es pot veure l'estil és informal de tot, comença amb ei i acaba amb petons, tot disfressa de què el subjecte principal és notícia.

La foto que figura més amunt és la que hi ha si es clica a l'enllaç que m'han enviat

Heus aquí l'email i recomano clicar el que jo he marcat amb vermell


Ei, Hola;

M'he enterat d'un fet bastant impactant.Us reenvio a sota el correu que m'han fet arribar, mireu-vos-ho

Petons

Anna

----- Original Message -----
From: "www.camiverd.org" <info@camiverd.org>
To: <anna.ventura21@hotmail.com>

Sent: Monday, October 30, 2006 10:42 PM
Subject: NOTICIA IMPORTANT: CAMI VERD DEL VALLES

Només dos partits polítics signen el Projecte del Camí Verd del Vallès Benvolgut

amic/amiga:

Aquest dilluns 30 d'octubre hem convocat en roda
de premsa a tots els partits amb representació parlamentària
per saber què pensen del nostre projecte.

Feu clic al següent link per veure la noticia:
http://www.camiverd.org/actuacions/compromis/


Si encara no coneixes el projecte del Camí Verd del Vallès fes clic ahttp://www.camiverd.org/powerpoint/pres_cat.pps (Power Point)

Esperem que la informació sigui del vostre interès.

Reenvia aquest correu a tota la gent que li pugui interessar.

Atentament

L'equip de Ciutadans pel Camí Verd

info@camiverd.org

La República i la Dona

Suposo que tothom convindrà que la república a nivell ideal és la millor forma de govern perquè és la que estableix la llibertat com la regla d'or de la convivència, entenent-la sempre acompanyada del respecte envers els altres, per això m'agrada la frase de què la llibertat del teu puny acaba en el meu nas i totes les religions tenen una màxim semblant a la norma confucianista que no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.

L'altre aspecte consubstancial és que amb l'ús de la llibertat tots som iguals o hauríem de ser iguals, peròaquí ja topem amb la pedra que ens va assenyar George Orwell a Animal Farm, que hi ha uns més igual que els altres.

Com es pot endevinar la tercera demanda per a una república ideal és el sentit de la solidaritat. Aqúí no cal que m'extengui perquè personalment sóc pessimista en aquest punt perquè es prima la curta distància i a curt termini, sense tenir en compte que som al mateix món i que els nostres fills l'heredaran segons el deixem.

Sé que he tocat les grans paraules i això implicaria un treball molt més extens, però no puc negar que el que m'ha impulsat a escriure sobre la República és que arran de la discussió de l'entrada anterior sobre la manipulació de la dona, l'endemà vaig veure al Museu d'Històrica de Catalunya l'exposició sobre cartells i repúlica (1931-1939).

Entre aquests cartells hi ha el de més amunt i tot que aleshores no existia una sensibilitat diguem feminista, ens hauríem de preguntar com malgrat les grans paraules que ja s'empraven posaven la dona com a decoració perquè hauria d'haver cridat l'atenció un cartell amb quinze homes degudament encorbatats voltant una dona nua que amaga les vergonyes amb un bocí de la bandera.

L'Alegoria de la República que es va fer després amb el nom de Niña Bonita, el nom ja ho diu tot.

Evidentment això no va néixer aquí. La república per excel.lència és la francesa i la pintura d'Eugène Delacroix va deixar emprempta que ha fet que el govern francès sempre tingui una francesa, no un francès, que sigui símbol vivent de la república. Actualment ho és la top-model Laetitia Casta, és a dir, una Letizia.

No paga la pena polemitzar sobre si això que he assenyalat es pot considerar manipulació de la dona, sobretot en el conteext de l'anterior entrada perquè queden molt distanciats els dos aspectes, però m'ha semblat interessant assenylar-ho.

Com normalment comparteixo els punts de vista feministes assenyalo la meva discrepància sobre modificar la Constitució per a què una dona sigui reina perquè el que jo vull és que la monarquia sigui clarament un anacronisme de la mateixa manera que el fet que no pugui haver una Mama de Roma palesa l'anacronisme del catolicisme romà.

Puritanisme guai

Tots sabem molt bé que l'article número 1 de l'ètica diu que els fins no justifiquen els mitjans, però també sabem molt bé que aquest article no l'aplica cap organització humana perquè qui està al capdavant d'una organització el que ha de fer és assolir uns objectius i per a asssolir-los, per a mantenir-se en el càrrec, farà tot el que calgui.

Això és aplicable tant en el món de l'empresa com en un partit polític, qualsevol església, club esportiu o la coral del barri.

El fet que em mou escriure aquesta entrada és l'exhibició de ceguesa social i hipocresia suposadament progressista que acaba de fer l'Ajuntament de L'Hospitalet, aquesta ciutat que a la pràctica és un barri més de Barcelona i s'esforça honorablement a voler-se distingir de la gran ciutat que té per veïna. Un veïnatge que li genera riquesa i problemes. Quan el veinatge genera pobresa els problemes són uns altres.

El fet és que aquest ajuntament ha decidit que el Festival de Cinema Eròtic no s'hi celebri més. Així es va aprovar ahir per unanimitat, mercès a una moció del grup municipal d'ERC, en què es manifestava que la mostra és degradant per a la imatge de la dona car en potencia una imatge d'objecte sexual i no aporta res a la ciutat.

Com sempre he estat a favor del moviment feminista em consta el punt de vista negatiu que mereix l'erotisme fet mercaderia, però també m'agradaria ara que els edils de L'Hospitalet fessin un estudi exhaustiu de totes les activitats que també degraden la dona i es fan també en el si de la seva àrea de govern.

D'entrada, m'agradaria saber si és home o dona la persona que passa l'escombra cada matí pel despatx de l'edil d'E.R.C. que va presentar aquesta iniciativa i quin sou guanya. També seria interessant saber si hi ha sexisme a la publicitat que fan les empreses de L'Hospitalet i què s'ensenya a les escoles de models que pugui haver-ne, etc.

No fa massa temps que un conseller de treball de la Generalitat, que era d'E.R.C., arran de la deslocalització que va fer una multinacional va dir quelcom que va esvalotar el galliner empresarial.

En aquest cas podem estar tranquils, el món empresarial no dirà res perquè practica la mateixa hipocresia i perquè no té molta simpatia envers el món del cinema.

Tanmateix, aquesta decisió implicarà una deslocalitzció amb uns costos econòmics. Com un es malfia de tota decisió feta per una colla de gent reunida, puc sospitar que havien calculat que aquest festival no deixa gaire diner a la tresoraria de l'Ajuntament de L'Hospitalet.

"Religiones chinas", de Joseph A. Adler

Acabo de llegir RELIGIONES CHINAS, de Joseph A. Adler. Editat per Akal, Madrid, 2005. 143 pàgines.

Es podria dir que es tracta d'un compacte perquè el nombre de pàgines és enganyador perquè la lletra és més aviat i el contingut és dens.

De tota manera es tracta d'un llibre molt recomenable per a qui vulgui fer-se amb el panorama religiós a Xina perquè amb la proporció que toca en cada cas, es parla del confucianisme, del clàssic, del neo i del nou i el de les dones; del taoisme clàssic i les diferents escoles; del budisme primitiu fins el seu renaixement actual; de la religió popular que no mor. Evidentment, en mig de tot això els sincretismes que s'han anat produint.

També ens parla del zoroastrisme i el maniqueisme. Per descomptat del cristianisme que va portar al segle V el bisbe de Constantinoble Nèstor, però que més tard el Vaticà va declarar herètic. Aquí veiem ja la rigidesa o autoritarisme que hi ha en el fons del cristianisme; mentre a Xina s'han fet amalgames entre taosime, confucianisme i budisme, la principal vocació vaticana ha estat la pure.

A finals del segle XVI van arribar els jesuïtes entre els que va destacar el missioner Matteo Ricci, que a Beijing escrivia en xinès, es va integrar a la societat xinesa. Els jesuïtes permetien que els cristians retessin culte als avantpassats fins que varen arribat franciscans i dominics, que en la seva mentalitat inquisitorial va exposar l'afer al Vaticà, que es va posar en contra dels jesuïtes, com passa ara. El resultat va ser el lògic: els xinesos van fer fora a tots els missioners que estiguessin al costat de la norma papal.

Lògicament la part més interessant del llibre és al final on ens parla de la Xina actual que és la que ens toca.

Com se sap el període de Mao Zedong va ser nefast per Xina en tots els aspectes de la vida i, per tant, també ho va ser per a la vida religiosa perquè es va imposar l'ateisme amb la corresponent destrucció de temples i documents. Amb la mort del dictador les coses va començar a suavitzar-se Deng Xiaoping va reconéixer oficialment el budisme, el taoisme, el protestantisme i el cataolicisme. El confucianisme no es considera una religió, però ha estat parcialment rehabilitat i és que el maoisme se la tenia jurada. Aquest tema continuarà en un altre blog.

La religió popular té la categoria administrativa de superstició, però també s'està recuperant, es fan temples, sobretot en honor a Mazu. I això no ha d'estranyar perquè aquesta religió és la que en el fons travessa totes les altres, per això l'autor escriu El Qingming vuelve a poner de manifiesto la permeabilidad de las fronteras entre el mundo social y el espiritual, y la importancia de la familia para la construcción individual en la sociedad china.

Evidentment hi ha una recuperació doncs de totes les religions, especialment del cristianisme i llegin La única forma de catolicismeoficialmente reconocida es la Asociación Católica Patriótica, controlada por el gobierno y sin vínculo con el Vaticano, tanmateix, com és de suposar hi ha catòlics clandestins, és a dir, romans. El resultat és que hi ha uns vint milions de protestants i deu milions de catòlics, que tot plegat fa un dos per cent.

Ballet de Bordeus i Picasso

Aquest cap de setmana he estat al Liceu, que com de costum en el meu cas, hi havia un programa de ballet. Un programa amb dos noms propis, que són Ballet de l'Opéra National de Bordeaux i Pablo Picasso.

Efectivament la companyia de ballet és l'esmentada que té un ampli repertori de ballet clàssic i amb motiu que Barcelona celebra l'Any Picasso, ens ha portat tres ballets, Parade, El sombrero de tres picos i Icare.

Els tres ballets amb escenografia i vesturi de Picasso. O sigui que l'espectacle ha estat una doble meravella.

Encara que l'espectacle en conjunt m'ha semblat perfecte, voldria fer una remarca del primer de tots que surt a escena, el primer del Parade, és a dir, El Prestidigitador, que sembla quasi una figura de dues dimensions amb uns moviments d'una gran simplicitat visual, però que comporten un perfecte control del moviment de les cames.

Per altra banda no em puc estar d'assenyalar que quan era noi i anava al Liceu per veure ballet em va impressionar Attilio Labis i ara torna al Liceu -simbòlicament per mi- com a responsable de la reposició del ballet Icaro amb coreografia de Serge Lifar. La coreografia dels dos primers és de Léonine Massine, amic de Picasso.

Una sortida de sol

La reusenca ens diu que ha fet 31 anys i ens diu alhora que una de les 31 coses que li agraden és una bona posta de sol. Doncs jo, des d'aquí li regalo una sortida de sol que vaig fotografiar el 13 de Maig de 1967 quan feia la mili, a la Marina.

La fotografia està feta des del llevamines Guardiaro i davant hi ha el llevamines Bidasoa i com els amics de la derrota els tenia a prop també vaig anotar la situació del vaixell en aquell moment. O sigui que està feta a 35 Km. d'Alacant i 75 Km. de Formentera.

Havíem sortit del port de San Fernando i anàvem cap a Mallorca per fer unes maniobres inoblidables, les més dures de tota la mili.

Homenatge a Wilebaldo Solano (... al P.O.U.M.)

Ahir dijous a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès es va fer una taula rodona per a homenatjar a Wilebaldo Solano, 90 anys. La sala no era plena malgrat que l'acte havia estat anunciat a La Vanguardia i a El País, mentre que l'Avui i El Periódico no en varen dir res.

Els participants ho han fet amb aquest ordre: José Gutiérrez, Pelai Pagès, Raimon Obiols, Antoni Domènech, Isidre Molas i Wilebaldo Solano.

El que em va semblar com més interessant del que va dir Gutiérrez és que si el P.O.U.M. tenia aspectes que coincidia amb el troskisme, ho situa en un 60%, el P.O.U.M. era més que això car fins i tot i havia rabassaires, com bukharinistes i feministes i altres que no recordo. Va deixar a Joaquín Maurín com la màxima autoritat de marxisme a Espanya.

Pelai Pagès va deixar clar que un homenatge a Wilebaldo Solano és de fet un homenatge al P.O.U.M., una organització exemplar del que és el socialisme revolucionari, un partit heterodoxe en el que tot hi tenia cabuda i que va donar figures com Andreu Nin i Joaquín Maurín.Va assenylar que amb 20 anys, Wilebaldo Solano ja estava al cap del P.O.U.M. en un moment tan difícil com l'endemà del 18 de Juliol.

Ens explica que encara ara la Guerra Civil és objecte d'estudi i el P.O.U.M. també, Com exemple ens diu que l'any 2004 va rebre un llibre en japonès en que parla de la Guerra i se centra principalment a Barcelona, Catalunya, George Orwell i, evidentment, el P.O.U.M.

El desembre del 36 el P.O.U.M. és perseguit perquè els estalisnistes el tracten de feixistes i Wilebaldo Solano és empresonat el 38. El 1941 és detingut pel govern de Vichy, però el 44 és alliberat i actua amb els maquis al 44. El 80 crea la Fundació Andreu Nin i el 90 es rehabilita a Nin.

Raimon Obiols posà l'èmfasi en el conjunt dels homes i dones del P.O.U.M. i donant un toc un tant filosòfic al fer un lligam de l'esperança (futur) amb el passat. I que aquest homes i dones són els millors en la tradició, tragèdia i fidelitat que hi ha al darrera del socialisme revolucionari, que o no se sap ben bé el que és o és : 1) Un Moviment 2) Una Teoria 3) Un Model Social.Va voler rematar la seva intervenció amb Ni empenedits. Ni nostàlgics.

Domènec ens digué que el P.O.U.M. salva l'honor del socialisme, que a hores d'ara no és poca cosa. Ens recorda que la Guerra Freda i el feixisme van ser una trituradora del socialisme i que la República Espanyola era més democràtica que l'actual monarquia.

La interveció d'Isidre Molas, com no havia de sorprendre, va ser la més lírica. Tanmateix, aquest gran teòric va parlar de la gran influència que exercia Maurín i va parlar del perquè del P.O.U.M. i perquè d'alguna manera és injust referir-lo al trotskisme. El P.O.U.M. surt per les condicions socials d'aquí. Un partit socialista i, sobretot, autònom que esdevingué una veritable i genuïna escola de socialisme revolucionari.Molas ens diu que Wilebaldo Solano al 16 anys ja es va fer càrrrec de les joventuts del Bloc Obrer i Camperol (més endavant fusionat al P.O.U.M.), que es va fer periodista i que sempre va estar fundant diaris o revistes.

Així Molas el 1960 va descobrir Tribuna Socialista quan encara no sabia quiera Wilebaldo Solano, però li cridà l'atenció que en aquesta revista hi cabia tothom, no era gens sectària, això sí, era de socialisme revolucionari.

Isidre Molas acabà la seva intervenció fent un entusiasta elogi a la figura del homenejat, del militant tenaç i obert. Apassionat en la defensa dels principis i que expressava la seva admiració per l'actitud militant, jovenil, d'esforç i d'esperança.

Finalment va intervenir el propi Wilebaldo Solano. En l'ànim de passar el testimoni a les noves generacions va dir que el capitalisme està organitzant guerres a qualsevol lloc del món.Per altra banda va recordar amb quina emoció i consternació Lluís Companys es va preocupar per la situació d'Andreu Nin i es va emocionar quan va recordar que uns companys seus del P.O.U.M. de Lleida van morir assassinats pels estalinistes de França.

La presència activa a l'acte de Raimon Obiols, eurodiputat socialista, i d'Isidre Molas, senador socialista, mereix un aplaudiment pel que evidencia de fidelitat política d'ambdós, però l'absència de tants i tants militants socialistes posa en evidència que l'esperit del 1 Novembre 1976 és mort. De l'absència de tants i tants auto-anomenats d'esquerres també els posa en evidència, però no sorprenen.

A on s'ha publicat aquesta entrada